Sobre 'Blanco nocturno', de Ricardo Piglia

L'altre dia mirava d'endreçar les factures i els meus ulls van escapar-se'm com dos dards per quedar clavats en la zona de la biblioteca que conté els llibres de Ricardo Piglia. Em vaig alçar esperitat. Acabava d'adonar-me que n'hi havia un (Blanco nocturno) que no recordava haver llegit. Per què se'm va fer imprescindible aixecar-me, prendre'l de la lleixa, obrir-lo per comprovar que no hi havia signes del magreig que comporta la lectura, fer passar els fulls amb el polze per ensumar, encara, la flaire de tinta? Per què de sobte se'm feia imprescindible posar-me a llegir aquest llibre que no recordo quan vaig comprar ni per què vaig deixar per llegir? Per què em vaig fixar en aquesta petita secció de lloms endreçats alfabètica i temàticament al meu estudi?

Fos com fos, ara l'estic llegint. Per poder fer-ho he hagut d'abandonar-ne momentàniament un que fa temps que tenia encetat de Henning Mankell, ara empantanegat al purgatori de la tauleta de nit.

Estic llegint Piglia altre cop i em torna a resultar interessantíssim. He discutit força amb alguns amics, sobretot argentins, que no entenen per què "un lector com jo" pot sentir-se atret per un escriptor que ells creuen que no és de primera divisió, un escriptor que té una fama desmesurada que, sempre segons ells, no es mereix. Deixeu-me dir-ho: el lector argentí amb qui jo intercanvio opinions tampoc creu que Julio Cortázar sigui digne d'una tesi doctoral ("Ah, ¿ese escritor para la primaria, decís?").

En fi, com us deia, que torno a sentir-me molt content llegint Piglia: m'agrada com escriu, les paraules que fa servir, les històries que m'explica, la manera aparentment fàcil i estàndard que té de mig desendreçar la narració (tot just despentinant-la una mica?).

Al cap dels anys he acabat llegint un quants dels llibres de Piglia, a qui tot i no considerar un dels meus escriptors preferits, li atorgo el mèrit d'haver creat, com a mínim, un llibre excepcional, un llibre d'aquells que saps que et canvien com lector i que passa a incorporar-se a la llista dels teus 100 llibres preferits de tots els temps: Respiración artificial (que aprofito per recomanar-vos a tots).

Recordo Formas breves (magnífic), Jaulario (bo), Respiración artificial (excepcional, com ja he dit) i Plata quemada (potser el més fluixet de tots).

Ara puc recomanar-vos també la lectura de Blanco nocturno, un llibre que es llegeix com una novel·la "no-de-gènere" però que al final resulta que és plenament de lladres i serenos. Ho he llegit fa una estona en algun lloc i em sembla cert: Piglia força els límits del gènere. Jo diria més: Piglia força els clixés sobre com ha de ser escrit (quan al tractament del llenguatge i dels personatges, per exemple) el gènere.

En duc llegida només la meitat, però ja us recomano que --si voleu passar una bona estona-- llegiu Blanco nocturno.

Copio literalment de la contratapa:

Tony Duran, un extraño forastero, nacido en Puerto Rico, educado como un norteamericano en Nueva Jersey, fue asesinado a comienzos de los años setenta en un pueblo de la provincia de Buenos Aires. Antes de morir, Tony ha sido el centro de la atención de todos, el admirado, vigilado, diferente pero también el fascinante. Había llegado siguiendo a las bellas hermanas Belladona, las gemelas Ada y Sofía, hijas de una de las principales familias del lugar.

Las conoció en Atlantic City, y urdieron un feliz trío sexual y sentimental hasta que una de ellas, Sofía, "quizá la más débil o la más sensible", desertó del juego de los casinos y de los cuerpos. Y Tony Duran continuó con Ada, y la siguió cuando ella volvió a la Argentina, donde encontró su muerte.

A partir del crimen, esta novela policíaca muta, crece, y se transforma en un relato que se abre y anuda en arqueologías y dinastías familiares, que va y viene en una combinatoria de veloz novela de género y espléndida construcción literaria. El centro luminoso del libro, cuyo título remite a la cacería nocturna, es Luca Belladona, constructor de una fábrica fantasmal perdida en medio del campo que persigue con obstinación un proyecto demencial. La aparición de Emilio Renzi, el tradicional personaje de Piglia, le da a la historia una conclusión irónica y conmovedora. Situada en el impasible paisaje de la llanura argentina, esta novela poblada de personajes memorables tiene una trama a la vez directa y compleja: traiciones y negociados, un falso culpable y un culpable verdadero, pasiones y trampas. Blanco nocturno narra la vida de un pueblo y el infierno de las relaciones familiares.

Jason Wilson escribió en The Independent: "Ricardo Piglia ocupa un lugar muy alto en la literatura. Ha heredado la desconfiada inteligencia de Borges, su incansable y gozosa exploración de la literatura, y su atracción por los oscuros bajos fondos. Las ficciones de Piglia son inventivas parábolas sobre las pesadillas recientes y pasadas de la historia de su país."

Ahora, en esta extraordinaria novela, Ricardo Piglia se confirma, incontestablemente, como uno de los escritores mayores en lengua española de nuestro tiempo.