Teranyines: crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber

Teranyines:

crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber

(apunts per un conte que mai no escriuré)

Dissabte, 4 OCT. 2014

La ignorància et pot fer lliure només per atzar.

Anar a trobar els meus editors m'està fent conèixer món, per fer servir una fórmula estereotipada. Avui, un cop he acabat de fer dissabte –la casa era, estranyament, buida de familiars– he entrat a fer un cop d'ull a Facebook i he vist que els de Males Herbes serien a Besalú, a la fira del llibre independent. Em fa l'efecte que “independent” és precisament l'etiqueta que fan anar. Escric això ja des de Besalú. He sortit de casa abans de dinar. Ara ja sóc davant de la que imagino no serà la darrera cervesa del dia. Espero que em duguin el clàssic entrepà de truita a la francesa. La noia que m'ha atès és preciosa i té aspecte i deix caribenys.

Només aterrar del cotxe he hagut de trucar a casa per avisar de la decisió que havia pres unes hores abans. En la nota que havia deixat encara no tenia clar si passaria a treure el cap a la reunió que els companys de la revista Portella feien a la Seu d'Urgell. Tampoc no havia decidit si tiraria milles i em plantaria a Besalú.

Aquí estic. Aquesta mena de decisions improvisades són força estranyes. Els nens imposen que normalment hagi d'anticipar força i ja no actuï de rampell. Al final, com que tot estava controlat –feina de casa avançada, correccions que podria gestionar l'endemà, cap urgència literària, descendència perfectament atesa, etc.– m'he deixat endur per una idea poc raonable: un mínim de dues hores i mitja d'anada i el mateix de tornada per passar una estona a Besalú.

Tornar a veure els Males Herbes. El Ricard i el Ramon. Potser saludar l'Adrià Pujol, que feia unes hores hauria presentat nou llibre (Picadura de Barcelona, Edicions Sidillà). Potser saludar algú altre.

Un mínim de cinc hores de la pitjor carretera que us pugueu imaginar per conèixer la fira, fer un volt i un parell de cerveses i, amb sort, saludar tres o quatre coneguts. Poca cosa més. No sé encara si em quedaré fins tard o al cap d'una estona tindré la coneguda sensació que ja ho he vist tot i fotré el camp. No sé si trobaré colla i si la companyia farà que m'animi a quedar-me a sopar. Qui sap si sopo i llavors m'he de quedar a dormir. Qui sap on. Qui sap res?

Improvisaré. Estic sol i l'ambient del poble és de tranquil·litat màxima. M'hagués agradat haver-me organitzat millor i haver pogut venir –amb tota la calma del món– amb la troupe. Un bungalou a uns quants quilòmetres del poble, per exemple, que ja tenia mig ullat. Un cap de setmana fora de casa. Potser aquesta escapada em servirà per fer prospecció i convèncer-me de si val la pena tornar l'any vinent.

El cas és que he tornat a passar per la maleïda Collada de Toses. Abans he hagut de sortir de l'embut que és Andorra. I he vist la Cerdanya que comença a encendre's amb els colors una mica fanfarrons de la tardor. I en aquest moment, com deia, ja sóc a Besalú. Un lloc, per cert, que em sonava haver visitat. Gairebé estic segur que una vegada, fa molts anys, vam venir-hi amb uns amics a fer una visita breu. Amb tot, no he reconegut en absolut cap dels racons que he recorregut per arribar a aquest bar on sóc. Això em desconcerta una mica perquè solc tenir força bona memòria espacial.

M'he allunyat de la plaça principal, on són les parades. Per vàries raons. La més òbvia és que sembla que allí s'hi arrepleguen els restaurants més comercials, que potser siguin massa cars. També perquè hi ha taulades de gent que aprofitant la pausa de migdia fan sobretaula. Deuen ser organitzadors i editors. De lluny, en una de les taules hi reconec l'Aniol Rafel. Penso que millor no l'atabalo encara. Que ja el saludaré més tard. Miro de localitzar el Ricard. Em salta la bústia de veu. Vàries vegades. M'adono que no tinc el telèfon del Ramon. Envio un SMS al Ricard. Algun error que no m'explico fa que el missatge mai no arribi al seu destí. Mentre vaig fent tot això, vagarejo pel poble mirant de trobar algun lloc on fer un mos.

Busco l'indret on els Males Herbes han dit que serien. Per què no estan a la plaça amb la resta? Un local, imagino que deu ser un centre cívic o una galeria que es diu el Forat de No-sé-què. Entro a una botigueta de souvenirs on una noia amb accent argentí em diu que no en té ni fava. Uns quants metres carrer amunt veig tres figures que s'atansen. De seguit en reconec dues: els flamants editors de Límits. Clua i Miró o viceversa. Un parell que em mereixen tota la simpatia del món i a qui espero que els vagi molt bé en aquest projecte que tot just enceten.

Em diuen que no tenen parada, que han vingut a fer un cop d'ull. Una mica com jo, doncs. Em presenten la tercera figura. Xerrem uns minuts. Ells ja han dinat i jo no els vull destorbar gaire. Estic segur que coincidirem més tard. Ironitzo de passada sobre el terme “independent” referit a la seva editorial i ells m'expliquen que justament s'han passat tot el dinar parlant entorn d'aquest concepte. Em demanen sobre el proper llibre que em publicarà Males herbes d'aquí a uns mesos i jo els en faig cinc cèntims. Quedem en veure'ns més tard pel poble.

Fa uns mesos va ser per anar a la plana de Vic i més tard el barri de Gràcia a Barcelona. Ara els Males Herbes m'han incitat a tornar a sortir de casa, agafar el cotxe i (re)conèixer Besalú.

Arriba l'entrepà de truita. Mentre menjo m'adono que tampoc no tinc el telèfon de l'Adrià Pujol. Abans d'acabar de dinar, però, endevineu qui veig pujar, atansant-se tot sol per un dels dos carrers que desemboquen a la porta del bar?

Fem petar la xerrada uns minuts. Amb tot, l'Adrià Pujol ha de marxar de seguida perquè diu que és el “piulador oficial” de la fira. Això l'obliga a assistir a tots els actes i passejar-se constantment per tal de piular de tot el que va passant o ell va veient. També ens emplacem, doncs, a veure'ns al cap d'una estona.

Una parella de guapos passa per davant del bar com buscant alguna cosa. Més tard els torno a veure i tinc ocasió de fixar-me bé en la noia. Certament impecable. Just abans he passat per la vora del que he pres per una senyora anglesa un pèl excèntrica. L'he vist des de darrere. Ella era asseguda a taula. Una cullera de fusta li decorava un barret de Mad Hatter. Més tard, quan l'he vist deambular entre les parades, m'he adonat retroactivament de que es tractava de l'Enric Casasses.

Arribo a la plaça al cap d'uns minuts. Ja gairebé tothom ha reiniciat l'activitat. Ara sí que m'atanso a saludar l'Aniol Rafel a la parada de Periscopi. Aprofito per inquirir si sap on paren els Males Herbes i em diu que està gairebé segur que no són allí. Quan comento allò de l'SMS, em confirma que els telèfons no van o que ho fan molt deficientment. M'indica la parada dels organitzadors per tal que aclareixi això dels meus editors. Els organitzadors segur que sabran el què.

Aquesta bona gent –parlo amb el Miquel-Àngel Codes sense saber qui és– m'asseguren que els Males Herbes aquest any no han anat a Besalú. Els explico allò de l'avís del Facebook conforme avui havien de ser no-sé-on i que la meva assumpció havia estat que el lloc que citaven era un racó de Besalú. Els dic que probablement ha estat una sobreinterpretació que deriva del fet que sabia que van ser aquí l'any passat. Em responen que Males Herbes els havien dit que no venien perquè anaven a una altra fira. Que al Liberisliber segur que no.

Ja he quedat com un idiota davant de tots els meus coneguts i, fins i tot, davant d'alguns desconeguts també.

Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Li explico com funciona aquesta entitat que jo anomeno "la meva vida": m'animo a venir a saludar els meus editors –entre d'altres coses–, foto més hores que un tonto de desplaçament i resulta que ni tan sols estan aquí. Story of my life.

Anècdota. De lluny he vist el verd dels llibres de Males Herbes en una parada i m'hi he apropat a demanar el què. Quan he dit que era un "dels autors de la casa" un paio amb humor britànic m'ha demanat si era Kurt Vonnegut. Li he respost si em reconeixia per l'accent. Eren els paios d'Edicions Cal·lígraf. La mena de gent amb la què, sense conèixer-los de res, aniries a fer unes cerveses immediatament.

Mentre encara no hem parat de riure veig un vell conegut de vora casa. Un editor de la Seu d'Urgell amb qui en trobo en els llocs i en les situacions més inversemblants: el Marcel·lí Pascual, d'Edicions Salòria. Ens saludem i xerrem un moment. Mentre li començo a explicar que només arribar m'he trobat amb els d'Editorial Límits noto una estranya presència a la meva esquena. Són precisament ells: Miró i Clua o viceversa. Faig les presentacions i enraonen sobre temes comercials. Acaben marxant tots plegats. El Marcel·lí s'ha ofert a presentar-los el Miquel-Àngel Codes als de Límits.

Flashback. Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Mentre parlem, ell escriu al mòbil. Rep un missatge que l'avisa que és a punt de començar la taula rodona on Albert Sánchez Piñol, Manuel Delgado i Jordi Panyella han d'analitzar per què resulta que a Catalunya la política és, cada vegada més, un tema d'apassionant actualitat. Reconec en el presentador de l'acte el noi que abans m'ha informat que Males Herbes no eren a Besalú: el Miquel-Àngel Codes a qui no sé si els de Límits han arribat a conèixer.

De camí a la sala de conferències tinc el plaer de fer coneixença de la família de l'Adrià Pujol i descobreixo que un dels conferenciants és el seu director de tesi. Després se sap que aquest mateix paio, que arriba tard a la sala perquè estava enraonant a la plaça amb un editor, també havia estat professor del Sánchez Pinyol. Un altre dels conferenciants que és allí per parlar en nom d'un col·lectiu de petits editors, Contrabandos, és també editor a Pol·len –on també col·labora Adrià Pujol. Pujol, Delgado, Sánchez Pinyol, Panyella... La densitat d'antropòleg per metre quadrat amenaça amb batre rècords.

La sala es plena com un ou. De tota manera, per un accés lateral a través d'un balcó i després de passar gràcilment per darrere d'una càmera de televisió amb trípode, acabo instal·lat en una d'aquelles cadires que queden màgicament buides a primera fila i que la gent normal no s'atreveix a ocupar.

Després de la xerrada m'arribo al cotxe a buscar un exemplar de Cartes mortes. He pensat que fóra bona idea que Sánchez Pinyol em llegeixi. Quina millor manera d'intentar-ho que presentar-me i regalar-li un llibre en mà.

M'aturo a fer un cafè abans de reingressar al ritme tranquil de la plaça. El cambrer és un home amable. Acabem parlant de Besalú, del viatge que suposa venir des d'Andorra per la collada de Toses, del fet que no sap quins actes s'organitzen perquè ningú no li ha dut un programa, del fet que se li estan morint els peixos de la peixera que té al passadís que mena als lavabos ("millor ells que jo")...

Un altre cop rere la parada de Sidillà i ja no són les cinc de la tarda. Se'm presenta l'ocasió de parar Sánchez Pinyol, que em passa a frec, i regalar-li el Cartes mortes que duc a la mà. Però no ho faig.

Ja deuen ser les set. O gairebé. Acompanyo l'Adrià Pujol al seu hotel, on l'esperen. De camí parem a encomanar un parell de pizzes per la seva tropa. Fem una cervesa mentre esperem. Enraonem de les xarxes socials i de les xarxes humanes en general. Del fet que tothom sembla conèixer-se quan algunes vegades no acaba de ser el cas. Teranyines. De que Besalú serveix, sobretot, per això: trobar-te, badar, enraonat, conèixer-te. M'explica detalls d'algun llibre seu, d'algun editor, del projecte en el que ell fa d'editor... Parlem de Vicenç Pagès i Jordà, a qui ell coneix i jo no –i que va fer una de les millors ressenyes possibles sobre Cartes mortes, per la que sempre li estaré agraït.

Vespreja. Creuem el Pont del Jueus –del nom me n'informa el meu acompanyant. Ara, des d'aquesta perspectiva, m'adono que sí que havia estat aquí abans. Tot em sembla lleugerament maquillat, però. Alterat. Com si certes coses fossin més atrezzo. Amb tot, no ha estat fins que he decidit, d'últimes, acompanyar l'Adrià Pujol fins a la porta del seu hotel que he pogut certificar experimentalment que jo això ja ho coneixia.

A la plaça, quan eren les set o gairebé, rere la parada de Sidillà ha quedat palès que l'Adrià Pujol ja carretejava una bossa i una caixa amb llibres i hauria de carregar, a més a més, les pizzes que encarregués. (Uf: "carretejar", "carregar", "encarregar". Malo, malo.) D'aquí que m'hagi ofert a fer-li un cop de mà.

Per tant, no ha estat fins a gairebé el final i de casualitat que m'he pogut adonar que l'altre cop que vam ser aquí segurament vam accedir al poble des d'un altre racó. Això ha estat el que m'ha permès gaudir d'un desdoblament de Besalú que ara m'adono que m'encanta. He gaudit del dubte sobre si Besalú era un ens o més d'un, he gaudit del Besalú que m'ha tocat viure avui i, al cap del dia, de la reconciliació del Besalú de fa anys amb el que jo transitava... Collons!

I tot per ignorància.

Igual que he gaudit d'un Miquel-Àngel Codes que era un desconegut anònim i, més tard, de sobte, l'organitzador de Liberisliber. Igual que he sentit al Sánchez Pinyol gairebé per accident. Igual que he après que una senyora anglesa pot equivaldre a un poeta de barret inversemblant. Igual que el fet de viatjar amb intenció de saludar els Males Herbes m'ha permès saludar a la fi tanta altra gent. Igual que m'he adonat en mig d'una conferència, quan el Jordi Panyella ha ubicat el lloc on vénen els llibres del projecte Contrabandos, que el Forat de la Vergonya és un racó de Barcelona i que allí és on devien estar instal·lats en aquell precís instant els meus editors perduts.

Tan lluny i tan a prop.

I és que la ignorància et pot fer lliure només per atzar.

'Pistola, amb música de fons' de Jonathan Lethem

Un més. Acabo de llegir un llibre més del catàleg de l'editorial Males Herbes. I sí, podeu pensar que estic fent una feina gens lliure, molt condicionada, de picar pedra. Però no l'encerteu. Jo sempre llegeixo perquè em surt de la fava i el que em surt de la fava. És una cosa que tinc. Hi ha massa llibres bons esperant-me en algun racó com per perdre el temps només fent deures o passant l'estona. Per tant, torno a engegar. Un més, però no un més. Cada llibre de l'editorial que liquido em posa al dia amb mi mateix. M'ensenya. El que sigui. Em diu aquest que acabes de tancar no és un llibre més, un llibre qualsevol, un llibre i prou. La sensació, doncs, és que Males Herbes aconsegueix reunir sota un mateix segell productes, gèneres, autors, intencions que, tot i ser absolutament heterogènies entre si, no desentonen del tot col·locadetes una a la vora de l'altra. Autors traduïts de l'anglès o de no-sé-del cert-quin-xinès. Autors locals, desconeguts o no tant. Autors gamberros, clàssics, innovadors, enginyosos, trenca-gèneres, esotèrics, inclassificables, etc.

Un més. Un més, però no un més. "Pistola, amb música de fons" és una màquina collonuda. És, com passava amb l'editorial, un concert en el que trobareu tot d'elements literaris d'una puresa extrema barrejats i passats per una batedora de normalitat. Si puc, m'explico. El llibre està escrit amb l'estructura, molts dels elements, els personatges, les frases lapidàries, el desencís del perdedor amb honor en un món a vessar de merda, la trama aparent, l'humor sarcàstic, etc. dels hard-boiled més clàssics. Alhora, parlem d'un llibre de ciència ficció: gent congelada i ressuscitada, drogues legals massives per controlar els sentiments/moviments de la població civil, una Oficina que ho controla gairebé tot, animals evolucionats, una mena de subespècie humana que no ha passat per la infantesa, esclaus sense ànima que han estat físicament manipulats (implants neuronals), intercanvi de terminacions nervioses sexuals mascle-femella (a veure qui m'ho explica millor), tot un conjunt de normes arbitràries diferents de les nostres (ex., les preguntes no estan ben vistes), vida mesurada a partir d'unitats de karma, etc. Potser ja sabíem que el gènere del hard-boiled pot conviure perfectament amb el de la ciència-ficció. La mestria de Jonathan Lethem va més enllà: no hi ha cap mena d'estridència en la combinació. El que llegim és la normalitat total.

Per començar a tancar, doncs, un llibre molt entretingut, imaginatiu, collonudament escrit i fortament addictiu. Un gran llibre.

He descobert un autor del qual, n'estic completament segur, buscaré i llegiré tot el que hagi escrit.

Us enfilo aquí sota un collaret amb les denes que he anat subratllant:

Era una pèl-roja amb un parell de pits amatents que sempre semblaven una mica excèntrics [...] 

La teva història no és clara, ni tan sols a la tènue llum de les quatre coses que he descobert. --De tant en tant, tinc una notable facilitat per accedir a la meva font de metàfores. 

Va tirar el cos enrere i la cortina negra dels cabells li va fregar les espatlles i va deixar a la vista un coll on m'hi hauria pogut passar una hora. Una hora al dia, qui sap si una hora cada cinc minuts. 

Era lacònic fins i tot en la violència. 

En Morgenlander va somriure encara més, i les vores dels ulls se li van arrugar com un Pare Noel de grans magatzems que té sensacions estranyes quan una noia li seu a la falda. 

Sabia parlar en una època en què els bons parladors escassejaven. Jo també en sabia, però era un professional fastiguejat. Semblava que en Phoneblum tenia la passió de l'aficionat. 

Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l'alt n'hi portava unes quantes, escrites amb faltes d'ortografia i llapis de colors. 

Quan els seus pits em van caure a les mans, va ser com la primera gota de pluja que toca un metall tan sec i tan rovellat i tan calent pel sol que s'evapora instantàniament i deixa el metall sec una altra vegada. 

A les fosques tenia bon aspecte, la llum del carrer que entrava pel vidre esmerilat de la finestra del bany em perfilava el cos, però sabia que no havia de cometre l'error d'encendre el llum. Havia passat a formar part de la categoria sempre creixent de les coses que fan més goig si no encens el llum.

Au, a seguir llegint!

Ps. També m'han agradat molt algunes perletes del traductor. Com el verb "colltorçar", per exemple, aplicat a uns llums de peu.

Si fos possible, avui us parlaria del llibre 'Alteracions'

Imagineu un home que està en el trànsit de llegir-se tots els llibres d'una petita editorial barcelonina. Suposeu que aquest home passa si fa no fa per la meitat del catàleg. Llegeix per curiositat, com sempre. Hi ha un petit afegitó a aquesta curiositat: la de conèixer de primera mà totes les obres d'un catàleg d'una editorial en què també ell ha publicat fa poc. Ara (és un home endreçat que ha optat per un ordre numèric creixent) acaba d'acabar tot just el volum d'un tal Adrià Pujol.

Hi ha un detall, no obstant, que malmet la possibilitat que ara aquest home faci el que ha fet fins el moment amb la resta de llibres de l'editorial --registrar quatre impressions derivades de la lectura en un dels blogs que gestiona. El detall-impediment és que el tal Pujol va escriure fa unes setmanes al seu blog unes impressions arran de la lectura del llibre de l'home en qüestió.

I ara és quan estaria molt bé poder fingir que aquest home no sóc jo, ja que si escric allò que penso --com, d'altra banda, sempre he fet fins ara-- pot haver qui de manera "legítima" pensi/digui allò del corporativisme, del quid pro quo, del you scratch my back and I suck your dick, del hoy por ti...

Per tant, la realitat volitiva es bifurca. Existeix, d'una banda, el desig i la normalitat derivada de poder parlar del llibre de Pujol --com de qualsevol altre llibre de l'editorial llegit amb anterioritat. No obstant, no existeix la possibilitat de fer-ho sense ser acusat de clientelisme barat.

S'imposa un malabarisme. Cal dissimular per fer passar el missatge a tota costa i dur a terme, alhora, la crònica com si fos una altra cosa. Una de les maneres és crear un relat en el qual hi ha un personatge innominat que es pot identificar amb aquest home que llegeix i escriu i que fins ara era jo. Igual que passava amb la realitat volitiva, caldria ara dissociar entre l'escriptor del relat i el personatge protagonista. Bastaria, potser, amb que el personatge no es digués David Gálvez.

Més enllà d'això, es podria no parlar d'allò sobre el que gairebé tothom ha parlat quan s'ha referit a l'obra de Pujol. Ço és, es podria no parlar de la novella sobre Capelleta. Motiu: a l'autor del relat --i, per tant, també al personatge que no es diu David Gálvez-- aquesta no és la peça que més l'ha interessat. Dit altrament, l'autor del relat --i també el personatge que s'hi emmiralla-- s'ha sentit tan interpel·lat i de manera directa en tots i cadascuns dels relats més breus que prefereix obviar el text més llarg --que li sembla una figa d'un paner diferent. Són aquestes peces més breus les que han fet somriure o han fet aixecar imperceptiblement la cella del reconeixement a l'autor/personatge del relat.

Diu la contratapa del patracol:

"Jordi Capelleta és una jove promesa literària que ha tastat l'èxit. La seva primera novel·la li ha obert les portes del món cultural barceloní, tanmateix, sap que per seguir triomfant cal encaixar les mans adequades, caure bé. I té un pla. Per això, mentre prepara la segona novel·la, dedica més esforços a seduir l’editora de moda que a perfilar un esborrany que amenaça amb eternitzar-se. Però tot d'una comença a sentir-se observat. A la cua del supermercat, en un taxi i fins i tot pel carrer, el paren i li fan comentaris indiscrets, com si les seves intimitats fossin de domini públic. Així comença "L’esborrany", el sol d'aquest sistema-recull titulat Alteracions, una nouvelle carregada d’ironia que juga amb la tensió i l’absurd per mantenir el lector expectant fins a l’últim moment. En aquest volum, a més, s’hi inclouen set contes breus, els planetes orbitants, on la ficció d’Adrià Pujol es plega sobre si mateixa per fer els incisos pertinents i, si cal, per reelaborar-se sobre la marxa."

L'autor del relat defensaria amb vehemència davant dels editors i del propi Pujol que "en aquest volum" no és que "a més" s’hi incloguin "set contes breus", ni tampoc que aquests siguin "planetes orbitants" de res. L'autor del relat pensa que aquestes ficcions breus són el llibre en si i que encara li n'hagués faltat una dotzena més i que "L'esborrany" és una menja que hagués hagut d'anar servida en un plat a banda.

Notes de lectura de l'autor a desenvolupar en diàlegs o escenes per part del personatge dins del relat:

1. El joc d'enginy d'un autor que és influenciat pel seu personatge i no només viceversa. Influenciat de manera directa: és a dir, reescrit. La història del Cervantes que és refet --putejat, parlant en plata-- per un Quixot cansat de ser un personatge desgraciat. Un Quixot ple de tedi i amb ànima dantesca (acudit: d'Edmond Dantès) amb "V" de "vendetta". Primera aparició de la visió del món en mirall, geminada o com es vulgui dir. Autor i personatge com a dues cares d'una mateixa moneda, cosa que implicaria bé l'anihilació de la realitat (la part "real" de Cervantes s'iguala a la del Quixot, transformant-se en relat) o bé l'elevació de la ficció a realitat. Implosió o refutació de la realitat anàloga a l'arxicitada refutació del temps segons Borges ("Chuang Tzu soñó que era una mariposa, y al despertar no sabía si era Chuang Tzu que había soñado que era una mariposa o si era una mariposa que estaba soñando que era Chuang Tzu"). Sigui com sigui, es crea una paradoxa. En ser reescrit, Cervantes esdevé un personatge de ficció que ha escrit a un altre personatge de ficció que a la vegada l'escriu a ell. Les dues mans d'Escher dibuixant-se l'una a l'altra en una imatge de peix que es mossega la cua, un gravat de l'ouroboros: dues mans inicialment "realistes" però clarament dibuixades --a les vores, el dibuix és més aviat com un esbós-- que a la vegada formen un dibuix que és més gran que cadascuna d'elles per separat fent de falses creadores creades.

2. La figura del doble, del bessó, de la realitat personal geminada en multitud de relats de la col·lecció de Pujol. Revisar les històries de Mircea Eliade (rellegir Cosmologia y alquimia babilónicas i Herreros y alquimistas); els records són borrosos però l'autor creu que allí s'hi podria exemplificar arquetips que després esdevenen norma literària a Edgar A. Poe o a Julio Cortázar. Revisar un dels grans temes en moltíssimes narracions mítiques d'herois i divinitats de religions, teologies, cultures, llegendes: els bessons, els germans molt units i/o enemics. Com han afectat la nostra visió del món les històries tantes vegades llegides i reciclades al llarg dels segles de Castor i Pòlux, Cain and Abel, Osiris i Set, Acrisius and Proetus, Polyneices i Eteocles, Rómulo y Remo? (Hom és fill de les seves lectures i de la llengua en la que ha après a escriure el nom dels personatges de les seves lectures.)

3. Gran interès del fet narrat des d'angles de visió contraris, diversos i/o complementaris. Exercicis d'estil més enllà de la mirada emmirallada o bifurcada. Polivisió. Res no vol dir res del tot. Tot és res. Res és tal i com sembla d'entrada. Etc.

4. Disquisicions sobre què és realitat i què ficció, què mite i què anècdota, què transcendent i que totalment irrellevant...

5. [...]

Imagineu si ara no ens aturéssim aquí i realment féssim que un autor encomanés a un personatge la solució de tot el que s'ha dit o apuntat fins el moment. Suposeu que resultés que calgui demostrar a mode d'exemple, paral·lelisme, paràbola o el que sigui allò que Pujol treballa i retreballa en els seus relats més breus, més explosius, del recull Alteracions. Penseu per un moment si el propi tall de l'explicació hagués de ser subministrat per la via intravenosa del quod erat demontrandum. Quina mandra, oi? Deixem-ho estar, doncs. I esperem que un dia algú es prengui la molèstia d'escriure i consignar tot allò que haguéssim volgut escriure i consignar --encara que fos amb un malabarisme indirecte en la forma d'un relat espuri, vist com es veu que no és possible fer-ne un simple comentari marginal en un blog subsidiari.

'Cartes mortes'

Per fi Cartes mortes és oficialment al carrer. Aquells que teniu Facebook ja ho sabeu prou i us demano disculpes per repetir-ho tant. Els qui només em llegiu al blog, ara també ho sabeu.

Amb foto a la solapa d'Alex Lara.

Amb un disseny molt agraït de l'Edu Vila.

Amb l'inestimable correcció de Marc Cortès.
Amb un amable text de contratapa dels senyors editors.
Amb un altre text del grandíssim Luis Harss.

Yu Hua a Males Herbes

Ep, parlem-ne! Aquestos nois de Males Herbes van i fitxen un escriptor que ha venut (deia ell en una entrevista a la contra de 'La Vanguardia' d'ahir) només uns deu milions de llibres... (Això, afirmava el propi Yu Hua, a la Xina no és gaire!).

És a dir, que els molt inconscients tenen els pebrots de posar-me a mi ('Cartes mortes' apareixerà el febrer de 2014) a la vora dels monstres com Yu Hua, Víctor Nubla, Kurt Vonnegut, Miquel Àngel Riera, Jonathan Lethem, Josep Maria Argemí, Jordi Sanglas, Nathanael West... (No he llegit, encara, Adrià Pujol, però pel que he sentit el paio està a l'altura.) Cal felicitar-los, en fi, pel valor, l'habilitat i el criteri que han demostrat fins ara.

EL PASSAT I ELS CÀSTIGS

YU HUA

DESCRIPCIÓ:

Amb un estil lacònic, Yu Hua construeix un món de caire mític on l’únic llenguatge és la violència física i moral. Els personatges d’aquests contes són éssers obsessionats per un passat que s’emmarca en la revolució cultural xinesa, i buscaran la redempció en la tortura i l’alienació. L’autor ens proposa una experiència que va més enllà de la lectura, un tipus de realitat paral·lela i grotesca que sens dubte traspassarà els límits morals del lector. Cadascuna de les quatre narracions que conformen aquest volum va representar una porta d’entrada a l’experimentació i l’avantguarda literàries en el context cultural xinès. És la primera vegada que es publiquen en català.

Catáleg de l'editorial Males Herbes