diumenge, 2 de gener de 2011

Lectura

Aquests dies que he disposat d'una mica més de temps del que és habitual, he retornat a una de les meves grans passions. M'ha acompanyat des de l'adolescència i ha condicionat moltes de les tries vocacionals que he fet: estudis, ciutats, afanys, amics, etc. Sí, he tornat a llegir.

Què?

Doncs he tingut la sort de poder llegir una novel·la inèdita d'un company. M'ha sorprès molt favorablement. Es diu Fragments (no us en desvetllo, de moment, el subtítol ni l'autor) i estarà a la venda d'aquí a pocs mesos.

He llegit també la darrera novel·la de l'Albert Villaró, La primera pràctica, que també m'ha agradat. L'Albert és un bon escriptor. Fa temps que el segueixo i m'agrada gran part de la seva obra. Penso que he llegit tots els seus llibres a banda de L'any dels francs que, per cert, hi ha qui em diu que és la seva millor producció. Sempre dic que me la reservo per un bon moment. En fi, de tot plegat em quedo fins ara amb Obaga, La selva moral (la meva favorita), Les ànimes sordes i aquesta darrera. De La primera pràctica només m'hagués agradat (és una questió de gustos) que el tancament de la trama més contemporània fos més obert, menys happy ending. Però ja us ho dic: a banda d'això, la novel·la m'ha semblat ben trabada, sense algunes de les minúcies que m'havien "molestat" a Blau de Prússia. Li desitjo molts èxits. Segueix escrivint, Albert!

He llegit també una altra obra d'una escriptora amiga, la Rosa Ribas, que segueix treballant de manera molt sòlida i solvent. Me la va regalar l'altre dia i al dia següent ja me l'havia injectada. Es titula La detective miope i és una falsa novel·la de detectius amb una trama lleugera, un pèl estripada i, sobretot, molt divertida. Ep, quid pro quo: Portella ja és a les seves mans.

També he aprofitat per tancar el tercer volum de la saga de la Salander i el Blomkvist, La reina en el palacio de las corrientes de aire (títol que encara no he aconseguit comprendre), que tenia engegat des de ves-a-saber-quan. Malgrat les tares i exageracions de la trama (de vegades em sobta la similitud caricatural amb alguns detalls de la saga del James Bond, sobretot pel que fa als personatges), segueixo pensant que els tres volums estan suficientment ben escrits no només per mantenir-te enganxat, sinó per fer-te recaure en una continuació (quan n'hi ha).

Pendents? Sí, sempre: segur, The Pyramid, de Henning Mankell; probable, El sueño del celta, de Mario Vargas Llosa.

2 comentaris:

marc ha dit...

A mi també m'ha agradat el llibre del Villaró, encara que leus dues trames les he trobat desiguals (més fluixeta la contemporània).

Fins i tot vaig subratllar fato per al Vistaire (per quan el reprengui el meu fill, hehe). Per exemple, aquesta no l'havia sentida: "continua caient aigua a semalades".

I les minúcies de 'Blau de Prússia?' Explica-ho, home...

A mi el que em va sobtar és un error: un personatge que sabia una cosa que no havia de saber (em sembla).

Abans de festes vaig començar a llegir 'Obaga', i em va agradar més que les altres.

David Gálvez Casellas ha dit...

Sí, jo també vaig fent anotacions al marge pensant sempre una mica en 'Lo vistare', una mica en 'Portella', una mica en no se sap què...

Sí, ja sé que en l'apunt que vaig fer venia a no dir res: he llegit i m'ha agradat molt o poc. Però és que me'n vaig adonar que per poc que m'hi posés, em sortiria un missal d'aquells meus...

Estic d'acord amb tu: 'Obaga' és bona. En tinc un record vague, però la sensació que em va agradar força. L'altre dia la Rosa Ribas (a qui fa temps vaig parlar de Villaró) em va dir que li va semblar molt interessant "l'ambient opressiu" (o fórmula similar) de la novel·la. No el recordo, jo, aquest ambient. O potser és que estic acostumat a la vida al Pirineu i ja no ho noto...

D.