Endogàmia i 'autobombo' aplicades indiscriminadament són les claus de la supervivència d'algunes monarquies europees (sumeu-li l'estupidesa dels seus súbdits). Més que
supervivència escriu
decadència, sento que diu una veueta a cau d'orella. Sí, el que tu diguis (dic a la veu de la consciència republicana), però mira tu que ha passat...
Fa quatre dies, com qui diu, li atorguen un premi molt important al Puigma, company del
Diccitionari. Els seus amics ens en fem ressò des dels nostres blogs. Jo em sumo a la campanya de felicitacions amb un discret (més aviat pobre) post amb gairebé més imatges que paraules. No tenia cap pretensió literària, cap gràcia, cap tensió lírica. Es tractava d'un apunt simple (trobeu-lo
aquí) redactat com una notícia. Escriptura
de facto, com si diguéssim. Encaixada de mans simbòlica més dedicada al Puigma que no pas a la resta de lectors. No em sap greu dir-ho. Disculpeu-me els ofesos.
Doncs la sorpresa arriba dissabte passat (18 d'octubre 2008): som a casa del Marc i la Josefina al Pla de Sant Tirs, després d'arribar de la Fira de Sant Ermengol de la Seu d'Urgell i ben a punt de dinar. Sona el telèfon. És el Puigma que ens demana si ja hem vist l'
Avui. No. No l'hem pogut fullejar, encara. Mireu el suplement
Cultura, secció
Paraula de blog, diu. El busquem. El trobem. El mirem. Oh, sorpresa! Oh, món de mones! Som
famosos per vés a saber tu quin atzar. Els citadíssims 15 minuts de fama del Warhol s'han convertit en 30 segons. Arramasso les engrunes, feliç, per fer-ne un panellet!
AVUI (p. 2 del Suplement Cultura, 18 d'octubre de 2008)PS: L'endogàmia continua. El Puigma fa (20 d'octubre del 2008) una
nota de la publicació del fragment del meu post per part dels de l'
Avui, post que jo llegeixo fa una estona i em duu a escriure aquest que teniu ara entre mans. O entre ulls.
Aquest cap de setmana era festa major a Civís. Fa molts anys els meus pares hi havien tingut una casa: Cal Baró. Avui hi hem pujat la Nicole, els nens i jo per fer la festa de diumenge a la tarda. Un grup de dos músics ha fet animació pels nens. Després xocolata desfeta amb coca de sucre. Més tard els músics s'han tret els barrets i s'han canviat les americanes per unes camises; s'han transformat així en l'orquestra del ball de nit. Ha estat el moment d'agafar els trastes i tornar cap a casa.
Abans, però, havíem retrobat gent que sembla que m'havien conegut quan jo era petit. Gent a qui no recordava o només molt vagament o pel nom de casa. Ha estat molt agradable. He entrat a Cal Ambou (sí, sense l'apòstrof) i he parlat amb el Peret (?) i la Roser. He entrat a Cal Ermengol i he parlat amb la mestressa i sa filla gran, la Montse. He entrat a la casa de la Mercè i el Benito. He retrobat el Paco de Cal Font. M'ha semblat que el poble eatà preciós (els carrers arreglats, les cases ben acondicionades i polides) i he promés tornar-hi aviat. Feia vora un any que no hi pujava. No deixaré que passi tant de temps fins la propera visita.
Però anem al títol... Les fotos que veieu aquí són de la joieta que he trobat en un racó de Civís. Fixeu-vos que a banda de les creus llatines (n'he pogut fotografiar dues) hi ha també un pentacle preciós. No he pogut veure què amagava la cara oculta de la peça, però ja hi tornaré un altre dia amb més calma.
