diumenge, 24 de juliol de 2016

Plans de vida i Gómez de la Serna, abans que no em mori

(c) David Vela (vegeu més detalls al final de l'apunt)
Tenia previst seguir llegint l'Utopia de Thomas More, que tot just tinc poc més que encetada.
Tenia previst fer un escrit sobre les mencions explícites (i algunes implícites) de Kipling a l'obra, entrevistes, etc. de Borges i no he estat capaç encara ni de recollir-les totes (fer-ne el buidat més mecànic, diguéssim). No parlem de copiar-les, classificar-les i comentar-les!
Tenia previst seguir traduint. I, miri, sí, això encara ho vaig fent.
Tenia previst acabar l'Últim mono de Lluís Maria Todó, que fa massa dies que vaig engegar i començo a tenir un punt de mala consciència.
Tenia previst iniciar com a mínim una de les tres obres que m'he deixat per l'estiu, pensant que tindria tot el temps del món (per ordre previst d'intervenció): El día del Watusi, de Casavella; La mort i la primavera, Rodoreda; Emet o la revolta, Jovani (recomanat per Javier Calvo).
Tenia previst seguir amb el comentari de les obres completes d'Oliverio Girondo. Fins i tot havia engegat un segon apunt sobre el segon dels poemaris del volum que estava llegint, que ara potser quedarà per sempre més als llimbs dels esbossos de blogger (com si blogger ja no fos en si un magma d'esbossos).
Tenia previst sortir en bicicleta, llevar-me d'hora per fer-li el dinar a la meva filla gran que treballa i ahir va sortir de festa major, passar-me hores buscant un cotxe decent de segona mà el preu del qual no em deixi a la ruïna, escoltar tothora música molt bona,...
Tenia previst...
"La muerta viva" (quadre anònim que fou propietat de G. de la S.)
Tinc previst...
Però enmig de l'allau d'articles, acudits, il·lustracions, gifs, treballs, llibres, memes, fotos, textos de tota mena, quadres, vídeos, etc. que descobreixo gràcies a les amistats de Facebook, ahir vaig trobar el tresor dels quaranta lladres: un repositori creat arran d'un projecte anomenat Blue Mountain i subtitulat "Historic Avant-Garde Periodical for Digital Research":
The Blue Mountain Project is the common work of scholars, librarians, curators, and digital humanities researchers whose mission is to create a freely available digital repository of important, rare, and fragile texts that both chronicle and embody the emergence of cultural modernity in the West. 
Drawing on Princeton University’s exceptional collections and curatorial and academic expertise, the Blue Mountain Project is a digital thematic research collection of art, music and literary periodicals published between 1848, the year of the European Revolutions, and 1923 – a functional boundary for works presumed to be in the public domain.

No imagineu quina mina! Hi vaig fer alguna cerca, més o menys atzarosa: Döblin, Borges, Gómez de la Serna... I aquí em vaig quedar. Precisament, aquí:

"¡Cien sobres!"

Aquel muerto, que no esperaba eso, exclamaba en
el otro mundo, indignado, rabioso, elegiaco:
— ¡Y yo que había comprado cien sobres aquel
mismo día para poder escribir a mucha gente durante
mucho tiempo!...
Realmente el comprar cien sobres parece que da
una irresistible continuidad a la vida, que consigue
que la muerte tenga la obligación de no llegar hasta
que no se hayan agotado los cien sobres.
— ¡Con cien sobres! ¡Con cien enveloppes recién
comprados! — gritaba el muerto — . ¡Eso no se hace!
Realmente cien sobres parecen servir para toda la
vida, no acabarse nunca, prevenirlo todo, dar tre-
gua mucho tiempo, participar que se vive a mucha
gente...
¡Ahora no servirían ya ni para participar que había
muerto porque no tenían luto!...
— ¡Con cien sobres recién comprados ayer mis-
mo! — es lo único que dice ese muerto en el hoy
eterno de la muerte.

Com no havia d'animar-vos, companys (lectors, ¡editors!), a fer-hi un cop d'ull i deixar-vos sorprendre. Investigueu. Remeneu. Jugueu. No hi fa res si teniu molts plans o molts sobres comprats esperant ser usats: la mort no espera ningú!
Carpe diem, germans!


__________________________________

El dibuix de David Vela pertany al seu llibre il·lustrat Ninfas y calaveras, y otras elucubraciones de Ramón Gómez de la Serna editat per El Patito Editorial. Agraïm enormement que l'autor ens n'hagi permès la reproducció en aquest blog.


diumenge, 10 de juliol de 2016

Els "Veinte poemas..." d'Oliverio Girondo


Aclarim-ho: em refereixo aquí als Veinte poemas para ser leídos en el tranvía (1922).

Llegeixo per primer cop de manera sistemàtica l'obra completa d'Oliverio Girondo. Dit al revés, de fet rellegeixo molt del que ja havia anat veient de forma més erràtica al llarg dels anys.

Confirmo que el paio és extremament bo. Juga amb la llengua, amb el ritme, amb els (des)encasellaments, fa anar tot de figures retòriques excepcionals, té una imaginació desbordant, inclou l'anàlisi, el cor i la pulsió sexual a gairebé tot el que fa. És un gran fotògraf, que diria un amic meu.

Girondo m'agrada molt. Em motiva.

Tinc la sospita que sense Girondo no hagués pogut donar-se Cortázar.

Quan fa molts anys Toni Caus (a qui ara sé un poeta excepcional) em va demanar quina mena de literatura m'agradava i què voldria escriure, recordo haver-li mencionat Girondo (a mi als 90 m'havia impressionat i marcat molt, ho admeto, la pel·li "El lado oscuro del corazón"). Ell va somriure no sé si en un gest de reconeixement o més aviat irònic, pensant "quin innocent! quin fantasma, Déu meu!".

Al cap de tant de temps de saber que Girondo era una bèstia literària fora de mida, ara ho confirmo a cada pàgina. De la mida de Leopoldo Marechal, de Macedonio Fernández, de Ramon Gómez de la Serna, del Juan de Mairena d'Antonio Machado. De l'estil desfermat, imaginatiu i irònic del "nostre" Enric Virgili.


De moment, he liquidat "Veinte poemas para ser leídos en el tranvía" i m'ha tornat a semblar excepcional. Hi ha observacions i sintagmes d'una qualitat fora de mida. Hi ha el text que vaig manipular per arribar a (el que finalment vaig publicar a Paper de vidre com) "Les noies del clípol": "Exvoto". El meu, mai no ho he amagat, és una simple mutació-homenatge.

Sobre la pulsió sexual i les imatges molt sovint referents als pits femenins, us n'he fet un petit mostrari. El millor, però, és llegir el poemari sencer, per descomptat. [Un altre lligam que se m'acut... Tornem-hi amb Gómez de la Serna i aquell llibre no menys excepcional que aquest de Girondo: "Senos."]
  • un olor a sexo que desmaya [per descriure la sentor de salabror d'un poble de mar]
  • la camarera me trae, en una bandeja lunar, sus senos semi-desnudos... unos senos que me llevaría para calentarme los pies cuando me acueste [en una sala de varietats]
  • El sol ablanda el asfalto y las nalgas de las mujeres
  • Pasan unos senos bizcos buscando una sonrisa sobre las mesas.
  • El bandoneón canta con esperezos de gusano baboso, contradice el pelo rojo de la alfombra, imanta los pezones, los pubis y la punta de los zapatos. [atenció: el bandoneón imanta los pezones! atenció: imanta los pezones!]
  • Hembras con las ancas nerviosas, un poquitito de espuma en las axilas, y los ojos demasiado aceitados.
  • mujeres que han traído sus labios de Viena y de Berlín para saborear una carne de color aceituna
  • y si alguien las mira en las pupilas, aprietan las piernas, de miedo de que el sexo se les caiga en la vereda.
  • Al atardecer, todas ellas cuelgan sus pechos sin madurar del ramaje de hierro de los balcones
  • y sus pezones fosforescentes se enciendan y se apaguen como luciérnagas
  • El candombe les bate las ubres a las mujeres para que al pasar, el ministro les ordeñe una taza de chocolate.
  • Las mujeres tienen los poros abiertos como ventositas y una temperatura siete décimos más elevada que la normal.
  • mientras las chicas se sacan los senos de las batas para arrojárselos a las comparsas
  • Unas tetas que saltarán de un momento a otro de un escote, y lo arrollarán todo, como dos enormes bolas de billar [al casino de Biarritz]
  • Y mientras, frente al altar mayor, a las mujeres se les licua el sexo contemplando un crucifijo que sangra por sus sesenta y seis costillas [...]
I la pirotècnia de sintagmes i frases sorprenents, que no s'acaben!:
  • ¡El mar! con su baba y con su epilepsia.
  • En un quinto piso, alguien se crucifica al abrir de par en par una ventana. 
  • cuál serà la intención de los papeles que se arrastran en los patios vacíos.
  • Un enorme espejo se derrumba con las columnas y la gente que tenía dentro
  • Junto con el vigilante, entra la aurora vestida de violeta.
  • Se respira una brisa de tarjeta postal.
  • El silencio hace gárgaras en los umbrales.
  •  mientras la luna engorda, como en cualquier parte, su mofletudo visaje de portera.
  • Negras vestidas de papagayo, con sus crías en uno de los pliegues de la falda.
  • Pasan perros con caderas de bailarín.
  • ¡Faroles enfermos de ictericia!
  • Y de noche, la luna, al disgregarse en el canal, finge un enjambre de peces plateados alrededor de una carnaza.
  • Hombres anestesiados de sol, que no se sabe si se han muerto.
  • Al persignarse revive en una vieja un ancestral orangután. 

Potser és cert que no cal escriure res nou. Potser n'hi ha prou amb anar intercalant aquestes animalades i les d'altres escriptors de veritat als nostres textos, fent com si no sabéssim que els estem plagiant matemàticament.

diumenge, 14 de febrer de 2016

No era Piglia al quadrat...

A la llista que vaig publicar ahir em vaig deixar un altre llibre de Piglia llegit fa poc. No sé d'on prové el lapsus perquè es tracta d'un llibre fantàstic, ja que no puc dir --per culpa de la meva memòria més que no del propi text-- "memorable"...

Em vaig oblidar de parlar-vos d'El último lector.

Un llibre fantàstic, doncs, en el que Piglia resegueix la seva història personal com a lector i, per extensió, fa una relectura de moments clau de la història de la literatura (parcial però molt generosa) tot fent servir referències a obres o a moments en les biografies de grans autors.

Piglia té la santa virtut de sumar el fet de tenir una cultura molt vasta, el d'establir connexions, el d'explicar allò que vol dir amb eficàcia i el de no fer-se pesat ni resultar pedant. I el relligat final és que sap extraure una imatge poderosa de cadascuna de les trames de lectura que explica. Sap salvar-ne una metàfora o un sintagma fèrtil que es marca a foc al cervell del lector i l'ajuda a progressar. Com els nusos aquells que es fan a les maromes:

Un cop a la taula.
La llanterna d'Anna Karénina.
La imatge de la sirena muda.
Una butaca de vellut verd.
La cadena Felice Bauer, Sofía Tólstoi, Anna Snitkina / Dostoievskaia, Véra Nabokov, Nora Joyce.
La paraula "metempsicosi".
Una patata contra el reumatisme.
Etcètera.

Parlem d'un llibre que se suposa que és de no-ficció però que per a mi respon a una tipologia de novel·la que m'encantaria ser capaç d'escriure.

Piglia em parla d'allò que m'interessa com a lector. O de moltes escenes, autors, llibres que m'han interessat. O que possiblement m'interessessin si mai els llegís. El Borges gairebé cec que mira de desxifrar un text, la cara a centímetres del full. Joyce, Cervantes, Macedonio Fernández, Hudson. La relació de Kafka amb Felice Bauer. La vida de lector-escriptor del "Che" Guevara. Robinson Crusoe lector de la bíblia. Com es construeix --a través de quins mecanismes que tenen a veure amb l'ús secret de les paraules-- l'Ulisses de Joyce. Etcètera altre cop.

En fi. Que ara sí, queda consignat també El último lector o "el lapsus imperdonable del dia d'ahir".

dissabte, 13 de febrer de 2016

Vonnegut, Twain, Piglia al quadrat, Calvo...

risas enlatadas-javier calvo-9788439707325Ja hi som. Un altre cop. Potser ha passat un mes bo des del darrer escrit sobre el que estava llegint. No sé ben bé quin interès té escriure aquestes notes superficials. Ni per a mi, ni per a qui les pot acabar llegint. De veritat que no sé trobar-li cap sentit pràctic a aquest exercici que no deixa de ser com una llista un pèl ampliada.

En fi. No hi fa res. No cal trobar-li sentit a tot el que es fa, oi? Ja hi som. Un altre cop.

Em fa l'efecte que ja us vaig explicar que duia llegides unes 100 pàgines del recull de relats While Mortals Sleep de Kurt Vonnegut. Ja l'he acabat i m'ha agradat molt. No sé dir-ne el motiu, perquè molts m'avisaven que aquest Vonnegut és el menys imprevisible, el més mainstream (sí, aquesta és la paraula exacta que van fer servir), el que potser tirava més de fórmula atès que volia que els relats s'incorporessin a publicacions periòdiques per a tots els públics, etcètera. Doncs a mi, ho reitero, m'ha interessat moltíssim sigui per com resol, per aspectes de la trama, per l'ús del vocabulari o del to. Diria que no hi ha cap peça que no m'hagi agradat per algun motiu o un altre.

Confirmat també, un cop ja he acabat de llegir-lo del tot, el que us avançava de Cartes des de la Terra de Mark Twain: no em va convèncer ni gaire ni poc. L'he trobat un text fluix. Vull pensar que ha envellit malament i que potser quan va ser escrit sí que contenia idees originals o trencadores. A mi m'ha semblat pobre.

Al darrer apunt havia engegat també Nombre falso de Piglia. Ja el vaig acabar fa temps. Extraordinari. Conté una nouvelle, "Nombre falso", que és poc menys que magnífica (homenatge simultani als corrents antitètics que es diu que Borges i a Arlt representaven dins de la tradició literària argentina).

A banda, he llegit Crítica i ficción, també de Ricardo Piglia. M'ha interessat per completar la meva lectura de l'obra de ficció de Piglia. Amb tot, es tracta d'una sèrie d'entrevistes sobre literatura que Piglia ha re-escrit i que pequen de ser un pèl reiteratives en alguns moments o de fer-se difícils de digerir si les entomem una rere l'altra. Però, com deia, són una lectura complementària molt vàlida a la pròpia poètica de Piglia i a la interpretació de parts de la seva obra.

A més a més, he llegit un llibre de relats de Javier Calvo que el propi Calvo no volia que trobés i llegís: Risas enlatadas. Podria dir que un cop ja llegit el recull no acabo d'entendre els motius de Calvo. Podria dir-ho. Tot i que crec que sí que l'entenc: l'autor d'ara no està satisfet d'aquella obra ja antiga i no la recomana al seu lector dels seus llibres més recents perquè pensa que ja no el representa. Se'n desdiu. Això no només ho entenc sinó que ho respecto. A diferència de la majoria d'escriptors, Calvo no sembla estar pagat de tot el que ha fet. Amb tot, des de la simple perspectiva de lector, i vist que a mi m'ha semblat un recull excel·lent (o molt bo, com a mínim), diria que he fet santament d'ignorar Calvo. Hi ha peces memorables o que contenen fragments, idees o personatges memorables.

I què més?

Doncs, fins aquí. No us puc avançar gran cosa més... Tinc encetat Torero d'hivern de Miquel Adam (que m'està agradant molt: imaginació, bona prosa, molt sentit de l'humor). Tinc encetat Gramàtica parda de Juan García Hortelano (encara no en puc dir gran cosa perquè l'he estat llegint de manera molt fragmentària i em falta la perspectiva de quan ja has agafat el fil a una ficció).

Doncs, fins aquí.

dilluns, 28 de desembre de 2015

Llegint fins que l'any rebenti de vell

No sé ben bé com funciona la cosa. Què fa que t'hagis d'aturar de tant en tant per parlar --per escriure!-- d'allò que estàs llegint.

No sé des de quan ha estat així. Recordo clarament un text que devia fer amb dinou o vint anys. Parlava dels llibres que estava llegint, de la sensació de niu de ser al llit en ple hivern fent el que més m'agradava. Comentava algun fragment d'algun dels llibres. Hi havia tot de referències aviàries: albatros, ales, nius, passerells, etcètera. No recordo si tenia dinou o vint anys. Ara, sí que recordo perfectament aquell text que mai no he publicat però que sé fundacional.

Avui estic igual.


Avui no he corregit ni un sol examen. És el primer dia des que vaig començar les vacances que no he fet res relacionat amb la feina. Tampoc no he sortit a córrer, tot i que duia quatre dies consecutius fent-ho des que em vaig fer el propòsit de tornar-m'hi a posar. L'única desviació de la lectura ha estat una ràtzia per dur al meu fill a un centre comercial a comprar un joc per la PSP4 (regal recent). I prou. La resta del dia, no he fet sinó llegir i badar a estones a internet.

Avui estic igual que quan tenia dinou anys i la meva vida consistia a llegir sense parar.

Llista:

He acabat Instrumental de James Rhodes fa ben poc. Un llibre que m'ha interessat a estones. No puc dir que m'agradés del tot malgrat la potència continguda en algunes parts. No dic que el paio no sigui autèntic. Però algunes parts del llibre no sonaven prou convincents, literàriament parlant. Massa posat d'estrella del rock i massa poca teca literària a partir d'un cert moment. M'ha semblat un llibre d'autoajuda dirigit al propi autor.

També he acabat Huye ràpido, vete lejos de Fred Vargas. M'ha agradat força. El suficient per anticipar que ara que ja no tinc a Henning Mankell escrivint per mi des d'algun racó d'escandinàvia o del continent africà per omplir les meves vacances de meravelloses històries d'assassinats i sentiments i reflexions i retrats socials... M'ha agradat el suficient, deia, per anticipar que ara que ja no tinc a Mankell, potser tindré a Vargas per aportar-me la mena de literatura de gènere que tothom necessita per anar tirant. Em fa l'efecte que entre Vargas i Villaró, aniré fent prou bé.

També havia encetat fa uns dies un llibre molt ben parit de Josep Espunyes (Alt Urgell: motarrots, fets, llegendes) que de moment no he tornat a tocar perquè se m'ha girat molta altra feina.

Dec dur unes 100 pàgines de While Mortals Sleep. M'està agradant moltíssim tot i que em diuen que aquest no és el Vonnegut autèntic, el de més tard. Em fa l'efecte que he llegit només tres vonneguts més, tots ben diferents... Ara, us ben juro que aquest també m'agrada i m'interessa molt. Cap dels sis o set relats que duc llegits m'ha decebut o semblat fluix. Tots tenen elements molt atractius per algú que escriu: de vocabulari, d'estil, d'estratègia, de final, de trama... Sempre hi trobo alguna faceta que fa que el relat valgui la pena.

I mentrestant, a estones tiro endavant Cartes des de la Terra de Mark Twain. M'està semblant el Twain més fluix que mai he llegit. I no és ni que hagi llegit gaire Twain ni tampoc que el llibre sigui una gasòfia. Sigui com sigui, no m'està enganxant tant com jo m'esperava. Li trobo a faltar l'humor d'altres vegades o la brillantor en el discurs. Seguirem informant.

Last but not least, he engegat un dels paquetets rebuts aquest matí: Nombre falso, de Piglia. Recull de relats més alguna nouvelle. El paio és bo. Molt bo. Excel·lent. No estic segur de què és el que fa que per regla general Piglia m'atragui, m'interessi i m'agradi tant. Els dos relats que duc llegits són magnífics. A més, el primer ("El fin del viaje") lliga perfectament amb el primer volum de Los diarios de Emilio Renzi que vaig llegir no fa gaire i que també vaig trobar un llibre magnífic. De fet, "El fin del viaje" m'ha semblat un capítol més de l'altre llibre. No és estrany: són textos coetanis.

Fins aquí la crònica anodina dels likes i dislikes d'avui.


Ps.: M'havia oblidat de dir-vos que fa uns dies vaig llegir Un detective en Babilonia de Brautigan i que em va semblar un llibre boníssim. Tan bo com la primera part del western gòtic que vaig ressenyar fa mesos. Per tant, ja tinc una altra mina on picar juntament a les dels Piglias, Vonneguts i F. Vargas ja mencionades.

Random blau verd

Aquest matí ja he trobat dos paquets a la bústia. Comencen a arribar els regals en diferit que m'he fet. Això és a banda dels llibres que vaig comprar a la meva llibreria de referència (i d'algun altre que hi vaig deixar encarregat de cara a Reis). Així, el dia 24 vaig enviar una llista de comandes a diversos punts del mapa del país on ara em trobo. Aniran arribant en un ordre imprevisible. Avui s'ha donat un aparellament bonic, d'una bellesa cromàtica que potser té algun significat arcà.

dijous, 24 de desembre de 2015

Llibres i llistes

Els regals de Nadal, molt ben parits: una samarreta negra estampada amb un Yoda en blanc i llibres: "L'últim mono" (Lluís Maria Todó, Club Editor), "While Mortals Sleep" (Vonnegut), "Cartes des de la Terra" (Mark Twain, Àtic dels llibres), "Torero d'hivern" (Miquel Adam, 1984).
(Després hi ha els dos que li he regalat al meu sogre, que tècnicament no són meus, però que també penso llegir: els diaris de Gil de Biedma i el darrer Fred Vargas, "Tiempos de hielo").
Mentrestant, estic acabant "Huye rápido, vete lejos" (Fred Vargas) i els darrers capítols (que em vaig guardar) d'"Instrumental" (James Rhodes, Blackie Books).
I avui he encomanat (començaran a arribar a partir del dia 4 de gener i fins no sé quan): "Crítica y ficción", "La ciudad ausente", "Nombre falso" i "El último lector" de Piglia i "Risas enlatadas", "Un mundo maravilloso" i "El dios reflectante" de Calvo. Sí, puc ser un pèl obsessiu quan un autor m'agrada.
Cloud nine. Fins aviat.

dissabte, 12 de desembre de 2015

Conversa entre Piglia i Bolaño (o viceversa)

Últimament escric molt. Sempre que puc. Tothora. Bé, això és exagerar una mica. Però escric molt, en qualsevol cas. Quan m'ho permeten la feina i les domesticitats. Quan no cal dur un nano a rugbi o assistir a "la festa de la gimnàstica" tot un matí de dissabte, per exemple. Quan no llegeixo o bado a Facebook. I és cert que bado molt a Facebook i torno a llegir força. Hi ha temps per tot, no obstant. Sobretot si només dorms sis horetes al dia o menys i fas les coses amb certa intensitat. D'altra banda, fa unes setmanes que gairebé no faig esport. Això, doncs, em proporciona més temps per escriure. Posem que escric força compulsivament. Varis llibres que tinc començats alhora. Uns dies una cosa, uns dies una altra. Ara tanco, començo o retoco un relat que sé que pertany a un conjunt. Ara inicio un nou llibre amb un parell de capítols desestimats d'una obra prèvia. Ara miro d'anar farcint un experiment que fa unes setmanes que s'arrossega i va tenint forma de llibre. I anar-hi anant. Això d'escriure fa que hagi d'aturar-me tot sovint a revisar texts o opinions d'altres escriptors. Ara fa poc, per exemple, en encetar una nota al peu, he hagut d'anar a buscar les lliçons sobre Borges que Piglia va oferir a la televisió pública argentina fa uns anys. Són exemplars! Volia citar una fórmula que fa anar allí i no la recordava al detall. I de retruc m'he trobat pensant quin llinatge seguiria la sèrie Macedonio Fernández, Witold Gombrowicz, Jorge Luis Borges... L'he completada in mente amb Roberto Bolaño i el mateix Ricardo Piglia. I llavors, fent cerques de tots aquests noms a Google, he trobat aquesta perleta: una conversa telemàtica entre Bolaño i Piglia. No puc no compartit-la per si de cas --com em passava a mi fins fa escassament un quart d'hora-- encara no l'heu llegida.

[Es titula “Extranjeros del Cono Sur” i va aparèixer Babelia el 3 de març de 2001]

Roberto Bolaño. Querido Piglia, ¿te parece bien si empezamos hablando de algo que dices en La novela polaca?: “¿Cómo hacer callar a los epígonos? (Para escapar a veces es preciso cambiar de lengua)”. Tengo la impresión de que en los últimos veinte años, desde mediados de los setenta hasta principios de los noventa y por supuesto durante la nefasta década de los ochenta, este deseo es algo presente en algunos escritores latinoamericanos y que expresa básicamente no una ambición literaria sino un estado espiritual de camino clausurado. Hemos llegado al final del camino (en calidad de lectores, y esto es necesario recalcarlo) y ante nosotros (en calidad de escritores) se abre un abismo. 
Ricardo Piglia. Cambiar de lengua es siempre una ilusión secreta y, a veces, no es preciso moverse del propio idioma. Intentamos escribir en una lengua privada y tal vez ése es el abismo al que aludes: el borde, el filo, después del cual está el vacío. Me parece que tenemos presente este desafío como un modo de zafarse de la repetición y del estereotipo. Por otro lado, no sé si la situación que describes pertenece exclusivamente a los escritores llamados latinoamericanos. Tal vez en eso estamos más cerca de otras tentativas y de otros estilos no necesariamente latinoamericanos, moviéndonos por otros territorios. Porque lo que suele llamarse latinoamericano se define por una suerte de anti-intelectualismo, que tiende a simplificarlo todo y a lo que muchos de nosotros nos resistimos. He visto esa resistencia con toda claridad en tus libros, y también en los de otros como DeLillo o Magris, que escriben en otras lenguas. Me parece que se están formando nuevas constelaciones y que son esas constelaciones lo que vemos desde nuestro laboratorio cuando enfocamos el telescopio hacia la noche estrellada. Entonces, ¿seguimos siendo latinoamericanos? ¿Cómo ves ese asunto?
Bolaño. Sí, para nuestra desgracia, creo que seguimos siendo latinoamericanos. Es probable, y esto lo digo con tristeza, que el asumirse como latinoamericano obedezca a las mismas leyes que en la época de las guerras de independencia. Por un lado es una opción claramente política y por el otro, una opción claramente económica.
Piglia. Estoy de acuerdo en que definirse como latinoamericano (y lo hacemos pocas veces, ¿no es verdad?; más bien estamos ahí) supone antes que nada una decisión política, una aspiración de unidad que se ha tramado con la historia y todos vivimos y también luchamos en esa tradición. Pero a la vez nosotros (y este plural es bien singular) tendemos, creo, a borrar las huellas y a no estar fijos en ningún lugar. En estos días, estoy viviendo en California, en Davis, cerca de San Francisco, donde todo se entrevera, como sabes bien: los recuerdos del viaje al Oeste de la beat generation, con las novelas de Hammett, y los barrios paranoicos que describió Philip Dick conviven con la intriga de la cultura latina (en cada rincón de La Misión en San Francisco, en el Barrio invadido hoy por los jóvenes millonarios del Sillicon Valley, hay una figura o una imagen, un mural, una taquería, una bodeguita que tiene más color local que todo el color local que pudo imaginar Lowry, borracho, al pasear por Cuernavaca). De modo que aquí por contraste me siento un escritor digamos italo-argentino (un falso europeo, otro europeo exiliado). No creo que existan esas categorías en las historias de la literatura (están los italo-americanos, claro, pero se dedican al cine). Para mejor, estoy leyendo a W. H. Hudson (Días de ocio en la Patagonia), otro falso argentino, un europeo que nació en Quilmes, en la provincia de Buenos Aires, y se crió entre gauchos hablando de lo que fue seguramente una versión prehistórica del spanglish.Y que a la vez escribía, ya lo sabemos, una de las mejores prosas inglesas que se puedan encontrar. Mejor que Conrad, a veces, menos barroco, más nítido, una extraña versión de Conrad, no sólo por la calidad de su prosa, y porque eran amigos, sino porque Hudson estuvo siempre desajustado y solo y fuera de lugar, como el polaco. Pero me estoy extendiendo. Me gustaría saber qué estás leyendo en estos días.
Bolaño. La última novela de Mendoza, La aventura del tocador de señoras, que me parece una novela muy buena. Pero permíteme que añada algo en relación a Hudson, un autor que leí muy joven. Yo creía entonces que Guillermo Hudson escribía en español y después de leer tres libros suyos me di cuenta de que escribía en inglés porque vi el nombre del traductor. No conozco bien la literatura argentina de finales del siglo XIX, pero tengo la impresión de que Hudson es uno de sus grandes prosistas. Algo similar ocurre poco después en Chile, con los primeros libros de Huidobro, que están escritos en francés. O con Rodolfo Wilcock, que acaba escribiendo en italiano. Hay como una especie de reflujo o de huida en algunos escritores, que los lleva a buscar, a instalarse o a indagar en una lengua menos adversa. Claro, éste no es el caso de Hudson. ¿Tú has leído a Mendoza?
Piglia. Me gustan mucho los libros de Mendoza, aunque no he leído la novela que estás leyendo. Es intrigante, es cierto, ese juego con las lenguas extranjeras y con las traducciones. Para mí, Hudson y Gombrowicz producen efectos raros en la literatura argentina porque hacen entrar una voz próxima, un fantasma familiar, que se mueve invisible en un terreno conocido. Hay una tensión entre lo que se lee en la lengua propia y lo que se lee fuera de la lengua materna. Y los traductores están en esa frontera. Me interesa mucho la vida de los traductores, son un molde extraño de escritor. Ligado a Hudson, estoy leyendo ahora una biografía de Constance Garnett, una mujer fantástica que se pasó la vida traduciendo a los rusos al inglés. Imagínate que tradujo todo Tolstói y todo Dostoievski y terminó, por supuesto, medio ciega, una viejita feminista, muy simpática. Casi todos los norteamericanos y los ingleses, de Hemingway a Forster, admiraban a Tolstói por medio de ella, aunque Nabokov la destestaba, claro que Nabokov detestaba a todo el mundo.
Bolaño. Estoy completamente de acuerdo contigo en la importancia de los traductores. Lo que dices de Constance Garnett me recuerda de alguna manera a Consuelo Berges, que tradujo todo Stendhal al español y que se convirtió seguramente en la principal autoridad sobre Stendhal que existe en nuestra lengua. Sus traducciones son extraordinarias. También pienso en Javier Marías, que no es una viejita devota de un autor concreto, pero que tiene una traducción de Tristram Shandy, de Sterne, ejemplar. Pienso que tal vez personas tan disímiles como Garnett, Berges o Marías deshacen en el aire el problema que planteaba Pound, que sólo un gran autor puede traducir a otro. En este caso, sólo Marías es un gran autor; Berges y Garnett, desde la óptica tradicional, no lo son, aunque también puede ser posible, y yo me inclino por esta solución imaginaria, que tanto la viejita inglesa como la viejita española sean, y no en el fondo sino delante de nuestras narices, grandes autoras invisibles. 
Piglia. Tendríamos que hacer alguna vez una Enciclopedia Biográfica de Traductores Inmortales (e invisibles), ¿no sería sensacional? La inversa de la Enciclopedia de Tlön, algo más bien cercano a Manganelli o a las biografías imaginarias de Marcel Schwob, pero detalladas y reales, una lista de oscuros personajes extraordinarios, escritores asalariados que escriben a tantos centavos por palabra, los únicos verdaderos profesionales de la literatura, los nuevos folletinistas, que viven dedicados a la literatura, pero como escritores clandestinos, mal vistos y mal pagados, los verdaderos malditos, siempre postergados, siempre ausentes, y que por eso mismo serán quizá los grandes creadores del futuro. Serían pequeñas historias extraordinarias. Cortázar, que traduce todo Poe en una pequeña pieza de un pequeño hotel en Roma; el gran Sergio Pitol, al que durante años admirábamos sólo porque había traducido a Gombrowicz; el extraordinario trabajo de Nicanor Parra, con el Lear de Shakespeare; Aurora Bernárdez, traduciendo Pale Fire. Tendríamos que conseguir un mecenas y dedicarnos a preparar esa enciclopedia infinita. Estoy seguro de que nos haría inmortales, y sería no sólo un acto de justicia sino una revelación y una versión cómica de la por sí cómica historia de la literatura. Hay mil ejemplos. Pienso por ejemplo en el general Bartolomé Mitre, que libró batallas múltiples y fue luego presidente de la República a mediados del siglo XIX y que se dedico a traducir La Divina Comedia. 
Bolaño. La Divina Comedia, ni más ni menos. Bueno, no se puede decir que no fuera pertinente. Y sobre lo que dices de Sergio Pitol, estoy totalmente de acuerdo. El primer libro de Pitol que cayó en mis manos fue una traducción suya de un escritor polaco hoy bastante olvidado, Jerzy Andrzejewski. El libro se llamaba Las puertas del paraíso y su argumento era el mismo que ya había tratado Marcel Schwob en La cruzada de los niños . Otro dato curioso: en mi ejemplar de La cruzada de los niños, el traductor dedica su versión de la obra a Julio Torri, que es un escritor mexicano rarísimo (o normalísimo, depende desde dónde se le mire) y que fue un hombre de una modestia yo diría que patológica y un gran escritor de textos breves. De alguna manera, Torri fue como el reverso de Alfonso Reyes, la brevedad ante la multiplicidad. Pero dejemos la literatura mexicana. A mí me interesa muchísimo la visión que tienes de la literatura contemporánea argentina, con esos cuatro puntos de referencia que son Macedonio Fernández, Borges, Arlt y Gombrowicz. 
Piglia. Macedonio es un escritor excepcional, una especie de Marcel Duchamp de la literatura. Practica un arte puramente conceptual, interesado más en el proyecto que en la obra misma. En realidad, la obra no es otra cosa que el proyecto. Trabajó toda la vida en una novela que sólo era la idea de una novela que nunca se empezaba a contar y que estaba hecha básicamente de prólogos y de anuncios. Borges aprendió todo de él, sobre todo, la inutilidad de desarrollar un argumento que se puede resumir y contar como si ya estuviera escrito. Pensaba en Macedonio el otro día cuando leí que Eric Satie no abría nunca las cartas que recibía, pero las contestaba todas. Miraba quién era el remitente y le escribía una respuesta. Encontraron las cartas cerradas en un altillo y las publicaron junto con las respuestas de Satie. La correspondencia es fantástica porque todos hablan de cosas distintas y ésa, por supuesto, es la esencia del diálogo. 
Bolaño. Yo creo que las cartas de Satie muestran una cierta deferencia para con el interlocutor, es decir, no deja cartas sin contestar, pero el conjunto de la correspondencia más bien es una aceptación, razonable, eso sí, de la imposibilidad del diálogo, aunque también caben otras explicaciones, la más obvia sería la desconfianza de Satie en la palabra escrita, que me parece improbable pues Satie es uno de los músicos que más ha escrito. También existe la posibilidad de que Satie, conociendo a sus amigos, no considerara necesario abrir sus cartas, o lo considerara redundante. Es curioso, pero podemos encontrar más de una semejanza entre Macedonio y Satie, pero ninguna entre Borges y Satie. Y yo creo que esto se debe a que Borges no lo aprende todo de Macedonio, sino también, una parte importante, de Alfonso Reyes, quien lo cura para siempre de cualquier veleidad vanguardista. Macedonio es el riesgo, la audacia, el vanguardismo y el criollismo juntos, pero Alfonso Reyes es el escritor, la biblioteca, y el peso que tiene sobre Borges es importantísimo, tanto en el desarrollo de su poesía como en su prosa. Digamos que Reyes proporciona el elemento clásico a Borges, la mesura apolínea, y eso de alguna manera lo salva, lo hace más Borges. 
Piglia. Alguno de nosotros pensamos que quizá el siglo próximo será macedoniano, y que Borges estará ahí con el bello texto necrológico que leyó en la Recoleta, en medio de la tristeza general (lloviznaba en Buenos Aires), cuando hizo reír a los deudos con un chiste de Macedonio dicho en el entierro (“los gauchos fueron inventados para entretener a los caballos en las estancias”). Reyes era un caballero, leo siempre que puedo El deslinde. En cuanto al efecto Satie-Duchamp, creo que Borges es vanguardista como lector mientras que como escritor quiere ser clásico. En cuanto a la cortesía de Satie con sus amigos, es verdad que a los amigos se les contesta siempre y nunca importa lo que uno les diga en las cartas. 
Bolaño. Sí, a un amigo se le contesta siempre, algo que a veces puede resultar terrible. Michel Tournier, en El espejo de las ideas, opone a la amistad el concepto del amor, y viene a decir algo como que todo lo que no toleraríamos jamás a un amigo, un acto de vileza, por ejemplo, lo toleramos y lo aceptamos en el amor, pues el amor, en ocasiones, y al contrario que la amistad, también se alimenta de la vileza, de la cobardía, de la bajeza. El amor, y la historia está llena de ejemplos que lo certifican, puede ser coprófago, algo que jamás es la amistad. Bueno, todo esto es relativo, por supuesto. William Burroughs zanja la cuestión a su manera, cuando afirma que el amor es una mezcla de sentimentalismo y sexo. Recuerdo que cuando leí esta declaración de Burroughs, a los veintipocos años, me sentí muy apesadumbrado. 
Piglia. Los amigos son lo mejor de la poesía, decía siempre un poeta argentino, Francisco Urondo, que murió asesinado por la dictadura militar. Las amistades literarias tienen siempre un aire extraño. La amistad entre Alfonso Reyes y Borges, por ejemplo, o la amistad silenciosa y brevísima entre Beckett y Burroughs, que se encontraron en Suiza y estuvieron una tarde juntos casi sin decir nada, conversando sobre ciertos matices del inglés en Irlanda que intrigaban a Burroughs (Beckett casi no habló, sólo dijo una frase que Burroughs consideró siempre el mayor elogio que había recibido: “Usted es un escritor”). O la amistad de Hannah Arendt y Mary McCarthy, fantástica, de la que nos ha quedado la correspondencia. O la amistad de Gombrowicz con el poeta Carlos Mastronardi, que discurría siempre del mismo modo. Mastronardi, que era un hombre muy fino y muy discreto, un gran noctámbulo y un extraordinario poeta que en toda su vida escribió un solo libro , lo esperaba en el Querandi, un café de Buenos Aires, tomando un té, y Gombrowicz llegaba siempre un poco apurado. Mastronardi lo recibía con gentileza y preguntaba “¿cómo está, Gombrowicz?”. Y Gombrowicz le decía siempre: “Cálmese, por favor, Mastronardi”. Como si Mastronardi se hubiera dejado llevar por una emoción excesiva por el solo hecho de saludarlo gentilmente. “Cálmese, Mastronardi”, fue durante años una de las consignas de mi juventud. Por eso, en fin, quiero decirte que esta conversación va a ser el comienzo de una amistad, o la continuación de la amistad que hemos establecido ya con nuestros libros. Pienso ir a Barcelona en las próximas semanas y ojalá podamos vernos y por supuesto siempre puedes venir a visitarme a California. 
Bolaño. Yo también espero que nos podamos ver pronto, aquí o en cualquier parte.

dimarts, 8 de desembre de 2015

A mitja lectura del llibre de Rhodes (un fantasma efectiu)

Entre molta altra merda, escolto música medieval (500-1400?) i del Renaixement (1400-1600, aprox.?). M'interessa molt menys la del Barroc (1600-1750) i gairebé exclusivament via Bach. A partir d'aquí --en una suposada progressió cronològica ascendent-- el meu desinterès es tornava brutal (les del Classicisme, Romanticisme, Impressionisme i endavant m'eren altament refractàries, sobretot en la faceta orquestral).
Ara he de confessar que el puto James Rhodes ha aconseguit a través de la guia indirecta que representa el seu llibre "Instrumental" que connecti per via intravenosa (va, auricular, si més no!) amb tot d'universos que jo creia tancats per mi per sempre més. En el vessant d'intèrprets solistes (o duets o trios), de moment.
Us deixo el mostrari amb el qual em vaig iniciar. A partir d'aquí és senzill anar fent via.
i play piano
SOUNDCLOUD.COM

dimarts, 1 de desembre de 2015

'La bíblia andorrana' de Villaró

Ja vaig acabar la novel·la i us la recomano. Amb certa fermesa. M'ha agradat molt. Potser és la de la sèrie del Boix que més m'ha convençut. Una de les millors obres de tot el que duc llegit de Villaró (amb permís de La selva moral, Obaga i Les ánimes sordes).


L’escriptor publica ‘La bíblia andorrana’, una nova aventura del policia del Principat, Andreu Boix
VILAWEB.CAT

diumenge, 29 de novembre de 2015

Projectes que es van tancant

Acabo de revisar unes correccions d'un llibre amb textos meus!

Hi ha un plaer més gran que veure --ja gairebé-- la versió final d'un text en el què has treballat durant molt de temps? I la vergonya d'algunes cagades que ja no caldria fer. I discrepar --i que et pugi un pèl la sang al cap?-- davant d'algunes correccions / propostes. I aprendre quatre coses.

La sensació general és invariable de la de la primera vegada: immensament màgica i positiva.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

Hysteriofunk, V

Divendres passat. Vora un cementiri. Vaig entrar-hi cap a les sis de la tarda amb una dotzena de quintos a la mà. Vaig sortir-ne passada mitjanit. Ells s'hi van quedar, vés a saber fins quina hora. Duien "només" cinc cançons assajades. Us confirmo un cop més que són unes màquines. Tots i cadascun d'ells. Estem de sort. El proper disc serà bestial. Hysteriofunk Andorra /Hysteriofunk.

dilluns, 27 de juliol de 2015

Borges: un mapa


Torno a Borges. A la seva figura. A les entrevistes. Sobretot, als texts. També a allò que els que en saben —Piglia, principalment— han dit i escrit sobre Borges.

Torno a Borges i primer és tastar olletes i saltar d'un cantó a un altre. Bado.

Torno a Borges i m'ataca un afany de sistematitzar: què vaig llegir i oblidar, què recordo malament, què em falta. Faig llistes dels llibres que tinc i els que no. Subratllo. Rellegeixo seguint ordres de tot tipus: cronològics, de gènere, d'associació temàtica.

Torno a Borges per adonar-me un altre cop que el que fa hoabraça gairebé tot. Rebutja. Assaja. Reescriu. Revisita. Elimina. Crea. Proposa. La seva literatura conté el que escriu i el que es retalla entre el que escriu. Allò que du a terme tant com allò que proposa que es podria arribar a fer.

Torno a Borges per avorrir-me a estones de passatges massa seriosos o amb ínfules enciclopèdiques, per meravellar-me de com n'era de bon lector, per sobresaltar-me molt sovint de com de bé escriu, per adonar-me que d'ell m'interessa sobretot la nota al seu propi text, la marginàlia, el comentari parentètic, el pròleg a la nova edició, l'epíleg en què constata què ha afegit o eliminat al cap dels anys.

Torno a Borges perquè em fa l'efecte que conté cercles virtuosos en què la tradició connecta amb allò que un dia potser serem capaços d'escriure. Hi veig Hawthorne i Kafka, hi veig Bolaño i Piglia. Imagino en Borges allò que podria arribar.

Torno a Borges de manera lleugerament obsessiva però tranquil·la: el vull mirar d'abraçar en la seva globalitat per fer més tard una passa enrere i poder destriar-ne allò que realment m'ateny i m'interessa.


Acabo tornant a tornar a Borges.

divendres, 17 de juliol de 2015

Posem que...

Posem que estic de vacances a Alemanya. Posem que em llevo relativament d'hora per ser vacances. No hi fa res quina hora sigui, ja puc comptar que quan arribi al pis de dalt (nosaltres ens allotgem en un habitatge independent del sotabaix), hi trobaré la figura enfeinada del meu sogre. Potser és rere el seu escriptori majestuós des de quarts de sis o les sis. Remena llibres, sempre en plural. Volums: algun quadern on anota detalls, Sèneca, diverses versions de la Bíblia en gairebé tots els idiomes que llegeix (que són uns quants), un llibre sobre el Tao o l'Islam... Avui no s'està rere el seu despatx. Tot i que han anunciat un dia calorós a fora hi fa una fresqueta agraïda. Tenen una terrassa enorme. Allí me'l trobo. Jo m'hi instal·lo amb el portàtil i un únic llibre. Avui toca encetar “La barca d'Isis.” La darrera setmana han estat Disch, Adrià Pujol o Joan-Lluís Lluís. Conec l'escena. Conec el ritual. M'agrada seguir-ne les fases. Arribo i saludo. Me'n vaig a buscar la cafetera que ell ja ha fet servir fa potser un parell d'hores, ara buida, i la preparo. Retorno a la terrassa amb aquell borborigme tan familiar i agraït encara acabant de sonar. Libacions que dediquem en silenci a la nostra amistat, a la vida, a la lectura, a qui sap què. Serveixo una primera ronda. M'ho agraeix amb una lleugera brandada de cap. Llegim. Els sorolls del jardí es barregen amb els del carrer, que ja feineja. El refilet de virtuós que treu pit de la merla conviu amb una màquina que neteja no se sap què a escassos metres. L'única novetat en aquesta escena que es va repetint al llarg de les vacances alemanyes (i que fa ja gairebé divuit anys que reciclem) és el petit cadell de dackel que mon sogre té a la falda: la nova joguina de la casa. El tal Lupito és hereu (no en estirp però sí com a baula de les repeticions i variacions d'allò que som com a clan) d'un altre dackel dit Pepito, de molt grata memòria i que va veure com un dia naixia la meva filla gran. Aixeco la vista de la pantalla. El meu sogre sosté (és molt curt de vista) un volum amb "tots els escrits de Sèneca" en italià. M'aturo i glopejo el cafè, que ja no crema. “La barca d'Isis”, pròleg. La resta encara no s'ha llevat. Al cap d'una estona m'atansa una versió bilingüe (francès-alemany) d'escrits de Pascal (a qui aprofita per tornar a recomanar-me). M'assenyala un fragment minúscul intitulat "Ennui." El glopejo. I a continuació glopejo el cafè, tornar. Petits grans plaers matutins.

dijous, 14 de maig de 2015

Desitjos kafkians assortits

Wunsch, Indianer zu werden

Wenn man doch ein Indianer wäre, gleich bereit, und auf dem rennenden Pferde, schief in der Luft, immer wieder kurz erzitterte über dem zitternden Boden, bis man die Sporen ließ, denn es gab keine Sporen, bis man die Zügel wegwarf, denn es gab keine Zügel, und kaum das Land vor sich als glatt gemähte Heide sah, schon ohne Pferdehals und Pferdekopf.



Desig d'esvenir indi

Si hom fos realment un indi, sempre apunt, i sobre un equí galopant, oblic en l’aire, vibraria breument a cada passa sobre la terra tremolosa, fins a desfer-se dels esperons, atès que no hi havia esperons, fins a desfer-se de les regnes, atès que no hi havia regnes, i al davant només ha vist la terra com un bruguerar segat a ran, ja sense coll ni caps d’equins.


Trad. d’Àlex Agustí

The Wish to Be a Red Indian

IF ONE WERE only an Indian, instantly alert, and on a racing horse, leaning against the wind, kept on quivering jerkily over the quivering ground, until one shed one's spurs, for there needed no spurs, threw away the reins, for there needed no reins, and hardly saw that the land before one was smoothly shorn heath when horse's neck and head would be already gone.



El deseo de ser piel roja

Si uno pudiera ser un piel roja siempre alerta, cabalgando sobre un caballo veloz, a través del viento, constantemente sacudido sobre la tierra estremecida, hasta arrojar las espuelas porque no hacen falta espuelas, hasta arrojar las riendas porque no hacen falta riendas, y apenas viera ante sí que el campo era una pradera rasa, habrían desaparecido las crines y la cabeza del caballo.


Desiderio di essere un indiano

Ah, se fossi un indiano, ecco qua, pronto, sul cavallo in corsa, obliquo nel vento, scosso da brevi sussulti sul suolo sussultante, fino a gettare gli sproni, che non ci sono, fino a buttare le redini, che non ci sono, fino a intravedere appena la prateria rasata che mi fugge davanti, senza più collo né testa di cavallo.


Trad. G. Zampa


dijous, 1 de gener de 2015

Mercadotècnia versus genialitat



Una mica de context. Herman Melville ja havia publicat cinc llibres abans d'arribar a Moby-Dick. Se'n publica gairebé de manera simultània una versió anglesa (Bentley, esporgada) i una estatunidenca (Harper, completa).

Bentley

Primer tiratge d'octubre de 1851, 500 còpies.

Harper
  • Primer tiratge de novembre de 1851, 2915 còpies.
Si restem les 125 de cortesia a la premsa i les 300 que diu que es van cremar a la casa editorial a final de 1853, resulta que de la primera edició estatunidenca se n'hagués pogut vendre un total potencial de 2490 exemplars.
Segons sembla, les primeres dues setmanes se'n van vendre 1500 exemplars. Després, els lectors només en compren 470 còpies més durant les deu setmanes següents. Segons criteris de l'època, Moby-Dick és oficialment un fiasco comercial.
  • Segona impressió (atenció!) de 1855, 250 exemplars.
  • Tercera impressió (ojo al dato!) de 1863, 253 exemplars.
  • Quarta impressió (i darrera en vida de Melville) de 1871, 277 exemplars.
Total d'exemplars estatunidencs impresos (que no venuts) en vint anys: 3270.

Total d'exemplars (segons la font citada més amunt) venuts en trenta-cinc
anys i mig: 3215. Es precisa que el primer any i mig se'n venen 2300 i la resta --trenta-quatre anys-- el promig de vendes se situa en els vint-i-set exemplars l'any.
 
Moby-Dick!
Després que Melville ja hagués publicat cinc llibres prèviament!
Vint-i-set exemplars l'any durant més de trenta anys!
Santantoni!

En total, les vendes sumades de Moby-Dick entre el Regne Unit i els Estats Units en vida de Melville (ço és, uns quaranta anys des de la publicació inicial) se situen entorn dels 3715 exemplars.

No és fins els anys 1920 (setanta anys després de ser publicada per primera vegada) que la novel·la és acceptada com una contribució al cànon literari estatunidenc.