dijous, 31 de desembre del 2009

L’alternativa dels Amics de la Rabassa al projecte de Naturlàndia

Imprimeix PDF

Diari d'Andorra

LA RABASSA: PARC NATURAL

DIMECRES, 23 DE DESEMBRE DE 2009 08:52 - Meritxell Fiter, Marta Ribes, Roser Font, Josep M. Goicoechea, Anna Riberaygua, Santi Pijuan i Maria Teresa Cairat

La societat andorrana encara està immersa en el trasbals històric que ha suposat transformar una societat rural d’alta muntanya en una societat capitalista de consum, en un temps rècord.

La radicalitat amb què s’ha fet aquest canvi ha creat un entorn de paisatge construït i sobreexplotat d’una forma intensiva i no sempre ordenada.

Sense menysprear l’esforç fet per les generacions anteriors, es pot afirmar que de seguir així consumirem ràpidament el nostre atractiu: la muntanya i la bellesa de la natura, és a dir, perdrem la màgia d’Andorra.

Hem arribat al punt que no ens podem permetre continuar malversant el potencial del país, tant com a societat capaç de progressar racionalment amb l’entorn, com per respecte a les generacions futures.

Per això, com a alternativa al projecte de Naturlàndia, demanem la declaració de la Rabassa i entorns com a parc natural, amb una gestió que el diferenciaria de la resta del territori andorrà per l’ús de la muntanya de manera sana en tots els aspectes: físic, humà, biològic i social.

Aquesta gestió es concretaria en els punts següents:

La Plana del Banc (altitud 1.500 metres)

Clausurar el camp de tir. Els perjudicis que comporta –contaminació per plom, soroll...– són incompatibles amb el parc natural. Es pot aprofitar la zona per ubicar-hi les noves instal·lacions i així preservar l’espai a partir d’aquesta cota, que serien:

–Centre de recuperació d’animals autòctons. Per protegir-los i tornar a la natura allò que li pertany, a diferència d’un parc animaler, on els animals estan empresonats i alienats del seu hàbitat natural. Hi podria col·laborar la Universitat d’Andorra i també universitats estrangeres de prestigi.

–Centre d’interpretació de la natura gestionat per la Universitat d’Andorra i l’Institut d’Estudis Andorrans, que impulsaria la recerca científica a la muntanya; biodiversitat, geologia, biologia...

–Centre d’informació del parc natural i de la vall del Madriu-Perafita-Claror amb instal·lacions per al descans dels visitants i punt de partida d’excursions a cavall o a peu.

–Alberg de joventut de qualitat on es puguin organitzar camps internacionals per a joves i colònies d’estiu.

–Instal·lacions per a equips esportius, estades en altitud; evolució possible vers un centre d’alt rendiment per a esportistes d’elit amb serveis de medicina i de rehabilitació de l’esport.

–Instal·lacions per a estudis secundaris d’esportistes i de professions del bosc.

Bosc de la Rabassa (altitud 1.500 - 2.000 metres)

–Gestionar de manera sostenible el bosc pirinenc i submediterrani amb producció de biomassa. El programa Interreg de la UE podria contribuir al finançament.

–Mantenir i senyalitzar els camins abalisats, precisant l’indret, les direccions i marcant el temps de durada del recorregut (veure l’exemple de Suïssa).

–Instal·lar cabanes d’observació de la fauna adequades dins de la xarxa de camins.

–Organitzar itineraris saludables pensats per a tots els públics, fins i tot per a la gent gran.

Planell de Conangle – collada de Pimes – solana de Caborreu – pleta de les Mules (altitud: 2.000 - 2.200 metres)

–Deixar-ho com està ara. No fer-hi cap construcció ni moviment de terres.

–Suprimir la circulació de tots els ginys mecànics: motos, quads, erugues, etcètera (limitar-la només als de socors i de manteniment). Reglamentar l’ús ramader.

–Prohibir el trànsit rodat.

–Gestionar l’estació d’esquí de fons dotant-la de noves instal·lacions d’acollida i ampliant la xarxa de pistes. Renunciar a l’ús de canons d’innivació artificial.

–Fer del pla de Conangle un punt d’entrada a la vall del Madriu-Perafita-Claror i base per a excursions d’alta muntanya (a peu /esquí de muntanya, raquetes o a cavall; sortides de mig, un o diversos dies; etapa inicial –o final– per recórrer la vall patrimoni mundial), amb les instal·lacions i el personal qualificat (guies diplomats). De Conangle a Claror és ideal per iniciar-se en l’esquí de muntanya, per la seva escassa dificultat i mínim perill d’allaus.

–Millorar i ampliar si cal el refugi actual per a hostalatge d’esquiadors i muntanyencs mantenint sempre el respecte pel medi ambient.

–Aprofitar la proposta actual d’edifici bioclimàtic: sense emissió de gasos contaminants i limitant el consum energètic a la utilització exclusiva d’energies renovables (solar, eòlica, geotèrmica, biomassa...). Aquest edifici pot convertir-se en un exemple i demostració del potencial d’aquestes noves tecnologies, que per altra banda ja han donat contrastades proves d’eficàcia.

–Habilitar zones de berenada ben delimitades.

–Mantenir algunes de les activitats actuals i crear-ne de noves: cavalls i ponis, tir amb l’arc, orientació, nivologia, trineus amb gossos, esquí jòring.

Amb aquesta proposta els Amics de la Rabassa volem preservar una muntanya nostra, de tots, que puguem deixar com a llegat patrimonial a les generacions futures i defugir un projecte mercantilista de l’ús de la muntanya que ha estat creat com a resposta al dèficit econòmic de les actuals instal·lacions del camps de neu i el camp de tir, i que es proposa com a solució per reactivar el comerç de Sant Julià de Lòria.

Estem convençuts que el projecte de Naturlàndia no proporcionarà el benefici econòmic esperat, ans al contrari, representarà una pèrdua irreparable d’allò que ara tenim: l’actiu d’una Rabassa encara prou lliure de la contaminació humana.

dimarts, 29 de desembre del 2009

Gould (en bata) meets Bach

Segona pell

Ahir al vespre vaig sortir a córrer pels meus estimats camps alemanys per tercera vegada des que vàrem arribar. Parlo sempre de camps alemanys, i en són, però potser hauria de ser més local: camps de Hessen, camps del Main Taunus Kreiss, camps de Steinbach i Kronberg i Stierstadt i Bad Homburg. Si fos possible, faríem un zoom amb una eina tipus Google Earth des de les galàxies més llunyanes fins al punt on ara fa unes hores corria un home a una velocitat moderada, esquivant una deposició de cavall, disfressat com de carnaval amb un llum frontal al cap i un altre al braç que fa pampallugues vermelles. L'home estrambòtic sóc jo.

Els camps són sempre els mateixos i sempre diferents.

El primer dia tot era força glaçat i nevat, malgrat que ja fonia. Devíem estar a quatre graus positius, tot un luxe. El cel estava tapat. La llum era pobra. L'ambient gris. Bufava un vent gèlid només a camp obert, a les rectes exposades. Més tard es van obrir clarianes i la llum solar va irrompre amb fanfarroneria aquí i allí, creant clapes de glòria en la grisor. Només hi havia un parell de punts perillosos pel que fa a relliscades fins a l'entrada al bosc. Allí vaig haver de fer mitja volta: massa pendent i gelat.

El dia de la segona carrera la capa blanca que havia jagut damunt dels camps ja no hi era, malgrat que feia més fred, potser un parell de graus positius. Ja es veien puixants brots verds, com si una conxorxa de la natura hagués decidit que la primavera s'avançava al desembre, que no calia esperar més. El sol em va acompanyar des d'un bon principi. La sensació era de falsa bonança. Em vaig haver de posar el buff damunt la boca molt més sovint que durant la sessió prèvia, d'altra manera el fred de l'aire em feria la gola en respirar.

Ahir, en canvi, vaig sortir que ja fosquejava. El fred era un pèl més acusat, devíem fregar el punt de glaçada. Al moment d'entrar al bosc, un corredor que venia d'una altra direcció va quedar situat uns metres davant meu. Allí el vaig dur durant els següents tres quilòmetres. De vegades ell se n'anava una mica amb aparent facilitat. De vegades jo m'hi atansava a costa de cert patiment. Vam arribar junts fins a tocar de casa. El paio es devia pensar que el seguia un boig perillós. Resulta que viu a trenta metres escassos de casa dels sogres.

Vaig recordar un relat d'una escriptora argentina en què un corredor urbà es troba en una situació comparable a la meva. El corredor veu una noia grassoneta que s'atura en un semàfor a la seva vora. Quan el semàfor es posa verd engegen a córrer altre cop i l'home s'adona que no pot deixar enrere la noia. Accelera. Va davant. Sent la noia molt a prop. No es vol girar. Incrementa el ritme. Continua sentint les passes de la noia a tocar. No s'ho pot creure. Fa un esforç suprem i encara força més el ritme. Segueix sentint la respiració de la mossa. Encara treu forces de no se sap quin racó per tal que no sigui dit que aquella noia rodoneta li ha guanyat la cursa. En arribar al cap d'un turó s'atura amb un sobtat mal de pit i mig ofegat, doblegat. Llavors sent boirosament com un conegut corredor veterà , ex professional, el felicita per la carrera. En el moment previ a morir d'un atac de cor l'home s'adona de l'error: havia estat competint amb algú molt superior per orgull, per no haver-se dignat girar-se a fer comprovacions. Jo ahir em recordava del relat mentre corria darrera del paio aquell.

En arribar a casa per norma entro al lavabo i llenço a terra la gorra de llana, el buff (que duc al coll), el cinturó del pulsòmetre, el rellotge, els mitjons, les malles, els pantalons curts (que duc damunt de les malles per evitar la congelació testicular), la samarreta de màniga llarga, la samarreta de màniga curta, l'armilla paravent, les sabatilles esportives, els guants, el braçalet amb el llum del braç i el llum frontal. Tot plegat, una exageració, una segona pell artificial que em permet córrer en ple hivern a gairebé zero graus sense agafar fred ni refredar-me, a les fosques i sense lesionar-me. Una extraordinària segona pell que permet gaudir de moments de llibertat i desconnexió impagables.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Una agradable i discreta sorpresa

Aquest matí, després de llegir el diari, esmorzar i fer un parell de cafès, m'he posat a xafardejar a la xarxa: primer les dues bústies de correu (el personal i el de feina: res d'urgent), després els diaris, més tard les reaccions a les pàgines web i blogs dels meus amics i coneguts, etc.

Buscant pàgines en què epareguéssim conjuntament el meu amic Jordi Casamajor i jo mateix, he anat a parar a una llista que pertany a Cercabloc. Concretament, es tracta d'una llista de blogs d'Andorra endreçats per rànquing. Sense que suposi cap mèrit especial figurar en els llocs 3 i 4 del rànquing (només som 18), no negaré que fa certa il·lusió retrobar-se de tant en tant en algun racó amb cert "reconeixement" públic. És cert que tot és relatiu. Començant pel número 1, que em fa l'efecte que s'ha registrat com a blog d'Andorra però no l'és. Continuant per la poca transcedència que pot tenir que t'hagin votat tan sols una quinzena de lectors... En fi, com dic, relativitzant tot el que pugui ser relativitzable, una bona alegria això de figurar en aquest raconet gairebé privat d'Internet.

dissabte, 26 de desembre del 2009

Trapiche

26.12.2009
Trapiche
Maipú / Mendoza
Argentina
Syrah
1996
13%

Salice Salentino

25.12.2009
Sopar
Salice Salentino (Rosso)
2008
Itàlia
13%
Vi de taula

Sangiovese di Romagna

25.12.2009
Dinar
Sangiovese di Romagna
Itàlia
2004
12%

Valle de Lontué

24.12.2009
Sopar
Valle de Lontué
Xile
Sauvignon Blanc
2004
13,5%

Clos Lupo

24.12.2009
Dinar
Jumilla
Espanya
Gran Reserva 2001
14%

Valle Central

Jo no sóc de gaires sofisticacions enològiques, ja em coneixeu. Prefereixo una bona cervesa o --si m'apures-- fins i tot una bona clara, que un vi que probablament sabré apreciar amb dificultats o que em provocarà mal de cap (em passa sovint i no té a veure necessàriament amb la qualitat del producte). Està vist que, com diuen el anglesos, I'm not a wine person. Amb tot, darrerament, en un intent de mirar d'aprendre l'abc del tema, vaig fent unes tímides copetes de vi aquí i allí (mai més d'una o dues per àpat). Amb el meu sogre, com a joc, hem convingut d'anar publicant els vins que anem consumint a taula aquests dies de multituds i retrobaments. Veureu que, vist que som nou adults a taula de manera gairebé sistemàtica, el consum és molt moderat. No intentaré fer la crònica del gust en boca, els regusts, les aromes afruitades o no, els ressons de fustes nobles, el cos, la llàgrima i tot aquest cerimonial, perquè res en sé. Seré directe: data, àpat, quatre detalls trets de l'etiqueta, foto i a córrer.

Per cert, també han circulat per taula algunes ampolletes de Lambrusco Rosso que, val a dir que de manera una mica massa genèrica, el meu sogre ha previst pel públic femení. A veure si puc recuperar-ne algun envàs i fer la foto de rigor.

23.12.2009
Sopar
Valle Central
Xile
Cabernet Sauvignon Carmenère
14%

Sí o no

L'Aitana --que, per cert, avui fa 6 anys-- em va sorprendre fa uns dies amb una mostra d'intel·ligència estratègico-burocràtica. Jo l'havia aviada a la seva habitació perquè rumiés una estona i es tranquil·litzés (no recordo el motiu de l'incident). Va aparèixer dient que ja havia rumiat i que siusplau li firmés si sí o si no. Aquí sota teniu l'impactant document. Si la cosa segueix com apunta el formulari, l'Aitana no ha de tenir cap problema per aconseguir tot allò que vulgui. No hi ha res com facilitar en un simple blanc o negre (triï la casella) i amb validació escrita allò que vols aconseguir del teu interlocutor. Ben resumidet, clar i català. El "perdó" (i la meva admiració) estava garantit des del primer moment.

dijous, 24 de desembre del 2009

Sorpresa anglesa

Foto feta fa uns quants mesos. L'he retrobada avui al mòbil, potinejant. Primavera. El mateix dia de les eleccions. La Nicole i jo estàvem a Anglaterra pel casament d'un amic de la meva època de Cambridge, l'Alex Burton. El darrer dia, amb un altre amic de la mateixa època, el Vikram Deshpande, vam anar a un d'aquells parcs tan cuidats i extensos i civilitzats que tenen a Anglaterra i només a Anglaterra. Part d'un grup anomenat National Park Gardens o una cosa així, no ho recordo al detall. Allí hi vaig trobar un camp ple de grandalles. No m'ho esperava. Com dic, era el dia de les eleccions i m'ho vaig prendre com un símbol de la victòria que, certament, va acabar sobrevenint.
Posted by Picasa

Salutació de Nadal


Avui, sense grans preàmbuls, us enganxo aquí sota un retall o com diríem si no fóssim tan puristes, un cassigall. És el cassigall d'una voluntat comuna, d'unes ganes de fer en positiu. És el cassigall d'una manera d'acceptar una realitat negativa a través del proverbial mig got ple. És el cassigall de la prudència i el sentit comú, típicament andorrans, aplicats a la manera de transcendir la crisi. Fa poc, el passat mes de novembre, parlava amb un expert francès en formació professional amb qui vaig coinicidir a les VII Jornades del Consell Català de la Formació Professional. Em deia que li semblava que el títol de les jornades ("La formació professional, una oportunitat en temps de canvi") era molt interessant. No només perquè evitava, en un to políticament correcte, la paraula crisi per parlar de canvi. També perquè segons ell sempre hi havia darrera de la tria, de la subtitució o de l'elipsi un efecte psicològic. Li semblava molt interessant relacionar el concepte crisi al d'oportunitat i al de canvi (en sentit potser no positiu, però certament tampoc gens negatiu; deixem-ho en neutre?). Una mica en la línia de la reinvindicació que fa el síndic general Dallerès en la seva salutació de Nadal. Here you are (cliqueu sobre la imatge per engrandir-la):

diumenge, 20 de desembre del 2009

Taxonomies

Hi ha moltes maneres d'endreçar el món, de mirar d'ordenar-lo. Jorge Luis Borges estava molt interessat en les taxonomies, és sabut. Les incorporava sovint com a boutade, sovint com a element per fer reflexionar. Recordeu quan proposa que els metafísics de Tlön juzgan que la metafísica es una rama de la literatura fantástica ("Tlön, Uqbar, Orbis Tertius")? Recordeu la seva cierta milenaria enciclopedia china?
Los animales se clasifican en a) pertenecientes al emperador, b) embalsamados, c) amaestrados, d) lechones, e) sirenas, f) fabulosos, g) perros sueltos, h) incluidos en esta clasificación, i) que se agitan como locos, j) innumerables, k) dibujados con un pincel finísimo de pelo de camello, l) etcétera, m) que acaban de romper el jarrón, n) que de lejos parecen moscas ("El idioma analítico de John Wilkins", Otras inquisiciones).
També Julio Cortázar entra a Rayuela en aquest joc de l'ordenament del món en categories a través de l'obra La luz de la paz del mundo de l'uruguaià Ceferino Píriz.

Mitjançant la presentació d'una categorització del món absolutament esbojarrada i sense sentit, Cortázar ens fa veure l'arbitrarietat de moltes de les formes d'ordenament que fem anar sense qüestionar-les. Enfrontant-nos a l'aparent desordre, al caos, a la manca de criteri inicial de la milenaria enciclopedia china o de l'obra de Píriz, tant Borges com Cortázar ens fan veure altres possibilitats (que inclouen alhora la possibilitat que els nostres sistemes ordenats, lògics i plens de criteri no siguin els únics estrictament correctes).

En Píriz parla de, per exemple:
la Corporación Nacional de Casas-Criaderos de animales, ocupadas éstas de la Cría Menor o cría de animales no corpulentos: cerdos, ovejas, chivos, perros, tigres, leones, gatos, liebres, gallinas, patos, abejas, peces, mariposas, ratones, insectos, microbios, etc.
Per què us parlo avui de literatura argentina (i uruguaiana)? Doncs perquè ahir l'Aitana, la meva filla petita, es va iniciar a les pistes del Canaro en el món de l'esquí alpí. Feia força fred. Devíem estar a 9 graus negatius. S'ho va passar molt bé. Etc. I la relació de tot això amb les taxonomies, Cortázar i Borges, direu? Doncs, que justament pensava ahir que era la primera temporada d'esquí de l'Aitana, la tercera del Nahum i la sisena de la Laura. Pensava que aquesta era una manera curiosa de comptar els anys. En lloc de dir que som al 2009, podríem dir que som a l'any 1 de l'esquí alpí de l'Aitana o a l'any 2 que porta ulleres. Podríem dir que som a l'any 3 l'esquí alpí del Nahum o a l'any 1 que fa judo. Podríem dir que som a l'any 6 de l'esquí alpí de la Laura o al seu any 2 de Messenger o al 3 de Nintendo DS.

Conduia de tornada a casa des de Soldeu quan vaig caure en el fet que en lloc de comptar i muntar eres a partir del naixement d'un profeta, podríem fàcilment decidir fer-ho a partir del moment que hem conegut la nostra primera dona, tastat el trinxat, corregut una marató, tingut el nostre tercer fill, menjat el divuitè sorbet de mandarina, llegit per segona vegada The Catcher in the Rye, etc.

diumenge, 13 de desembre del 2009

Taula rodona del Diari d'A.: Naturlàndia

Avui he vist que hi havia una taula rodona virtual en marxa al Diari d'Andorra relativa al projecte de Naturlàndia. Hi he aportat un comentari molt llarg amb la idea que pugui servir no només per la taula rodona en qüestió, sinó com a punt de partida/reflexió en altres llocs i moments. No hi dic res d'original, només hi recullo quatres tòpics de sentit comú que he sentit en boca d'altri o que a mi mateix m'han passat pel cap en algun moment.

Per cert, val la pena passar per la taula rodona. Hi trobareu comentaris de coneguts i amics d'aquest blog. Molts estan integrats o graviten al voltant de l'agrupament conegut com "Amics de la Rabassa". Altres no: són simplement gent preocupada per la muntanya i per Sant Julià. Gent de Juberri o que hi han viscut. Ciclistes i caminadors. Santi Pijuan, Maria Teresa Cairat, Josep Maria Goicoechea, Delfí Roca, Marco Mijares, Pilar Pijuan, etc.

Aquí teniu el missal:


1. Ja tenim a Juberri un jardí descomunal --que no comunal en el bon sentit de la paraula. Barroc, poc pensat per les famílies i els nens de la parròquia, més aviat perillós. El comú ha cedit a un privat un espai que era de tots. Ha deixat que es tallessin arbres, es destruïssin talussos, es moguessin quantitats ingents de terra... No és cert que tots en puguem gaudir: no és pràctic, ni bonic, ni segur. No el volem aquest espai, gràcies. No ens calia aquí dalt. Haguéssim estat molt més contents de poder gaudir d'un espai més pla i menys agressiu amb l'entorn en què es poguessin fer activitats reals. Sense gossos deixats anar de la "propietària". I per què no un espai més cèntric al cor de Sant Julià, que realment promocionés la parròquia, promogués el comerç, fos per a ús de tots, estigués dissenyat per al gaudi de nens i joves?

2. Ja "tenim" el camp de tir, un espai privilegiat robat al bosc, una gran plataforma de quitrà al bell mig de la natura. Estic amb el Marco: la seva construcció també la vaig viure com una tragèdia. Però ja hi és de fa anys... Ara el que hem de fer és lluitar perquè s'acabi usant bé, amb voluntat no tan sols especulativa-comercial. Diu que ara ens volen convertir allò en una altra magna obra immobiliària que un cop més no aportarà res de res a la vida social i comercial del poble / dels pobles de Sant Julià. Es podria usar el camp de tir amb la idea de convertir l'espai que ja tenim en un nucli d'ofertes DE NATURA. Arreglem tots els camins que surten, passen a la vora i moren al camp de tir perquè la gent pugui caminar per bosc. Promocionem el trekking, les caminades, les raquetes de muntanya, la bicicleta, les passejades a cavall... Donem un ús més cívic al tram de carretera que va del camp de tir al camp de neu. No ens posem a construir de manera grandiloqüent un immens centre comercial al mig del bosc. Ja n'hi ha prou amb haver hagut d'aguantar durant tants i tants anys el maleït camp de tir i les activitats que allí s'hi desenvolup(av)en.

3. Ja tenim el Tobotronc, també. Mengem-nos-el amb patates, com se sol dir, però intentem no afegir més gadgets monstruosos que tallin el bosc i l'enlletgeixin més, innecessàriament. Com a mínim, en endavant siguem més respectuosos i minimalistes.

4. A Sant Julià ja ens estem carregant definitivament la possibilitat de fer que la vida del poble torni a mirar cap al riu. Si haguéssim organitzat els espais de la vora del riu amb criteri, ara els passejos, els parcs, els espais o els camins que s'haguessin generat podrien haver estat motors de vida lúdica, comercial, social, associativa... No sabem que a molts pobles de Catalunya es promouen vies per passejar, córrer, anar en bici, etc., espais peatonals, zones de mercat, parcs i places, etc.? No sabem, potser, que això genera qualitat de vida i riquesa? Encara no veiem que molts habitants de Sant Julià prefereixen "baixar" a la Seu el dissabte per passejar i passar el dia? No veiem que no tan sols no generem vida comercial a partir de gent de fora que vingui a casa nostra sinó que els propis lauredians anem a "gastar" a cal veí?

5. Com deia, a Sant Julià tenim jardins desmesurats en llocs innecessaris (Juberri), un espai enorme pràcticament mort en vida al mig del bosc (camp de tir), el tobogan alpí més llarg del món (quina obsessió amb la llargària de les coses!) i un projecte entorn del riu que fa llàstima de veure... Per cert, si encara no heu tret el cap a la zona de darrere del Ministeri d'Educació i Cultura / Comú, feu-ho, si us plau. Veureu com ha mort l'accés natural al riu, com s'han erigit grans murs de pedra i altres de formigó, com es prepara tot per al túnel, com s'han instal•lat les horribles i ja típicament "andorranes" xarxes metàl•liques, com s'ha optat per fer un túnel que travessa la muntanya quan es podria haver fet un sistema de semitúnel o túnel obert que la voregés, etc. No hi fa res si ens hem de carregar els talussos, ni les feixes que treballaven la gent de Sant Julià fins fa quatre dies, ni la memòria de la gent, ni el bosc de ribera, ni el símbol majestuós que fins ara encara representava el Rocafort (per molt que hi hagués plantades algunes torres elèctriques).

Sembla que a la majoria se li enrefot tot plegat: per això deixen Naturlàndia en les mans dels qui han creat les realitats de què us parlo més amunt. Jo dic: mireu-vos les propostes de què parlava el Sr. Goicoechea. Mireu que hi ha maneres alternatives de treballar en positiu. Allí hi trobareu moltes respostes raonables.

En llenguatge senzill: mirem de no ser tan destructius i "temàtics". Aquí el tema és el nostre patrimoni natural:

Més raquetes de neu, més camins oberts i comunals ben cuidats i anunciats.
Menys tanques, menys cues, menys tiquets.
Més facilitats perquè la gent pugui accedir en bicicleta de muntanya pròpia i travessar la Rabassa en el context d'una ruta ben promocionada i amb al•licients (si es vol, també en podem llogar de bicicletes, no hi ha problema).
Més restriccions als 4x4, als maleïts i sorollosos quads, als agressius grups de motociclistes.
Més informació al turista de muntanya tant exterior com interior.
Més oferta gastronòmica correcta a preus correctes i amb atenció al públic correcta (gent que hagi passat per una escola professional d’hostaleria --que en tenim i de qualitat--, que parli tant català com altres llengües, que entengui com dirigir-se amb correcció al client).
No als empleats (que treballen, per exemple, als quads) que tracten malament els animals i es creuen impunes.
Menys animals de cartró pedra.
Més rutes turístiques a peu: des de la Rabassa podem potenciar més la ruta dels búnquers, rutes cap a pobles propers de Catalunya on hi ha monuments megalítics, rutes cap a d'altres valls andorranes patrimoni de la humanitat, rutes esportives, rutes d'observació de l'entorn natural, rutes d'orientació, rutes que segueixen GRs, rutes que van cap a Andorra la Vella o cap al poble de Sant Julià o cap a Escaldes o més enllà...

MÉS ANIMALS (LLIURES) I MENYS ANIMALADES!


Imatge: quadre titulat "Bosc de La Rabassa" de Carme Massana, trobada a la pàgina web www.galeriacomas.com.

dissabte, 28 de novembre del 2009

Bons amics dels de veritat

Fa temps vaig enviar la meva primera novel·la, escrita en castellà, a quatre persones que per diverses raons m'apreciava molt. La novel·la es diu Cartas muertas. La teniu penjada aquí a la voreta, a la banda dreta de la pantalla.

Òbviament no els la vaig enviar tan sols perquè m'apreciava aquests quatre individus, sinó perquè n'apreciava a més llur opinió, capacitat intel·lectual i d'anàlisi, habilitat d'expressar-se matisadament...

El primer és el meu íntim amic Carles Álvarez. Gairebé un germà per a mi. Hem compartit al llarg de molts anys dèries, investigacions, projectes i profunda amistat. Pels motius que sigui --i que penso que em va intentar explicar la nit que celebràvem els seus 40 anys, entre gintònics-- mai no m'ha respost gaire detalladament què pensa de la meva primera novel·la. No és un bon senyal. Vull dir que estic convençut que creu que el llibre és una merda i no vol dir-m'ho directament a la cara. Per això calla. El Carles és crític literari. També escriptor, malgrat ell digui el contrari.

El segon és el Salva Planas, sens dubte un dels paios més intel·ligents, peculiars i interessants que he conegut. La seva resposta escrita, que guardo com un tresor des de fa mesos, em va fer moltíssima il·lusió, em va agradar i em va obrir noves perspectives a la meva lectura personal --la d'autor-- del text. Aviat reproduiré aquí les seves paraules. Ha dedicat no poques hores a escriure. Diuen que ara ho ha deixat.

El tercer és un senyor argentí que es diu Andrés Barrera i a qui no conec personalment. Freqüentàvem un fòrum en línia de debat sobre literatura argentina contemporània i vam acabar fent amistat virtual. Allí es feia dir Habar Ahala. Tampoc no em va arribar a respondre mai. També es dedica a escriure relats, apunts de blog, articles i novel·les.

El darrer és un altre ex visitant assidu de Literatura Argentina Contemporanea, el Miguel Àngel Carballada. També argentí i escriptor. Per allí corria amb el sobrenom de Franck Stein. Ara fa poc em va respondre amb una crítica --la segona que mai ha rebut un llibre escrit en exclusiva per mi-- que també trobo molt generosa i magnífica i que ara passo a reproduir-vos. Aquesta és la meva manera de respondre i agrair-li les seves paraules --amb aquesta mena de botella al mar que probablement mai no rebi:

¡Hey, David!

¿Qué tal? ¿Cómo va la cosa?

Es preferible ahorrarte mención de cómo va por aquí, o tal vez alcance con decirte que imperturbablemente seguimos el curso in progress de nuestra propia decadencia. Como sabés, tengo algunos años y he vivido otras macarrónicas escenas nacionales, muchas de ellas deveras catastróficas. Lo que se ve por estos días sólo parece suponer una vuelta más de tuerca, el interminable loop de una sociedad bastante incomprensible. Podés agregarle figuras, país-cocodrilo, imperio de lo anárquico, vocación surreal. Canibalismo cultural. Barbarie, en fin.

Hurtándole al bolsillo del tiempo un poco por aquí y por allá, terminé de leer Cartas muertas. Hubiera querido hacerlo de corrido y sin las pérdidas que puede suponer regresar de a rachas a las orillas de un libro y re-reconocer la playa, las bahías donde desembarcaste antes y donde queda registrado el último rastro. Pero el "método" no resulta del todo malo, te inclina a un nuevo recorrido, a retomar a veces en un punto que te gustó y no por donde objetivamente habías desamarrado la lectura, lo que finalmente propone otro continuum. No será el que tal vez desearías, pero es otro válido y además, como dijera cierto célebre argie, una vez escrito tu libro ya no te pertenece, y yo decidí leerlo así.

Me pregunto qué hace que, vía algunos escritores y artistas, te hayas ocupado tanto de esta parte del mundo. Salvo algunas breves referencias de cierto bartender alumno de mi escuela que supo andar por Andorra tiempo atrás, es poco o nada lo que sé de tu país y he sentido así como una falta por ello. Obvio, te gustan algunas letras de aquí. Pero por fuera de eso, y sin excluir que alguno de tus gustos argentinos me sacan, como siempre (Piglia, por ejemplo), una sonrisita de coté, hallo que esa tendencia está alejada de formatos snob y eso qué bueno está.

Leí tu libro con gran placer. Y nada se debe al cierto y ya añoso aprecio que te tengo, que tampoco queda afuera, por supuesto. A uno le alegran los aciertos de las personas así queridas y a cada tranco (ya sabés, de tanto en tanto alguna nimiedad que no llega a objeción o que no invalida) surfear por las palabras te ubica en una dimensión casi cinética, como estar frente a un objeto cuyo ritmo y despliegue se abre y cierra sobre sí mismo desde variados ángulos, que es lo mejor que ocurre cuando ese objeto se integra al mundo, al mundo mío, digo, al propio, y lo de disfrutar se vuelve entonces una sonrisa estable mientras leés. Bueno, así fue.

Siempre fui algo sensible a las cuestiones formales en la escritura, sin llegar a la pacatería en eso. Me refiero a basics que pueden categorizarse como unidad de estilo y boludeces así, lo que no conlleva que un estilo, digamos, deshilachado, no tenga esa unidad, incluso de hierro. Me gustó mucho tu estilo de baterista regular (regularidad referida a un compás parejo desde principio al fin de la pieza). No hay disrrupciones ostensibles (salvo algunas, escasas, de las que te diré algo luego). Esto es algo que le convino al trabajo por el lado del tono, ya que emparenta a Cartas muertas y su formato diario con otros formatos, ¿los monólogos?, quizá más cercanos al espíritu del escritor, confesiones a orillas del océano, caminando por el bosque o tomando un trago junto a la fogata y cotejando ideas, sospechas, tal vez papeles en la mano. No se nota fatiga en la muñeca y eso ha favorecido mucho el ir de una frase a la otra, de uno a otro interrogante, al juego de luces y sombras que es la historia de posibles cruces, inferida en personalidades tan conspicuas como las que tocás en tu libro.

Me llamó mucho la atención la aparición de algunos inserts. Los que en algún lado llamaste escritos mutantes, pàgs. 17, 34, 47, etc. Has puesto otra tela ahí. La cortaste de otro modo. Te incluiste en el desarrollo y si bien podría colegirse al íntimo autor de las cartas en un soliloquio, uno se siente inclinado a pensar en David Gálvez, a secas, hombre en dos patas, escritor. ¿Sabés qué? Te sienta muy bien. Y no lo leo como parte del libro escrito sino de alguno que podrías escribir, que podría muy bien estar esperándote en algún recodo del camino. Se te presiente más a la intemperie, menos sujeto a la elección racional de un rol, loco o cuerdo, para un libro. Está ahí con curioso derecho propio. Por algunos instantes lo sentí más perceptible, y oscuramente viable, que al manso relator de las Cartas.

Algo hay ahí. A veces las palabras, o el comercio con ellas, mejor, pujan por algo que ni uno mismo sabe qué es, en qué consiste.

En suma, lo disfruté, que es lo que importa. Espero que estés muy bien, y que tu amada familia no la pase menos bien que vos.

Un abrazo largo y sincero,

Miguel


Si ell sabés que en gran manera va ser ell qui em va inspirar en molts moments...
Si ell sabés que li han agradat els inserts perquè no són res més que una adaptació, una còpia espiritual, d'uns altres inserts que ell mateix feia servir en una novel·la policial inèdita que em va enviar fa anys...
Si ell sabés que jo també vaig pensar que era als inserts,--quan deixava de banda la trama, els personatges, els tics, els plans-- que precisament el reconeixia com un escriptor colossal...
Si ell sabés que també jo vaig pensar que els seus inserts per si sols podien donar lloc a un llibre independent i fantàstic...

dijous, 26 de novembre del 2009

Noel's Ark vs Platyceros

Avui els nens eren ja a punt d'entrar a la banyera quan el Nahum ha desaparegut un moment del lavabo. Ha dit que anava a buscar joguines. Ha dut tres figuretes de plàstic a sa germana petita, tres animalons. Ell se n'ha quedat unes altres tres. Figures repetides: dues tortugues, dos cavalls, dos rinoceronts. Li ha dit, textualment: "són del joc de la barca de Noel".

Avui, no se sap per quin misteri, a més del concepte barca de Noel, a cals Gálvez-Rhein s'ha forjat també un nou animal híbrid, digne d'un bestiari medieval, el probablement temible orniceront. El Nahum s'hi ha referit amb impunitat mentre sostenia un simple i vulgar rinoceront de plàstic a la mà dreta. No he pogut evitar imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront... Dos bèsties d'allò més freak ja per separat! Penseu que només l'estranya aparença de l'ornitorinc --un mamífer que pon ous, és verinós, té un bec que sembla d'ànec, una cua que sembla de castor i potes que semblen de llúdriga-- va desconcertar durant anys els naturalistes europeus que se'l van trobar. Hi va haver, és sabut, qui el va arribar a considerar poc més que una elaborada falsificació. No parlem del rinoceront, una mena de tanc gairebé cec amb banyes al nas que té cuirassa i duu una mena de faldilletes! Us imagineu, doncs, què podria suposar en el present moment de crisi econòmica, de valors i de programació televisiva el descobriment de l'orniceront? Millor no pensar-hi gaire i seguir ensabonant la canalla.

Sobre el títol: he usat els noms platypus (ornitorinc) més rhynoceros (rinoceront) per crear la versió anglesa de l'orniceront, el no menys inversemblant platyceros.

El més fotut és que l'híbrid resultant --platyceros-- ja existia. Sembla que és un tipus de gamba. Ho acabo de mirar a Internet. La ciència ja té aquestes coses... Quan jo parlava d' "imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront" potser sí que se m'ha aparegut l'entrevisió d'una gamba amb una retirada a la Carmen de Mairena (dues altres bèsties estranyes i freak donde las haya).


Nota: confesso que avui no he anat apuntant d'on he pres les imatges i que això està molt mal fet, però és que no us podeu imaginar la mandra que em fa posar-m'hi ara... El rinoceront, això sí, és el famós gravat d'Albrecht Dürer, tret de Wikipèdia.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Bufen aires de millora

Que bonic quan les paraules serveixen per explicar les coses importants de la vida! Que important quan les paraules són el fil conductor d'una bona intenció i l'esllavissada d'un cor gran com una plaça de toros! Que tristes algunes realitats patides per gent que ens estimem i que alegres les perspectives que s'obren pertot!

M'alegro molt cada cop que el Joan Peruga es decideix a sortir del cau en el què ha decidit mantenir-se momentàniament reclòs per regalar-nos algun dels seus articles. La darrera vegada que va fer-ho, crec, va ser per parlar de la seva experiència a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. Ja li vaig agrair llavors en un article que tragués el tupí pel Diari d'Andorra. Avui li vull tornar a agrair el nou regal. Aquest cop, doblement. El motiu del seu escrit és el de compartir i agrair. Però els fets que s'hi narren són tan durs, tan torbadors, que depassen el territori de l'anècdota simpàtica que li coneixem al Joan i s'internen en la confessió a cor obert, gairebé impúdica. Felicitats per la valentia de viure i escriure com ho feu! Escriu un, ja ho sé, però us felicito a tots dos: Pilar i Joan. De ben segur que aquest cop el Joan convindrà que el text és també i en gran manera de la Pili.

Llegiu i gaudiu de la impossible senzillesa que s'escola del bon escriptor.


Cliqueu damunt la imatge per llegir l'article

diumenge, 15 de novembre del 2009

Cuando cumpla los ochenta

Fa uns dies vaig penjar al meu altre blog (David Gálvez Casellas) una mena de poema-cançó que vaig llegir divendres 13 de novembre al programa de ràdio del Toni Caus El somriure de la Medusa. Es tracta d'un exemple més d'allò que jo anomeno textos mutants. Com en diríem en la intimitat? Afusellaments, plagis, refregits, variacions, alteracions... Trobo un text que m'agrada i el refaig, l'apropo a la meva sensibilitat, al meu entorn, sovint a la meva llengua. No el retoco tant que no es pugui veure d'on bé, ni tan poc que sigui literalment una fotocòpia. Si el retoqués més i no expliqués el què estaríem parlant de plagi estricte. Ep, però jo sempre aviso! Mai reclamo ser l'autor de res --només faltaria!-- sinó el simple i pur dret a jugar.

L'altre dia vaig llegir el text, com sempre, per telèfon. La diferència és que per primera vegada no era sol a l'habitació. Normalment em tanco a la cuina de casa, aïllat de sorolls, i després d'assajar unes quantes vegades en veu alta, espero la trucada del Toni. És tot molt assèptic perquè no veig la reacció del Toni ni de la sempre potencial audiència. Aquest últim cop, però, era en plena reunió amb un grup d'amics a casa d'un d'ells. En plena reunió a mig camí entre la trobada de feina i la tertúlia. Em van trucar, vaig llegir... Però la veritat és que vaig tenir una reacció imprevista: se'm va disparar el cor, vaig patir una descàrrega d'adrenalina que em va arribar a entretallar la veu, vaig perdre el fil de lectura en més d'un moment, vaig haver d'improvisar un pèl. Res a veure amb la meva experiència prèvia. Possiblement fos perquè els presents són també escriptors. Va ser una reacció visceral, perquè un segon abans d'engegar a llegir estava ben tranquil.

Tota aquest anecdotari insuls per arribar finalment a l'arrel del text mutant en qüestió. La meva versió es diu "Les bones intencions" i l'original, de Liliana Felipe, "Cuando cumpla los ochenta". Gaudiu-ne en la versió en concert que n'he trobat a Internet.


dissabte, 7 de novembre del 2009

Víctor i la victòria permanent

Sembla que l'estudi dels proverbis --¿i refranys?-- es coneix com paremiologia (del grec παροιμία, "proverbi") i que pot ser traçat fins a temps tan reculats com els de l'insigne Aristòtil. Aquí, a casa nostra, hi ha un paremiòleg --¿i paremiògraf?-- no gaire menys tòtil (vull dir "gairebé igual d'eminent"), un paio que té blogs pertot, que fa una tasca ingent que encara cap institució cultural ha tingut la dignitat de reconèixer, que surt en programes de ràdio i televisió com una reconeguda autoritat... Un paio, senyors, que per sort meva resulta que també és company de projectes --l'Ablog/ccedari Brossa i el Diccitionari-- i amic. Un bon home en el sentit estricte. Un tal Pàmies a qui a la catosfera es coneix amb els afectuosos malnoms de Parèmies (per raons òbvies) i Demi o Demiürg (pel seu aparent do d'ubiqüitat, caràcterística ja comentada). Un homenot que ha creat, ell solet, una cosa que es diu Paremiosfera, tal com sona. Un savi modest que hem tingut assegut a la taula de casa i a qui avui saludem amb les mans alçades i fent saltirons des del cim més alt d'aquest Principat d'Andorra. I a tothom que ens trobem li expliquem: "aquest Parèmies és un crack, i jo el conec". Com si la virtut, la constància, la intel·ligència o la visió de futur i de servei es poguessin contagiar. Com si el virus victorià fóra igual de promiscu que aquest altre tan malparidet de l'A(H1N1). I per què estem tan contents aquí dalt de la muntanya, fum, fum, fum (amb el fred que fot!)? Donques, perquè resulta que avui en Víctor, fent un cop més honor al seu nom de fonts, ha arribat a les més altes cotes de grandesa blogaire, remuntat-s'hi proverbi a proverbi, buidat a buidat, des del raquític llim dels registres paremiològics previs en català. I per això ens veiem a la distància: jo aquí dalt del Comapedrosa, ell alçat damunt dels 300.000 registres de la seva base de dades. Hello, Pami!

Insinuava abans que a més d'estudiós de les parèmies --i per tant, paremiòleg--, en Pàmies també deu ser paremiògraf vist que a més d'estudiar-les, també les col·lecciona, les agrupa, les remena, les publica... És el nostre Wolfgang Mieder. Esperem que en Pàmies passi a la història de la catosfera com si d'un dels seus amats objectes d'estudi es tractés, atès que:

Un proverbi és una frase curta coneguda per la majoria de gent que conté saviesa, certesa, moralitat o un punt de vista tradicional sota una forma metafòrica, determinada i memoritzable i que és transmesa de generació en generació



Excepcional logo gentilesa de Palli: Disseny

divendres, 6 de novembre del 2009

Batalletes

Fa unes setmanes vaig tenir el privilegi --i això no és només una fórmula gastada-- de participar com a representant del Govern d'Andorra a la comissió d'educació de la 35a conferència general de la UNESCO a París.

El viatge no només va ser fructífer per qüestions de feina, que en va ser i molt. També em va servir per liquidar un dels deutes pendents que tenia amb mi mateix. I és que malgrat em faci una pèl de vergonya confessar-ho aquí, resulta que mai no havia visitat París.

Una vegada, fa uns anys, vaig ser a punt d'anar-hi... Però tot va sortir entregirat. Vaig preveure un temps massa just per atansar-me a l'aeroport de Tolosa. Va coincidir que va caure un tou de neu que impedia marxar pel Pas de la Casa. Vaig haver de fer el tomb per Puigcerdà i vaig acabar fent tard. Per una simple qüestió de minuts no em van deixar embarcar. Havia quedat amb uns amics (que m'esperaven a París) per anar a veure la vídua de Cortázar, Aurora Bernárdez, amb qui he tingut unes quantes trobades i algun intercanvi postal. Però allò de llavors havia de ser una altra cosa: veure-la en el seu ambient i visitar-la a casa seva, la casa que un cop també fou la de Cortázar. La casa plena de records en què Gabo, acabat d'arribar a París, va conèixer Cortázar i va pensar-se que era el fill de l'escriptor, de tan jove que semblava. En fi, deia que aquell cop no va poder ser. Que em vaig quedar a terra perquè no vaig voler agafar el següent shuttle i gastar-me un dineral afegit. Que em vaig resignar a tornar a casa emprenyat per culpa de no haver calculat bé, per culpa de ser tan burro, criant bilis al llarg de tot l'ingrat viatge de tornada.

Per això va ser encara més satisfactori passejar finalment per París en les estones lliures: la tour Eiffel, St-Germain-des-Prés, Belleville, Trocadero, la Sorbonne, Montmartre, Pont Neuf,...

Gairebé tot va ser agradable:
  • la permanent companyia del secretari d'estat d'educació, el Pepe Roig;
  • el magnífic cous-cous a L'homme bleu;
  • l'afabilitat i eficiència de la delegació permanent a la UNESCO (el Julià Vila, ambaixador d'Andorra a París, i la Meritxell Font);
  • els restaurants, el tracte impecable dels professionals i els menjars sense cap excepció;
  • la presència de la comissió nacional andorrana per a la UNESCO (la Teresa Cairat i el Jean-Michel Armengol);
  • les passejades en cotxe de bracet del millor cicerone del món, el parisenc-andorrà Jordi Batlle;
  • la fantàstica exposició de fotografia al carrer que vam recórrer un vespre ja tard; etc.
El darrer detall fantàstic --i motiu inicial que comencés a escriure aquesta nota-- va ser trobar un llibre de Juan Rodolfo Wilcock, Les jours hereux, en edició bilingüe i traducció al francès de Silvia Baron Supervielle a la llibreria de publicacions de la UNESCO. Us en regalo uns fragments:

Este crepúsculo es como una ciudad lejana
donde alguna vez hubieras dicho mi nombre;
aquí, en la galería, he de escuchar las alas
serenas de la lluvia que pasa entre los árboles.

Ce crépuscule est comme un ville lointaine
où tu aurais un jour dit mon nom ;
ici, dans la galerie, j'ecouterai les ailes
sereines de la pluie qui passe entre les arbres.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

Pedres a les butxaques


Que bo que és aquest paio, el tal miq! Ja ho he dit en altres ocasions. Aquí fa un text hiperbòlic a partir d'una instantània o dues, totalment versemblants. Literatura de veritat. La clava.

Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.

Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Més rocs curiosos

Ja fa força dies que vaig fer aquestes fotos prop de la zona de l'antiga Ràdio Andorra d'Encamp. Sempre cal tenir els ulls oberts, sobretot en aquesta zona. Ja sabeu que hi havia informacions que apuntaven cap a la possibilitat que just al lloc on actualment hi ha la rotonda s'hi hagués erigit antigament un dolmen. Però es tracta de rumors no demostrats...

El que sí és cert és que hi havia hagut cabanes de moro a Encamp. Això ha estat documentalment provat.

Aquí a les fotos, no us voldria enganyar, només apareixen uns grans blocs curiosos i prou. Res de l'altre món. Penso que de totes maneres no faig cap mal deixant constància aquí d'aquestes formes peculiars, aprofitant que acabaven de desbrossar la zona.


dissabte, 24 d’octubre del 2009

El suat però inesgotable plaer de la bona taula

Abans-d'ahir la Nicole i jo vam anar a sopar al restaurant Gínjol, a Andorra la Vella. Fa força temps, ma germana Mariona i el seu marit Oriol ens havien fet obsequi de l'àpat que abans-d'ahir al vespre --per fi!-- vam anar instal·lant en lliuraments molt ben dosificats a l'interior dels nostres gràcils cossos. Ens ho vam passar d'allò més bé. Ens vam deixar sorprendre per una selecció-degustació proposada pels xefs, el Ferran Terés i la Meritxell de Dios.

Beures

Jo vaig beure una cervesa vulgaris, un got de vi blanc francès --de cuyo nombre no puedo acordarme-- i aigua Pineo.

La Nicole, Vichy i un got de vi negre --un garnatxa jove del 2008, Garnacha de Fuego de les bodegues Ateca, D.O. Calatayud.

Tot molt mesurat perquè o l'un o l'altre havíem de conduir. El segon gotet que en un inici teníem previst, no el vam l'arribar a demanar mai.

Entrants

1) Cullerada de taboulé amb trosset d'arengada escabetxada.

2) Cullerada de quiche d'aus sobre un puré de carabassa. En un primer moment (el que t'entra per la vista, vaja) sembla que es tracti d'un trosset de truita de patata posat damunt d'un rovell d'ou amb una escumeta enigmàtica al damunt.

Mitjos plats

1) Amanida amb figues, bacallà i formatge. No us sé dir exactament de quina mena d'enciams estava feta l'amanida (contenia rúcula, això segur). La combinació era arriscada i interessant d'entrada, però a mi no em va funcionar. L'amanida, bé. El formatge, excepcional i que no vam saber identificar.

2) Canaló farcit de codorniu amb tallarines de sípia, faves i rossinyols. El canaló exquisit, sense més. Els rossinyols, magnífics. Les tires de sípia, correctes. El millor plat del vespre a banda de les postres.

3) Orada amb carabassó en tiretes sobre un puré d'albergínia. Molt bo. Pel meu gust, però, el punt de cuina del peix era excessiu.

4) Costellar de porc amb arròs amb fredolics. El plat que menys ens va agradar, però no perquè no fos gustós, sinó perquè a nosaltres el greix excessiu a la carn no ens agrada gaire.

Postres

1) Granissat de llima amb vodka i unes espurnetes de menta fresca. Senzill i tremendament efectiu. Es-pec-ta-cu-lar!

2) Niu de formatge fresc amb galeta, làmines de mango i sorbet de nabius al damunt. Només em menjo el sorbet, que és casolà i deliciós. Ja en feia la pinta! La resta la "regalo" a la Nicole. Val a dir que sóc un fanàtic dels sorbets: mandarina, llimona, etc. i la meva dona del formatge fresc en totes les seves expressions. El millor sorbet que mai he menjat, però, continua sent un de flor de saüc a Cal Serni de Calvinyà.

Cafès

Cafè per mi. Cafè amb llet per la Nicole. Acompanyats d'uns petits detallets: minicookies, palets coberts de xocolata blanca, cruixents.

Copes

Ens ofereixen digestius però declinem. Hem de conduir.

Puros

Ni pensaments.

Curiositats / Servei

La Meritxell, que ens ve a veure al principi i al final de l'àpat, és molt atenta i potser una mica massa efusiva pel més gust, però no és culpa seva: és que jo sóc una mica orc.

La joia del sopar és una de les dues cambreres, una noia discretíssima que ens parla en català amb accent argentí (se suposa que perquè jo m'he dirigit a ella en català, tot i que sent que parlo amb la meva dona en castellà durant tot el sopar). Millor dit, la noia no ens parla, ens recita amb dificultats òbvies els plats que ens va duent, en un català suau i dolcíssim. Es nota que s'ha après els noms dels plats i els ingredients de cor. Jo trobo que això encara té més mèrit. És el que tocaria, oi? A mi m'encanta: s'ho pren molt seriosament i se la nota tímida i un pèl nerviosa. El recitat ens sona molt professional i eufònic. Potser ens sona especialment bé perquè això que hauria de ser del tot natural a Andorra es confirma com un fet sovint excepcional. En un moment donat fa una pausa, hesita i ens pregunta "com es diu bacon en català?". La Nicole li diu cansalada. Jo li dic que pot dir-ne bacó. Es disculpa. Li dic que no cal, que ho fa extraordinàriament bé. La Nicole es posa una mica gelosa.

No cal fer la brometa de dir com de contents vam sortir del restaurant, oi? Us el recomanem, sense cap mena de dubte.

Per cert...

Aquesta setmana, especial gastronomia a cal Diccitionari

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Besos

Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria,
m'agenollo a frec de les vostres ombres dretes
i poso les semprevives del meu cor a les fornícules de la vostra absència.
Besos us dono amb els meus llavis de terra viva,
besos per als vostres cabells esbullats pels vents de les batalles,
besos per a les vostres sangs de blat escampat.
Oh, ni un plany no fugirà de la meva ànima: només besos, ara!
Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré a les molses
de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel.
Besos, només, ara. I la gola nuada, i el dolor infinit...


He tingut l'immens plaer de trobar el poema d'Agustí Bartra que transcric més amunt en una edició digital feta a Alacant l'any 2000 dins del projecte Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Edició digital basada en la segona edició d'Edicions 62 (Barcelona, 1985) de l'Obra poètica completa. Volum I: 1938-1972 de Bartra. Visca el centralisme globalitzat si pot garantir sorpreses com aquesta!

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Microrelat impecable

L'he trobat a Cómo rompe las palabras. El blog continua sent un dels meus preferits. Com es pot escriure tant i tan bé? Com es pot tenir la desinhibició que té el paio aquest, el tal Pablo? Va, sense més rotllos. És un microrelat impecable.

Al principio el celular cambiaba las "é" por "i". Uno escribía "tenés" y el otro recibía "tenis". "Que estés bien" se transformaba en "que estis bien". "Después hablamos" en "despuis hablamos".

El tiempo pasó y el celular empezó a cambiar otras letras. Empezó por las vocales y poco a poco fueron cayendo también las consonantes. Los primeros tiempos las palabras todavía eran reconocibles. O, de última, no era difícil recordar la trasliteración.

Pasaban los meses y los cambios se acumulaban. El celular suprimía letras y agregaba otras nuevas, fundía varias letras en una y a veces las separaba. Recuerdo el día que recibí un sms que decía esto:

  ii iiiiii iii iiiiii ii iiii iiiii,
iiii iiiiiiiii i ii iiiiii ii iiiiiiiii.

Un día ya nadie pudo entenderse.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Rottweiler

Anàvem de viatge cap a Vilanova l'altre dia. El Nahum ens va explicar que ell sabia dibuixar tope bé molts cotxes. Que l'últim que havia après a dibuixar era un cotxe antic, el rottweiler. Literalment. A dures penes vam poder evitar esclatar a riure. Seguim buscant què deu haver volgut dir. S'accepten suggeriments.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Rellotge de sol rudimentari

Us vaig parlar fa algunes setmanes d'un gravadet filiforme que havia trobat en un roc d'un dels murs d'una església. Un gravadet que seguint la teoria de Jordi Casamajor, crec que representa els punts horaris d'un rellotge de sol fet per algun pastor de la zona.

Si us sembla, recupero a continuació l'apunt original que va fer en Casamajor, així com el comentari que li vaig fer jo de tornada en aquell moment. Us enganxo, a més, la seva foto original.

475- Rellotge de sol a l'era del Naudí

Finalment hem aconseguit esbrinar la funció que realitzaven moltes de les incisions paral·leles que trobem freqüentment gravades a les parets de moltes bordes, cases, eres i pallers. El padrí de Ca l'Endrieta de Molleres, parròquia de Canillo, ens ha explicat que aquestes ratlles eren rellotges de sol rudimentaris, i que ell encara n'havia gravat algun quan era jove.

El que podeu veure a la fotografia és a l'era de Cal Naudí de Molleres, i encara s'hi pot veure el foradet per posar-hi el pal. Nosaltres hem repetit l'experiència, i el rellotge de la imatge hauria de marcar aproximadament la una del migdia.

Comentaris

Collonut! Per fi has resolt el gran misteri de les ratlletes filiformes que anàvem trobant per tot arreu... Mira que primer pensàvem que eren simples dibuixets, després vam especular que servien per comptar el bestiar... I ara resulta que són RELLOTGES DE SOL! Realment collonut! Rependré el tema al meu blog "Cinc cèntims", si me'n dones permís, perquè jo n'havia parlat allí i ara que tenim la solució, s'ha de difondre. Enhorabona per la troballa antropològica. Aquestes coses es perdran (si no les recuperem entre tots) quan mori la gent de la quinta del padrí de ca l'Endrieta. Ja deu haver passat dels 90, oi?

David Gálvez Casellas | 22-11-2008 - 12:43:33 GMT 1


En la imatge captada per Casamajor es veu l'experiència que va fer amb el palet que va inserir a l'orifici de damunt del gravat i que projectava una ombra que feia força bé la feina. Jo vaig repetir l'experiment l'altre dia amb una palleta, però no el vaig arribar a fotografiar. De totes maneres, en la primera imatge s'aprecia perfectament el lloc on s'ubicaria. El que a mi em sembla més bonic d'aquest rellotge (si el comparem amb el que mostrava Casamajor i similars) és que les ratlles semblen haver estat dibuixades damunt del traç de l'ombra, ja que segueixen una forma de vano invertit, en lloc de tractar-se de simples ratlletes verticals fetes al cap de la pedra. Vull dir que ja ens recorden molt més el dibuix dels rellotges de sol que tan bé coneixem de les masies i masos catalans.

Potser tingueu algun problema en poder besllucar el gravat de la meva foto, de traç extremament fi i que no vaig voler repassar amb llapis blanc. La llum que queia a aquella hora de la tarda tampoc no hi ajuda gaire. En tot cas, cliqueu damunt de la primera imatge per ampliar-la. La segona és un retall de la primera, pels més mandrosos.

dissabte, 26 de setembre del 2009

No costaria gaire fer-ho bé

Ara fa uns dies vaig descobrir que al portal andorra.ad feien servir una foto que jo havia fet fa temps a una de les cistes pirinenques de la Feixa del Moro. No passa res, és clar. Vegeu la imatge original aquí.

El més estrany és que feien servir la imatge per anunciar l'exposició Andorra, un profund i llarg viatge. La relació directa amb l'exposició potser està agafada amb pinces, en el sentit que no recordo que a la sala d'exposicions s'hi vegi cap peça que al·ludeixi directament a les cistes pirinenques. O rumiant-ho millor, sí que potser hi ha alguna destral o collaret directament extret de la Feixa del Moro. El que sí és cert és que la imatge de la cista s'insereix perfectament en aquest llarg viatge que diuen que com a poble vam començar el 10.000 aC amb els primers assentaments humans a la Balma de la Margineda.

Bé, deia que no passava res si la gent del portal andorra.ad havien tirat de la meva imatge. No inicialment. Sorpresa i fins i tot alegria per part meva. Llàstima, de totes maneres, que l'alegria s'hagi esvaït ara que ja fa uns quants dies que els vaig escriure per dir-los que la imatge era meva i que haurien de posar el crèdit corresponent a peu de foto. No ha estat el cas.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Estructura curiosa

Sovint, quan pujo en bicicleta a la Rabassa seguint la ruta Aixirivall-carretera de la Peguera, els ulls se me'n van cap al vorals o al breu horitzó del següent tombant. Al tram previ a collar coll Jovell feia dies que veia una mena de marge que em cridava l'atenció. Vaig pensar que potser es tractés de les pardines d'alguna construcció antiga.

L'altre dia m'hi vaig arribar a mirar millor de què es tractava. Aquí en teniu les fotos. Jutgeu vosaltres i expliqueu-me de què es pot tractar si en teniu idea.

Per situació i per estructura, de ben segur que no era ni d'un antic colomer, ni d'una borda, ni de res semblant que jo pogués identificar. Més que probablement, només es tractés d'un marge. Ara bé, el lloc i el dibuix que traçava era força singular. A més, el marge se suporta parcialment en un gran roc.

El fet que la construcció sigui a prop de coll Jovell també feia que la meva imaginació es disparés. Ja coneixeu la meva teoria que el terme jovell no prové de l'estri agrícola jou (jugum, yugo), com afirmen Corominas i molts que el segueixen, sinó de la divinitat Jou (Jove). Segons aquesta interpretació meva els nombrosos colls de Jou (i variants: Jovell, Jovellà, Jobell, etc.) equivalen als monts o muntanyes de Júpiter presents al llarg de tota la geografia europea. Jou-pater / Jou-piter vol dir "Jou pare"= Júpiter. La precisió s'origina del fet que la divinitat original tenia tres manifestacions (era trina). Per referir-se al pare Jou, grecs i llatins van afegir l'etiqueta explicativa. A aquesta divinitat se la venerava justament en llocs elevats de pas (colls, collades, portelles) ja que era la força que dominava les muntanyes i les inclemències meteorològiques. Precisament, molts del antics llocs de veneració o culte a Jou/ Júpiter van donar pas a indrets vinculats a llegendes de bruixes (de qui al Pirineu es diu que dominaven i provocaven les tempestes). Però tornem a la realitat: aquí, de moment, malgrat la proximitat de coll Jovell, només parlem d'un simple marge.

Ara bé, hi ha un detall afegit interessant: en el roc hem trobat el que sembla ser una canal insculpida (o una esquerda artificialment modificada?). No sabem del cert per a què devia servir. Potser per a fer-hi baixar aigua? Ens falta el context.