diumenge, 14 de febrer de 2016

No era Piglia al quadrat...

A la llista que vaig publicar ahir em vaig deixar un altre llibre de Piglia llegit fa poc. No sé d'on prové el lapsus perquè es tracta d'un llibre fantàstic, ja que no puc dir --per culpa de la meva memòria més que no del propi text-- "memorable"...

Em vaig oblidar de parlar-vos d'El último lector.

Un llibre fantàstic, doncs, en el que Piglia resegueix la seva història personal com a lector i, per extensió, fa una relectura de moments clau de la història de la literatura (parcial però molt generosa) tot fent servir referències a obres o a moments en les biografies de grans autors.

Piglia té la santa virtut de sumar el fet de tenir una cultura molt vasta, el d'establir connexions, el d'explicar allò que vol dir amb eficàcia i el de no fer-se pesat ni resultar pedant. I el relligat final és que sap extraure una imatge poderosa de cadascuna de les trames de lectura que explica. Sap salvar-ne una metàfora o un sintagma fèrtil que es marca a foc al cervell del lector i l'ajuda a progressar. Com els nusos aquells que es fan a les maromes:

Un cop a la taula.
La llanterna d'Anna Karénina.
La imatge de la sirena muda.
Una butaca de vellut verd.
La cadena Felice Bauer, Sofía Tólstoi, Anna Snitkina / Dostoievskaia, Véra Nabokov, Nora Joyce.
La paraula "metempsicosi".
Una patata contra el reumatisme.
Etcètera.

Parlem d'un llibre que se suposa que és de no-ficció però que per a mi respon a una tipologia de novel·la que m'encantaria ser capaç d'escriure.

Piglia em parla d'allò que m'interessa com a lector. O de moltes escenes, autors, llibres que m'han interessat. O que possiblement m'interessessin si mai els llegís. El Borges gairebé cec que mira de desxifrar un text, la cara a centímetres del full. Joyce, Cervantes, Macedonio Fernández, Hudson. La relació de Kafka amb Felice Bauer. La vida de lector-escriptor del "Che" Guevara. Robinson Crusoe lector de la bíblia. Com es construeix --a través de quins mecanismes que tenen a veure amb l'ús secret de les paraules-- l'Ulisses de Joyce. Etcètera altre cop.

En fi. Que ara sí, queda consignat també El último lector o "el lapsus imperdonable del dia d'ahir".

dissabte, 13 de febrer de 2016

Vonnegut, Twain, Piglia al quadrat, Calvo...

risas enlatadas-javier calvo-9788439707325Ja hi som. Un altre cop. Potser ha passat un mes bo des del darrer escrit sobre el que estava llegint. No sé ben bé quin interès té escriure aquestes notes superficials. Ni per a mi, ni per a qui les pot acabar llegint. De veritat que no sé trobar-li cap sentit pràctic a aquest exercici que no deixa de ser com una llista un pèl ampliada.

En fi. No hi fa res. No cal trobar-li sentit a tot el que es fa, oi? Ja hi som. Un altre cop.

Em fa l'efecte que ja us vaig explicar que duia llegides unes 100 pàgines del recull de relats While Mortals Sleep de Kurt Vonnegut. Ja l'he acabat i m'ha agradat molt. No sé dir-ne el motiu, perquè molts m'avisaven que aquest Vonnegut és el menys imprevisible, el més mainstream (sí, aquesta és la paraula exacta que van fer servir), el que potser tirava més de fórmula atès que volia que els relats s'incorporessin a publicacions periòdiques per a tots els públics, etcètera. Doncs a mi, ho reitero, m'ha interessat moltíssim sigui per com resol, per aspectes de la trama, per l'ús del vocabulari o del to. Diria que no hi ha cap peça que no m'hagi agradat per algun motiu o un altre.

Confirmat també, un cop ja he acabat de llegir-lo del tot, el que us avançava de Cartes des de la Terra de Mark Twain: no em va convèncer ni gaire ni poc. L'he trobat un text fluix. Vull pensar que ha envellit malament i que potser quan va ser escrit sí que contenia idees originals o trencadores. A mi m'ha semblat pobre.

Al darrer apunt havia engegat també Nombre falso de Piglia. Ja el vaig acabar fa temps. Extraordinari. Conté una nouvelle, "Nombre falso", que és poc menys que magnífica (homenatge simultani als corrents antitètics que es diu que Borges i a Arlt representaven dins de la tradició literària argentina).

A banda, he llegit Crítica i ficción, també de Ricardo Piglia. M'ha interessat per completar la meva lectura de l'obra de ficció de Piglia. Amb tot, es tracta d'una sèrie d'entrevistes sobre literatura que Piglia ha re-escrit i que pequen de ser un pèl reiteratives en alguns moments o de fer-se difícils de digerir si les entomem una rere l'altra. Però, com deia, són una lectura complementària molt vàlida a la pròpia poètica de Piglia i a la interpretació de parts de la seva obra.

A més a més, he llegit un llibre de relats de Javier Calvo que el propi Calvo no volia que trobés i llegís: Risas enlatadas. Podria dir que un cop ja llegit el recull no acabo d'entendre els motius de Calvo. Podria dir-ho. Tot i que crec que sí que l'entenc: l'autor d'ara no està satisfet d'aquella obra ja antiga i no la recomana al seu lector dels seus llibres més recents perquè pensa que ja no el representa. Se'n desdiu. Això no només ho entenc sinó que ho respecto. A diferència de la majoria d'escriptors, Calvo no sembla estar pagat de tot el que ha fet. Amb tot, des de la simple perspectiva de lector, i vist que a mi m'ha semblat un recull excel·lent (o molt bo, com a mínim), diria que he fet santament d'ignorar Calvo. Hi ha peces memorables o que contenen fragments, idees o personatges memorables.

I què més?

Doncs, fins aquí. No us puc avançar gran cosa més... Tinc encetat Torero d'hivern de Miquel Adam (que m'està agradant molt: imaginació, bona prosa, molt sentit de l'humor). Tinc encetat Gramàtica parda de Juan García Hortelano (encara no en puc dir gran cosa perquè l'he estat llegint de manera molt fragmentària i em falta la perspectiva de quan ja has agafat el fil a una ficció).

Doncs, fins aquí.