Sentit comunal? [article del 'Periòdic d'Andorra']

Els topònims de la discòrdia: el que diu la Comissió

dimecres, 9 de febrer de 2011 02:0

• 'Aubinyà', 'Canòlic' i 'Juverri' són tan o més tradicionals que 'Auvinyà', 'Canòlich' i 'Juberri'

A. L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Canòlic ha durat només tres mesos: Canòlich torna a ser Canòlich; no ha calgut ni canviar la senyalització.

Foto: TONY LARA

Si la tradició ha de ser l'argument determinant per decidir els noms de lloc oficials, els guanyadors de la Guera del topònim haurien d'haver sigut Aubinyà, Canòlic i Juverri, tal com proposava la Comissió de Topínima –i tal com va aprovar el Govern a l'octubre. I les derrotades, Auvinyà, Canòlich i Juberri, que eren les grafies preferides pel comú de Sant Julià, avalades exclusivament per l'argument de la tradició i que s'han acabat imposant després de la vergonyant marxa enrere protagonitzada la setmana passada pel mateix executiu. Això és el que es desprèn de l'estudi tècnic amb què la Comissió va justificar l'opció per Aubinyà, Canòlic i Juverri, els tres termes ara desestimats.
Per al primer, la Comissió apel·la a arguments d'autoritat i etimològics, i finalment –atenció– també a la tradició. Així, tant la Geografia i diccionari geogràfic (GDC), editat el 1977 i l'únic oficial fins a l'aprovació del Nomenclàtor, com la Gran Enciclopedia Catalana (GEC) s'inclinen per Aubinyà, amb b. L'etimologia indica que el terme prové del llatí albinianus, adjectiu del nom de persona Albinius, i pel que fa a la tradició, la Comissió sosté que la grafia amb v «ha compartit espai al llarg dels segles amb la grafia amb b», fins al punt que als mapes dels segles XVI i XVII només s'escriu amb b, al segle XIX conviuen b i v, i només al XX Auvinyà guanya terreny a Aubinyà. Una tradició, la v, com es veu molt més recent que la seva rival.
Amb Juverri passa un cas similar: el terme prové, recorda la Comissió, de jou, ‘coll de muntanya', i per tant s'ha d'escriure amb v, per la relació fonètica entre u i v. Pel que fa a la tradició, entre els segles X i XV s'escriurà «sempre» amb v: Joverra, Iuverre, Ioverre... Entre els segles XVI i XX conviuran Juverri i Juberri, «amb certa preferència de la forma amb b, però no pas predominant», admet la Comissió. I no serà fins al XX que la grafia amb b es converteix en «hegemònica». De tot plegat, conclou, «la grafia b ha acabat imposant-se molt recentment», i «la tradició no permet certificar que Juberri sigui la més usual al llarg de la història». Per tant, i segons l'etimologia, «només la grafia Juverri és possible». L'última canonada de la Comissió arriba amb Canòlic, sense h, tan tradicional –diu– com Canòlich i Canòlig, però que a més constitueix una grafia moderna, utilitzada sistemàticament pel Govern, avalada per la GDC i la GEC i que, per acabar-ho d'adobar, és l'única que s'avé amb la normativa ortogràfica del català, facilita una hipotètica derivació i, sobretot, no contradiu l'ús corrent de la llengua: en català no existeix cap nom de lloc –cap– acabat en ch: Hostalric, Vic, Bruc, Reixac, Montblanc, Montjuic... ¿Per què Canòlic hauria de ser l'excepció?
Fins aquí, els arguments al·legats pels experts. Davant d'aquesta bateria, el comú s'ha limitat a invocar una vegada i una altra la tradició. Una tradició que, segons el Nomenclàtor, o bé certifica l'empat entre les grafies en litigi o bé es decanta decididament pels termes rebutjats (Aubinyà, Canòlic, Juverri). I tot això, amb un comú que el mateix té la pell finíssima quan se li toquen aquests topònims que mostra una màniga insòlitament ampla a l'hora de batejar Naturlandia. Esdrúixola... ¡i sense accent! La llei de l'embut.