diumenge, 30 de març de 2014

Si fos possible, avui us parlaria del llibre 'Alteracions'


Imagineu un home que està en el trànsit de llegir-se tots els llibres d'una petita editorial barcelonina. Suposeu que aquest home passa si fa no fa per la meitat del catàleg. Llegeix per curiositat, com sempre. Hi ha un petit afegitó a aquesta curiositat: la de conèixer de primera mà totes les obres d'un catàleg d'una editorial en què també ell ha publicat fa poc. Ara (és un home endreçat que ha optat per un ordre numèric creixent) acaba d'acabar tot just el volum d'un tal Adrià Pujol.

Hi ha un detall, no obstant, que malmet la possibilitat que ara aquest home faci el que ha fet fins el moment amb la resta de llibres de l'editorial --registrar quatre impressions derivades de la lectura en un dels blogs que gestiona. El detall-impediment és que el tal Pujol va escriure fa unes setmanes al seu blog unes impressions arran de la lectura del llibre de l'home en qüestió.

I ara és quan estaria molt bé poder fingir que aquest home no sóc jo, ja que si escric allò que penso --com, d'altra banda, sempre he fet fins ara-- pot haver qui de manera "legítima" pensi/digui allò del corporativisme, del quid pro quo, del you scratch my back and I suck your dick, del hoy por ti...

Per tant, la realitat volitiva es bifurca. Existeix, d'una banda, el desig i la normalitat derivada de poder parlar del llibre de Pujol --com de qualsevol altre llibre de l'editorial llegit amb anterioritat. No obstant, no existeix la possibilitat de fer-ho sense ser acusat de clientelisme barat.

S'imposa un malabarisme. Cal dissimular per fer passar el missatge a tota costa i dur a terme, alhora, la crònica com si fos una altra cosa. Una de les maneres és crear un relat en el qual hi ha un personatge innominat que es pot identificar amb aquest home que llegeix i escriu i que fins ara era jo. Igual que passava amb la realitat volitiva, caldria ara dissociar entre l'escriptor del relat i el personatge protagonista. Bastaria, potser, amb que el personatge no es digués David Gálvez.

Més enllà d'això, es podria no parlar d'allò sobre el que gairebé tothom ha parlat quan s'ha referit a l'obra de Pujol. Ço és, es podria no parlar de la novella sobre Capelleta. Motiu: a l'autor del relat --i, per tant, també al personatge que no es diu David Gálvez-- aquesta no és la peça que més l'ha interessat. Dit altrament, l'autor del relat --i també el personatge que s'hi emmiralla-- s'ha sentit tan interpel·lat i de manera directa en tots i cadascuns dels relats més breus que prefereix obviar el text més llarg --que li sembla una figa d'un paner diferent. Són aquestes peces més breus les que han fet somriure o han fet aixecar imperceptiblement la cella del reconeixement a l'autor/personatge del relat.

Diu la contratapa del patracol:

"Jordi Capelleta és una jove promesa literària que ha tastat l'èxit. La seva primera novel·la li ha obert les portes del món cultural barceloní, tanmateix, sap que per seguir triomfant cal encaixar les mans adequades, caure bé. I té un pla. Per això, mentre prepara la segona novel·la, dedica més esforços a seduir l’editora de moda que a perfilar un esborrany que amenaça amb eternitzar-se. Però tot d'una comença a sentir-se observat. A la cua del supermercat, en un taxi i fins i tot pel carrer, el paren i li fan comentaris indiscrets, com si les seves intimitats fossin de domini públic. Així comença "L’esborrany", el sol d'aquest sistema-recull titulat Alteracions, una nouvelle carregada d’ironia que juga amb la tensió i l’absurd per mantenir el lector expectant fins a l’últim moment. En aquest volum, a més, s’hi inclouen set contes breus, els planetes orbitants, on la ficció d’Adrià Pujol es plega sobre si mateixa per fer els incisos pertinents i, si cal, per reelaborar-se sobre la marxa."

L'autor del relat defensaria amb vehemència davant dels editors i del propi Pujol que "en aquest volum" no és que "a més" s’hi incloguin "set contes breus", ni tampoc que aquests siguin "planetes orbitants" de res. L'autor del relat pensa que aquestes ficcions breus són el llibre en si i que encara li n'hagués faltat una dotzena més i que "L'esborrany" és una menja que hagués hagut d'anar servida en un plat a banda.

Drawing Hands - M.C. Escher
Notes de lectura de l'autor a desenvolupar en diàlegs o escenes per part del personatge dins del relat:

1. El joc d'enginy d'un autor que és influenciat pel seu personatge i no només viceversa. Influenciat de manera directa: és a dir, reescrit. La història del Cervantes que és refet --putejat, parlant en plata-- per un Quixot cansat de ser un personatge desgraciat. Un Quixot ple de tedi i amb ànima dantesca (acudit: d'Edmond Dantès) amb "V" de "vendetta". Primera aparició de la visió del món en mirall, geminada o com es vulgui dir. Autor i personatge com a dues cares d'una mateixa moneda, cosa que implicaria bé l'anihilació de la realitat (la part "real" de Cervantes s'iguala a la del Quixot, transformant-se en relat) o bé l'elevació de la ficció a realitat. Implosió o refutació de la realitat anàloga a l'arxicitada refutació del temps segons Borges ("Chuang Tzu soñó que era una mariposa, y al despertar no sabía si era Chuang Tzu que había soñado que era una mariposa o si era una mariposa que estaba soñando que era Chuang Tzu"). Sigui com sigui, es crea una paradoxa. En ser reescrit, Cervantes esdevé un personatge de ficció que ha escrit a un altre personatge de ficció que a la vegada l'escriu a ell. Les dues mans d'Escher dibuixant-se l'una a l'altra en una imatge de peix que es mossega la cua, un gravat de l'ouroboros: dues mans inicialment "realistes" però clarament dibuixades --a les vores, el dibuix és més aviat com un esbós-- que a la vegada formen un dibuix que és més gran que cadascuna d'elles per separat fent de falses creadores creades.

File:Zhuangzi-Butterfly-Dream.jpg
2. La figura del doble, del bessó, de la realitat personal geminada en multitud de relats de la col·lecció de Pujol. Revisar les històries de Mircea Eliade (rellegir Cosmologia y alquimia babilónicas i Herreros y alquimistas); els records són borrosos però l'autor creu que allí s'hi podria exemplificar arquetips que després esdevenen norma literària a Edgar A. Poe o a Julio Cortázar. Revisar un dels grans temes en moltíssimes narracions mítiques d'herois i divinitats de religions, teologies, cultures, llegendes: els bessons, els germans molt units i/o enemics. Com han afectat la nostra visió del món les històries tantes vegades llegides i reciclades al llarg dels segles de Castor i Pòlux, Cain and Abel, Osiris i Set, Acrisius and Proetus, Polyneices i Eteocles, Rómulo y Remo? (Hom és fill de les seves lectures i de la llengua en la que ha après a escriure el nom dels personatges de les seves lectures.)

3. Gran interès del fet narrat des d'angles de visió contraris, diversos i/o complementaris. Exercicis d'estil més enllà de la mirada emmirallada o bifurcada. Polivisió. Res no vol dir res del tot. Tot és res. Res és tal i com sembla d'entrada. Etc.

4. Disquisicions sobre què és realitat i què ficció, què mite i què anècdota, què transcendent i que totalment irrellevant...

5. [...]

Imagineu si ara no ens aturéssim aquí i realment féssim que un autor encomanés a un personatge la solució de tot el que s'ha dit o apuntat fins el moment. Suposeu que resultés que calgui demostrar a mode d'exemple, paral·lelisme, paràbola o el que sigui allò que Pujol treballa i retreballa en els seus relats més breus, més explosius, del recull Alteracions. Penseu per un moment si el propi tall de l'explicació hagués de ser subministrat per la via intravenosa del quod erat demontrandum. Quina mandra, oi? Deixem-ho estar, doncs. I esperem que un dia algú es prengui la molèstia d'escriure i consignar tot allò que haguéssim volgut escriure i consignar --encara que fos amb un malabarisme indirecte en la forma d'un relat espuri, vist com es veu que no és possible fer-ne un simple comentari marginal en un blog subsidiari.

dissabte, 1 de març de 2014

Valise(s) de cronopio, I

En dues ocasions al llarg de les darreres setmanes he sortit de casa al matí carregat --a banda d'amb els tres maletins quoditians-- amb dues maletes molt pesants i plenes a vessar de llibres de o relacionats molt directament amb Julio Cortázar. Els companys del departament de llengua castellana m'havien demanat si podia parlar una estoneta de Cortázar als nois de 2n de batxillerat del centre. A mi, evidentment, em va semblar fantàstic poder fer-ho.


Per tant, doncs, en dues ocasions m'he plantat a la biblioteca del centre de batxillerat on treballo i he dipositat les dues maletes damunt d'una taula. Després de demanar els alumnes què sabien de Cortázar, els he proposat que anessin traient llibres de l'interior de qualsevol de les dues maletes i els comentéssim. Trobo que és una forma força lúdica i (aparentment) aleatòria de compartir coses sobre la vida i obra de Cortázar. Una forma que, a més, permet la comparació amb la manera d'ordenar el material emprada pel propi argentí. Anticipa, alhora, la introducció del paper del joc, de l'atzar, de la casualitat, de l'ordre, de les instruccions, de l'humor, etc. en la seva obra.


Així, si algú agafava un llibre de relats, d'això parlàvem durant un parell de minuts (la importància de la narrativa breu en l'obra/vida de J.C.; el llegat que els seus relats suposen dins la literatura en llengua castellana; els primers relats; els darrers; les derives temàtiques; les repeticions; etc.). O un volum de cartes. O un llibre traduït per Cortázar; per exemple, Narración de Arthur Gordon Pym d'E.A. Poe. O un dels "libros almanaque". O un en el que exercia de prologuista. O un altre en què parlava d'algun artista plàstic. O un tom de l'obra crítica. O Rayuela. O...




Així, com qui no vol la cosa, és força senzill donar una perspectiva panoràmica de l'obra; sense aprofundir gaire, és cert, però alhora sense avorrir. Obrint petites finestretes a la curiositat de cadascú.


No sé si als alumnes els ha servit de res. A mi, sí. A mi m'ha servit per acabar de tornar a reconciliar-me amb l'obra d'un Cortázar a qui feia molts anys que tenia abandonat. El primer capítol de la reconciliació han estat els últims sis mesos, que he passat revisant, molt a poc a poquet, la tercera edició de Cortázar sin barba d'Eduardo Montes-Bradley. També m'ha anat bé per reconciliar-me amb el que potser podria ser la docència si no ens haguéssim de preocupar d'altres temes menys importants.