divendres, 28 de desembre de 2007

A labour of love

L’hivern a Frankfurt està apretant força. No fa bonança, precisament. Diríem que l'ambient és més aviat frescot. Des que vam arribar el dia 23 a primera hora el sol ha estat cobert de manera sòlida. No hi ha hagut precipitacions, però en cap moment n’hem vist la llum directa. Ni un pedacet de cel blau. Només ens arriba una llum somorta, filtrada a través de la capa de núvols.

Ahir per fi em vaig animar a posar-me la roba de córrer i vaig sortir a fer quatre saltirons pels camps. Abans de les 5 de la tarda ja era fosc. Em vaig abillar com un astronauta: gorro, buff, malles de córrer i uns pantalonets curts al damunt per mirar que no se’m glacessin les gònades, tres o quatre capes de samarretes de tota mena, una armilla reflectant, un llum vermell al braç per ser vist de lluny, un llum frontal al cap per il·luminar el camí. Anava fet un bou de Corpus, vaja.

El camí era cobert en la major part dels trams a camp obert d’una fina capa de neu compactada o de gel. Ambient emboirat. Amb mitja horeta ja en vaig tenir prou, us ho ben juro. Tot i que de fet em va sorprendre que la sensació de fred no era tan acusada com jo m’havia imaginat. A banda d’algun altre pirat que passejava el gos, la concurrència distava força de la que hom deu trobar a la marató de Nova York.

Podem dir, sigui com sigui, que l’hivern ha començat apretant força. A la ràdio alemanya demanen que els ciutadans posin pinso --llavors i fruits secs-- a l’abast dels moixons que no emigren a llocs més càlids. Sembla que els més petits ho comencen a passar malament. Ara fa un moment el meu sogre ha fet cas de la consigna i ha col·locat al jardí una caseta de fusta pels ocells carregada de llavors.

No em queixo de res: m’agrada el fred i m’agrada que l’hivern sigui marcadament hivern. Ho prefereixo a les mitges tintes. A més, el fred de fora fa que encara em senti més recomfortat i còmode a casa. Treballo molt en l’enèsima revisió d’una novel·la que vaig començar a escriure fa ja més de tres anys. Treballo en el llibre i en els blogs i escric correus electrònics i, és clar, obvio l’ingrata feina de correcció de treballs escolars pendent, què no trobo el moment d’encarar. Un cop acabi la revisió --podré donar-la mai per tancada?-- pensava fer arribar el text a tres persones de confiança per tal que me’n donin el seu parer i m’ajudin a millorar-lo. Un és un escriptor que viu a l’Argentina i que vaig conèixer via Internet. Un altre és un amic de fa molts anys que aprecio i admiro intel·lectualment i que em va ajudar a definir cap on havia de tirar la novel·la en un moment en què estava mig bloquejat --em va ajudar amb una simple conversa d’amic, escoltant i interessant-se, gairebé sense èmfasi. L’últim és el teòric entès en la matèria --crític, doctor en literatura, escriptor sense obra publicada, amb un ull clínic temible.

Corregeixo i a fora apreta el fred. A labour of love. Quin gust poder estar de vacances!