Gravats sobre murs d'església a Andorra (bis)

L'amic Casamajor em va retreure la mala definició d'alguna de les fotos que vaig fer dels gravats de tota mena trobats sobre pedres d'una església d'Andorra. M'ho va retreure amb tota la raó. Passa que no sempre puc fer les fotos amb el temps, la definició i la llum que jo voldria. Principalment perquè el detall i la precisió que volen alguns gravats filiformes és bestial. També perquè no disposo d'una càmera suficientment bona. Penseu que molts d'aquests gravadets són pràcticament il·legibles in situ, diríem que gairebé invisible a l'ull no ensinistrat. Si hi hagués interès per part de les autoritats que s'encarreguen del patrimoni cultural, suposo que podrien fer-ne calcs on es revelarien els traços amb tot detall. Jo no m'he permès mai fer tal cosa, per prudència. No voldria que ratlletes (sobretot en el cas d'alguns escrits o signatures) tan fines que es poden esborrar amb el dit es poguessin malmetre.

Donc, com deia, vaig tornar a visitar el lloc i vaig repetir algunes fotos per tal de veure si podia aconseguir-ne més detalls. Vaig esperar un dia asolellat i que el sol fos alt. No sé si els resultats milloren les imatges prèvies, fetes més tard i amb dia ennuvolat.

Per cert, penso que he pogut desxifrar una de les inscripcions. Crec que es tracta d'una variació del proverbi en llatí medieval "Cum stulto stultus, sapiens sis cum sapiente". En aquest cas concret, penso que hi ha alguna alteració en l'ordre: "Cum stulto stultus sis cum sapiente sapiens". La meva traducció seria: "Sigues neci amb els necis i savi amb els savis".


CLIQUEU DAMUNT DE LES IMATGES PER PODER APRECIAR-NE ELS DETALLS.

Pedres d'any de construcció (Prats i Ransol)

Pedres d'any de construcció (Canillo)

Sornàs 2

A Sornàs, en zona urbanitzada, mentre pujava cap als camps del fals dolmen, vaig trobar una pedra clavada. Suposo que era una protecció per tal que màquines o camions que trenquen per la pista no facin malbé la columna de pedra de la vora. Suposo que es tracta d'una cosa recent. Suposo...

De totes maneres, una fita o un menhir sovint no és res més que això: una pedra clavada i mantinguda dreta en algun lloc per algun motiu, una pedra que tradicionalment se sap que "sempre" ha estat dreta i així es manté, una pedra que pot canviar d'ús al llarg de les generacions (protecció, orientació, terme, fertilitat, bon averany, qui ho sap exactament). Si algú del poble vingués i digués que aquesta pedra concreta ha estat allí des de temps immemorials, quina seria la nostra reacció!? Llàstima que aquí no sigui el cas!

Canvi de tema. Després, a la Cortinada, torno al lloc per on vaig rondar la primera vegada que vaig pujar-hi a mirar si identificava el lloc on havia estat clavat el menhir de Sant Cristòfor. Vaig tornar-hi fa un parell de dies, aquest cop buscant la fita aquella que mostro en el post precedent... No la trobo. Torno a veure, això sí, una pedra en el límit d'un camp just a sobre de la carretera, una pedra sense més importànica aparent però que ja el primer cop va cridar la meva atenció. Me la torno a mirar de molt aprop i no hi distingeixo cap marca sospitosa, cap inscripció, cap senyal. Res. Està sostinguda per una base grollera de morter. Estrany però irrellevant.

Ja lluny d'allí, seguint una pista de l'amic Casamajor, intento si sé veure cap gravat en els murs exteriors d'una altra església. Sí. Alguna coseta trobo. Res de l'altre món, però.

Sornàs

Avui m'he arribat altre cop fins a la zona de més amunt d'Ordino. Volia tornar anar a la Cortinada, a mirar si trobava el roc aquell amb la inscripció que jo pensava que estava desaparegut. Un que Casamajor va mostrar fa un temps al seu fotoblog. És un "monument" força popular perquè el va fotografiar Valentí Claverol. Apareix al llibre Escrit amb llum. També hi ha una famosa foto de Josep Alsina en què sembla que Esteve Albert sosté el que el peu de foto defineix com una "fita de pedra". (Vegeu-ne foto adjunta)

Jo vaig especular que si havia desaparegut potser fos l'anomenada Creu del Duedra. Per què? Perquè vaig pensar que la "fita" podria, fàcilment, haver dut una creu damunt. Perquè un testimoni de la zona a qui vaig interrogar sobre el menhir desaparegut a finals del 1970s o principis dels 1980s (el que duia un Sant Cristòfor insculpit) em va dir que havien pres també la Creu del Duedra. Vaig inferir que la imatge i la creu eren una mateixa cosa. No té perquè ser cert. Ara semblaria que algú apunta la possibilitat que la "fita" encara estigui a la zona. D'aquí la meva visita d'avui.

De rampell, quan ja estava pujant cap a la Cortinada, he parat un moment a Sornàs. Sempre que passo m'arribo a veure els gravats. Sempre m'agrada tornar-me'ls a mirar, tornar-los a fotografiar. I no descarto la possibilitat de que una llum diferent o la pluja o una altra manera de mirar, em permetin descubrir algun nou símbol.

Avui he tingut l'immens plaer de conèixer la Carmen, propietària de la casa on hi ha el gravat més extens i estrany. M'ha explicat la història de la troballa. Ha sortit amb un perol ple d'aigua per mullar el roc i intentar que es veiessin millor les inscultures. M'ha confirmat el que tothom que ha vist gravats rupestres sap: la llum del matí i la del vespre, més esbiaixades, són les òptimes per veure'ls bé. Jo hi he anat a ple sol. Sort que ja conec molt bé tots els detalls. O gairebé tots. La Carmen m'ha parlat d'una anella o rodona que només es veu amb el sol baix i que jo no recordava tenir fotografiada.

Després m'ha parlat dels camps, de les creus de terme, dels litigis entre zones termeneres, d'unes bordes que té la seva família més amunt de Sornàs, de la importància que abans tenien el quarts per damunt dels comuns, etc., etc. Parlant, parlant, he acabat demanant-li per "la barraca que sembla un dolmen però no ho és". Jo en tenia notícia per un xicot que un dia (mentre jo feia fotos al roc de vora del cementiri d'Ordino) me'n va informar. Després, a Patrimoni em van confirmar que sí, que a Sornàs existia una formació curiosa que no era un dolmen.

La Carmen, en canvi, quan li he parlat de "la barraca", m'ha respost "vols dir el dolmen?". M'ha indicat de seguida com arribar-hi. Aquí en teniu una foto. El lloc, així com el camí per arribar-hi (en alguns trams treballat en la roca viva) són espectaculars.

Gravats església del Principat

Algunes fotos més de gravats filiformes trobats en pedres d'una església del Principat.

Graelles, creus, símbols que recorden el dibuix d'un "tres en ratlla" (atenció: en cap cas dic que ho siguin), les ratlletes verticals gairebé paral·leles típiques... Hi ha ben bé de tot i força.

El més interessant per a mi, en aquest cas, però, han estat una sèrie d'escrits, petits dibuixets, xifres, dates, etc. Graffiti, si voleu dir-ne així (semblants a les inscripcions trobades a la Borda de Cal Soldat que ja vaig penjar temps enrere, i que es poden trobar pertot per poc que afinem la vista). En penjo algunes mostres.

CAL FER CLIC SOBRE LES FOTOS PER AMPLIAR-LES I PODER-NE APRECIAR ALGUN DETALL LEGIBLE.

Voltant per Meritxell

Fotos força precàries fetes amb el mòbil (sí, aquell conegut moment en què la bateria de la càmera digital se t'acaba i saps que només ets al principi de la caminada).

Què veiem?

Portelles d'accés a prats a la vora del camí de Meritxell a Prats.

Un altaret "naturalista" penjat d'un arbre a tocar de Meritxell.

Un forat amb una mena de sostre de lloses a la vora d'un marge a tocar del camí que arrencava de Meritxell a Canillo.

Unes lloses clavades, com fent de terme o marcant alguna cosa en un veral del camí que arrenca de Meritxell a Canillo.

Petita balma --gairebé cova-- en la mateixa zona. Ens hi vàrem enfilar i no vàrem veure-hi res d'interés a cop d'ull ràpid.

Sobre "Llorts"

Per cert, ahir vaig penjar les fotos de Llorts i no se'm va acudir fer esment del probable origen etimològic de la paraula que explica Coromines al seu tractat sobre toponímia d'Andorra.

Va ser més tard, un cop penjades les imatges en xarxa que vaig caure-hi.

En la pàgina 36 dels Estudis de toponímia catalana, vol. II, Coromines escriu:

Llorts, que podria ésser el basc lurte 'esllavissada de terres', 'allau' (o potser, tenint en compte la pronúncia actual amb o oberta, el basc lorr= castellà 'acarreo', lortu= 'acarrear').

I, encara, en la pàgina 19, parlant del Pic de l'Hortell:

[...] és probable que el nom del Pic de l'Hortell sobre de la Coma de Llorts, es refereixi a algun pletiu o naixor d'aigua verdejant com un hort (si no és un diminutiu de Llort[s].

Així, per resumir, les especulacions de Coromines marcarien tres línies:

• 1) Llorts pot venir de lurte i tenir relació amb esllavissades de terra o allaus.
• 2) Llorts pot venir de lorr i tenir a veure amb trasllat o càrrega.
• 3) Llorts podria ser l'origen de noms de lloc de la zona que més tard s'han associat a paraules d'origen llatí, més "comprensibles", com hort i derivats.

La segona de les opcions és la que em sembla més atractiva, sabent com sabem que a Llorts hi havia mines d'on s'extreia el mineral de ferro que s'havia de transportar d'allí (el verb andorrà és menar) fins la farga.

Llorts

Em truca el meu amic Casamajor per anar a fer una cerveseta. Li he de dir que no. M'explica la darrera troballa que acaba de fer. Em burxa perquè diu que fa dies que no publico res. Ja us ho explico: no és mala fe. Vaig de corcoll amb les feines de correcció de projectes i treballs típiques d'aquesta època de l'any entre el professorat. Em falten hores, collons, per molt que la gent repeteixi allò de "la bona vida" i "vosaltres rai"!

Sé que sona a excusa però és la pura i crua veritat. Sóc a casa corregint quan voldria estar corrent o anant en bici o acompanyant la Nicole, que és amb els nanos al Parc Central.

Així que avui haurem de fer amb imatges de passejades de fa ja mesos, quan disposàvem d'una miqueta més de temps.

Aquí teniu quatre fotos de Llorts, concretament de l'església de Sant Serni. Em fixo en el de sempre: els treballs en pedra tosca, els detalls d'argolles i panys, les campanes, etc.

També, com gairebé sempre, el que em crida més l'atenció és allò que desconec o no sé ben bé què és. Aquí es dona el cas amb aquest traste de pedra... M'agradaria molt que algú m'expliqués que és i per a que es feia servir.

Au, valents!

Imatges de Juverri

Quatre fotos de Juverri (sí, a mi m'agrada escriure-ho amb "v").

Església de Sant Esteve. Detalls varis.

Comunidor de Santa Coloma

Això podrien ser les peces d'un comunidor força bàsic. Concretament, el comunidor de l'església de Santa Coloma. De fet, les "parts" que veieu aquí no semblen estar muntades del tot correctament.

Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana hi trobem:

Comunir:

2 RELIG Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.

Comunidor:

2 m ART / RELIG Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

Jo intueixo que en un primer moment podrien haver format una mena d'altaret. Qui sap si abans de la construcció de l'església, en temps pre-medievals, aquests rocs no eren ja a la zona. No dic, ni molt menys, que ja tinguessin la forma que tenen ara, perquè semblen força treballats (vores arrodonides d'algun dels blocs, forats centrals per poder clavar-hi creus forjades, etc.). Amb tot, qui sap si no havien format part d'un dolmen. Ja sabem que sovint es construïen esglésies en llocs on la creença popular considerava que hi passava alguna cosa d'especial o l'Església reaprofitava emplaçaments considerats "de culte pagà".

Un exemple. Quan parla del Roc de la Mare de Déu al Santuari del Miracle (Riner, Solsonès), Albert Fàbrega explica que no gaire lluny de les dependències del santuari, prop de l’ermita de Sant Gabriel, hi ha, termenant un camp i un bosc, un altar curiós. Després de descriure tot el conjunt (pedres laterals de l’altar, columna octogonal que es troba a prop i fou l’antiga base d’una creu) l’autor passa a parlar de la gran llosa que fa d’ara de l’altar: “Es tracta d’una pedra de grans dimensions, de forma lleugerament ovalada, però de caires i superfícies irregulars i no treballades. No hi ha gaire dubte que es tracta de la coberta d’un gran dolmen avui desaparegut.”(1) Fàbrega explica que el 1784, any en què es va bastir l’altar, el bisbe de Solsona era un docte erudit que devia saber perfectament que aquella pedra havia pertangut a un altar pagà i que calia dedicar-lo o consagrar-lo a la que sens dubte considerava única religió veritable: “S’hi instituïren llavors cerimònies cristianes com era la benedicció del terme [...] o també el seu ús per comunir les tempestes”. Resumint, hi ha prova documentada prèvia en territori català d’adaptació de material megalític per a altars amb funcions de comunidor.

És clar que a Andorra (a Santa Eulàlia d'Encamp, per exemple, o antigament prop de l'església de San Corneli i Sant Ciprià d'Ordino) també hi ha mostres d'un altre tipus de comunidor: són edificis amb teulat i oberts al quatre vents. Alguns d'aquests tenen un altaret interior (el probable origen del posterior edifici). En alguns l'altar ha desaparegut i queden només les parets o, més simplement, quatre columnes i el teulat. En d'altres hi ha l'edifici més una creu. En d'altres el bastiment servia per aixoplugar un pedró.

pedró
	[s. XIV; de pedra]
	m 1 CATOL 1 Pedra posada a terra per a sostenir un altar o una creu.
		2 Creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els sacerdots anaven a beneir el terme per demanar la protecció celestial sobre les collites.

L'equivalent als comunidors catalans es coneix com esconjugaderos, cuatropilares o esconjugaderas en llengua castellana; esconchurador o esconchuradero en aragonès; (i penso que) conjurador al Pirineu català francès.

---

(1) Fàbrega, Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya, p. 116.

Venem cotxes i motos a la via pública

Venem motos i cotxes a la via pública. A la vista de tothom. Hem muntat una paradeta en un lloc molt transitat. Té sentit, oi? Com més públic potencial, més possibilitats de vendre. Se'ns va acudir aparcar dos cotxes i un remolc amb una moto damunt en un aparcament públic. Ningú no ens ha dit res, fins ara. Tampoc no ens preocupa. Si ens preocupés, possiblement hauríem buscat una altra manera d'anunciar la mercaderia. Ja sabeu, els mitjans clàssics: anuncis a la premsa, un servei especialitzat a Internet,... Però nosaltres, no. Som més xulos que un "ocho" i fem el que ens rota. Els policies que patrullen amunt i avall de la Margineda, a la zona del pont homònim, no ens diuen res. No se'ls acut parar i fer quatre fotos i buscar qui som els propietaris a través de la matrícula. No se'ls acut venir amb la grua i endur-se els cotxes d'aquí. Tampoc han interposat cap denúncia contra nosaltres. O com a mínim a nosaltres no ens consta. Potser no puguin. Potser no hi hagi cap rètol a l'aparcament públic de la Compresa (una pretesa rotonda també coneguda amb el nom de el Cacauet) que limiti els dies d'estacionament. Potser ni estem incomplint cap normativa ni reglament. Ara, això sí, tenim unes galtes que fan feredat. Si algú vol venir a passejar per la zona i aparcar aquí els seus vehicles el cap de setmana, per dir alguna cosa, s'haurà de fer fotre i mirar d'ocupar els espais que no fem servir nosaltres. Ep, i que no resulti que ens peta per venir i posar a la venda més vehicles! Perquè si fos així ho faríem i prou. Pssst, i amb total impunitat i conyeta per part nostra, perquè és que a més ens fem un tip de riure que no vegis. Tot de franc, tu. I que algú ens digui res!

Nota bene: Pels lectors poc avisats, dir que jo no venc cap cotxe i que el text de més amunt vol ser una denúncia irònica.

Un grapat de gravadets filiformes

Avisat per un amic que en una estimadíssima esglesieta del Principat hi havia un gravat filiforme que representava una estrella de vuit puntes, ahir m'hi vaig arribar amb ganes de mirar-me tots els rocs de cada mur amb lupa. Així, no és d'estranyar que hi trobés vàries marques més en vàries roques. Les més típiques, les ratlletes verticals gairebé paral·leles, en més d'una ocasió. També vaig trobar l'estrella que m'havia indicat el meu company. També una figura d'aquelles basada en quadrats i diagonals. També una altra, no menys típica, d'una graella (alguns en diuen marelles) clàssica. Per tipologia, qualsevol d'ells podria ser medieval.

A més, en un pedra tosca he trobat una figura antropomòrfica (poc clara) i un altre símbol que no sé ni desxifrar (de tan vague com és). Aquí no es tracta de gravats filiformes, com a mínim en un dels casos. El de la figura amb forma humana, el podríem discutir.

En general, no semblen gran cosa per l'ull no habituat, però per tots aquells a qui ens agrada aquesta mena d'art o simbologia, doncs no sé ben bé en quina categoria classificar-los, és un gust poder-ne trobar d'inèdits. Avui m'hi he arribat amb la bici, el llapis blanc i la càmera. En fi, aquí us penjo quatre fotos.