.jpg)
He acabat, després de molt de temps de deixar-lo i reprendre'l, Daniel de Henning Mankell. Em passa que quan aparco massa vegades un llibre és que hi ha alguna cosa més enllà del ritme trepidant del dia a dia o com se li vulgui dir que s'interposa entre nosaltres. Degut als anys i panys acumulats de lector, això ja ho noto de seguida.
El llibre i jo no vam engegar bé i a partir d'aquí tot ha anat una mica a contrapèl. Ara fa poc que l'he acabat per curiositat (de veure si millorava, el molt cabró) i pels meu collons i potser perquè ja m'havia acabat tots els altres llibres que havia dut a la maleta (menys un, el fatídic de la tauleta de nit del qual segur que us hauré de parlar aviat a desgrat meu). Digressió: no em quedava més remei, pràcticament, que llegir-lo o cremar-lo després d'haver-me menjat com una exhalació pràcticament el catàleg complet de l'editorial Males Herbes, ço és: Bressol de gat de Kurt Vonnegut, El regal de Gliese de Víctor Nubla, La primavera al desert de Josep M. Argemí, 100.000 candeles de Jordi Sanglas, La rara anatomia dels centaures de M. Àngel Riera i Jo només il·lumino la catalana terra d'un tal Valero Sanmartí. (També en aquesta llista, he d'admetre-ho, m'ha quedat un llibre pendent: La vida somni de Balso Snell de Nathanael West.)
Però tornem enrere: el llibre i jo vam començar malament i hem acabat pitjor. Flashback: em va passar l'estiu passat (i això ara ho he d'etiquetar com "excepció") que vaig començar a llegir un llibre que no em convencia, que al principi em semblava desmanegat o superficial o ple de tares, però que no em deixava abandonar i que al final em va acabar semblar prou interessant i, en moments molt concrets (com els de la descripció del cel en diversos instants) fins i tot sublim. Es tractava de The Book Thief de Markus Zusak (llibre del qual em semblava haver... escrit en aquest blog però sobre el que ara no trobo traces). Doncs, The Book Thief és una excepció, sí. Fast-forward: aquest Daniel no ha millorat amb el lent girar de les pàgines. M'ha continuat semblant superficial, tòpic, poc poètic, poc màgic. Tot el contrari del que em van semblar les altres dues obres no policíaques que fins ara havia llegit de Mankell: les excel·lents Italian Shoes i Depths. Estic segur que la història que s'explica a Daniel pot (podria?) ser molt interessant (la història de l'eventual mort per malaltia provocada per accident provocat per morrinha provocada per allunyament del seu territori del tal Daniel = la història d'un noi negre que el 1874 és dut des del desert de Kalahari fins a Suècia per un entomòleg), però a mi m'ha avorrit com una ostra per la manera com me l'han explicada.
En fi. No en fem un drama. No us recomano el llibre i prou.
PS: Avui, per refer-me del mal regust de boca (i perquè tinc moltes ganes de llegir i poques d'escriure, no us vull enganyar), he anat a l'armari (sí, armari encastat) dels llibres de ficció en castellà del meu sogre i n'he extret un de Gabriel García Márquez que (no sé per què) mai no m'havia decidit a llegir (sempre miro de guardar-me'n algun, tant del GGM com del cabronet del Mario Vargas Llosa, per si les coses vénen mal dades). Second thought: tot i que potser sí que sé perquè no m'havia decidit mai a llegir-lo, el llibre aquest: perquè el títol em suggeria un rotllo romàntic que no em venia gens de gust (ja en tinc prou amb tolerar la merda d'Anatomia de Grey quan la costelleta la mira)... I ara que tot just en duc deu pàgines ja us puc avançar que segur que serà un llibre que m'encantarà: El amor en los tiempos del cólera. Un principi perfecte: un cadàver, un misteri, una ment científica, un decorat ben preparadet,...
