divendres, 13 de juny del 2014

'Els nois' de Toni Sala

No vaig fer-ho. No vaig explicar que el llibre està excel·lentment escrit. Que és un dels molts llibres que va fent pòsit i situant la literatura feta en català a un nivell cada cop més meritori, per acumulació. No vaig dir que tot i que el llibre és magnífic, no és en absolut fàcil de llegir. I no es tracta que faci anar una estructura, un vocabulari o un estil feixucs. No és el cas. Tot això està perfectament bé, fabulosament ajustat al que es vol explicar. És feixuc per com de cruament s'encara amb temes cabdals, amb un gran tema cabdal: el de la mort. No una mort abstracta i en barnús, no amb l'estampeta d'estar per casa, estereotipada, de la mort calavèrica i encaputxada. No pas. Més aviat ens incita a sostenir-li l'esguard a la nostra mortalitat i a la mort dels qui ens són més propers. Ens fa abocar-nos a un pou quotidià (sovint ignorat a voluntat): el de les conseqüències de transitar aquest famós parèntesi del trau al cau. El de la consciència d'estar-lo transitant. El de la consciència constant que aquest trànsit és tot el que tenim. Mig segon.
No vaig fer-ho. No em demaneu per què. Mandra, suposo. Vagues suposicions que no diria res que no haguessin dit ja d'altres menys mandrosos i més ben preparats que jo. No vaig fer-ho: no vaig escriure quatre paraules sobre 'Els nois' de Toni Sala quan vaig acabar de llegir la novel·la. I ho hagués hagut de fer, sens dubte. Perquè el llibre és excel·lent i mereix reconeixement públic. I per això tots aquests dies que s'han anat escolant des que vaig acabar de llegir-lo m'he sentit un pèl culpable, si es pot dir així. En deute?

No sóc de pell fina, jo. Amb tot, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar córrer el llibre a causa de la feixuguesa temàtica de la que us parlo. Estava desassossegat, per posar-me en plan germaneta Brontë. En el meu cas, aquest instant crític va durar una desena de pàgines, potser, i la inèrcia va fer que, per sort, les creués en lloc de quedar-m'hi empantanegat.

He exposat només allò que personalment em va costar i no vull que sigui pres com una crítica negativa cap al llibre. Entenc que la novel·la és una màquina que executa, simplement, allò amb el que l'autor vol que el lector es confronti. I ho fa amb molta eficàcia. Aquest cara a cara amb la mort pròpia o la dels pròxims, si de veritat es dóna, ha de ser feixuc.

Em quedo, però, també, amb moltíssimes altres sensacions i valoracions que només poden ser llegides unívocament, des de la columna dels encerts absoluts. Imatges, per exemple. Maneres de dir. No les citaré totes perquè no sempre mentre llegia duia un bolígraf per marcar-les. Valgui, però, la selecció que us proposo com a modest homenatge i com a magnífica mostra del que us espera quan llegiu el llibre, si no ho heu fet ja.

Per cert, per si no us queda prou clar: 'Els nois' és un llibre excel·lent que recomano que llegiu sense guants de làtex ni mascareta. Emmerdeu-vos-hi bé.

Mentre ens té embadalits sentint-lo garlar de mort, Toni Sala ens obliga, per omissió, a reflexionar sobre com voldrem viure el mig segon de vida que ens ha estat atorgat. O el que ens quedi d'aquest mig segon.


"Era el moscam de paraules que els morts atreien [...]".

"Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d'hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l'escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d'un monstre enterrat, les espines d'uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig del camp figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques."
[Aquí tot és imprescindible. Com quan llegeixes un paràgraf de Nabokov i t'adones que està "massa" ben escrit com per ser part d'una novel·la. Cada mot i cada gir tenen la intensitat i l'exactitud que figura que té el segment d'un poema. Tot és ters. No falla ni una coma. D'altra manera, t'ofegaries. Tot té una tensió insostenible. Per cert, fixeu-vos en "el glaçó de la lluna" dit com de passada però que roman com a imatge quan ja has fet via. Has de tornar a enrere. Has d'aturar-te i tornar a contemplar-la mentalment.]
"Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon."

"Mig segon de records perversos i laberíntics, de cambres de tortura, caixes fortes i descobriments monstruosos d'un mateix, de miralls i finestres, de forats que donen a escales, mig segon ple de timbres que manen la pressa, d'amors oblidats fins ara, d'amics que han vingut a dir adéu, que s'esperen enfilats a les branques del plàtan".

"[...] encarats a la pantalla com vedells a la menjadora."

"[...] un remolí de gossos subterranis que bordaven amb les boques plenes de sorra, que l'empaitaven galopant sota els seus peus, que treien de terra les mandíbules obertes com atzavares i li mossegaven els turmells perquè tastés la mort [...]"
["mandíbules obertes com atzavares"! Santantoni gloriós!]

2 comentaris:

Jordi Masó ha dit...

Coincideixo: és un llibre excel·lent! Desagradable i dur, sap crear malestar en el lector. Ideal per aquells lectors que encara creguin que el món rural és idíl·lic.
També va agradar-me l'altre llibre que apareix e la fotografia, "Totes les estacions de França", però em temo que aquest va deixar-me poc pòsit... I m'està agradant "Cartes mortes", un festí! Felicitats a l'autor!

David Gálvez Casellas ha dit...

Ostres, Jordi, moltíssimes gràcies. Primer, per comentar la meva opinió. Segon per estar llegint "Cartes mortes" i, a sobre, dir que t'està agradant. Molt amable.