A.L.
ORDINO
L'aspecte que presentava ahir al vespre l'Auditori Nacional era francament desolador. Mig centenar escàs d'espectadors –la majoria, per imperatiu laboral– van assistir a la lectura dramatitzada d'una escena d'El somni de Carlemany –ja saben: aquella òpera amb llibret de Villaró que Minoves va encarregar a Rendini– amb què es va anar esquitxant la cerimònia. Bé, potser no ho era, una escena d'El somni de Carlemany, però ningú no es va molestar a informar el públic del que estava succeint dalt de l'escenari. Entremig, van anar desfilant pel faristol el vicepresident de la Fundació Enciclopèdia Catalana, Jordi Porta, i la ministra de Cultura, Susanna Vela, amb unes intervencions absolutament previsibles i protocol·làries: Porta va posar el Carlemany com a «exemple» de la col·laboració entre l'empresa privada (catalana) i les institucions públiques (andorranes , és clar, que posen a més els calerons), i es va felicitar que la producció literària en català sigui «en quantitat i en qualitat» –va dir– «superior a d'altres literatures que disposen d'una base demogràfica molt més àmplia». Va admetre –ell sí– ombres: «Fallem en la difusió». I aquí és on entra en joc el Carlemany, «que té la virtut de fer públics autors i obres que mereixen ser coneguts». Vela, de la seva banda, es va confessar «honrada» de formar part d'un Govern «que creu en la Cultura», i va fer seu el manifest programàtic de la revista Portella: «És temps de moure's, de crear, de fer propostes i ser imaginatius, de deixar una empremta profunda i bella».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada