Batalletes

Fa unes setmanes vaig tenir el privilegi --i això no és només una fórmula gastada-- de participar com a representant del Govern d'Andorra a la comissió d'educació de la 35a conferència general de la UNESCO a París.

El viatge no només va ser fructífer per qüestions de feina, que en va ser i molt. També em va servir per liquidar un dels deutes pendents que tenia amb mi mateix. I és que malgrat em faci una pèl de vergonya confessar-ho aquí, resulta que mai no havia visitat París.

Una vegada, fa uns anys, vaig ser a punt d'anar-hi... Però tot va sortir entregirat. Vaig preveure un temps massa just per atansar-me a l'aeroport de Tolosa. Va coincidir que va caure un tou de neu que impedia marxar pel Pas de la Casa. Vaig haver de fer el tomb per Puigcerdà i vaig acabar fent tard. Per una simple qüestió de minuts no em van deixar embarcar. Havia quedat amb uns amics (que m'esperaven a París) per anar a veure la vídua de Cortázar, Aurora Bernárdez, amb qui he tingut unes quantes trobades i algun intercanvi postal. Però allò de llavors havia de ser una altra cosa: veure-la en el seu ambient i visitar-la a casa seva, la casa que un cop també fou la de Cortázar. La casa plena de records en què Gabo, acabat d'arribar a París, va conèixer Cortázar i va pensar-se que era el fill de l'escriptor, de tan jove que semblava. En fi, deia que aquell cop no va poder ser. Que em vaig quedar a terra perquè no vaig voler agafar el següent shuttle i gastar-me un dineral afegit. Que em vaig resignar a tornar a casa emprenyat per culpa de no haver calculat bé, per culpa de ser tan burro, criant bilis al llarg de tot l'ingrat viatge de tornada.

Per això va ser encara més satisfactori passejar finalment per París en les estones lliures: la tour Eiffel, St-Germain-des-Prés, Belleville, Trocadero, la Sorbonne, Montmartre, Pont Neuf,...

Gairebé tot va ser agradable:

• la permanent companyia del secretari d'estat d'educació, el Pepe Roig;
• el magnífic cous-cous a L'homme bleu;
• l'afabilitat i eficiència de la delegació permanent a la UNESCO (el Julià Vila, ambaixador d'Andorra a París, i la Meritxell Font);
• els restaurants, el tracte impecable dels professionals i els menjars sense cap excepció;
• la presència de la comissió nacional andorrana per a la UNESCO (la Teresa Cairat i el Jean-Michel Armengol);
• les passejades en cotxe de bracet del millor cicerone del món, el parisenc-andorrà Jordi Batlle;
• la fantàstica exposició de fotografia al carrer que vam recórrer un vespre ja tard; etc.

El darrer detall fantàstic --i motiu inicial que comencés a escriure aquesta nota-- va ser trobar un llibre de Juan Rodolfo Wilcock, Les jours hereux, en edició bilingüe i traducció al francès de Silvia Baron Supervielle a la llibreria de publicacions de la UNESCO. Us en regalo uns fragments:

Este crepúsculo es como una ciudad lejana
donde alguna vez hubieras dicho mi nombre;
aquí, en la galería, he de escuchar las alas
serenas de la lluvia que pasa entre los árboles.

Ce crépuscule est comme un ville lointaine
où tu aurais un jour dit mon nom ;
ici, dans la galerie, j'ecouterai les ailes
sereines de la pluie qui passe entre les arbres.