Ahir diumenge vaig fer la primera sortideta de la temporada en bicicleta una mica més llarga per terres alemanyes. Els dies de cada dia faig sessions curtes en circuit asfaltat (entre 45 minuts i 1 hora a tope). Ahir, però, vaig continuar una de les rutes més turístiques que solia fer l'estiu previ. Sortir de Steinbach, encarar cap el bosc i anar buscant --a estones sobre asfalt i a estones per pista-- la fortalesa romana que hi ha a Saalburg. Un cop allí, el meu objectiu era arribar fins a Sandplacken, cosa que mai no vaig aconseguir l'estiu passat. Per què? Doncs, perquè malgrat que la distància no és llarga, hi ha un desnivell positiu considerable i gairebé constant. Arribats a aquest punt normalment ja en tenia prou i girava cua. Ahir, però, anava amb la idea d'arribar fins a Sandplacken i me'n vaig sortir. Una part del camí (6 o 7 quilòmetres) vaig veure que s'anomenava Limesweg. Penso que és el camí que marca el límit (
limes), la frontera de la incursió romana a Alemanya. Així que vaig passejar per la línia, com si diguéssim, que separava la Germania de les terres bàrbares. Genial idea, genial sensació!
Ara intentaré crear un mapa amb Google maps per mostrar el recorregut i calcular distància i desnivells. Com a mínim, el primer punt és factible... No sé pas si el segon també. El que passa és que tinc trencat el trastet compta quilòmetres, velocímetre, etcètera. De fet, "només" és qüestió de soldar un cable que s'ha desenganxat (d'una estrebada, per cert, que hi va fotre un tècnic molt patata d'Esports Jorma, a Sant Julià).
Bé, anant a les impressions de la passejada, cal dir que més enllà del cansament de cames, el passeig va ser molt agraït. Fins i tot la pesantor de cames del final és en certa manera collonuda. Passejar pel bosc aquí a Alemanya sempre m'agrada. Hi ha pistes amples, així que la gent que, com jo, no volem tallar per senders estrets, rocallosos i pendents camp pel dret, podem estalviar-no-ho. Vaig creuar-me amb la varietat de figures de sempre: caminadors amb els bastons aquells que tanta ràbia em fan del nordic-walking, ciclistes de tot pelatge, grups d'excursionistes, corredors (un parell de corredores solitàries sorprenentment atractives, d'aquelles que desperten tota mena de fantasies boscanes). Més amunt de Saalburg, abans d'arribar a Sandplacken, vaig trobar dues sorpreses interessants: (1) les ruïnes d'una petita casa forta, una mena de casa de guàrdia que devia ser una prèvia a la fortalesa. (2) Una sèrie de marques (de distància, penso) que començaven a la casa forta i que anaven (a mida que m'allunyava) fent una mena de compte enrere. Només en vaig veure tres: les marques de 100, 99 i 97. Suposo que després el sender que jo seguia es va separar de la línea de pedrons.
Una variant molt interessant del grafit: en lloc d'embrutir una façana, ara alguns artistes busquen aquelles capsotes metàl·liques que hi ha en moltes cantonades i que ja ni veiem de (mal) acostumats que estem. Són caixes de llum, telèfons, per regular semàfors... A Oberursel en vaig trobar un parell d'exemples, es tracta d'una empresa que ofereix els seus serveis. No són res de l'altre món quant a realització, però són el present i futur del grafit. Aprofitar allí on hi hagi un racó desaprofitat (ni en murs de cases particulars, ni portes, ni façanes d'edificis) i embellir-lo. Els tags, 
pintades d'eslògans, signatures cutres, etc. indiscrinats no fan gaire favor als artistes de debò. En el post sobre el Isoe, ja es veia que el paio usava també caixes d'aquestes, racons foscos perduts en un sotaescala d'un metro, etc.
