Forat generacional.De tant en tant hi ha esquerdes que ens fan comprendre el que ens entestem a ignorar. Pensem que som com els nostres fills: esquiem amb ells, escoltem part de la música que ells escolten, sabem fer anar la Wii, el mòbil i l'ordinador... Però l'escletxa hi és.
L'altre dia li vaig arreglar a la meva filla Laura (12 anys) un tocadiscs que té a la seva habitació. El tocadiscs forma part d'una cadena de música de quan jo era jove (reproductor de CD, doble pletina de casset, ràdio, amplificador, equalitzador).
S'havia esgangalat la goma que fa de corretja de transmissió i mou el plat. Per sort, tenia a casa una altra cadena vella que m'havien donat mons pares i el que vaig extirpar d'una em va servir per reparar l'altra.
El cas és que arran del fet que ara la Laura tenia tocadiscs, va estar escoltant força un dels meus discs clàssics de Bob Marley, Uprising. En preguntar-li al cap d'uns dies si li agradava el disc, em va respondre: "Sí, però és molt curt." Se'm va encendre el llumet. Li vaig dir: "Saps que els disc té una cara A i una cara B, oi?". Evidentment, no en tenia ni la més mínima idea. No sabia ni què era això de la cara B. El seu únic referent rígid era el CD, que només té una cara. Ho vaig trobar alliçonador: per la mateixa regla de tres qualsevol altre paradigma o referent cultural és susceptible de canviar de manera radical d'una generació a l'altra fins a quedar obsolet. La meva filla no sabia que els discs de vinil es giraven. Mai no va menester saber-ho.
Avui, per cert, llegia a la premsa això sobre la defunció definitiva del DVD.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada