Vàrem parar-nos també a veure unes pardines, les de l'anomenada Borda Cremada. Es feia fosc i la pluja va començar a canviar cap a pedra. L'efecte de la llum del flash rebotada contra les gotes gairebé gelades és força peculiar.
El grapat de carreroles (que vaig agafar prop d'una de les cabanes de pastor que ens vàrem estar mirant) va ajudar a completar el topping d'una de les fantàstiques pizzes a l'argentina que ens va preparar el Juan. Una mescla perfecta entre la idea original i el que t'ofereix el territori.
Les cabanes de pastor eren molt elaborades i ben fetes. Vaig entrar en dues per veure si sota sostre la terra estava aixuta... I va resultar que no! Penseu que fa molts dies que plou. Una cosa és oferir aixopluc al pastor una estona i l'altra resistir sense cap filtració tants i tants dies seguits de pluja. De totes maneres, són construccions senzilles però fascinants: les lloses del sostre recorden les de les cistes pirinenques (que recordem que eren sepulcres). Així, els nostres avantpassats usaven tècniques constructies i materials similars per viure i morir. Té sentit!
Les canals baixen molt plenes. Els rius, també. Els camps ja no filtren més l'aigua, que s'escola vessants avall. Fins i tot s'estan imposant salts d'aigua en llocs on tradicionalment no n'hi ha, caient ben a tocar de la carretera, per exemple. Aquesta aigua ha estat collonuda fins ara: ha caigut al llarg d'un munt de dies i de manera seguida, però ara comença a fer una mica de por pensar com anirà la cosa més avall si no afluixa.
Tornant a les cabanes: un home del poble mort fa tres o quatre anys li havia explicat que ell havia fet nit en una s'elles quan era un vailet de poc més de dotze anys, ja que havia passat per allà amb les ovelles venint de lluny. D'això deu fer només una setantena d'anys, calculo jo. Quan t'imagines deixar el teu fill de dotze anys sol a la muntanya amb el bestiar, fent nit dins una cabana d'aquestes, no pots deixar de pensar en com han canviat les coses en un lapse de temps tan curt. La cabana, doncs, malgrat semblar en perfecte estat i molt nova, ha de tenir com a mínim un segle de vida.
El grapat de carreroles (que vaig agafar prop d'una de les cabanes de pastor que ens vàrem estar mirant) va ajudar a completar el topping d'una de les fantàstiques pizzes a l'argentina que ens va preparar el Juan. Una mescla perfecta entre la idea original i el que t'ofereix el territori.
Les cabanes de pastor eren molt elaborades i ben fetes. Vaig entrar en dues per veure si sota sostre la terra estava aixuta... I va resultar que no! Penseu que fa molts dies que plou. Una cosa és oferir aixopluc al pastor una estona i l'altra resistir sense cap filtració tants i tants dies seguits de pluja. De totes maneres, són construccions senzilles però fascinants: les lloses del sostre recorden les de les cistes pirinenques (que recordem que eren sepulcres). Així, els nostres avantpassats usaven tècniques constructies i materials similars per viure i morir. Té sentit!
Les canals baixen molt plenes. Els rius, també. Els camps ja no filtren més l'aigua, que s'escola vessants avall. Fins i tot s'estan imposant salts d'aigua en llocs on tradicionalment no n'hi ha, caient ben a tocar de la carretera, per exemple. Aquesta aigua ha estat collonuda fins ara: ha caigut al llarg d'un munt de dies i de manera seguida, però ara comença a fer una mica de por pensar com anirà la cosa més avall si no afluixa.
Tornant a les cabanes: un home del poble mort fa tres o quatre anys li havia explicat que ell havia fet nit en una s'elles quan era un vailet de poc més de dotze anys, ja que havia passat per allà amb les ovelles venint de lluny. D'això deu fer només una setantena d'anys, calculo jo. Quan t'imagines deixar el teu fill de dotze anys sol a la muntanya amb el bestiar, fent nit dins una cabana d'aquestes, no pots deixar de pensar en com han canviat les coses en un lapse de temps tan curt. La cabana, doncs, malgrat semblar en perfecte estat i molt nova, ha de tenir com a mínim un segle de vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada