Un cop més, la crònica de la quotidianetat que practica en Miq des de la
Llumenera de Nova York, torna a sorprendre'm per l'excel·lent qualitat que irradia. No calen més paraules que les seves:
De nit, en cap de setmana, el metro triga a arribar a l'estació. Ens esperem en una andana cada vegada més atapeïda, en la qual la gent es distribueix d'una manera poc estocàstica. Els afortunats troben lloc en els quatre bancs escadussers que hi ha, al costat d'un home sense sostre que hi dorm. La resta, aguanten, com poden, el cansament i la pesantor dels cossos en un estat de retorn cap a casa. Hi ha el pianista, i el dels tabals improvisats amb cubells de pintura que ens manté desperts amb un ritme que percut pels túnels. Els naturalistes curiosos observen els moviments frenètics de les rates entre les vies, i uns adolescents desaprensius (que duen carnets falsos a la butxaca) hi fan punteria a gargalls.
Un cop més, la crònica de la quotidianetat que practica en Miq des de la Llumenera de Nova York, torna a sorprendre'm per l'excel·lent qualitat que irradia. No calen més paraules que les seves:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada