Més pedres espectaculars

N'hi ha de semblants a la Cortinada, davant de l'església. O a Molleres, possiblement restes de portelles en desús.

Aquestes pedres estan a Soldeu, població a la què aquesta setmana dediquem una sèries de notes.

No sabem quin era el seu ús originari. No sabem si eren portelles o si servien per bastir marcs de portes o finestres (improbable).

N'hi ha dues de diferents, una a tocar de l'altra. Podeu clicar-hi damunt per apreciar-ne els detalls.


Només veiem que estan integrades en una casa i que ningú no se les mira ni els dona cap valor. Com deia al títol, jo les trobo espectaculars.

Passejada per Molleres

Una de les meves passejades antigues (d'aquesta temporada d'hivern, és clar) va ser a Molleres. Per qui no ubiqui el lloc, dir-vos que és més amunt d'Encamp, relativament a prop de Meritxell. De fet, aquesta temporada ja hi he anat en tres ocasions. És un indret que em fa patir, darrerament. Era un d'aquests racons andorrans que havia quedat més o menys intocat. Hom podia fantasiejar que les cases, els prats, els marges eren si fa no fa com havien estat vint, quaranta, seixanta anys enrere. Ara estan fent obres a la carretera que hi passa a tocar i no puc evitar patir.

Les cases són precioses. Els marges que voregen els edificis, també. S'hi troben unes portelles esbeltíssimes. Una és encara d'empeus (vegeu-ne fotos). Una altra jau a terra. És enorme, la més gran que jo hagi vist mai. M'agrada pensar que aquesta peça no sempre fou una portella, sinó potser alguna mena de megàlit. No m'atreveixo a pronunciar la paraula "menhir", perquè un amic que m'estimo molt ja em va advertir fa temps que havia de vigilar molt com feia anar aquests mots. "No pots anar veient vestigis prehistòrics per tot arreu, perquè gairebé no se'n troben". Santes paraules. Malgrat tot, la llosa és magnífica. Espero només que no la trepitgin amb les màquines i es perdi per sempre més. Tampoc és que actualment, tirada per terra, faci cap servei ni sigui apreciada per gaire gent.

Un dels dies que vaig anar a Molleres em vaig dedicar a passejar per uns prats de la vora durant hores (ahir ja hi pasturaven cavalls), mirant-me amb cura d'entomòleg uns afloraments rocallosos que hi ha. Pensava que la tipologia dels rocs i la proximitat de Meritxell i Prats (llocs certament màgics i amb vestigis bé antiquíssims, bé directament prehistòrics) els feien susceptibles d'amagar algun gravat. No va haver-hi sort, com sol ser el cas.

Passejada per Soldeu i Vall d'Incles

Passejada del 13 de març

La cosa va així. Dia de festa. Em llevo a les set. Faig esmorzars. Preparo el que toca. Duc el Nahum a pistes. Hi som a primera hora: les 9:00 en punt. Ell es queda amb els monitors i companys del club. Jo, si en tinc ganes, esquio. Els darrers dies, com avui, faig quatre o cinc baixades integrals a tota bufa i abans de les 11 ja sóc altre cop al cotxe canviant-me de roba i calçat. Llavors sol donar-se el cafè, la lectura de la premsa (com a mínim un diari local complet) i l'entrepà de truita.

Avui, després del cafè (he estat més auster que d'habitud) he passejat per Soldeu. He buscat cases velles, esglèsies, portes de corts o pallers. Gairebé no hi queda res. El panorama, en canvi, és el que ja coneixem: pubs irlandesos i aparthotels. Poca cosa més. He trobat un exemple d'aquell símbol tan clàssic del Pirineu (una rodona en què hi ha inscrita una mena de flor de sis pètals) en una porta relativament moderna d'un estable. Penso que ha de ser un símbol profilàctic o que pensaven que allunyava la malastrugança.

Ara en busco (de gravats d'aquesta mena) pertot. També em fixo i fotografio sistemàticament altres elements que es penjaven a les entrades i eixides de les cases, corts, bordes i pallers. Creus a la cantonada superior dreta del marc d'una porta. Ferradures clavades a les llindes o bigues mestres. Plantes.

Cada dia m'atrauen més els panys vells, les baldes i baldons, les argolles, les portes, les finestres barrades.

En acabat he caminat per Vall d'Incles. Aquí he continuat amb allò de les portes i els panys, però, a més, he pogut gaudir d'algunes fixacions més: les pardines, els marges, les bordes, els rocs.

Vaig ser a Canillo l'estiu passat buscant megàlits i pedres de terme i un home molt amable em va explicar que a Vall d'Incles encara quedaven unes pedres que servien per marcar el límit dels camps de dalla. Em penso que avui n'he trobat unes quantes. No sé si es podrien anomenar llindes. En una de les fotos que adjunto es pot apreciar una d'aquestes lloses en primer terme i una altra a la part superior, en línia.

També a Canillo, ahir, xerrant amb un altre home de la terra vaig descobrir que el nom tècnic de les pedres que servien per posar-hi les barreres que vedaven els prats s'anomenen portelles. N'he trobat a Canillo i a Molleres. Avui també un exemplar preciós a Vall d'Incles. (Vegeu foto, més amunt.)