dijous, 31 de gener del 2013

Rodamots: 'espardenyar'

El butlletí que fa el Jordi Palou, el famós i collonut "Rodamots", dedica la paraula del dia a "espardenyar". L'amic (i corrector de 'Portella') Marc Cortès i jo mateix hi hem fet alguna contribució. Us enganxo a sota el text de l'entrada pròpiament dit i un afegit que el Jordi Palou anomena "L'escreix".


Cada dia un mot / 3084 / dijous, 31 de gener del 2013

espardenyar  (v)
1  Caminar molta estona calçat amb espardenyes. Per extensió, caminar, anar a peu.
2  (fig.)  Anar els polítics de casa en casa a sol·licitar els vots dels electors.
Aquest és un mot típic d'Andorra. També s'usa espardenyejar.


[Etimologia — D'espardenya, derivat d'espart (del llatí spartum, i aquest, del grec spártos o spárton, mateix significat), en català antic i avui en algunes contrades també espartenya.]

"Tinc un amic, candidat a les eleccions [andorranes], que aquests dies es dedica a fons a allò que ocupa més hores als nostres polítics en temps de campanya: el tradicional porta a porta, conegut també per l'art d'espardenyar."

• Àlvar Valls, «Elogi mesurat de l'art d'espardenyar» (El Periòdic d’Andorra, 22 de febrer del 2001)
"Cal pensar en la maquinària de campanya que engoleix els candidats i a l'hora de sortir a la televisió, els transforma, els retoca massa. Gosaria dir que el porta a porta, l'espardenyar vots, titllat massa sovint d'antiquat, potser arriba més endins i de millor manera. Almenys, així els deus poder veure els ulls cara a cara, que a la tele tots miren, o els fan mirar, cap a un altre costat."

• Jordi Pasques, «Polítics al natural» (Diari d’Andorra, 9 de desembre del 2012)

*** Aquesta setmana: mots que només s'usen en un lloc o comarca. En el d'avui hem d'agrair la col·laboració dels andorrans David Gálvez Casellas i Marc Cortès Minguet. ***

El català a Andorra
http://www.catala.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=2&Itemid=4
Andorranismes
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=addiec2





L'escreix | L'art d'espardenyar

A Andorra l'expressió espardenyar s'ha anat associant darrerament al moment en què els candidats polítics fan el porta a porta previ a les eleccions. Potser en ocasions, per mimetisme, s'ha associat una expressió amb l'altra (porta a porta i espardenyar). 


De fet, espardenyar significava a Andorra el mateix que volia dir a Coll de Nargó (quan els raiers feien el camí de retorn a casa): «caminar, gastar espardenya» (segons Pep Coll a El parlar del Pallars significa 'caminar, un raier, en el viatge de retorn'). Espardenyar a Andorra és el que abans feien pastors i pagesos per anar i tornar de bordes, trossos i prats. D'aquí, potser, que quan s'ha volgut buscar el color local i el mot pintoresc en escrits referits al moment previ a les eleccions, s'hagi triat aquest mateix verb per significar 'passejar, anar amunt i avall'. Així, pot semblar que aquest context prestat i específic és l'únic (i molt andorrà) quan en realitat és una adaptació o evolució del més genèric i tradicional. En aquest sentit fa servir l'expressió l'Albert Villaró a la novel·la publicada (La primera pràctica): «Ha pujat espardenyant des de la plana on passa l'hivern el ramat, per fer-me arribar un missatge».


—David Gálvez Casellas (Andorra)

dimarts, 29 de gener del 2013

Django: la "d" és muda


Tràiler de culte de 'Django', l'origen de 'Django Unchained'.

Vaig anar a veure la nova diumenge passat. Molt divertida, certament. Des de 'Pulp Fiction' que no m'ho havia passat tan bé amb una pel·li del Tarantino. Ara he d'aconseguir veure-la en versió original, perquè el text en castellà no em va acabar de fer el pes. Pel que he pogut anar llegint, el text original és la bomba.


diumenge, 27 de gener del 2013

Textos pòstums, III

Déu, si és que hi sou
i em volguéssiu avisar quan m'arribi l'hora
No us demanaria un any per fer aquell viatge
ni cap barrabassada de les meves,
ni tan sols una hora per viure-la amb Ella,
i menys encara la vida eterna.
Només deu minuts.


...


Només deu minuts,
per abraçar l'estaló de l'era de casa
i fregar la galta al fust
i deixar-hi la meva escalfor
-que no m'oblidi de seguit!-
i veure la vall que estimo...
i després, si voleu, em llanceu a l'infern.
Si em deixeu acomiadar-me,
jo no la vull per a res, la vida eterna.


Text: Francesc Casals i Pantebre
Foto: Silvia Peroti (amb el meu agraïment)

Textos pòstums, II


Sandbox


Bajo carnes rosadas, piel fulera,
cachetes blandos, boca, sucedáneos,
guardás menudo osario, flor de cráneo,
los dientes hasta acá, la calavera.

Te das a la ficción, frente al espejo,
de que estás viendo tu efectiva jeta;
pero, cajita musical, secreta,
la sangre fluye atrás de tu pellejo.

Tu cuerpo es un envase retornable.
La vida es una magia misteriosa:
pisás la araña y ya se vuelve cosa,
un manojo de patas inmutable.

Memento mori: no olvidés, pelado,
que un solo tropezón te deja helado,
mirando los gusanos desde abajo;

vivir es un hilito, y un achís
te vuelve y sin cigüeña hasta París,
y toda construcción se va al carajo.


Del poeta anònim de comorompelaspalabras (aquí).

dissabte, 26 de gener del 2013

Textos pòstums, I


Ara fa una estona, amb certa sorpresa, m'he adonat que havia anat guardant textos que d'alguna manera --més o menys esbiaixada-- es referien al tema de la mort. Concretament, al tema de la mort pròpia. Encara més: textos que es referien a què passa un cop ets mort. Què passa amb el teu cos, què passa amb el teu record, què passa amb l'ànima (en cas que es cregui en l'existència de l'ànima, és clar), què passa amb el teu entorn proper, etc. En algun cas, els textos tenien a veure amb el moment previ a la mort.

La sorpresa pel fet d'haver anat acumulant aquests textos ha estat relativa. N'era certament conscient, però ha estat avui, endreçant discs durs externs i dropboxs, endreçant el que amb els mesos ha anat quedant dispers aquí i allí, que m'he adonat que havia de crear una carpeta amb el nom "Textos pòstums" (que, evidentment, és un nom provisional). Un dels primers arxius que hi he hagut d'endreçar ha estat aquest que us enganxo més avall i que recordava del disc "La mandrágora" (que escoltàvem a l'època de l'institut). En l'arxiu aquest m'he adonat (això sí que no ho recordava) que en tenia una versió a mig traduir al català.

[Tinc l'afició de traduir poemes d'altra gent... Trobo que una bona traducció d'un poema que m'agrada és una obra d'art tan complexa com l'acte d'escriptura original. Ho he fet amb Shakesperare (molt deficientment), amb Manel Gibert, amb Julio Cortázar, amb l'escriptor de comorompelaspalabras,... ).]

Quan tingui la versió en català, la publicaré aquí. Gaudiu!


El cromosom(de Javier Krahe)

Hace tiempo que me importa un comino, 
que el último jalón de mi camino
caiga lejos de Roma.
Hace tiempo que no juego al acertijo,
tan esdrújulo de un padre y un hijo,
y una blanca paloma.

Y lo cierto es que no me desespero,
desde el día en que al célebre madero
lo comió la carcoma.
Pero si me preguntan y lo digo
aparte de algún que otro íntimo amigo
todos creen que es broma. 

Y como con eso no se bromea,
esperan que Dios me dé con la tea
de churruscar Sodoma,
o que al menos diga yo, reconfortante,
que me he hecho mahometano o protestante,
hablamos otro idioma.

Pues nada más que eso me faltaba
que tuviera que asirme a la chilaba
del profeta Mahoma,
ni a tripa de Lutero ni aún de Buda.
Prefiero caminar con una duda
que con un mal axioma.

Porque dudo que la final de este asunto,
la cosa no se acabe con un punto
sino con punto y coma,
y no espero un cielo o un infierno.
Lo más confío en que seré algo eterno
gracias al cromosoma. 

Tranquilo puedo vivirme mi historia
sabiendo que a las puertas de la gloria,
mi nariz no se asoma.
La muerte no me llena de tristeza,
las flores que saldrán por mi cabeza
algo darán de aroma.

dimecres, 2 de gener del 2013

Homenatge al poeta anònim

Fa uns dies us vaig penjar (un cop més) un poema de l'escriptor genial sense nom (jo el sé, perquè l'he buscat) del blog cómo rompe las palabras.

I això em va dur a recordar que en un recull que vaig presentar fa temps a un concurs literari hi vaig incloure tot un seguit de traduccions i plagis de molt escriptors que admiro. Entre ells, el següent (l'original, sempre inabastable, en primer lloc) d'elquetedije.


Liason


Tu cara sepulturera
flota en el mar salino inexpresiva
como el pedazo de madera flota.
Vuela con la virtud de una gaviota:
de una gaviota pálida que fuera
del cielo la más lúbrica y remota.                                  
De una gaviota que se diera vuelta
como al atardecer los girasoles.
De una gaviota suelta y embustera
como los sostenidos y bemoles.

La meva versió:

La teva cara podadora
flota al mar salí inexpressiva
com el tros de fusta sura.
Vola amb virtut, mai no s’atura,
com la gavina pàl·lida que fóra
del cel la més lúbrica i gasiva.                                      

D'una gavina que voltés divina                                    
com al capvespre els gira-sols.                                    
D'una gavina laxa, estafadora                                      
com els sostinguts i els bemolls.