dijous, 28 de febrer del 2008

Sempre ens quedarà Toulouse!

Ahir, després de molts mesos, vaig tornar a parlar per telèfon amb el director de cine i escriptor Eduardo Montes-Bradley. Havíem estat força units, sobretot durant els mesos (anys?) en què vam confegir el llibre Cortázar sin barba. Vam col·laborar intensament, juntament amb el Carles Álvarez. Potser conegueu el Carles: havia fet crítica literària a l'ABC (entre d'altres llocs menys carques) i ara fa temps que forma part de l'equip de col·laboradors del programa L'hora del lector (dirigit per l'Emili Manzano). Bé, estava explicant que ahir vaig parlar amb l'Eduardo després de molts mesos.

La cosa va anar així: li vaig fer un breu correu de dues línies. Ell em va contestar amb un altre d'una o dues ratlles. Al cap de quatre correus i cinc minuts l'Eduardo va despenjar el telèfon i em va fer un truc. Va ser agradable sentir-lo i xerrar una estona. Vam parlar d'un dels darrers documentals que ha fet i que ha aixecat molta polseguera a Argentina, fins el punt que ell i la seva família van haver de marxar a l'Uruguai durant uns mesos per por d'atacs dels més intransigents. Vam parlar que d'aquí a poc vindrà a Europa, a Toulouse, per presentar tres de les seves pel·lícules en un festival que hi fan (El gran simulador, Samba on Your Feet i Che: Rise and Fall). Podeu veure'n trailers promocionals aquí sota.







No vaig poder evitar recordar la vegada que, fa uns anys, el vaig anar a buscar precisament a Toulouse: ens coneixíem només via Internet i vam quedar en una cafeteria cèntrica per veure'ns cara a cara. D'allí vam emprendre un viatge en cotxe fins a Barcelona. Un viatge que recordo amb nitidesa. L'Eduardo va parlar de Julio Cortázar, del llibre que preparàvem, de l'Aurora Bernárdez (primera dona de J.C.), d'altres escriptors argentins sobre els quals havia fet pel·lícules, del Carles Álvarez, del festival de cine de T., del cine en general, de Cuba (on l'Eduardo va viure força temps i on diu que va sortir amb la filla de Fidel), de la insigne família Montes-Bradley, dels Estats Units (on llavors vivia l'Eduardo), de l'Argentina, etc. etc. etc. Un viatge collonut, vaja. A banda d'algunes paraules i anècdotes el que més recordo és el doll inacabable de paraules i anècdotes.

Amb l'Eduardo mai no acabes d'estar segur on comença la realitat i on acaba la ficció. Dit d'una altra manera, sovint passa que ensumes que t'està ensarronant o explicant una llegenda o inflant la trama. Però no n'acabes d'estar segur del tot. És un personatge tan barrocament ric i amb tant viscut que quedes amb el dubte de si no t'està, simplement, dient la veritat. Ahir vaig tornar a parlar amb l'Eduardo, com dic. Ja no escalfa la flama del projecte comú. El llarg silenci transcorregut ens ha deixat tocats. La manera com jo em vaig cabrejar per les innumerables cagades tipogràfiques i de tota mena de l'edició espanyola del llibre tampoc no ens ha ajudat gaire. Es podria reconstruir, si no ja els fonaments, una part de la façana.

Sempre ens quedarà Toulouse!


PS: Sí, què voleu que us digui, m'agrada més Toulouse que Tolosa, igual que m'agrada més Girona que Gerona o Köln que Colònia. Què hi farem!

divendres, 22 de febrer del 2008

Una altra veu que em feia ràbia

Mentre escrivia el post anterior (fa a dures penes uns minuts) he recordat la vegada prèvia que una veu d'un anunci m'havia molestat. Era en un anunci de Vodafone, d'això n'estava segur. I era també una veu femenina la que m'ofenia. No tant la veu com la dicció, molt artificiosa. L'anunci era aquell en què un munt de gent feia volar cintes de colors que simbolitzaven línies de comunicació (una variació d'aquell altre dels ocells, una idea molt més interessant i poètica). L'eslògan era "Es tu momento, es Vodafone". He tingut el cop de cor que es tractava de la mateixa paia a la qual m'havia referit amb motiu de l'anunci d'Iberia.

He fet una senzilla busca en castellà a Sant Google (voz en off Vodafone) et... voilà! Sembla que es confirma la possibilitat: certament, molta gent pensa que la veu és de la Sara Da Pin Up i coincideix amb mi en que és odiosa (la veu).

Resulta que l'altra veu del títol ha acabat sent la mateixa. És força curiós que algú que es guanya la vida cantant o rapejant o posant veu a anuncis provoqui aquest efecte tan negatiu sobre tanta gent... Suposo que també hi deu haver munions que la troben molt atractiva o sexy o el que sigui.

Un cas anàleg: la Christina Rosenvinge.



Ara, això sí, té una de les millors pàgines web que mai hagi vist:
http://www.christinarosenvinge.com/intro.html

Sara Da Pin Up "rapeja" per Iberia

Aquest anunci (les variacions d'aquest anunci, també, però sobretot aquest en particular) que trobareu aquí sota ha estat un dels que més ràbia m'ha fet en els darrers temps. I mira que jo escolto rap. Vull dir que no tinc prejudicis en contra del gènere. Escolto bàsicament rap en anglès i castellà. M'agrada sentir-ne en francès malgrat que no entenc les lletres. Del rap en català ho desconec tot.

Els gèneres, i el rap entre ells, no són res més que etiquetes genèriques. Després el que hi ha és o rap del bo o rap mediocre o rap dolent. Quan les coses van bé, el producte final pot ser espectacular, però quan hi ha fiascos et foten caure la cara de vergonya. És donen tota mena de combinatòries, com a tot arreu. L'òptima: bons arranjaments musicals, bones lletres, bona producció, bons ritmes, bons rapers, bons músics, bons DJs, bons samples, etc. Quants menys d'aquests elements positius i més de negatius es donin, pitjor el producte final.


Una de les coses que més ràbia em fa dels rapers espanyols són els tics o els amaneraments de dicció, la tirada que tenen alguns a voler pronunciar el castellà com si de cop i volta tingués una fonètica anglesa. De vegades també em passa que puc sentir una cançó i tolerar-la en versió àudio però la trobo insofrible quan veig el vídeo corresponent amb la penya fent el pallasso.


Aquí, en l'anunci aquest, es dona el cas d'algú (la Sara Da Pin Up) que he sentit interpretant segons quines cançons que no m'han ofès en absolut tot i estar al límit d'allò que comentava de la dicció anglo-idiòtica (sóc filòleg anglès, no tinc res contra aquesta llengua, com comprendreu, però em rebenten els híbrids artificials i buits) o simplement artificiosa. A l'anunci, en un context sense disfresses ni escenaris de videoclip, en un àmbit de seriositat i passatgers assenyats, en una atmosfera sense música de fons, el seguit de clixés que deixa anar la Sara em semblen infumables o penosos o insuportables i patètics alhora. Al meu parer, no es produeix la pretesa "màgia publicitària": el vídeo no em convenç, no m'agrada, no m'atrau, no funciona.


Res més. Jutgeu i opineu si us ve de gust...


dijous, 21 de febrer del 2008

Nou llibre de Lluís Oliván

L'escriptor Lluís Oliván Sibat m'acaba d'enviar un correu electrònic en què m'explica que té nou llibre al mercat. Es diu Parcel·les habitades i el publica Columna. La veritat és que en Lluís està demostrant ser un escriptor força prolífic. Sobretot si considerem que no es dedica a escriure de manera exclusiva.

Ens vàrem conèixer gràcies al Premi Fiter i Rossell. Penso que era la tardor del 2006 quan em van demanar que fes de jurat del premi. Em va tocar llegir set o vuit originals. Suposo que ja hi devia haver hagut alguna mena de criba prèvia per part dels organitzadors. La novel·la que jo vaig votar com la meva favorita es titulava Un pare possible. Va ser la guanyadora. Per sorpresa meva (que havia assimilat el relat en primera persona femenina a una escriptora) el guardonat va resultar ser el Lluís Oliván, a qui vaig conèixer personalment la nit del lliurament de premis.

Més endavant, penso que en algun moment de la primavera del 2007, vaig participar en l'acte de presentació oficial del llibre a Andorra, juntament amb l'autor i el ministre Juli Minoves. Es va fer a la Biblioteca Nacional, va ser molt distés i em va confirmar la impressió de la nit del lliurament de premis: que el Lluís és un paio poc pretensiós i molt agradable.

Aquell mateix dia de la presentació, el Lluís em va regalar un altre llibre seu, El guardián de las hogueras, que em va agradar molt. Escrit en castellà, com el títol denota, aquesta novel·la breu acabava de guanyar un premi municipal feia uns mesos. Podíem dir que el Lluís estava en ratxa. (Per cert que aquest llibre el vaig deixar i mai me l'han retornat... I em fa una ràbia!)

Però és que això no és tot. També el 2006 Oliván havia guanyat el Valldaura de novel·la breu amb El món líquid (Cerdanyola del Vallès: Servei de Publicacions UAB).

Encara abans, el 2005, un relat seu havia estat premiat amb el Tinet de narrativa curta per Internet. Es titulava "Dos germans asimètrics". I la cosa no queda aquí: el mateix any havia publicat una altra novel·la breu: El taxidermista (Barcelona: Viena).

Resumint: Lluís Oliván escriu i ho deu fer bé si aconsegueix guanyar premis tan diversos i en més d'una llengua. Oliván segueix endavant amb una carrera que aviat es podrà considerar sòlida. Sembla haver "fitxat" per una de les editorials importants (segur que arran de l'atorgament del Premi Fiter i Rossell 2006, que publicava la mateixa casa).

Moltes felicitats i molta sort, Lluís!

PS: Ara només em queda adquirir el llibre i llegir-lo de seguit que pugui.

diumenge, 17 de febrer del 2008

Calçotada Blocaires del Pirineu 3

Al blog reflexionsencatalà han escrit el següent resum del que vàrem acordar:

diumenge, 17 / febrer / 2008


Blocaires del Pirineu

Divendres a la nit vam fer el sopar de blocaires del Pirineu. Deixant de banda la relació qualitat-preu de l’àpat, la trobada va servir per conèixer-nos i impulsar definitivament el col·lectiu Blocaires del Pirineu.

A grans trets (rectifiqueu-me si m’equivoco), vam acordar el següent:

  1. Crear una llista de correu per posar-nos en contacte. (Fet)
  2. Fer un bloc de blocs pirinencs on es publicaran tots els articles dels membres del col·lectiu.
  3. No hi haurà ideologies ni serem un grup d’opinió.
  4. Si algú vol formar part de Blocaires del Pirineu, caldrà que es consideri pirinenc (això ho ha de decidir cadascú), que doni el nom i els cognoms per registrar-se al bloc de blocs i que assumeixi la seva responsabilitat sobre el contingut del seu bloc.
  5. La llengua no ha de ser cap impediment per formar part del col·lectiu. (El que jo no assumiria, i faig una analogia, és canviar de llengua pel fet que a la classe hi ha un erasmus italià; o sigui, la llengua de treball de Blocaires del Pirineu crec que ha de ser la catalana, però si algú d’Osca vol formar part del grup, possibilitat remota però que es podria explicar perquè tracta temes pirinencs, per exemple, doncs perfecte.)
  6. Difondre el col·lectiu perquè hi hagi gent de tot el nostre Pirineu (suposo que s’entén aquest nostre).
  7. Organitzar activitats al voltant d’Internet i la blogosfera, per fomentar la creació de blocs en el nostre entorn, el debat, el coneixement sobre les noves tecnologies, la cultura pirinenca (això no sé si es va dir; per si de cas ho proposo), etc. Està previst fer una trobada de blocaires a la Seu d’Urgell.
No sé si em deixo res.

Segur que sí.
Una proposta: com que ens vam comprometre a fer la màxima difusió del grup i a buscar adeptes, trobo que estaria bé que els blocaires tinguéssim una llista d’enllaços a tots els membres del col·lectiu en una part ben visible del bloc, i amb el logo a prop.

FI DEL POST RETALLAT


Calçotada Blocaires del Pirineu 2

Comencen a circular també les primeres denúncies gràfiques per Internet. M'avisen que YouTube ha rebut fa poc un documental dirigit per Albert Batalla en què alguns quedem literalment retratats.

Calçotada Blocaires del Pirineu

El Marcel·lí Pascual, va escriure (ahir, dissabte dia 16) de com va anar la cosa a la versió virtual de la revista de la Seu Viure als Pirineus.

Pel que a mi fa, prometo penjar un resum o una crònica al llarg dels propers dies. Aquest cap de setmana em serà impossible. Us haureu de conformar amb un parell de fotos, de moment.

Comentari a les fotos:

1. L'objecte del desig. L'excusa que vehiculava les nostres ganes de trobar-nos. No es podia triar una millor icona: un bulb que creix dins la terra. Part renunciable del territori, com tots nosaltres. Be calçot, my friend, que diria l'amic Bruce Lee.

Per cert, algú (jo) va agrair irònicament que es mantingués el costum d'embolicar els calçots en paper de diari. Les mesures higièniques mai sobren! Algú (no era jo) va fer notar que el diari triat per a tan noble funció (mantenir calents els calçots) era el Periódico de Catalunya/ Periòdic d'Andorra.

2. No podia ser d'altra manera: en una república virtual (amb ramificacions a la realitat terrenal) de blocaires-calçotaires del Pirineu, la inauguració oficial de l'acte no podia arribar en forma de discurs, ni de benedicció, ni d'ampolla de cava trencada contra la paret. El solemne moment ha quedat immortalitzat per sempre més. El que no es veu a la foto és en Marcel·lí Pascual pelant amb una depuradíssima tècnica el calçot i sucant-lo amb gràcia borbònica a la salsa.

3. Una perspectiva de la taula. Aquell senyor vestit de cambrer és el cambrer. En futures cròniques haurem de parlar de tan insigne personatge. Permanesscan atentos a sus resseptores!

dimecres, 13 de febrer del 2008

El tremp de mitjanit

L'altre dia a classe es va produir una d'aquelles situacions que els que ens dediquem a la docència solem recollir en llibretes que es guarden a la sala de professors. Són llibretes d'anècdotes o bitàcoles de les coses gracioses que es donen a l'aula. Sóc professor d'anglès en un centre de formació professional. Durant la preparació d'una feina escrita, un alumne em va preguntar com es deia en anglès "perdre el trem". És clar que es va tractar d'un lapsus linguae inofensiu: va pronunciar /m/ en lloc de /n/ i ja està. Passa que el resultat sonava exactament igual a "perdre el tremp". No hi busqueu raons freudianes. Em va fer molta gràcia. Perdre el tren versus perdre el tremp.

Es podria interpretar que perdre el tremp signifiqués "perdre la fermesa o la força o l'energia o les ganes o l'esma". Es podria interpretar igualment la paraula tremp com la defineix el Gran Diccionari de la Llengua en la seva primera acepció: "acció de trempar".

Qui fes servir l'expressió en el darrer sentit difícilment es podria dedicar a equilibris com els mostrats a la imatge, gens indignes del Cirque du Soleil.

dissabte, 9 de febrer del 2008

Love is a Losing Game

Ho confesso. Estic obsessionat. M'agrada com canta l'Amy Winehouse. Fins aquí tot bé, direu. Per Nadal em vaig autoregalar el Back to Black, Special Edition. Amb això de l'edició especial vol dir que hi va el CD normal, més un altre amb suposades B-sides i rareses vàries. Deixant a banda l'arxifamós "Rehab" i alguna altra cançó de similar qualitat, el CD oficial és molt bo sense arribar a fantàstic. Ara bé, al disc de rareses hi ha una versió de "Love is a Losing Game" que és senzillament magnífica. Em té totalment fascinat. L'escolto gairebé cada cop que pujo al cotxe. Vàries vegades. Sovint no m'interessa sentir cap altra cançó del CD, així que poso la mateixa un i altre cop. És gairebé perfecta. I no us penseu que sóc fàcil de convèncer. Conec (gràcies a YouTube) una desena llarga de versions de la cançó, totes interpretades per Amy Winehouse: l'oficial, vàries amb orquestra i aire retro, una amb acompanyament de piano elèctric, etc. Però la que em té el cor robat és aquesta que us penjo aquí sota. El més increïble de tot és que en acabar el que per a mi és una interpretació brillant, l'Amy encara pregunta al tècnic de so "Is that alright?" amb un accent deliciós (de Camdem Town?). Ja t'ho dic jo: ab-so-lu-ta-ment clavada, reina.



Aquí sota us enganxo el text original (una aproximació que pot tenir tares; si les trobeu, feu-m'ho saber) i una versió pròpia en català (més o menys literal, sense floripondis):

"Love is a Losing Game"

For you I was a flame
Love is a losing game
Five-storey fire as you came
Love is a losing game

One I wish I'd never played
Oh, what a mess we made!
And now the final frame
Love is a losing game

Played out by the band
Love is a losing hand
More than I could stand
Love is a losing hand

Self-professed profound
'Till the chips were down
Though you’re a gambling man
Love is a losing hand

Though I battle blind
Love is a fate resigned
Memories mar my mind
Love is a fate resigned

Over futile odds
And laughed at by the gods
And now the final frame
Love is a losing game

"L'amor és una partida perduda"

Per tu jo era una flama*
L’amor és una partida perduda
Al principi, foguera de cinc pisos
L’amor és una partida perduda


Una que desitjaria no haver jugat mai

Quin nyap que en vam fer!

I ara l’escena final
L’amor és una partida perduda

Interpretada per l’orquestra
L’amor és una mà perdedora
Més del que vaig ser capaç de suportar
L’amor és una mà perdedora

Autodefinit com a profund
Fins que s'esgoten les fitxes**
Tant se val si ets un jugador empedreït
L’amor és una mà perdedora

Tot i batallar encegadament
L’
amor es un destí al què s’ha renunciat
Els records em confonen l'enteniment

L’amor es un destí al què s’ha renunciat

Per damunt de les vanes apostes
De les quals es burlen els déus
I ara l’escena final

L’amor és una partida perduda


*Hi ha un joc de paraules amb els termes flame i fire. Sembla que les dues tenen connotacions únicament relatives al foc. En anglès, però, a flame significa també “una aventura amorosa, una persona amb qui es festeja” i es fa servir normalment en l’expressió an old flame que equival a “un ex”. No he sabut com fer-m’ho per mantenir el joc de paraules original en català.

**Matthew Tree em suggereix que la frase feta "when the chips are down" equival al català "quan les coses van mal dades".

dijous, 7 de febrer del 2008

9 de cada 10

Insisteixen a sopar calçots (segons estricte ordre de comanda), malgrat que 9 de cada 10 metges especialistes en l’aparell digestiu recomanen no fer-ho:


DELFÍ ROCA

telenoticies.blogspot.com

elogiaclic.blogspot.com

denunciaclic.blogspot.com

lacontenta.blogspot.com

tribunandorra.blogspot.com


NOEMÍ RODRÍGUEZ

ninguesperfecte.blogspot.com


També "gestiona" un blog grupal:

grupdedones.blogspot.com


FRANC RODRÍGUEZ
francrodriguez.com


DAVID GÁLVEZ CASELLAS

galvezcasellas.blogspot.com
5cts.blogspot.com

ritualarte.blogspot.com


DAVID MANZANERA SERRA

davidmsfoto.org
davidmsfoto.blogspot.com
newstotem.blogspot.com
photologmobil.blogspot.com


ALBERT BATALLA

albertbatalla.blogspot.com


VÍCTOR PÀMIES I RIUDOR

vpamies.blogspot.com

refranyer.blogspot.com

refranyer-tematic.blogspot.com

biblioteca-paremiologica.blogspot.com

paremiologia.cultura21.cat

polsim.blogspot.com

refranys.wordpress.com


Per si fos poc, comparteix espai amb un parell de bloguers més:

diccitionari.blogspot.com


JOAN PUIG MALET

lexicografia.blogspot.com


MIQUEL CALSINA GORDI

mcalsina.blogspot.com


MARC CORTÈS MINGUET

reflexionsencatala.blogspot.com



TOMÀS PASCUAL CASABOSCH

pascualcasabosch.blogspot.com


CLIMENT MIRÓ

propense.blogspot.com


MARCEL·LÍ PASCUAL

viurealspirineus.cat


Nota bene: l’únic metge especialista en l’aparell digestiu que no està en contra dels calçots nocturns no té tota la informació: no sap res del romesco, la graellada, el cava, els xarrupets (coneguts per aquestes contrades com xupitos), els cafès, etc. L’únic metge especialista en l’aparell digestiu que no és crític amb els calçots nocturns és germà del dentista que no votava a favor dels xiclets sense sucre.


Nota bene 2: si teniu més adreces de blog a banda de les penjades aquí i voleu que figurin, només heu de dir-m’ho.

dimecres, 6 de febrer del 2008

Calçotada de blocaires del Pirineu


Tens un bloc?
Vius al Pirineu?

Si has respost que sí, tens una cita

Divendres 15 de febrer
A les 21.30

Calçotada de Blocaires del Pirineu

Al Restaurant Pobladó de Santa Coloma
El preu per persona és de 30 euros

Per poder assistir cal que envieu un correu amb el vostre nom i l'adreça del vostre bloc a:
Teniu temps fins dimecres dia 13
a les 12 del migdia per confirmar assistència

No deixeu que us ho expliquin!

(Si no sou del Pirineu i també voleu venir, sereu ben rebuts)

diumenge, 3 de febrer del 2008

Forat de l'Or

Fa molts dies que volia penjar aquesta entrada. El dia 7 de gener, dia de Sant Julià, va ser per mi l’últim dia de les vacances de Nadal. Amb en Jordi Casamajor, ens vàrem arribar fins el Forat de l’Or. En el llibre Andorra arqueològica: exposició publicat per la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra l’any 1989 es fa referència a aquest forat com Forat de l’Hort. És veritat que un home de Fontaneda amb qui vàrem parlar va pronunciar /ort/. De totes maneres, la ubicació del forat al peu d’unes penyes en zona emboscada i sense signes de conreu en molts metres a la rodona, ens va fer concloure a en Casamajor i a mi que segurament no fos Hort sinó Or. El fenomen no és estrany: molta gent pronuncia el nom del metall amb una /t/ final. És fàcil imaginar que un forat tan gran i tan ben conegut dugués associada alguna mena de llegenda. De fet, cap dels dos fills de Fontaneda amb qui hem pogut parlar de l’assumpte ens ha parlat de cap mite... Dins la cova vàrem trobar alguna resta òssia clarament humana. No és estrany que la gent d’abans, en veure ossos i qui sap si alguna resta arqueològica associessin (com se sol fer al Pirineu en termes generals) la cavitat al lloc on s’hauria enterrat algun tresor. A Andorra hi ha molts llocs amb llegendes d’enterraments d’or i tresors associades: el Castell dels Moros a Ordino, el Bony de les Neres, el pic de Fontargent, la Balma del Llunsi o San Joan de Caselles, entre d’altres.

Ara bé, tots dos informadors eren coneixedors de les marques que segons ells hi havia al forat. Al llibre Andorra arqueològica no es proporcionava cap detall referent a la situació exacta del forat (més enllà d’un genèric “Fontaneda”), ni a les característiques dels gravats rupestres que s’hi poden trobar. (Desconeixem si David Mas, que és la màxima autoritat en coves andorranes, ha publicat mai res sobre aquest tema.)

La primera vegada que Casamajor havia entrat al forat no tenia cap informació concreta sobre les marques. Si inicialment no li va ser fàcil trobar la cova, li va ser totalment impossible localitzar les ratlles, que li havien descrit com fetes a cisell (li van dir, més exactament, que al forat hi havia ciselles) i que ell va intentar localitzar en les parets. En aquesta segona visita teníem informació més concreta: els senyals eren fets a terra i prop de l’entrada. Malgrat buscar-les a fons, no les vam trobar.

No vàrem voler aixecar la capa de sediment que hi havia a l’entrada fins trobar la roca viva. Ens en vàrem anar, per tant, sense el particular tresor que havíem anat a buscar. En vàrem trobar d’altres, però, que no ens esperàvem: unes pardines precioses en mig d’un camp mig nevat i unes vistes del Cadí des d’Andorra que mai ens hauríem imaginat.

El que també vàrem constatar i documentar fou una estranya marca a la roca, just a la part superior de la boca d’entrada a la cova. Vàrem especular si no s’hagués pogut tancar l’accés a la cavitat amb una llosa inserida en la canal, clarament artificial.

Més tard vàrem creuar-nos amb un dels informadors de Casamajor, que ara va dir que les marques eren al terra, a la via principal, no pas a l'entrada sinó uns cinc o sis metres endins.

La cova és just damunt d’un camí molt conegut antigament dels contrabandistes. De vegades es feia servir el forat per a guardar-hi el fato.