Brossa no acaba mai

L'altre dia un amic (l'escultor Jordi Casamajor) em va dir que li havia semblat estrany que en tot aquest procés magnífic de l'Abloccedari jo mai no mencionés l'obra aquella del Brossa que hi ha a Andorra la Vella... El paio m'ho va dir així, de passada, en una transició entre un punt de la conversa que manteníem a un altre.

--Ep, com? què dius? que hi ha una obra de Brossa a Andorra, al carrer? No fotis! I on és, perquè jo crec tenir molt apamades la majoria d'escultures i aquesta que dius no crec haver-la vista mai...

--Sí, davant de l'STA, en un jardinet.

--I una merda, home, si he passat per allí un munt de vegades i mai no m'hi he fixat que hi hagués res.

--Segur que no l'has vista perquè està molt mal situada i és molt petita i discreta... Has d'anar passejant tranquil o que t'ho hagin dit per veure-la, i ja saps que mai ningú no passeja tranquil pel centre d'Andorra...

--I quina mena d'escultura és?

--És molt ben parida. Una taula partida pel mig per un mur de maons. Una tauleta.

--Qui sap si no simbolitza la incomunicació. Potser per això no l'he vista.

--Ves a trobar-la i fot-li quatre fotos, home. T'agradarà.

Dit i fet.


NB: Fixeu-vos com en la primera foto s'ajunten l'escultura de Brossa i les làpides del cementiri Brossa que vaig fer servir en un dels meus posts d'homenatge a l'Abloccedari. Qui no hi veu és ben bé perquè no vol. La taula, per cert, fa tota la pinta de ser de bronze. Rotllo Picasso, seguint la sèrie: objecte real, motlle d'objecte, bronze, foneria, escultura que sembla l'objecte però ja no l'és.