La vida (no tan) secreta de la paraula “nefelibata”

Fa uns mesos l’amic Cortès em va fer descobrir un poema via Diccitionari (blog que compartim amb en Parèmies i en Gazo). Resulta que el poema és de Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català. Pertany a El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997), que va rebre el premi de la crítica en la categoria de poesia catalana el 1997. El poema fa:

Fills de la Gran Puta

d’ombra allargada i petja diminuta:

llenguallargs llepaculs de gasetilla,

funcionaris de patilla i de cartilla,

tous de carrera i bufats de bandera

creuhonorats in pectore o a la pitrera,

aprovats purulents i pestilents de nota,

putrefactes doctors en bancarrota,

catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,

torracollons públicament mefítics,

àugurs falsaris de sèquits gregaris

arraïmats pels lladrucs dels sicaris,

cagallons, cagadurs i cagadubteses

tupradors de ruïnes abruptes,

comerciants de merda selenita

llorejats amb corones d’uralita,

crítics cretins, crenetistes frenètics,

pixatinters d’excessos diürètics,

bards neotísics i protorreumàtics

més bufanúvols que nefelobàtics,

cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,

i saltimbanquis recontraacadèmics,

alts ocupants de poltrones i càrrecs

ben aclofats al tou dels vostres fems,

aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,

oh pústules de sempre i del meu temps!

El llegeixo, gratament sorprès, un cop i un altre. No tot en ell m’agrada, és clar. Però hi ha una energia, una inèrcia, una mala llet, una riquesa, una voluntat de ser vehement i barroc que em satisfà. Retallo uns quants sintagmes que em podrien ser útils. Em fa especial gràcia comerciants de merda selenita / llorejats amb corones d’uralita.

Em sorprèn de manera destacada la paraula nefelobàtics, que desconec. Em sonen paraules similars. O potser vaig errat. Començo la recerca. Miro d’escriure la biografia del terme.

No trobo nefelobàtic/a enlloc. Vull dir, en cap diccionari català. Començo a mirar el què en altres idiomes.

Sí que trobo nefelibata, en castellà. No nefelobata, sinó nefelibata. Diu que es tracta d’una formació culta del grec νεφέλη, “núvol” i βάτης, nom d’agent, de βαίνω, “caminar”. Es fa servir per descriure la persona somiadora, “que anda por las nubes”. Del cert havia d'haver llegit la paraula a Rayuela, de Cortázar, no sé quin pessó de vegades. L’havia llegit però no la recordava, ni recordava haver-la buscat mai al diccionari. Coses de la joventut. Un tira pel dret i no s’atura davant dels cultismes que li barren el pas. Només faltaria! Potser sigui gràcies a Cortázar que la paraula no s’ha perdut del tot en castellà. Dic potser. No sé si és obsolescent o estranya, desconec si ja està perduda del tot o encara roda pels llimbs de paraules (de segur un lloc amb núvols i nefelibates que passegen distrets). El fragment del capítol 31 de Rayuela en què s’empra el mot diu:

-Vos y los otros...-murmuró Gregorovius, buscando la pipa-. Qué merza, madre mía. Ladrones de eternidad, embudos de éter, mastines de Dios, nefelibatas. Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Puercos astrales.

-Me honrás con esas calificaciones -dijo Oliveira-. Es la prueba de que vas entendiendo bien.

No sé si en Cornudella no treu la idea del poema-basat-en-la-juxtaposició-d'insults-cultes d’aquest mateix fragment. Fixeu-vos-hi bé: “lladres d’eternitat”, “embuts d’èter”, “mastins de Déu”, “nefelibates”, “porcs astrals”. Porcs astrals és un altre sintagma del què prenc nota, per si de cas. És efectiu i té gràcia.

Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Sí, menys mal que Cortázar, com els seus personatges, és culte. També n’era Carlos Barral. Va escriure una història titulada Nefelibata en cromos. La va il·lustrar la seva filla Dànae (?).

Recentment, nefelibata ha estat la paraula elegida per Valerie Miles i Duomo Ediciones per titular una de les seves col·leccions. Cal ser una mica nefelibata per iniciar un projecte editorial. I més encara per posar-li el nom nefelibata a una col·lecció. (Per cert, aquesta gent són coherents fins al moll de l'os i han reeditat el Nefelibata en cromos, aquest cop amb il·lustracions de Joe McLaren.)

Abans que Cortázar (1963) i Barral (1986), el poeta nicaragüenc Rubén Darío va usar la paraula en el seu poema “Epístola”, que va escriure en homenatge a la dona de Leopoldo Lugones:

Que ando, nefelibata, por las nubes... Entiendo.

Que no soy hombre práctico en la vida... ¡Estupendo!

I la va tornar a usar a “Mar latino” (datat l’octubre de 1907):

Nefelibata contento,

creo interpretar

las confidencias del viento

la tierra y el mar...

En castellà, desconeixem cap referència d’ús abans de Darío (1867 - 1916). No gaire més tard, però, devia fer servir la paraula Antonio Machado (o el seu heterònim Pedro Carranca, nat a Valladolid el 1878), qui com es recull al Cancionero apócrifo escrigué:

Sube y sube, pero ten

cuidado, Nefelibata,

que entre las nubes también

se puede meter la pata.

Nefelibata mai no havia estat recollida en cap diccionari castellà abans de figurar al de la R.A.E. de 1984.

En portuguès, en canvi, nefelibata és registrada amb idèntic origen i significat a partir de 1899:

do Gr. nephéle, “nuvem” + bates, “que anda”

Té, però, vista la tradició de més de 100 anys, moltes més accepcions i matisos que en castellà. Ojo al piojo:

1. Pessoa que anda nas nuvens;
2. Lit., Diz-se do literado ou poeta excêntrico, que desconhece ou despreza os processos conhecidos e o bom senso literário;
3. Lit., Designação de uma escola de poetas que, presos de um ideal elevado e preocupados com o requinte e a musicalidade da forma, se afastavam dos cânones consagrados na literatura;
4. Fig., Indivíduo que, animado de um ideal, não atende aos factos da vida real, positiva.

Aquí, i pel que fa als literats, es parla d’aquells que desconeixen o menystenen els processos coneguts (desconèixer els processos coneguts.... Mmmmm!) i el sentit comú literari i opten, presos d’un ideal sublim, per formes estrambòtiques o que s’aparten del cànon. D’aquesta manera de fer, neix una escola poètica.

També:

1. Que ou quem anda ou vive nas nuvens.
2. Fig. Diz-se de, ou literato alambicado que despreza os processos simples, fáceis.

Aquí el segon sentit de la paraula parla del literat que menysté el processos senzills.

Més:

Diz-se de, ou literato sonhador que se serve de uma linguagem de conotações imponderáveis, puramente sugestiva. Nome dado a escritores, sobretudo poetas, de certa fase do movimento simbolista (no Brasil e em Portugal), como sinônimo de decadente.

Fonts: Dicionário Priberam da língua portuguesa on-line, Novo Dicionário Eletrônico Aurélio versão 5.0 et al.