Revista Portella: crítica d'Alexandra Grebennikova a 'Fòrum.ad' 10.12.2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.



Publicat originalment a Fòrum.ad i reproduït aquí amb el vist-i-plau de l'autora, a qui tornem a agrair la deferència.