Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manel Gibert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manel Gibert. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de novembre del 2013

Diari d'una col·laboració, 3

Transcric literalment del quadern de notes:

Pujant en bicicleta a la Rabassa d'hora aquest matí, l'arbreda m'ha fet pensar en dos haikus (emparellats?) de Bartra i Gibert, a qui segueixo rellegint.
El de Bartra m'agrada especialment. Mentre que el que dibuixa el poema és natura pura, té una clara lectura metafòrica en la que l'arbre és també el poeta.

Pesa, corbant-se,
tot el brancam de l'arbre
 ja sense dubtes.
[B]


* * * * *


El salze vinclat

a la sèquia es blega

a l'oratge dels vents.

[Gi]

NB. Potser "vinclat" i "es blega" sigui un pèl reiteratiu...
A la fi, en tota l'ascenció en bicicleta no he estat capaç d'anar més enllà d'un primer vers:

 A les espatlles
La continuació restava per ser rescatada del "gran pou de les paraules".
Alguns intents fiascats a posteriori:
A les espatlles,
la càrrega de l'hivern 
blegant els arbres.

* * * * *

A les espatlles, 
la neu acumulada 
blegant els arbres.

Variacions més encertades:

A les espatlles,
la neu acumulada. 
Els arbres vinclats.

o

A les espatlles,
la càrrega de l'hivern.
Els arbres blegats.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Diari d'una col·laboració, 2

Transcric del quadern de notes:

Imagineu agafar un primer fragment d'un haiku de Bartra i un fragment final d'un haiku de Gibert i crear una part del centre "original" per donar peu a un híbrid que fos com un fill mestís (Bartra, Gálvez, Gibert).
Exemple:

Amb mà distreta [B]
ressuscito acaronant [Ga]
l'engruna tendra [Gi]

Vull dir, imagineu una cosa si fa no fa així però ben duta a terme.
[Idea: màquina de haikus.]

divendres, 8 de novembre del 2013

Diari d'una col·laboració, 1


Transcric unes notes d'un quadern que vaig encetar quan la Mònica Armengol, artista plàstica, em va proposar de col·laborar amb ella en un projecte encara en curs:


Després de rellegir els Haikus d'Arinsal i el Quadern d'Arans (Bartra i Gibert) per anar-li agafant la mètrica al haiku en català, he dedicat una peça a uns alumnes que feien exàmens finals [NB: juny 2013]. M'ha tocat fer vigilància en dos moments (català i informàtica) al llarg del matí. Fresquet per la pluja (a l'exterior) però força pesat i dens (a l'aula). En marxar, he escrit a la pissarra:
Aire matinal.
Finestres que badallen.
Examen finit.
Mentre escrivia, els he dit: "Haiku: poema tradicional japonès: 5-7-5 síl·labes. Bona sort!"
Evidentment, la cosa està feta mig en conya, com un divertimento, i es desentèn del cànon compositiu més estricte.
 
 
 
 

dijous, 12 de setembre del 2013

Antonio López featuring Manel Gibert

Un cop més, bones notícies culturals per Andorra. Es fa vox populi, el que ja sabíem: imminent exposició d'Antonio López per "contextualitzar" els dos caps monumentals exposats al carrer a Escaldes (les dues Carmencitas de bronze de dos metres). Si l'aterratge dels dos caps va ser una notícia excel·lent, l'exposició ho és encara més. I per acabar de reblar el clau, es fa públic que el visitant serà acompanyat per l'expo per la sèrie de poemes que Manel Gibert (actual director de la revista Portella) ha escrit especialment per a cadascuna de les peces. Mamelleta de monja!

Us deixo amb els detalls tal i com els explicava avui Andrés Luengo.

Caps, màscares i figures d'Antonio López, el 24 de setembre a Govern

11111 Classificació 0.00 (0 Vots)
PUBLICAT EL DIJOUS, 12 SETEMBRE 2013
  • L'artista manxec delega en la seva filla, María, i no assistirà a la inauguració
EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

Periodic
Foto: TONY LARA
Ho deien aquí mateix Maria López, la filla de l'artista, i Julio Sorigué, el propietari de les peces, a finals de juny, en l'estrena de les Carmencitas d'Escaldes: tots dos consideraven aleshores «factible» que Antonio López, probablement l'artista espanyol viu més internacional, assistís a la inauguració de l'exposició que el ministeri de Cultura li consagra a partir del 24 de setembre a la sala de Govern. Amb un sol matís: «Si la salut de la seva esposa ho permet». Doncs no ha sigut possible: el ministeri va confirmar ahir que l'artista manxec no serà present al Dia L (de López, s'entén), i que el pare –millor dit, l'avi– de les Carmencitas ha delegat en la seva filla, que d'altra banda ja el va representar el juny a Escaldes. Una llàstima de les grosses, perquè –no ens ho negaran– hauria constituït un esdeveniment difícilment superable començar l'any amb una patum com ho és el pintor (i també escultor) castellà.
El que també està tancat és el contingut de la mostra: una quinzena de peces de petit i mitjà format –la més petita, un cap de Carmen recién nacida d'alabastre, fa 11 centímetres d'altura, i la més gran, una María d'escaiola, en fa 134– que es concentren en el rostre i el cos humà, com d'altra banda és habitual en l'artista. Es veia venir, perquè es tracta d'acompanyar i de contextualitzar les dues peces monumentals –Carmen despierta i Carmen dormida: més de dos metres d'alçada i 800 quilos de pes– que des del juny estiuegen a Coprínceps i al passeig d'Arnaldeta. Les setze escultures que s'exposaran a la sala de Govern aniran acompanyades d'un poema escrit per a l'ocasió per Manel Gibert. Estan datades entre el 1996 i el 2011 i es divideixen en quatre sèries: Caps, Bustos, Màscares i Figura. La primera inclou cinc peces de petitíssim format en plom, marbre, escaiola i alabastre, a banda de les nostres monumentals Carmencitas escaldenques, que també corresponen en aquesta sèrie, íntegrament consagrada a Carmen, la néta de l'artista; els tres bustos de la mostra, de la seva banda, insisteixen en la dèria d'Antonio López pel misteri del rostre infantil. Però les joies de l'exposició seran, sens dubte, les cinc màscares, gènere en desús i pràcticament inèdit en el nostre context artístic –¿qui recorda l'última màscara que es va exposar per aquí dalt?–i les tres figures de l'última sèrie, amb un retrat de cos sencer de María –i tieta de Carmencita: segur que s'ho demanaven– datat el 1972, i que demostra que Antonio López no tenia manies a l'hora de fer passar la parentela per l'adreçador.
Un privilegi, ja ho veuen, que convida a somiar i que per uns mesos tornarà a la sala de Govern l'esplendor dels vells temps. Ja que no ens ha tocat la loteria i l'artista manxec no assistirà a la inauguració, podem esperar com a mínim que ens toqui la pedrea, es retardi el previst viatge a la Xina de les nostres Carmencitas i es puguin quedar aquesta tardor a Escaldes. Per demanar, que no quedi.

diumenge, 22 d’abril del 2012

Presentació poemari a la Fada Ignorant

El Col·lectiu Portella us convida a la presentació de Se lo dije a la noche, de Juan Carlos García Hoyuelos, llibre de poemes que incorpora traduccions de les seves peces a totes les llengües de la península ibèrica.

A banda de l'autor, ens acompanyaran, tot llegint una selecció del poemari, Carlos Figueiredo, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, Joan Peruga i Brenda Ryan. Trobareu la resta de detalls en el targetó adjunt.


Us hi esperem!

Col·lectiu Portella



diumenge, 26 de desembre del 2010

Text del discurs de Joan Peruga a l'acte de presentació de 'Portella' a la Seu

Al·locució dirigida per l'escriptor Joan Peruga, president del col·lectiu Portella, al públic assistent (lloat sigo lo Corder!) a la presentació del primer número de la revista Portella el 14 de desembre de 2010 a la sala polivalent del Centre Cívic del Passeig de la Seu d'Urgell. L'acte de presentació vam fer-lo amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Seu i va comptar amb la intervenció del regidor Miquel Colom i dels portellans Txema Díaz-Torrent i Manel Gibert.


Bona nit,

En primer lloc, volia donar les gràcies a l’Ajuntament de la Seu, i de manera especial al Miquel Colom pel seu suport al nostre projecte, i a l'Albert Galindo i a l'Andreu Campillo, tècnics de cultura, per l’ajut a l'hora organitzar aquest acte que ens dóna l’oportunitat de presentar la revista Portella Andorra Lletres Arts avui.

Gràcies també a tots vosaltres per acompanyar-nos.

Us adreço unes paraules inicials, molt breus, en nom del col·lectiu Portella, que edita la revista, i del qual formem part el Txema Díaz-Torrent, el David Gálvez, el Manel Gibert, l’Iñaki Rubio, la Roser Suñé, el Quim Torredà i, un servidor, Joan Peruga.

Us parlo en qualitat de president del col·lectiu, sense gaire més mèrit que ser el membre de més edat.

L’edat, ja ho sabeu, no acostuma a fer-nos més savis, però sí que ens dóna experiències o, si voleu, simplement vivències i jo, com a historiador i com a escriptor, he acumulat ja unes quantes trobades, taules rodones, col·laboracions... amb creadors, amb gent de la cultura, en el sentit més ampli, de totes aquestes valls que, sense importar gaire per on passen les línies que la història ha marcat per fer de fronteres, ens hem trobat, de tant en tant, per parlar de les coses que ens interessen, que ens motiven, que ens preocupen o que ens emocionen.

Puc nomenar actes a Martinet, a la Vall de Cardós, a Tírvia… aquí a la Seu…a la vall d’Àneu... a Organyà… a Ortedó… a Prada..., a la biblioteca de la placeta Sant Esteve d’Andorra la Vella… alguna nit literària divertida a Ordino… o recordar encara el gust d’una cervesa a la Fada Ignorant mentre es recitaven uns poemes…

Quan ens vam començar a reunir per parlar de la possibilitat de fer una revista de cultura, i aquella idea forassenyada va anar prenent forma, vam tenir sempre molt present que encara que a la capçalera posés Andorra Lletres Arts, aquest Andorra havia de tenir un sentit ampli, havia d’abraçar tot el territori que acabo d’esbossar amb uns pocs noms i que es completa, en un mapa dilatat i lliure, amb tots els altres llocs i moments que vosaltres teniu ara en ment i amb els que podem afegir en el futur.

La foto del Jaume Riba que il·lustra les pàgines d’una mena de manifest que hem posat a l’inici de la revista, on expliquem què volem fer i per què ho fem ara, és de la Portella de la Portelleta. Doncs bé, la Portella dels Portellans vol ser això, una fita més, un nou lloc on la gent d’aquestes muntanyes ens puguem trobar per intercanviar experiències, projectes i afanys. Perquè creiem que, malgrat la crisi recurrent, és un moment molt fèrtil i hem de deixar constància escrita de la nostra vitalitat. Ens hem de sentir orgullosos, presumir si cal, de la quantitat i la qualitat de les coses que es couen en aquest racó de món, altres cops oblidat, i projectar-les més enllà d’aquell mapa imaginari.

I ens agradaria, o m’agradaria, perquè és un desig personal que té a veure també amb el temps, que Portella actués com un cert antídot contra la precipitació excessiva que ens afecta, potser de manera més intensa als que vivim a Andorra, i que no convé s’escampi per altres valls. Un vertigen que fa que, sovint, tot vagi massa ràpid, i que no ens doni temps a assaborir tot allò que fem amb encert o a aprendre dels errors i rectificar si cal.

I ja sabeu que no vull expressar cap nostàlgia d’altres temps i d’altres ritmes. Som en el moment que ens ha tocat viure i el futur s’albira encara més líquid i canviant. Però podem ser hàbils i aprofitar aquestes eines i situacions noves per saltar amb facilitat les fronteres, per passar àgils les portelles i per intensificar els intercanvis i les trobades. I per no perdre de vista que, per sobre de tot,  es tracta de gaudir amb delit i calma de la bellesa d’un territori, de la riquesa d’un llegat i de la vitalitat d’una gent extraordinaris.

Bé, deixo que el Txema i el Manel us expliquin per on hem començat en aquest primer número i us convidin a participar en la nostra aventura.

Gràcies de nou.

diumenge, 3 d’octubre del 2010

Blaus a la deriva

El company Manel Gibert presenta llibre aquesta setmana. Es diu Blaus a la deriva.

Això és notícia. Molt bona notícia. Vol dir que en Gibert segueix produint i que li segueixen publicant la producció. Seguim tenint poeta. Me n'alegro molt per ell tant com pels escriptors i lectors d'Andorra, en genèric. Pels escriptors perquè ens marca un traç a seguir: una il·lusió, un rigor, un ofici. Pels lectors perquè ens regala possibilitats: mirades, punts de vista, sensacions.

Vull aprofitar aquest breu apunt per felicitar també el valents editors (Editorial Andorra) i animar-los a seguir endavant amb l'empenta amb què ho fan.

Us convido en nom del Manel, doncs, a la presentació-lectura que farà aquest dijous a la Llacuna, a Andorra la Vella (descobriu-ne més detalls clicant damunt el targetó d'aquí sota).

diumenge, 15 de novembre del 2009

Cuando cumpla los ochenta

Fa uns dies vaig penjar al meu altre blog (David Gálvez Casellas) una mena de poema-cançó que vaig llegir divendres 13 de novembre al programa de ràdio del Toni Caus El somriure de la Medusa. Es tracta d'un exemple més d'allò que jo anomeno textos mutants. Com en diríem en la intimitat? Afusellaments, plagis, refregits, variacions, alteracions... Trobo un text que m'agrada i el refaig, l'apropo a la meva sensibilitat, al meu entorn, sovint a la meva llengua. No el retoco tant que no es pugui veure d'on bé, ni tan poc que sigui literalment una fotocòpia. Si el retoqués més i no expliqués el què estaríem parlant de plagi estricte. Ep, però jo sempre aviso! Mai reclamo ser l'autor de res --només faltaria!-- sinó el simple i pur dret a jugar.

L'altre dia vaig llegir el text, com sempre, per telèfon. La diferència és que per primera vegada no era sol a l'habitació. Normalment em tanco a la cuina de casa, aïllat de sorolls, i després d'assajar unes quantes vegades en veu alta, espero la trucada del Toni. És tot molt assèptic perquè no veig la reacció del Toni ni de la sempre potencial audiència. Aquest últim cop, però, era en plena reunió amb un grup d'amics a casa d'un d'ells. En plena reunió a mig camí entre la trobada de feina i la tertúlia. Em van trucar, vaig llegir... Però la veritat és que vaig tenir una reacció imprevista: se'm va disparar el cor, vaig patir una descàrrega d'adrenalina que em va arribar a entretallar la veu, vaig perdre el fil de lectura en més d'un moment, vaig haver d'improvisar un pèl. Res a veure amb la meva experiència prèvia. Possiblement fos perquè els presents són també escriptors. Va ser una reacció visceral, perquè un segon abans d'engegar a llegir estava ben tranquil.

Tota aquest anecdotari insuls per arribar finalment a l'arrel del text mutant en qüestió. La meva versió es diu "Les bones intencions" i l'original, de Liliana Felipe, "Cuando cumpla los ochenta". Gaudiu-ne en la versió en concert que n'he trobat a Internet.