dissabte, 27 de novembre de 2010

Cortázar: cartes als Jonquières

El meu amic Carles (Álvarez Garriga) continua amb la seva impagable tasca de recerca, ordenació i difusió del llegat literari i biogràfic de Julio Cortázar. Fa aquesta labour of love amb la seva inseparable Aurora Bernárdez (la nonagenària primera dona de Cortázar, a qui també tinc el gust de conèixer). Formen una estranya parella d'allò més natural. No em costa gaire imaginar-los, si no els hagués separat unes quantes dècades sumades a algunes desenes de variables més, com un matrimoni. Comparteixen passions. Comparteixen objectius.

El Carles és un amic íntim, un veritable paredros. D'aquells que es compten amb els dits d'una mà al llarg de tota una vida (el Carles, el Jordi Casamajor, el César Alejandre). És padrí del meu fill Nahum (anàlogament, i és que ens agrades les figures, jo sóc padrí de la seva filla Berta).

Vaig seguir la redacció de la seva tesi doctoral (sobre Cortázar, of course) gairebé paràgraf a paràgraf. Vam col·laborar amb l'Eduardo Montes-Bradley en l'escriptura de la biografia parcial Cortázar sin barba (Cortázar, again).

Un incident relacionat amb l'Aurora Bernárdez i un potencial llibre (o projecte) vinculat també a l'univers Cortázar va suposar la gota que va fer vessar un got de petiteses que ens va distanciar temporalment.


Avui us volia parlar breument d'un llibre (Cartas a los Jonquières) que vaig tenir el privilegi de llegir inèdit, quan potser l'havien llegit només quatre o cinc persones a tot el món. Us podeu imaginar això? Ser la quarta o cinquena persona en tot el món a llegir un llibre d'un autor tan universal com Cortázar? Doncs sí, aquest és un privilegi que vaig tenir gràcies a la generositat de l'Aurora (que li va cedir al Carles) i del Carles (que me'l va deixar a mi).

Recordo perfectament l'impacte que va suposar la lectura d'aquelles cartes quan jo ja pensava que no quedava cap text inèdit de Cortázar que fos alhora llarg i potent. En aquell moment creia que, a menys que un dia algú trobés Soliloquio (la primera novel·la, desapareguda), la darrera gran obra de Cortázar per descobrir hauria estat la col·lssal Imagen de John Keats, publicada la dècada dels 1990s. I no. Resultava que tenia entre mans una col·lecció de cartes precioses, íntimes, cultes, personals, llargues, emotives. Una altra gran obra que, com ha manifestat el mític editor Paco Porrúa, "se lee como una novela". Recordo perfectament el lloc on me'n vaig polir la major part una gloriosa tarda d'hivern: dins del cotxe aparcat a coll Jovell, a la carretera de la Peguera, rodejat de neu per totes bandes.

Fa uns dies algú em va parlar del llibre en versió comercial. Potser ma mare? Em van demanar si ja el tenia. I no. No el tinc. Ni l'he vist en el format definitiu. El Carles (amb qui acabo de parlar fa una estona per telèfon) em diu que ara s'ha ampliat amb un altre pessó de cartes més, que jo desconec i que "no són tan bones com les que vas tenir oportunitat de llegir fa uns anys". D'aquelles cartes me'n queda només el record. Deu fer ja sis o set anys, d'allò. O potser més? No vaig tenir la picardia de fer-me una còpia del relligat que em va deixar el Carles i que al cap d'unes setmanes vaig tornar-li: facsímils de les cartes originals picades a màquina pel Cortázar, amb alguna nota marginal manuscrita.

Aquesta part que ve aquí sota l'he traduïda i retocada del dossier de premsa del llibre:

A més d'escriure les novel·les i els contes pels quals Cortázar es va fer famós, el Julio es va dedicar amb igual energia a l'escriptura d'una enorme quantitat de cartes, un conjunt que suposa l'autobiografia que mai va intentar explícitament, i que, pel seu volum i la seva riquesa, suposa una part fonamental de la seva creació literària. Entre tots els milers de cartes potser en destaquin (juntament amb algnes desenes més) aquestes que es publiquen ara, enviades al pintor i poeta argentí Eduardo Jonquières, amb qui Cortázar va estar unit per cinquanta anys d'amistat. El conjunt és d'una extraordinària importància perquè en elles es mostren parts inusuals de l'autor, perquè s'hi permet confidències, consells i discrepàncies: són indicis del Cortázar més secret. Constitueixen també la crònica detallada dels primers anys de la seva radicació a Europa, decisius en la seva formació estètica i dels que gairebé no hi ha testimonis. Com a obra de l'artista que va ser, són alhora crònica de viatge, crítica d'art i literatura, episodis d'un humorista irresistible, exercicis d'introspecció, reflex de la història i dels canvis de la vida social del segle XX. El lector descobrirà aquí les alternatives de l'allunyament de Buenos Aires, les estretors dels seus primers anys a París, el naixement dels cronopios, els problemes en la traducció de la prosa de Poe, els viatges per tot el món.

Enhorabona, Carles! No paris.
Enhorabona, Aurora! No variïs ni un segon el teu élan.
Enhorabona, lectors!

2 comentaris:

Eduard ha dit...

Quina sana enveja!!!
Havia llegit alguna casa sobre aquesta correspondència. Ja se'm fan llargues les hores abans de poder-lollegir.
Moltes gràcies per la notícia!

David Gálvez Casellas ha dit...

De fet, es veu que això no és estríctament notícia... Que ja fa dies que el llibre està publicat i a la venda. El que passa és que actualment jo estic molt desvinculat del món Cortázar (del què havia estat un veritable expert-fanàtic). En fi, la quëstió és que la informació circuli, no? Gràcies per entrar a llegir al blog i també per deixar un comentari, Eduard!