dissabte, 28 de febrer del 2009

Imatges de Soldeu




Ja fa unes quantes setmanes. Era dissabte. Dissabte és el dia sagrat dedicat a la divinitat de la neu, per si no ho sabeu. El Nahum i jo plegàvem veles (és una manera nàutica de dir). Prop de Cal Calbó, on teníem aparcat el cotxe, vàrem veure aquestes precioses imatges. Tres gossos d'atura. Aturats a les altures.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Aós de Civís

Detall d'una de les campanes del campanar de l'església d'Aós de Civís. Actualment no està penjada, com es pot apreciar. Les lletres de la inscripció (cliqueu damunt la imatge per apreciar-ne els detalls) són gairebé filigranes, precioses. Com és que antigament s'invertia tant de temps en treballs accessoris d'artesania o artístics que normalment passaven a ser ignorats per la majoria. Vull dir: és clar que la campana havia d'estar ben feta per tal de resistir els cops i les inclemències i a més havia de sonar bé, però era imprescindible que dugués detalls decoratius i inscripcions preciosistes que, un cop penjada, ningú arribaria a veure? Potser és cert que alguns objectes (i les campanes articulaven parts centrals de la vida als pobles) eren creats ad majorem Dei gloria.

Brossa no acaba mai

L'altre dia un amic (l'escultor Jordi Casamajor) em va dir que li havia semblat estrany que en tot aquest procés magnífic de l'Abloccedari jo mai no mencionés l'obra aquella del Brossa que hi ha a Andorra la Vella... El paio m'ho va dir així, de passada, en una transició entre un punt de la conversa que manteníem a un altre.

--Ep, com? què dius? que hi ha una obra de Brossa a Andorra, al carrer? No fotis! I on és, perquè jo crec tenir molt apamades la majoria d'escultures i aquesta que dius no crec haver-la vista mai...

--Sí, davant de l'STA, en un jardinet.

--I una merda, home, si he passat per allí un munt de vegades i mai no m'hi he fixat que hi hagués res.

--Segur que no l'has vista perquè està molt mal situada i és molt petita i discreta... Has d'anar passejant tranquil o que t'ho hagin dit per veure-la, i ja saps que mai ningú no passeja tranquil pel centre d'Andorra...

--I quina mena d'escultura és?

--És molt ben parida. Una taula partida pel mig per un mur de maons. Una tauleta.

--Qui sap si no simbolitza la incomunicació. Potser per això no l'he vista.

--Ves a trobar-la i fot-li quatre fotos, home. T'agradarà.

Dit i fet.


NB: Fixeu-vos com en la primera foto s'ajunten l'escultura de Brossa i les làpides del cementiri Brossa que vaig fer servir en un dels meus posts d'homenatge a l'Abloccedari. Qui no hi veu és ben bé perquè no vol. La taula, per cert, fa tota la pinta de ser de bronze. Rotllo Picasso, seguint la sèrie: objecte real, motlle d'objecte, bronze, foneria, escultura que sembla l'objecte però ja no l'és.

divendres, 6 de febrer del 2009

Recicleu, maleïts, recicleu!

El primer cop que vaig sentir "Beggin' ", fa ja una colla de mesos, vaig haver d'aixecar la vista del diari. Era una cançó excepcionalment potent. Llegia La Vanguàrdia. Probablement l'article del Monzó. Que els cants de sirena dels paios de la tele em fessin alçar la vista de la columna del Monzó emmig del brogit habitual del bar parla molt de com d'original i atractiva em va semblar. Una cançó amb el poder més pur de la música soul canyera que es feia als anys 1960 o 1970.

Aquí la teniu.



Durant unes setmanes es va convertir en una mena d'himne que generava bon rotllo al meu voltant: a la feina, amb els nens.

Amb el temps, vaig anar descobrint altres versions, molt més antigues del tema. La veritat és que els de Madcon no van fer gran cosa. Van respectar amb gran exactitud el tema original, amb un petit rap aquí i alguna actualitazació de so en la instrumentalització. Res de l'altre món. És a dir que van saber fer una "simple" reciclatge. Van trobar el tema, van saber respectar-lo millorant-lo un pèl, van rebentar les llistes. Gran lliçó de pragmatisme. Dubto molt que els originals arribessin a vendre en el seu moment el que han estat venent aquesta gent de Madcon durant els mesos passats. Food for thought.

Aquí teniu un muntatge en format vídeo d'una remasterització de la versió de Frankie Valli and the Four Seasons. Deu ser allò que la gent anomena remix. No us el perdeu. La música és collonuda, però el vídeo és igualment divertidíssim i molt treballat.



I encara una altra versió, més moderna (ho sento, no hi ha vídeo, només audio), d'uns tals Timebox, un grup britànic amb mod-soulero. Espero que aprecieu els matisos, els detalls, les menudes diferències de "la mateixa cosa". Una rosa ya no es una rosa ni una rosa.



Per què els escriptors no es permeten de tant en tant ser més intèrprets que compositors? Per què no reciclen més sovint, a cara descoberta? Per què no agafen l'energia d'un poema de l'Oliverio Girondo i la reutilitzen per una versió, una rèplica mutant, una traducció?