dilluns, 27 de juliol de 2009

Fortuny

La setmana passada vaig tenir l'immens plaer de poder assistir al concert que el grup Triphasic de Llibert Fortuny i l'ONCA van oferir al jardins de la Casa de la Vall. Un lloc increïble. Una organització finíssima. Un so excel·lent. Una actuació de qualitat. Quina sort que gent de la categoria dels Llibert i companyia tinguin ganes de construir aquest art tant efímer amb altra gent de la categoria dels Gerard Claret i companyia. Molt bé per tothom: músics, tècnics, organització, patrocinadors, públic. Va ser tot un plaer. Espero que no es deixin de tirar endavant accions com aquesta.

És cert que el noi (pel Llibert) és un pèl exhibicionista, però sap el que es fa amb el saxo i se li perdona tot.

A sobre, en acabar el concert vaig tenir ocasió de saludar gent coneguda i xerrar amb ells en un entorn ben relaxat: la Ministra d'Educació i Cultura Susanna Vela, el Secretari d'Estat d'Educació Josep Roig i la seva dona la Maria Talló Bosom, l'Antoni Caus, la Montserrat Ontañón i la seva preciosa filla Alba, l'Alexis Estopiñán, els meus pares, etc. etc.

No vaig poder saludar el cap de Govern, el Sr. Jaume Bartumeu. No vaig gosar molestar el Sr. Pere Canturri Muntanya, historiador, amb qui només he parlat un cop a la meva vida malgrat que compartim tants interessos prehistòrics comuns.

Per cert, ahir els meus pares m'explicaven que també hi havia la Teresa Cairat, a qui em sap molt greu no haver vist. M'hagués encantat --com sempre-- poder intercanviar quatre paraules amb ella.


En fi, us penjo aquí sota un vídeo antic del Llibert Fortuny amb el seu quintet elèctric i la XXL Big Band, un tall d'un programa del canal 33 que he trobat a YouTube.

Enjoy!


Literatura (vida) en estat pur

Per a molts, allò que s'escriu en un pamflet, un diari o un blog és literatura menor. No sé ben bé que els duu a pensar així. Potser confonen continent i contingut. Només el poema (que mai no llegiran) publicat en llibre (que mai no compraran) o la novel·la en paper tenen per a la majoria el dret a ser considerats literatura. Evidentment, sovint he discrepat d'aquest axioma. També hi ha grans merdes de novel·les i de poemaris en format llibre: amb lloms, disseny gràfic excels i lluentors variades. S'editen epistolaris i memòries i reculls de relats que són una veritable deposició. No es pot ignorar, però, l'innegable prestigi de l'objecte. Jo mateix, en aquest sentit, em confesso fetitxista. Però això ja és una altra història...

Avui m'he sentit intensament satisfet --com a lector purament estètic-- i emocionalment tocat d'haver pogut llegir l'article que el Màrius Serra ha dedicat al seu fill recentment mort. Si no m'erro, el Lluís --el Llullu, com li deien a casa-- va morir divendres passat. Internet en va plena. No he llegit el llibre que va fer el Màrius Serra sobre l'experiència de tenir un fill com en Lluís i que es titula Quiet. (Tinc entés que el Lluís patia una paràlisi cerebral greu, però no em voldria arriscar a dir res més i caure en les imprecisions.) Com us deia, l'article és preciós per com està de ben escrit, de mesurat, per com n'és de sentit sense caure en el clixé, ni en el dramatisme, ni en el bathos.

Escrivia més amunt que estava satisfet. Que no se'm mal interpreti. Que quedi clar que la mort del Lluís no em pot satisfer. La satisfacció neix del fet d'haver pogut reconciliar-me un cop més amb la literatura, amb el poder de la paraula, amb l'autenticitat possible, empírica, d'un art que sempre ha guiat d'una manera o altra la meva vida. Aquest cop, i en van unes quantes, des de la columna d'un diari. Enhorabona pel text, Màrius: és en aquests moments tan complicats que et jugues l'ofici. Te n'has sortit de manera magistral.


Llullu en la memoria
No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman los familiares que me visitan cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco ni de los gritos que suelta cuando me dice Llullu-cómo-estáás, ni puedo olvidar que por culpa suya todos me conocen por este nombre que empequeñece la boca de quien lo pronuncia. No me puedo olvidar de cómo se llama mi hermana, ni de cómo se enfada cuando nuestros padres le llaman Pepita o algún otro nombre por el estilo, ni puedo olvidar las cosas tremendas que me cuenta a la oreja, ni tampoco aquella redacción en la que explicaba que le encanta aplastarme ni puedo olvidar, sobre todo, sus inconfundibles carcajadas. No me acuerdo de la niña gitana que se llevaron a la sala de espera para bendecirla, ni de la hija del guardia civil, ni de ninguno de los compañeros de habitación con los que he convivido en hospitales todos estos años, y por eso no les olvido. No recuerdo la boca de piedra en la que mi hermana metió la mano con temor mientras yo sonreía, y por eso no puedo olvidarla. No recuerdo haberme cagado en la basílica de San Pedro, ni tampoco me acuerdo de las promesas que me hizo mi padre mientras paseábamos entre estatuas de piedra que nos miraban todo el tiempo, y por eso no lo olvido. No me acuerdo del día que mi padre me dijo Llullu por primera vez, ni tengo la más remota idea de cómo fue que todos le siguieron la corriente y empezaron a poner morros para llamarme así, y por eso ni lo olvido ni puedo olvidarlo. No recuerdo haber visto a mi primo bailando el No rompas más mi pobre corazón,y por eso no lo olvido. No olvido Eurodisney. Ni el Tibidabo ni Port Aventura ni Gardaland ni Santapark. No me acuerdo del campesino que se arrodilló a rezar por mí, ni de las cosas que le decía a su dios, ni de las caras de tonto que ponían papá y mamá, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de los dos hombres de las narices que tenían la misma cara, y por eso no les olvido. No me acuerdo de los gritos de asco que profería la dueña de un restaurante de pescado cuando me vio entrar por la puerta, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la camilla rodante que empujaban los hombres de rojo la noche que subí a una hidroambulancia, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la niña de etnia llullu que vivía con unos amigos de mis padres desde mucho antes de nacer yo, y por eso jamás podré olvidarla. No me acuerdo de nada, yo, y nada olvido. Nunca podré olvidar las caricias que no recuerdo haber recibido. Nunca podré olvidar las palabras que no recuerdo haber escuchado ni leído ni dicho ni escrito. Quien no recuerda no olvida. Quien no olvida recuerda. Amo, pero no lo recuerdo. Me aman, y no lo olvido. Nunca caeré en el olvido.
Màrius Serra a La Vanguardia del 27 de juliol de 2009

diumenge, 26 de juliol de 2009

Nou joc 2.0: haikú

Fuges descalça,
Tal com vares arribar.
Resto: plàstic buit.



Amb aquest modest haikú participo en un nou joc.

La força del contrast

Avui he vist per primer cop el vídeo de Lilly Allen "It's Not Ok". En la pel·lícula s'enfoten de l'estètica rància, kitsch, hortera del l'oest rural profund estatunidenc. Fins aquí tot bé. La melodia de la cançó és lleugereta.

De fet, mirava i escoltava el vídeo a mitges, com acostumo a fer: em connecto a Internet i llegeixo diaris, reviso blogs d'amics i coneguts, miro el correu... Mentrestant tinc el televisor engegat en algun canal de música i així em mantinc al corrent de les novetats.

Com deia, la melodia semblava d'una lleugeresa un pelet excessiva. Per això ha saltat l'alarma quan en aquest entorn de paròdia suau, de decorat falsament ple d'atrezzo animal de granja country, m'ha fet l'efecte que la Lilly cantava sobre estar giving head amb aquella careta xata i innocent de pòmuls marcats. L'ànglès to give head equival a "mamar-la". Podia ser que la Lilly fes servir una expressió tan descarnada o només m'ho havia semblat a mi?

Abans que acabés de sonar la cançoneta, he trobat la lletra a Google. Heu-la aquí:
Oh, he treats me with respect, he says he loves me all the time,
He calls me fifteen times a day, he likes to make sure that I’m fine.
You know, I’ve never met a man who's made me feel quite so secure.
He's not like all them other boys, they’re all so dumb and immature.

There’s just one thing that’s getting in the way...
When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame!
I look into your eyes. I want to get to know you
and then you make this noise and it's apparent it’s all over.

It’s not fair and I think you're really mean.
I think you're really mean.
Yes, I think you're really mean!

Oh, you're supposed to care, but you never make me scream.
You never make me scream!

Oh it’s not fair and it’s really not ok.
It’s really not ok.
It’s really not ok.

Oh you're supposed to care but all you do is take.
All you do is take.

Well, I lie here in the wet patch in the middle of the bed.
I’m feeling pretty damn hard done by, I spent ages giving head.
Then I remember all the nice things that you’ve ever said to me.
Maybe I’m just overreacting, maybe you're the one for me!

There’s just one thing that’s getting in the way...
When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame!
I look into your eyes. I want to get to know you
and then you make this noise and it's apparent it’s all over.

It’s not fair and I think you're really mean.
I think you're really mean.
Yes, I think you're really mean!

Oh, you're supposed to care, but you never make me scream.
You never make me scream!

Oh, it’s not fair and it’s really not ok.
It’s really not ok.
It’s really not ok.

Oh, you're supposed to care but all you do is take.
All you do is take.
Assajo una versió ràpida en català:
Oh, em tracta amb respecte, diu que m'estima constatment,
Em truca quinze cops al dia, li agrada assegurar-se que estic bé.
Saps, mai he conegut un home que em faci sentir tan segura.
No és com la resta de nois, són tots tan ximples i immadurs.

Hi ha només una cosa que no va bé...
Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya!
Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te
i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.

No és just i crec que ets realment mesquí.
Crec que ets realment mesquí.
Sí, crec que ets realment mesquí!

Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar!
Mai em fas xisclar!

No és just i no està bé.
Realment no està bé.
Realment no està bé.

Figura que et preocupes, però només entomes.
Tot el que fas és entomar.

Bé, quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit.
Em sento terriblement utilitzada, m'he passat segles mamant-la.
Llavors recordo totes les coses boniques que m'has dit.
Potser estic exagerant, potser ets l'indicat per a mi!
Hi ha només una cosa que no va bé...
Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya!
Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te
i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.

No és just i crec que ets realment mesquí.
Crec que ets realment mesquí.
Sí, crec que ets realment mesquí!

Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar!
Mai em fas xisclar!

No és just i no està bé.
Realment no està bé.
Realment no està bé.

Figura que et preocupes, però només entomes.
Tot el que fas és entomar.




Per a mi, l'efecte de contrast fa la feina a la perfecció. Sota la melodia suau, la lletra incisiva. Sense crits, sense estirabots. Sota la relació aparentment perfecta descrita a la cançó, el problema al llit, la insatisfacció de la noia, l'egoïsme del xicot altrament cortès i encantador. Dues frases d'alt impacte queden adherides a la retina mental:
I lie here in the wet patch in the middle of the bed ("Quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit")
I spent ages giving head ("M'he passat segles mamant-la")
Un cop més, el poder de les paraules ben dites. Long life, literature!

dissabte, 18 de juliol de 2009

Encara un futur literari més incert ?

El dia 11 de març de 2009 vaig començar a publicar en el meu blog d'escrits (David Gálvez Casellas) una novel·leta que havia acabat d'escriure l'estiu previ. El llibre es diu Res no és real. Va dedicat a la meva dona, tot i que em penso que ella no ho sap. El dia 21 del present en publicaré la darrera entrada, la número 46.

El 3 de maig, a més, vaig publicar-ne la versió íntegra en format Issuu (llibre virtual) per tots aquells que preferissin marcar-se el seu propi ritme de lectura.

No sé quants lectors han anat seguint els lliuraments. Em consta que com a mínim, n'hi ha hagut un: l'Albert Roig.

Un dia, ja fa mesos, el Miquel Calsina em va parar per Sant Julià i em va demanar si tot m'anava bé. En dir-li que sí, va insistir:

-Segur que sí? I la teva filla gran?
-Tot bé, per què?
-No, per allò que vas publicar ahir...
-Allò que vaig publicar ahir? Si ahir no vaig publicar res...

Llavors hi vaig caure. Sovint deixo programades vàries entrades el cap de setmana de manera que vagin publicant-se automàticament al llarg de la setmana. El que havia llegit el Miquel era una entrada de la novel·la en què el protagonista explica que la seva filla gran ha desaparegut i està desesperat. Sembla que per un moment el Calsina va pensar que l'entrada era autobiogràfica i estava acollonit.

Pel que fa als lectors que han llegit la novel·la en versió paper, tampoc no en tenim una collita gaire impressionant: el Marc Cortès (a qui penso que el text no va desagradar del tot) i la Lourdes Martorell. La Lourdes és una lectora omnívora. Em va dir que la novel·la li havia agradat força, que la havia fet rumiar molt i que caldria que busqués editor. La millor crítica que em podia fer.

Ah, sí, també hi ha la gent --o la persona-- a qui li va tocar llegir el text com a jurat del premi Manuel Cerqueda Escaler de novel·la curta 2008. Per cert, no només no vaig guanyar jo, sinó que ningú no ho va fer: el primer premi va quedar desert. L'opinió del lector o jurat queda clara. L'amic Iñaki Rubio també hi havia presentat una obra.

En fi, que ara que ja fa set mesos que he deixat de publicar l'article setmanal al BonDia Andorra... Ara que fa unes setmanes, per vacances, no puc col·laborar llegint textos al programa de ràdio El somriure de la Medusa del Toni Caus... Ara que aviat s'acabarà això dels lliuraments del Res no és real...

Què publicaré al blog de textos literaris?

dijous, 2 de juliol de 2009

Diari d'Andorra, portada 01 07 09

BonDia Andorra, 3 de juliol

Imprimeix

Escrit per Redacció



De mica en mica el nou executiu socialdemòcrata encapçalat per Jaume Bartumeu va completant el canvi en l’administració. Així, i a través d’un comunicat, el Govern va anunciar aquest dijous fins a divuit nous nomenaments de càrrecs, repartits en diversos ministeris. Concretament, des de l’executiu s’han nomenat quatre nous secretaris d’Estat i catorze directors de departament, i s’han contractat dues persones, a la vegada que s’ha cessat dotze directors de departament.

El ministeri d’Educació, Cultura i Joventut és qui s’emporta el gruix dels secretaris d’Estat nomenats. Així, Joan Marc Miralles Bellera serà el secretari d’Estat d’Ensenyament Superior i Recerca, Josep Roig Càrcel exercirà de secretari d’Estat d’Educació i Clara Vives Lorenzo, de secretària d’Estat de Cultura. Quant a la secretaria d’Estat restant, correspon a Salut, Benestar i Treball i recau en Jesús de Tena Guillén.

Pel que fa als serveis del cap de Govern, s’ha nomenat Sònia Castanyer López directora de protocol i s’ha contractat Sebastià Vidal Barbolla com a cap de comunicació.

La secretaria d’Estat per a la Reforma de l’Administració i la Promoció de la Societat del Coneixement incorpora tres directors: Alain Mateu Montané com a director del departament de Sistemes d’Informació, fins ara anomenat departament d’Informàtica; Alexis Estopiñan Pascual com a director del departament d’Estadístiques, fins ara anomenat Servei d’Estudis, i Irene González Rillo de directora del nou departament de Suport.

El ministeri d’Afers Exteriors i Relacions Institucionals nomena dues noves directores i en ratifica una. Així, Eva Descàrrega Garcia, que fins ara era directora d’Afers Bilaterals, Consulars i Unió Europea, ha estat nomenada directora del ministeri d’Afers Exteriors i Relacions Institucionals. Paral·lelament, s’ha nomenat Eva Palacios Albacar com a directora del departament d’Afers Generals, Bilaterals i Consulars, i s’ha ratificat Maria Ubach Font com a directora del departament d’Afers Multilaterals i Cooperació.

Pel que fa al ministeri d’Ordenament Territorial, Medi Ambient i Agricultura, Xavier Cuenca Burzón ha estat nomenat director del departament de Medi Ambient i Pere Roquet serà el nou director del departament d’Agricultura i Patrimoni Natural, que fins ara era anomenat departament de Patrimoni Natural.

El ministeri d’Educació, Cultura i Joventut presenta cinc nous directors. Olivier Codina Vialette ha estat nomenat director del departament de Patrimoni Cultural; David Gálvez Casellas, director del departament de Formació Professional i Desenvolupament Tecnològic Educatiu; Meritxell Palmitjavila Naudi, directora del departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa; Antoni Torres Mañas, director del departament de Sistemes Educatius i Sistemes Escolars; i Joan Sans Urgell, director del departament de Promoció Cultural i Política Lingüística.

El ministeri d’Economia i Finances ha decidit contractar Xavier Barbado Muñoz com a responsable del departament de Pressupost i Patrimoni.

Paral·lelament als nomenaments, han cessat dels seus càrrecs Gil Riba Sabaté com a director del departament d’Informàtica, Joan Soler Doria com a director del servei d’estudis, Miquel Llongueras Lluelles de director de Pressupost i Patrimoni, Sílvia Calvó Armengol com a directora de Medi Ambient, Edgar Baró Riba de de director d’Agricultura, Albert Adellach Rincón com a director del departament de banders i Josep M. Areny Aché de director del departament de la Inspecció General i Control de Qualitat.

Així, també han cessat Francesca Junyent Montagne de directora del departament d’Educació Escolar i Relacions Internacionals, Cristina Martí Torres de directora del departament de Cultura, Esther Rabasa Grau de directora del departament de Formació Professional i Desenvolupament Educatiu, M. Cinta Pallé Alis de directora del departament de l’Escola Andorra, i Aitor Osorio Martí de director de l’Agència de la Qualitat de l’Ensenyament Superior d’Andorra.