diumenge, 27 de setembre de 2009

Rellotge de sol rudimentari

Us vaig parlar fa algunes setmanes d'un gravadet filiforme que havia trobat en un roc d'un dels murs d'una església. Un gravadet que seguint la teoria de Jordi Casamajor, crec que representa els punts horaris d'un rellotge de sol fet per algun pastor de la zona.

Si us sembla, recupero a continuació l'apunt original que va fer en Casamajor, així com el comentari que li vaig fer jo de tornada en aquell moment. Us enganxo, a més, la seva foto original.

475- Rellotge de sol a l'era del Naudí

Finalment hem aconseguit esbrinar la funció que realitzaven moltes de les incisions paral·leles que trobem freqüentment gravades a les parets de moltes bordes, cases, eres i pallers. El padrí de Ca l'Endrieta de Molleres, parròquia de Canillo, ens ha explicat que aquestes ratlles eren rellotges de sol rudimentaris, i que ell encara n'havia gravat algun quan era jove.

El que podeu veure a la fotografia és a l'era de Cal Naudí de Molleres, i encara s'hi pot veure el foradet per posar-hi el pal. Nosaltres hem repetit l'experiència, i el rellotge de la imatge hauria de marcar aproximadament la una del migdia.

Comentaris

Collonut! Per fi has resolt el gran misteri de les ratlletes filiformes que anàvem trobant per tot arreu... Mira que primer pensàvem que eren simples dibuixets, després vam especular que servien per comptar el bestiar... I ara resulta que són RELLOTGES DE SOL! Realment collonut! Rependré el tema al meu blog "Cinc cèntims", si me'n dones permís, perquè jo n'havia parlat allí i ara que tenim la solució, s'ha de difondre. Enhorabona per la troballa antropològica. Aquestes coses es perdran (si no les recuperem entre tots) quan mori la gent de la quinta del padrí de ca l'Endrieta. Ja deu haver passat dels 90, oi?

David Gálvez Casellas | 22-11-2008 - 12:43:33 GMT 1


En la imatge captada per Casamajor es veu l'experiència que va fer amb el palet que va inserir a l'orifici de damunt del gravat i que projectava una ombra que feia força bé la feina. Jo vaig repetir l'experiment l'altre dia amb una palleta, però no el vaig arribar a fotografiar. De totes maneres, en la primera imatge s'aprecia perfectament el lloc on s'ubicaria. El que a mi em sembla més bonic d'aquest rellotge (si el comparem amb el que mostrava Casamajor i similars) és que les ratlles semblen haver estat dibuixades damunt del traç de l'ombra, ja que segueixen una forma de vano invertit, en lloc de tractar-se de simples ratlletes verticals fetes al cap de la pedra. Vull dir que ja ens recorden molt més el dibuix dels rellotges de sol que tan bé coneixem de les masies i masos catalans.

Potser tingueu algun problema en poder besllucar el gravat de la meva foto, de traç extremament fi i que no vaig voler repassar amb llapis blanc. La llum que queia a aquella hora de la tarda tampoc no hi ajuda gaire. En tot cas, cliqueu damunt de la primera imatge per ampliar-la. La segona és un retall de la primera, pels més mandrosos.

dissabte, 26 de setembre de 2009

No costaria gaire fer-ho bé

Ara fa uns dies vaig descobrir que al portal andorra.ad feien servir una foto que jo havia fet fa temps a una de les cistes pirinenques de la Feixa del Moro. No passa res, és clar. Vegeu la imatge original aquí.

El més estrany és que feien servir la imatge per anunciar l'exposició Andorra, un profund i llarg viatge. La relació directa amb l'exposició potser està agafada amb pinces, en el sentit que no recordo que a la sala d'exposicions s'hi vegi cap peça que al·ludeixi directament a les cistes pirinenques. O rumiant-ho millor, sí que potser hi ha alguna destral o collaret directament extret de la Feixa del Moro. El que sí és cert és que la imatge de la cista s'insereix perfectament en aquest llarg viatge que diuen que com a poble vam començar el 10.000 aC amb els primers assentaments humans a la Balma de la Margineda.

Bé, deia que no passava res si la gent del portal andorra.ad havien tirat de la meva imatge. No inicialment. Sorpresa i fins i tot alegria per part meva. Llàstima, de totes maneres, que l'alegria s'hagi esvaït ara que ja fa uns quants dies que els vaig escriure per dir-los que la imatge era meva i que haurien de posar el crèdit corresponent a peu de foto. No ha estat el cas.

diumenge, 20 de setembre de 2009

Estructura curiosa

Sovint, quan pujo en bicicleta a la Rabassa seguint la ruta Aixirivall-carretera de la Peguera, els ulls se me'n van cap al vorals o al breu horitzó del següent tombant. Al tram previ a collar coll Jovell feia dies que veia una mena de marge que em cridava l'atenció. Vaig pensar que potser es tractés de les pardines d'alguna construcció antiga.

L'altre dia m'hi vaig arribar a mirar millor de què es tractava. Aquí en teniu les fotos. Jutgeu vosaltres i expliqueu-me de què es pot tractar si en teniu idea.

Per situació i per estructura, de ben segur que no era ni d'un antic colomer, ni d'una borda, ni de res semblant que jo pogués identificar. Més que probablement, només es tractés d'un marge. Ara bé, el lloc i el dibuix que traçava era força singular. A més, el marge se suporta parcialment en un gran roc.

El fet que la construcció sigui a prop de coll Jovell també feia que la meva imaginació es disparés. Ja coneixeu la meva teoria que el terme jovell no prové de l'estri agrícola jou (jugum, yugo), com afirmen Corominas i molts que el segueixen, sinó de la divinitat Jou (Jove). Segons aquesta interpretació meva els nombrosos colls de Jou (i variants: Jovell, Jovellà, Jobell, etc.) equivalen als monts o muntanyes de Júpiter presents al llarg de tota la geografia europea. Jou-pater / Jou-piter vol dir "Jou pare"= Júpiter. La precisió s'origina del fet que la divinitat original tenia tres manifestacions (era trina). Per referir-se al pare Jou, grecs i llatins van afegir l'etiqueta explicativa. A aquesta divinitat se la venerava justament en llocs elevats de pas (colls, collades, portelles) ja que era la força que dominava les muntanyes i les inclemències meteorològiques. Precisament, molts del antics llocs de veneració o culte a Jou/ Júpiter van donar pas a indrets vinculats a llegendes de bruixes (de qui al Pirineu es diu que dominaven i provocaven les tempestes). Però tornem a la realitat: aquí, de moment, malgrat la proximitat de coll Jovell, només parlem d'un simple marge.

Ara bé, hi ha un detall afegit interessant: en el roc hem trobat el que sembla ser una canal insculpida (o una esquerda artificialment modificada?). No sabem del cert per a què devia servir. Potser per a fer-hi baixar aigua? Ens falta el context.





dissabte, 19 de setembre de 2009

BTT

Sortida en bicicleta aquest matí amb una colla de gent variada. Molt dura i interessant. Hem arrencat del Parc del Segre, a la Seu d'Urgell. Un parell d'horetes amb alguna parada, gairebé tota l'estona en pujada. M'ho he passat fantàsticament bé. Ara bé, he patit com una bèstia. Certament, no estic en forma. Ara que... cal repetir un i un altre cop que fer exercici és collonut i que fer-ho a l'aire lliure al Pirineu encara més.




Cultura dels sepulcres de fossa

Ahir parlàvem amb el Jordi Casamajor --entre les claretes i cerveses que solem prendre'ns els divendres al vespre quan podem-- de diferents curiositats i troballes culturals d'aquelles que ens interessen i compartim. Entre possibles fèretres, gravats escaliformes, creus de terme, dòlmens, menhirs insculturats, gravats podoformes, etc. vam acabar parlant de la zona per la què Casamajor havia estat passejant ahir mateix a la tarda: el Solsonès. Vam acabar parlant de la cultura neolítica dels sepulcres de fossa. Discutíem si les cambres solsonianes pertanyien o no a aquesta cultura i què les diferenciava tipològicament de les cistes pirinenques (com són, per exemple, les que tenim a la Feixa del Moro, a Juberri, aquí mateix a Andorra). En Casamajor em va parlar d'algunes característiques difenciadores, que jo no tenia del tot presents.

Aquí trobareu un article força interessant relacionat amb la cultura dels sepulcres de fossa. A banda dels usos d'enterrament, a mi el que més em fascina d'aquesta cultura és la constant de l'ús de la variscita (l'autora parla de calaíta) en tots els àmbits geogràfics que menciona l'article, sovint força distants. El mineral procedia normalment d'un únic lloc, les mines de Can Tintoré a Gavà, comarca de Garraf.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Festa major de la Seu d'Urgell (gegants, 2)






Festa major de la Seu d'Urgell (gegants, 1)





Diada de Meritxell

El dia de Meritxell a les 9:30 em vaig trobar amb l'amic Juan a dos quarts de deu a Aixovall. Jo hi vaig arribar des de Sant Julià, ell des d'Aós de Civís. Vam fer la volta següent: sortint d'Aixovall, vam pujar fins a Bississarri; d'allí fins a Canòlic; de Canòlic fins al coll de la Gallina; d'allí ens vam arriar fins a Civís; de Civís a la Farga i amunt altre cop fins a Sant Julià. Un gran matí d'esport, aire lliure i companyonia. Grans paisatges i sensacions. Vam veure un gran ramat de cabres, conduït carretera avall pel pastor (dins d'un jeep) i el gos d'atura. Vam veure un voltor sobrevolant el coll de la Gallina. Vam veure uns sfumati inversemblants que partien de sota dels nostres peus i arribaven fins al Cadí i més enllà. Vam veure altre cop la pica baptismal que hi ha a l'exterior de l'església de Civís, espectacular, amb simbologia cristiana barrejada amb els pentacles de tall més pagà-popular.

Altre cop, la conclusió que sovint es fa palesa quan sortim a voltar: tenim un país i un entorn privilegiadíssims que em sembla que sovint no sabem apreciar.


Pica de Civís

Panoràmica des del coll de la Gallina

Cabrada carretera avall

Canòlic

Creu de davant de l'església de Bississarri

dilluns, 7 de setembre de 2009

Recordo els camins






L'estiu ha passat i recordo vivament els camins alemanys pels què corro normalment. Circuits, rectes, tombants, costes, tipus de sòl, vegetació, paisatges. Recordo on hi ha ombres, obaga, fresca. No m'oblido dels esforços, dels ritmes, de les acceleracions dels batecs. No m'oblido dels camps, ni dels conreus que s'hi donen. Penso encara en les temperatures concretes de dies concrets: la fresqueta que feia aquell vespre que gairebé ja no hi havia llum, la calor abrusadora d'aquella tarda en què vaig veure dues llebres. Recordo caminants, corredores, parelles, conductors de tractors, ciclistes, cavalls, genets, gossos. El soroll de les meves passes sobre la grava. Un dia el xoriguer aquell --o potser fos algun altre falcònid--, tot batre d'ales esbojarrat suspès en un punt fix de l'aire, escrutant el mínim moviment de ratolí. Recordo les rectes exposades, el sol de justícia, les gotes de suor acumulada a la barba. Tinc presents, parafrasejant en Julius, les més altes cotes de misèria assolides. També les victòries, el plaer de córrer, les sensacions de plenitud. El soroll de les meves passes sobre l'asfalt. L'altre dia uns coloms menjant en un camp o una garsa o uns corbs. No m'oblido dels camins i camps i boscs d'Alemanya que sempre m'acullen amb generositat. Les flaires: de pols, de terra molla, de polsim de blat, de prunes madures, d'humus, de pluja. Els horitzons. Els turons i les pistes de terra. Els colors dels camps i dels cels. Tinc tot de fotografies al cap i no són només d'imatges.

Mina d'extració de ferro prop de les Bordes de Conflent




L'amic Juan em va dur ahir a veure la mina que us presento a la foto. Hi hem de tornar més endavant ben equipats: amb botes d'aigua per tots i el frontal de gas de carbur. A veure fins on tira la boca. A primer cop d'ull sembla que es tracta d'una cambra simple sense bifurcacions... Ja en parlarem!

diumenge, 6 de setembre de 2009

Gravats antropomòrfics sobre fusta

Avui ha estat un dia esplèndid. BTT d'Os de Civís fins a Coll de Montaner. Vacades o escabots de vaques i cavalls. Menjar en bona companyia: aperitiu, claretes, carn a la brasa, amanit de l'hort, arròs moré, pastís d'espinacs (també de l'hort), gelats i sorbets variats, cafès, licors gallecs. Passejada en cotxe d'Os a les Bordes de Conflent. Parada en una mina de ferro, on hem entrat. Visita detallada a les Bordes de Conflent. Fotos: el campanà de l'esglesieta, una petita pica per aigua beneïda a l'exterior, un d'aquells rellotgets "de pastor" dels que ens parlava Casamajor gravat en una pedra de l'església (amb la forma de vano dels relloges de masia que coneixem), algun gravadet filiforme probablement medieval (intents no gaire reeixits de pentacles), etc. Troballa de dues pedres fogueres precioses amagades en un forat d'un mur d'una borda. A la zona hem trobat algun pentacle gravat en una porta. Però, sobretot, un preciós conjunt de gravats antropomòrfics molt semblants als trobats per Casamajor (altre cop!) a la porta de Cal Jaumet de Cava.

dissabte, 5 de setembre de 2009

La vida (no tan) secreta de la paraula “nefelibata”

Fa uns mesos l’amic Cortès em va fer descobrir un poema via Diccitionari (blog que compartim amb en Parèmies i en Gazo). Resulta que el poema és de Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català. Pertany a El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997), que va rebre el premi de la crítica en la categoria de poesia catalana el 1997. El poema fa:

Fills de la Gran Puta

d’ombra allargada i petja diminuta:

llenguallargs llepaculs de gasetilla,

funcionaris de patilla i de cartilla,

tous de carrera i bufats de bandera

creuhonorats in pectore o a la pitrera,

aprovats purulents i pestilents de nota,

putrefactes doctors en bancarrota,

catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,

torracollons públicament mefítics,

àugurs falsaris de sèquits gregaris

arraïmats pels lladrucs dels sicaris,

cagallons, cagadurs i cagadubteses

tupradors de ruïnes abruptes,

comerciants de merda selenita

llorejats amb corones d’uralita,

crítics cretins, crenetistes frenètics,

pixatinters d’excessos diürètics,

bards neotísics i protorreumàtics

més bufanúvols que nefelobàtics,

cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,

i saltimbanquis recontraacadèmics,

alts ocupants de poltrones i càrrecs

ben aclofats al tou dels vostres fems,

aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,

oh pústules de sempre i del meu temps!

El llegeixo, gratament sorprès, un cop i un altre. No tot en ell m’agrada, és clar. Però hi ha una energia, una inèrcia, una mala llet, una riquesa, una voluntat de ser vehement i barroc que em satisfà. Retallo uns quants sintagmes que em podrien ser útils. Em fa especial gràcia comerciants de merda selenita / llorejats amb corones d’uralita.

Em sorprèn de manera destacada la paraula nefelobàtics, que desconec. Em sonen paraules similars. O potser vaig errat. Començo la recerca. Miro d’escriure la biografia del terme.

No trobo nefelobàtic/a enlloc. Vull dir, en cap diccionari català. Començo a mirar el què en altres idiomes.

Sí que trobo nefelibata, en castellà. No nefelobata, sinó nefelibata. Diu que es tracta d’una formació culta del grec νεφλη, “núvol” i βτης, nom d’agent, de βανω, “caminar”. Es fa servir per descriure la persona somiadora, “que anda por las nubes”. Del cert havia d'haver llegit la paraula a Rayuela, de Cortázar, no sé quin pessó de vegades. L’havia llegit però no la recordava, ni recordava haver-la buscat mai al diccionari. Coses de la joventut. Un tira pel dret i no s’atura davant dels cultismes que li barren el pas. Només faltaria! Potser sigui gràcies a Cortázar que la paraula no s’ha perdut del tot en castellà. Dic potser. No sé si és obsolescent o estranya, desconec si ja està perduda del tot o encara roda pels llimbs de paraules (de segur un lloc amb núvols i nefelibates que passegen distrets). El fragment del capítol 31 de Rayuela en què s’empra el mot diu:

-Vos y los otros...-murmuró Gregorovius, buscando la pipa-. Qué merza, madre mía. Ladrones de eternidad, embudos de éter, mastines de Dios, nefelibatas. Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Puercos astrales.

-Me honrás con esas calificaciones -dijo Oliveira-. Es la prueba de que vas entendiendo bien.

No sé si en Cornudella no treu la idea del poema-basat-en-la-juxtaposició-d'insults-cultes d’aquest mateix fragment. Fixeu-vos-hi bé: “lladres d’eternitat”, “embuts d’èter”, “mastins de Déu”, “nefelibates”, “porcs astrals”. Porcs astrals és un altre sintagma del què prenc nota, per si de cas. És efectiu i té gràcia.

Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Sí, menys mal que Cortázar, com els seus personatges, és culte. També n’era Carlos Barral. Va escriure una història titulada Nefelibata en cromos. La va il·lustrar la seva filla Dànae (?).

Recentment, nefelibata ha estat la paraula elegida per Valerie Miles i Duomo Ediciones per titular una de les seves col·leccions. Cal ser una mica nefelibata per iniciar un projecte editorial. I més encara per posar-li el nom nefelibata a una col·lecció. (Per cert, aquesta gent són coherents fins al moll de l'os i han reeditat el Nefelibata en cromos, aquest cop amb il·lustracions de Joe McLaren.)

Abans que Cortázar (1963) i Barral (1986), el poeta nicaragüenc Rubén Darío va usar la paraula en el seu poema “Epístola”, que va escriure en homenatge a la dona de Leopoldo Lugones:

Que ando, nefelibata, por las nubes... Entiendo.

Que no soy hombre práctico en la vida... ¡Estupendo!

I la va tornar a usar a “Mar latino” (datat l’octubre de 1907):

Nefelibata contento,

creo interpretar

las confidencias del viento

la tierra y el mar...

En castellà, desconeixem cap referència d’ús abans de Darío (1867 - 1916). No gaire més tard, però, devia fer servir la paraula Antonio Machado (o el seu heterònim Pedro Carranca, nat a Valladolid el 1878), qui com es recull al Cancionero apócrifo escrigué:

Sube y sube, pero ten

cuidado, Nefelibata,

que entre las nubes también

se puede meter la pata.

Nefelibata mai no havia estat recollida en cap diccionari castellà abans de figurar al de la R.A.E. de 1984.

En portuguès, en canvi, nefelibata és registrada amb idèntic origen i significat a partir de 1899:

do Gr. nephéle, “nuvem” + bates, “que anda”

Té, però, vista la tradició de més de 100 anys, moltes més accepcions i matisos que en castellà. Ojo al piojo:

  1. Pessoa que anda nas nuvens;
  2. Lit., Diz-se do literado ou poeta excêntrico, que desconhece ou despreza os processos conhecidos e o bom senso literário;
  3. Lit., Designação de uma escola de poetas que, presos de um ideal elevado e preocupados com o requinte e a musicalidade da forma, se afastavam dos cânones consagrados na literatura;
  4. Fig., Indivíduo que, animado de um ideal, não atende aos factos da vida real, positiva.
Aquí, i pel que fa als literats, es parla d’aquells que desconeixen o menystenen els processos coneguts (desconèixer els processos coneguts.... Mmmmm!) i el sentit comú literari i opten, presos d’un ideal sublim, per formes estrambòtiques o que s’aparten del cànon. D’aquesta manera de fer, neix una escola poètica.

També:

  1. Que ou quem anda ou vive nas nuvens.
  2. Fig. Diz-se de, ou literato alambicado que despreza os processos simples, fáceis.

Aquí el segon sentit de la paraula parla del literat que menysté el processos senzills.

Més:

Diz-se de, ou literato sonhador que se serve de uma linguagem de conotações imponderáveis, puramente sugestiva. Nome dado a escritores, sobretudo poetas, de certa fase do movimento simbolista (no Brasil e em Portugal), como sinônimo de decadente.

Fonts: Dicionário Priberam da língua portuguesa on-line, Novo Dicionário Eletrônico Aurélio versão 5.0 et al.