Casa tomada

L'altre dia vaig començar a emplenar alguna caixa de llibres per traslladar a la casa nova. No és que ja puguem dir que estem oficialment de trasllat. És més una qüestió d'ànsia anticipatòria. Com que entre el dia 24 de desembre i el 8 de gener la gent del món de la construcció han dut a terme les seves vacances hivernals, m'he fet un tip de projectar i esperar en debades. He acabat botint-me de tant mirar catàlegs de mobles a internet, botigues de làmpades, etc. Solució: omplir unes quantes caixetes de llibres i anar-les duent a puesto de mica en mica.

Les primeres caixes que vaig fer corresponien a la part de la meva biblioteca que podríem anomenar "Biblioteca Cortázar". Simplement perquè eren a l'extrem esquerre del pany de paret del passadís on ara tinc bona part de la biblioteca (amb escabots dispersos també al menjador, al dormitori i al cap de casa).

No sé com endreceu vosaltres la vostra biblioteca (aquest ha estat un tema molt treballat arreu i per multiplicitat de pensadors). Al final, tants caps, tant barrets. Hi ha qui endreça per ordre alfabètic, per grans temes, per llengua, per mida, per color del llom, etc. Dins de cadascun d'aquests sistemes pot haver-hi subsistemes, que de vegades es fraccionen per mitosi o via combinacions de subsistemes. Arribem així a possibilitats com: "libres en llengua anglesa (que no siguin ni diccionaris ni manuals sobre el funcionament de la llengua) ordenats alfabèticament i de mida petita", per exemple. O "llibres d'autors sud-americans en llengua castellana (excepte crítica literària) (excepte Cortázar) de qualsevol mida".

Bé, doncs, com deia, els primers traslladats van ser els llibres de i/o sobre Julio Cortázar (no hi fa res com de tangencial la referència). Un cop deixats a la casa nova, encara buida, ja a punt de marxar, me'n vaig adonar del que havia fet sense gaire premeditació: el Julio Cortázar seria el primer a dormir a la casa nova. El primer habitant. Abans fins i tot que els qui ens auto-anomenem propietaris. Cortázar seria un cop més, i una mica malgré moi même, factor present en moments clau de la meva vida. I ho dic tot i que l'hagi ignorat durant molt de temps perquè, francament, me n'havia arribat a cansar.

Hi ha qui potser pensi que faig literatura d'una fotesa. Segur que sí. Quina diferència hi hauria entre el fet que els llibres de Cortázar siguin a la casa nova i encara inacabada abans que ens hi mudem i que hi facin nit un lavabo o els mobles de la cuina? Evidentment, a nivell purament físic, cap. Un llibre és un objecte igual d'inanimat que un calaix. Però la literatura tira molt i la meva relació amb aquests objectes anomenats llibres sempre deu haver estat fetitxista, pel cap baix. El contingut dels llibres, el record de les paraules, les fotos de l'escriptor a la solapa, la memòria de la ciutat on alguns van ser llegits, la remembrança dels moments i les parelles que tenia en el moment de la lectura, etc. Per anar acabant, desde la nave del misterio: que aquesta matèria intangible, que aquesta boira romàntica, que aquest esperit impossible de Cortázar ja s'hagi instal·lat accidentalment a casa, d'alguna manera em tranquil·litza i em sembla totalment normal. És de justícia que ell sigui el primer. Justícia poètica, concretament. Casa tomada.