Fa ja molts dies que vaig acabar de llegir K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. I no és que ara us en vulgui fer una ressenya amb tots els ets i uts. Admeto, això sí, que em vaig quedar amb les ganes de dir-ne alguna cosa. Us proposo una nota breu sobre un aspecte concret.
La novel·la és
bona. La història que narra, brutal. Trobo molt encertats els
episodis i la manera com l'escriptor tria d'explicar la tragèdia
moral i pràctica que va suposar el nazisme: sense estirabots ni
fanatisme, sense dramatisme ni edulcorants. Em sembla especialment adient
el despullament de tot sentimentalisme sobrer: Amat dibuixa amb cert
distanciament i fredor uns fets corprenedors que ja no poden ser
canviats, adopta en aparença el posat indiferent davant de la mort, de la tortura, de la misèria moral, etc. que sabem que practicaven els
nazis amb les seves víctimes. No ens estalvia res però ho fa sense
manierismes sentimentals ni adscripció a bàndols maniqueus. Hi havia gent bona i
menys bona, hi havia faccions i grupuscles, hi havia interessos
egoistes i pulsions baixes, hi havia violència extrema i compassió,
hi havia indiferència i complicitat davant de la tortura del pròxim, hi havia ganes de sobreviure. I Amat posa totes les cartes sobre la taula sense embuts.
Però, com us deia, no voldria incórrer en la ressenya a l'ús. Vull comentar que allò que més em va
cridar l'atenció des d'un primer moment fou com Amat empra el
llenguatge, com introdueix un lèxic ric –gairebé poètic– en la
narració d'uns fets que expliquen bàsicament que l'home és capaç
de les baixeses morals més indecents. Em va agradar molt des del
primer instant com l'altitud en la tria dels mots i les expressions,
disseminades adientment dins del discurs, ajudaven a sostenir un to literari que es movia en paral·lel al to moral al qual el llibre –en el
fons– mirava d'apel·lar.
Potser la sobreacumulació d'aquests
mots hagués sigut un impediment per mi. Em fa l'efecte, però, que
Amat aconsegueix un rar equilibri. No es passa de pedant ni
d'intel·lectual ni d'afectat. Però fa servir paraules riques i
precioses que apunten cap a una bellesa connotada, possible, en el
futur que s'obre al
final dels camps de concentració i d'extermini.
El
fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la
certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia
tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons
bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra.
Sense aquell fred agut, als centenars d'homes trasbalsats pel sobtat
desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de
la boira que s'espesseïa a mesura que el dia s'anava deixondint, no
es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper.
La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de
l'estació, en fort pendent, s'estenia un gruixut coixí de neu,
llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils
damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu
abandó sota la neu. A l'altra banda de carretera on s'arrengleraven
penosament els nou-vinguts, queia quasi vertical el tall del pujol
mutilat.
Així
comença el
llibre. Aquest és el nivell del primer paràgraf, mantingut sense
defalliment al llarg de més de 300 pàgines.
Durant
la lectura de fa uns mesos vaig anar anotant algunes paraules que per diferents
motius em semblava que s'orientaven cap a aquest nord de qualitat lèxica i moral de la qual us parlava. No vaig
apuntar totes les que em cridaven l'atenció, però sí una bona mostra. Me les prenc com això: un mostrari de l'autoexigència d'Amat.
viarany,
filferrada, endormiscat, arrupit, trepig, retruny, rerassagats,
abaltir, sotjar, prògnata, vesànic, trema, balb, llossada, a
balquena, mentó, tocoms, ostracis, vit, civera, abrivar, xiroi,
carretel·la, gelor, esmussar / esmussament, vigoria, aqueferat, arredossar, a
cremadent, baiard, enxubar / enxubat / enxubament, endogalar,
esbucar, estalonar, malvestat, abrandar, desferra, fatxenda
/ fatxendejar, afeixugar, segament de cames, descabdellar-se un
cos
