dilluns, 26 d’abril de 2010

Juístete de mi vida, 1

Juístete de mi vida

Diez fragmentos que no termino de entender si son distintos o uno solo


I

Subiendo los peldaños
delineados apenas en la piedra,
esa mañana ya se había ido.
El amor, ilusorio,
ese ever-changing cirrostratus,
fue disipándose.




Poema extret del blog Cómo rompe las palabras

diumenge, 25 d’abril de 2010

Sophie Dusautoir, tornar

De vegades, dubto si a Andorra som conscients del que tenim a casa, d'allò que veritablement caldria potenciar. Els dubtes m'assalten quan veig que algunes actuacions estelars d'alguns dels nostres esportistes passen gairebé inadvertides a la premsa local. No és que no se'n parli. Se'n parla poc.

Patrouille des Glaciers. Ahir. Retallo una notícia en què només subratllo en negreta. No edito res més:

24.04.2010 - PdG: les records explosent (CH)

INTERVIEWS par Claude Défago
Classements officiels PDG / Final rank World Cup
Gallerie d'images de Gérard Berthoud

5h52'20'' chez les hommes. 7H41'18'' chez les dames. Les records de la Patrouille des Glaciers ont explosé, samedi à Verbier. D'excellentes conditions – pas froid à Tête Blanche et bon regel nocturne – l'expliquent, en plus de la course exceptionnelle que les deux formations du Club alpin suisse ont accomplie. L'histoire retiendra aussi les écarts considérables entre les premières équipes et leurs dauphines ainsi que le succès d'un frère et d'une soeur. Au fronton de la PdG, on écrira donc Florent Troillet – Martin Anthamatten – Yannick Ecoeur et Nathalie Etzensperger – Emilie Gex-Fabry – Marie Troillet.

La course a été lancée, pour ne pas dire « tuée » dès la première heure. Bien préparés en course à pied, le Swiss team a attaqué très fort pour se retrouver avec un avantage déterminant au premier pointage: plus de 5 minutes. Derrière, l'équipe italienne de Manfred Reichegger s'est placée et a maintenu son rang jusqu'à Verbier, non sans souffrir et sans concéder beaucoup de terrain. A l'arrivée, les vétérans (plusieurs fois 2èmes ou vainqueur) Rey-Masserey-Elmer sont arrivés, au terme d'une course toute de sagesse, à 12 secondes des Transalpins.

Surprenants Espagnols
Surprise du jour, l'équipe espagnole de Kilian Jornet a été longtemps troisième – jusqu'au col de Riedmatten – mais sa jeunesse a fini par lui coûter le podium.

Chez les dames, tout le monde avait pris les paris sur l'équipe italienne composée de Roberta Pedranzini, Francesca Martinelli et Silvia Rocca. Las, la détermination des Suissesses et la migraine de Francesca Martinelli ont au raison de ces pronostics. A la troisième place, hors Coupe du Monde, Catherine Mabillard (4 victoires à la PdG) s'est offert un nouveau podium en compagnie d'Andrea Zimmermann et de Sophie Dusautoir. « C'est ma dernière Patrouille » affirmait une nouvelle fois Catherine Mabillard. Une affirmation qu'elle répète d'édition en édition...

Temps canon chez les jeunes
Didier Defago, champion olympiqueDidier Defago, champion olympique

Sur le parcours B, Arolla-Verbier, les espoirs français Alexis Sevennec, Valentin Favre et Xavier Gachet étaient favoris. Ils ont confirmés avec la manière en établissant un nouveau record: 2h 42. Associée à la Suissesse Caroline Kilchenmann, les Françaises Emilie et Sandrine Favre complètent le tableau tricolore.

Parmi les regrets, on notera les abandons de l'équipe de France de Florent Perrier, malade, et l'équipe italienne de Damiano Lenzi, malade lui aussi. Quant à l'ancien commandant de la course, Marius Robyr, pour sa première participation avec un dossard, il a connu la malchance: chute et cheville fracturée.

Pour le reste, cette édition a été tout à fait exceptionnelle grâce à des conditions météorologiques rares. Entre la course de jeudi et celle de samedi, plus de 4000 concurrentes et concurrents ont pris le départ de l'épreuve la plus populaire du ski-alpinisme mondial.

Classements
Hommes
1.Florent Troillet – Martin Anthamatten – Yannick Ecoeur, Suisse, 5h52'20
2.Manfred Reichegger, Matteao Eydallin, Pietro Lanfranchi, à 30'42
3.Jean-Yves Rey – Jean-Daniel Masserey – Rico Elmer, à 31'00
4.Kilian Jornet – Marc Pinsach – Marc Sola, Espagne, à 35'57
5.Marcel Marti – Pierre Bruchez – Didier Moret, Suisse, à 41'35

Dames

1.Nathalie Etzensperger, Emilie Gex-Fabry, Marie Troillet, Suisse, 7h41'18
2.Roberta Pedranzini, Francesca Martinelli, Silvia Rocca, Italie, à 41'02
3.Catherine Mabillard, Andrea Zimmermann, Sophie Dusautoir, Suisse-Andorre, à 54'06

Estocàstic

Tret directament d'una pàgina de desambiguació de la Viquipèdia:

Estocàstic té aquests significats:

  • Filosofia: Estocàstic, prové etimològicament del grec στοχαστικός, significa pertanyent, relatiu o caracteritzat per l'atzar. Un procés estocàstic és aquell que té un comportament no determinístic, l'estat següent és parcialment però no totalment determinat per l'estat previ. No és regit, per tant, per cap llei causa-efecte.
  • Matemàtiques: En teoria matemàtica, un procés estocàstic és una successió de variables Xk aleatòries indexades per una variable o índex k, contínua o discreta. Cadascuna de les variables aleatòries del procés té una funció de distribució de probabilitat i les funcions de les variables poden estar correlacionades o no.

Les variables Xk prenen valors en un conjunt que s'anomena espai d'estats.

Citacions del Wiltionary, en anglès, que inclouen la parauleta (grans mites de la literatura contemporènia):
In the evening, while she bathed, waiting for him to enter the bathroom as she powdered her body, he crouched over the blueprints spread between the sofas in the lounge, calculating a stochastic analysis of the Pentagon car park.
  • 2006, Thomas Pynchon, Against the Day, Vintage 2007, p. 854:
Self-slaughter, as Hamlet always says, was certainly in the cards, unless one had been out here long enough to have contemplated the will of God, observed the stochastic whimsy of the day, learned when and when not to whisper “Insh'allah,” and understood how, as one perhaps might never have in England, to await, to depend upon, the ineluctable departure of what was most dear.

Gent de gargall fàcil

Un cop més, la crònica de la quotidianetat que practica en Miq des de la Llumenera de Nova York, torna a sorprendre'm per l'excel·lent qualitat que irradia. No calen més paraules que les seves:
De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.

dilluns, 19 d’abril de 2010

El ocells continuen callats

Un vell text publicat al BonDia en homenatge al jove mortalment apallissat a Andorra l'any 2000 i publicat a aquest blog, acaba de ser inclòs al llibre Un bloc de contes, relats i pensaments. Allí comparteixo relligat amb en Salvador Macip, entre molts d'altres. Tot un plaer. Visca el reciclatge!


9 hores de lectura

Autor: diversos blocaires
Categoria: narrativa
Subcategoria: relats i contes
Núm. de pàgines: 105
Mida: 108 x 175 mm.
Estat: públic
Interior: blanco i negre
Maquetació: enganxat

Sinopsis

Un bloc de contes, relats i pensaments recull les 50 millors entrades fetes en els blocs que van participar en la 1a edició dels Premis a la Millor Entrada, organitzats per opinalia.cat.

En els blocs, sovint s’hi amaguen petites joies que van sent soterrades amb el temps per les noves entrades. Aquell post melancòlic, un text que destil·la alegria, un conte fantàstic, un pensament, una observació, un relat…

El llegeixes una vegada i després costa molt tornar-lo a trobar. Haurien d’estar recollits i classificats perquè esdevenen petits tresors, com aquelles fotos que, desades en una capsa vella de llauna, un dia les trobes i t’arrenquen un somriure.


Ja no se sent xisclar els ocells

De matinada els avets pixen el gris de l'alba
i els seus paràsits, els ocells, comencen a xisclar


Bertold Brecht


Ocells d'espècie indeterminada celebren o es queixen amb insistència. Encara que no es pugui observar a primera vista, ja que el jersei ho impedeix, hi ha un hematoma arrodonit de quatre per tres centímetres a la cara posterior del terç distal del braç esquerre. Un altre hematoma, aquest de forma el·líptica, d'uns deu centímetres de diàmetre vertical major i uns sis de diàmetre menor horitzontal i situat a la part posterior del muscle dret. Es detecta excrescència de la carúncula lacrimal d'ambdós ulls. Ulls oberts. Un fanal solitari aboca sense convicció la seva ja inútil aura. Una moneda de dos euros al costat d'una sabata negra. Un altre hematoma: allargat en sentit vertical d’aproximadament dos per quatre centímetres a la cara interna de la part proximal del braç dret. El gos s'acosta erràticament des del somort fons del carreró. Excoriació anular de tres centímetres de diàmetre situada a la regió dorsal, al costat de la línia mitja, a nivell de la desena vèrtebra dorsal. Roba fonamentalment negra: al jersei i la sabata ja esmentats cal sumar samarreta, caçadora, pantalons, parella de la sabata i mitjons. Calçotets tipus boxer-shorts color bordeus. Anell circumdant dit anular de la mà dreta, deformats ambdós. Arracada traspassant lòbul auricular esquerre. El gos ensuma unes herbotes crescudes a l’interstici tolerat per unes llosetes de la vorera. La lleugera ratxa de vent no arriba a agitar el cabell de totes maneres massa curt. Es detecten trencaments traumàtics en forma d’efraccions i en algun cas trencament amb pèrdua de substància de les següents dents: incisiu lateral superior dret, caní superior dret, incisiu central inferior esquerre. Hi ha igualment un hematoma arrodonit d'uns dos centímetres de diàmetre en la zona de l'os occipital, a línia mitjana i uns dos centímetres per sobre de la protuberància occipital externa. El rellotge segueix funcionant i marca en aquest instant les set i disset minuts. El gos es concentra ara en una taca fosca que ha descobert sobre l'asfalt, només parcialment oculta sota el cos del jove. Des d’alguna banda apaguen el fanal. El cadàver es troba a una temperatura mitjana superficial de vuit graus de l'escala de Celsius. El gos aixeca la pota dreta del darrere i orina breument sobre la cara i pit del mort abans de prosseguir el seu camí. Ja no se sent xisclar els ocells.


In memoriam N. M. R., mortalment apallissat a Andorra el 13 d’abril de 2000

BonDia Andorra, 11 d'abril de 2008

diumenge, 11 d’abril de 2010

Charles Swann

Avui, fent recerca sobre interessos literaris del passat (Julio Cortázar, la Universitat de Cambridge, Oliver Harris, la Beat Generation, la Universitat de Keele, Melville, etc.) he descobert que ja fa anys que va morir Charles Swann, antic professor meu de literatura estatunidenca. Va ser Swann qui em va posar en contacte amb Hawthorne i Melville. No us imagineu el revulsiu (i el repte) que va representar per a mi descobrir aquestes dues bèsties de la literatura estatunidenca en la seva veu pròpia. Encara recordo les meves bregues inicials amb Benito Cereno, Ahab, Ishmael, Alice Doane, Bartleby, Rappaccini, Billy Budd, Wakefield, el Dr Heidegger...

La notícia m'ha colpejat en forma d'obituari. El text m'ha agafat amb la guàrdia baixa. L'obituari el va escriure el seu amic íntim, el famós crític literari, Terry Eagleton a The Guardian. Pel que sembla devia morir el mes d'octubre del 2006.

Charles Swann compartia nom amb un personatge d'À la recherche du temps perdu de Marcel Proust. Ara que m'ho penso una mica més, també compartia força característiques amb un altre personatge, el doctor House: el sentit de l'humor, l'enginy verbal, la perspicàcia, el patiment crònic de dolor, l'erudició, la intel·ligència punyent, etc. Era molt més amable que ell, tot i que podia ser tremendament càustic quan en tenia ganes.

Tinc molt bons records del Charles Swann. Va ser ell qui em va animar a començar un doctorat a Cambridge. Potser en futurs apunts parli una mica més d'ell: anècdotes, visions, intercanvi epistolar, etc. De moment, però, el meu modest homenatge serà la traducció certament a corre-cuita del text d'Eagleton.
For over 30 years, Charles Swann, who has died aged 62, inspired students of American literature at Keele University with his sharp, rigorous, deeply humanistic teaching. He was 6ft 8in, and to ease the chronic back pain this caused him he would sometimes teach sprawled on the carpet, gulping alarming amounts of aspirin yet wholly intent on you, rather than on his own discomfort.

Al llarg de més de 30 anys, Charles Swann, que ha mort als 62 anys, va inspirar els estudiants de literatura estatunidenca de la Universitat de Keele amb el seu ensenyament agut, rigorós i profundament humanístic. Feia 6 peus i 8 polzades d’alçada [uns 2 metres i 3 centímetres] i per alleujar el mal d'esquena crònic que això li causava a vegades feia classe estirat a la catifa, empassant-se quantitats alarmants de l'aspirina tot i que completament concentrat en tu, en comptes d’en el seu propi malestar.

He took his Cambridge finals on the carpet, too, by himself, in a room where I was his personal invigilator. Having started him off, I slipped out to the pub for half an hour, only to find myself the target of his wrath at the end of the exam for the gross insensitivity of choosing a pub where the two of us normally drank together.

Va examinar-se dels seus finals a Cambridge també estirat damunt de la catifa, tot sol, en una habitació on jo era el seu supervisor personal. Un cop ell va haver engegat, em vaig escapolir fins al pub durant mitja horeta, i vaig acabar sent el blanc de la seva ira al final de l'examen per haver comés la insensibilitat d’haver triat un pub on els dos solíem anar a beure junts.

Charles was erudite, combative, searingly truthful and endlessly kind. Though he was in almost constant pain, he disdained, for the most part, to mention the fact. He died as he had lived: bravely, selflessly, realistically.

Charles fou erudit, combatiu, mordaçment veraç i enormement amable. Tot i que va viure en un patiment físic gairebé constant, majoritàriament evitava esmentar aquest fet. Va morir com havia viscut: amb valentia, amb abnegació, de manera realista.

Charles was born in Australia, where his father - the son of an RAF air chief marshal - was also a senior air force officer. He was educated at Glenalmond school in Perthshire; from there he went to Jesus College, Cambridge, where he read Part 1 of the history tripos and then, attracted by the presence of Raymond Williams at the college, changed to English. Like Williams, he believed passionately in the need to read literature in its historical context, and during his years as a postgraduate student at Cambridge was involved in various new left ventures. His patrician Scottish background would naturally have inclined his politics to the right; but there was a natural egalitarianism about him, along with a distaste for privilege and a keen sense of social justice.

Charles va néixer a Austràlia, on el seu pare - fill d'un mariscal en cap de l'aire de la RAF - també va ser un oficial d'alt rang de la força aèria. Va estudiar a l'escola Glenalmond, a Perthshire, i d'allà se'n va anar a Jesus College de Cambridge, on es va graduar a la Part 1 dels exàmens d’Història i, a continuació, atret per la presència de Raymond Williams a la universitat, va passar-se a l’Anglès. Igual que Williams, creia ferventment en la necessitat de llegir la literatura en el seu context històric, i durant els seus anys com a estudiant de postgrau a Cambridge va estar involucrat en vàries emprenedories de la nova esquerra. El seu origen patrici escocès hauria d’haver inclinat naturalment la seva tendència política cap a la dreta, però vivia en ell de manera natural l'igualitarisme, juntament amb el desgrat pel privilegi i un agut sentit de la justícia social.

In his time as an Americanist at Keele, he published a typically erudite study of Hawthorne and a host of scrupulously well-researched essays. He combined old-fashioned scholarly rigour with critical sophistication, and though he was too briskly pragmatic to be fond of Freud or Derrida, he had plenty of time for Marx and William Morris.

Durant la seva època com americanista a Keele, va publicar un erudit estudi general de Hawthorne i una sèrie d'assaigs escrupolosament ben investigats. Combinava el rigor acadèmic passat de moda amb la sofisticació crítica, i encara que era massa bruscament pragmàtic com per valorar Freud o Derrida, sempre tenia temps de sobres per Marx i William Morris.

With characteristic courage, he refused to cave in to increasingly poor health, and continued to read, write and teach even after he had become, in effect, a semi-invalid. A selection of the friends, scholars and students who loved him dearly were present to see his coffin borne into Keele University chapel to the strains of the Rolling Stones's Paint It Black.

Amb valentia característica, es va negar a cedir davant de la seva salut cada cop més mermada, i va continuar llegint, escrivint i ensenyant, fins i tot després de convertir-se, en efecte, en un semi-invàlid. Una tria dels amics, acadèmics i estudiants que l’estimaven van estar presents per carregar el seu taüt fins a l’interior de la capella de la Universitat de Keele acompanyats pel so del “Paint It Black” dels Rolling Stones.

He is survived by his wife Jenny, his son Gilbert and daughter Martha.

El sobreviuen la seva esposa Jenny, el seu fill Gilbert i la seva filla Martha.