Un cop més, la crònica de la quotidianetat que practica en Miq des de la Llumenera de Nova York, torna a sorprendre'm per l'excel·lent qualitat que irradia. No calen més paraules que les seves:
De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.
Que bo que és aquest paio, el tal miq! Ja ho he dit en altres ocasions. Aquí fa un text hiperbòlic a partir d'una instantània o dues, totalment versemblants. Literatura de veritat. La clava.
Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.
Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.
Per a molts, allò que s'escriu en un pamflet, un diari o un blog és literatura menor. No sé ben bé que els duu a pensar així. Potser confonen continent i contingut. Només el poema (que mai no llegiran) publicat en llibre (que mai no compraran) o la novel·la en paper tenen per a la majoria el dret a ser considerats literatura. Evidentment, sovint he discrepat d'aquest axioma. També hi ha grans merdes de novel·les i de poemaris en format llibre: amb lloms, disseny gràfic excels i lluentors variades. S'editen epistolaris i memòries i reculls de relats que són una veritable deposició. No es pot ignorar, però, l'innegable prestigi de l'objecte. Jo mateix, en aquest sentit, em confesso fetitxista. Però això ja és una altra història...
Avui m'he sentit intensament satisfet --com a lector purament estètic-- i emocionalment tocat d'haver pogut llegir l'article que el Màrius Serra ha dedicat al seu fill recentment mort. Si no m'erro, el Lluís --el Llullu, com li deien a casa-- va morir divendres passat. Internet en va plena. No he llegit el llibre que va fer el Màrius Serra sobre l'experiència de tenir un fill com en Lluís i que es titula Quiet. (Tinc entés que el Lluís patia una paràlisi cerebral greu, però no em voldria arriscar a dir res més i caure en les imprecisions.) Com us deia, l'article és preciós per com està de ben escrit, de mesurat, per com n'és de sentit sense caure en el clixé, ni en el dramatisme, ni en el bathos.
Escrivia més amunt que estava satisfet. Que no se'm mal interpreti. Que quedi clar que la mort del Lluís no em pot satisfer. La satisfacció neix del fet d'haver pogut reconciliar-me un cop més amb la literatura, amb el poder de la paraula, amb l'autenticitat possible, empírica, d'un art que sempre ha guiat d'una manera o altra la meva vida. Aquest cop, i en van unes quantes, des de la columna d'un diari. Enhorabona pel text, Màrius: és en aquests moments tan complicats que et jugues l'ofici. Te n'has sortit de manera magistral.
Llullu en la memoria
No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman los familiares que me visitan cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco ni de los gritos que suelta cuando me dice Llullu-cómo-estáás, ni puedo olvidar que por culpa suya todos me conocen por este nombre que empequeñece la boca de quien lo pronuncia. No me puedo olvidar de cómo se llama mi hermana, ni de cómo se enfada cuando nuestros padres le llaman Pepita o algún otro nombre por el estilo, ni puedo olvidar las cosas tremendas que me cuenta a la oreja, ni tampoco aquella redacción en la que explicaba que le encanta aplastarme ni puedo olvidar, sobre todo, sus inconfundibles carcajadas. No me acuerdo de la niña gitana que se llevaron a la sala de espera para bendecirla, ni de la hija del guardia civil, ni de ninguno de los compañeros de habitación con los que he convivido en hospitales todos estos años, y por eso no les olvido. No recuerdo la boca de piedra en la que mi hermana metió la mano con temor mientras yo sonreía, y por eso no puedo olvidarla. No recuerdo haberme cagado en la basílica de San Pedro, ni tampoco me acuerdo de las promesas que me hizo mi padre mientras paseábamos entre estatuas de piedra que nos miraban todo el tiempo, y por eso no lo olvido. No me acuerdo del día que mi padre me dijo Llullu por primera vez, ni tengo la más remota idea de cómo fue que todos le siguieron la corriente y empezaron a poner morros para llamarme así, y por eso ni lo olvido ni puedo olvidarlo. No recuerdo haber visto a mi primo bailando el No rompas más mi pobre corazón,y por eso no lo olvido. No olvido Eurodisney. Ni el Tibidabo ni Port Aventura ni Gardaland ni Santapark. No me acuerdo del campesino que se arrodilló a rezar por mí, ni de las cosas que le decía a su dios, ni de las caras de tonto que ponían papá y mamá, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de los dos hombres de las narices que tenían la misma cara, y por eso no les olvido. No me acuerdo de los gritos de asco que profería la dueña de un restaurante de pescado cuando me vio entrar por la puerta, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la camilla rodante que empujaban los hombres de rojo la noche que subí a una hidroambulancia, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la niña de etnia llullu que vivía con unos amigos de mis padres desde mucho antes de nacer yo, y por eso jamás podré olvidarla. No me acuerdo de nada, yo, y nada olvido. Nunca podré olvidar las caricias que no recuerdo haber recibido. Nunca podré olvidar las palabras que no recuerdo haber escuchado ni leído ni dicho ni escrito. Quien no recuerda no olvida. Quien no olvida recuerda. Amo, pero no lo recuerdo. Me aman, y no lo olvido. Nunca caeré en el olvido.
Màrius Serra aLa Vanguardia del 27 de juliol de 2009
Avui he vist per primer cop el vídeo de Lilly Allen "It's Not Ok". En la pel·lícula s'enfoten de l'estètica rància, kitsch, hortera del l'oest rural profund estatunidenc. Fins aquí tot bé. La melodia de la cançó és lleugereta.
De fet, mirava i escoltava el vídeo a mitges, com acostumo a fer: em connecto a Internet i llegeixo diaris, reviso blogs d'amics i coneguts, miro el correu... Mentrestant tinc el televisor engegat en algun canal de música i així em mantinc al corrent de les novetats.
Com deia, la melodia semblava d'una lleugeresa un pelet excessiva. Per això ha saltat l'alarma quan en aquest entorn de paròdia suau, de decorat falsament ple d'atrezzo animal de granja country, m'ha fet l'efecte que la Lilly cantava sobre estar giving head amb aquella careta xata i innocent de pòmuls marcats. L'ànglès to give head equival a "mamar-la". Podia ser que la Lilly fes servir una expressió tan descarnada o només m'ho havia semblat a mi?
Abans que acabés de sonar la cançoneta, he trobat la lletra a Google. Heu-la aquí:
Oh, he treats me with respect, he says he loves me all the time, He calls me fifteen times a day, he likes to make sure that I’m fine. You know, I’ve never met a man who's made me feel quite so secure. He's not like all them other boys, they’re all so dumb and immature.
There’s just one thing that’s getting in the way... When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame! I look into your eyes. I want to get to know you and then you make this noise and it's apparent it’s all over.
It’s not fair and I think you're really mean. I think you're really mean. Yes, I think you're really mean!
Oh, you're supposed to care, but you never make me scream. You never make me scream!
Oh it’s not fair and it’s really not ok. It’s really not ok. It’s really not ok.
Oh you're supposed to care but all you do is take. All you do is take.
Well, I lie here in the wet patch in the middle of the bed. I’m feeling pretty damn hard done by, I spent ages giving head. Then I remember all the nice things that you’ve ever said to me. Maybe I’m just overreacting, maybe you're the one for me!
There’s just one thing that’s getting in the way... When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame! I look into your eyes. I want to get to know you and then you make this noise and it's apparent it’s all over.
It’s not fair and I think you're really mean. I think you're really mean. Yes, I think you're really mean!
Oh, you're supposed to care, but you never make me scream. You never make me scream!
Oh, it’s not fair and it’s really not ok. It’s really not ok. It’s really not ok.
Oh, you're supposed to care but all you do is take. All you do is take.
Assajo una versió ràpida en català:
Oh, em tracta amb respecte, diu que m'estima constatment, Em truca quinze cops al dia, li agrada assegurar-se que estic bé. Saps, mai he conegut un home que em faci sentir tan segura. No és com la resta de nois, són tots tan ximples i immadurs.
Hi ha només una cosa que no va bé... Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya! Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.
No és just i crec que ets realment mesquí. Crec que ets realment mesquí. Sí, crec que ets realment mesquí!
Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar! Mai em fas xisclar!
No és just i no està bé. Realment no està bé. Realment no està bé.
Figura que et preocupes, però només entomes. Tot el que fas és entomar.
Bé, quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit. Em sento terriblement utilitzada, m'he passat segles mamant-la. Llavors recordo totes les coses boniques que m'has dit. Potser estic exagerant, potser ets l'indicat per a mi!
Hi ha només una cosa que no va bé... Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya! Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.
No és just i crec que ets realment mesquí. Crec que ets realment mesquí. Sí, crec que ets realment mesquí!
Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar! Mai em fas xisclar!
No és just i no està bé. Realment no està bé. Realment no està bé.
Figura que et preocupes, però només entomes. Tot el que fas és entomar.
Per a mi, l'efecte de contrast fa la feina a la perfecció. Sota la melodia suau, la lletra incisiva. Sense crits, sense estirabots. Sota la relació aparentment perfecta descrita a la cançó, el problema al llit, la insatisfacció de la noia, l'egoïsme del xicot altrament cortès i encantador. Dues frases d'alt impacte queden adherides a la retina mental:
I lie here in the wet patch in the middle of the bed ("Quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit") I spent ages giving head ("M'he passat segles mamant-la")
Un cop més, el poder de les paraules ben dites. Long life, literature!
Un cop més, la crònica de la quotidianetat que practica en Miq des de la Llumenera de Nova York, torna a sorprendre'm per l'excel·lent qualitat que irradia. No calen més paraules que les seves:
