Textos pòstums, I

Ara fa una estona, amb certa sorpresa, m'he adonat que havia anat guardant textos que d'alguna manera --més o menys esbiaixada-- es referien al tema de la mort. Concretament, al tema de la mort pròpia. Encara més: textos que es referien a què passa un cop ets mort. Què passa amb el teu cos, què passa amb el teu record, què passa amb l'ànima (en cas que es cregui en l'existència de l'ànima, és clar), què passa amb el teu entorn proper, etc. En algun cas, els textos tenien a veure amb el moment previ a la mort.

La sorpresa pel fet d'haver anat acumulant aquests textos ha estat relativa. N'era certament conscient, però ha estat avui, endreçant discs durs externs i dropboxs, endreçant el que amb els mesos ha anat quedant dispers aquí i allí, que m'he adonat que havia de crear una carpeta amb el nom "Textos pòstums" (que, evidentment, és un nom provisional). Un dels primers arxius que hi he hagut d'endreçar ha estat aquest que us enganxo més avall i que recordava del disc "La mandrágora" (que escoltàvem a l'època de l'institut). En l'arxiu aquest m'he adonat (això sí que no ho recordava) que en tenia una versió a mig traduir al català.

[Tinc l'afició de traduir poemes d'altra gent... Trobo que una bona traducció d'un poema que m'agrada és una obra d'art tan complexa com l'acte d'escriptura original. Ho he fet amb Shakesperare (molt deficientment), amb Manel Gibert, amb Julio Cortázar, amb l'escriptor de comorompelaspalabras,... ).]

Quan tingui la versió en català, la publicaré aquí. Gaudiu!

El cromosoma (de Javier Krahe)

Hace tiempo que me importa un comino, 
que el último jalón de mi camino
caiga lejos de Roma.
Hace tiempo que no juego al acertijo,
tan esdrújulo de un padre y un hijo,
y una blanca paloma.

Y lo cierto es que no me desespero,
desde el día en que al célebre madero
lo comió la carcoma.
Pero si me preguntan y lo digo
aparte de algún que otro íntimo amigo
todos creen que es broma. 

Y como con eso no se bromea,
esperan que Dios me dé con la tea
de churruscar Sodoma,
o que al menos diga yo, reconfortante,
que me he hecho mahometano o protestante,
hablamos otro idioma.

Pues nada más que eso me faltaba
que tuviera que asirme a la chilaba
del profeta Mahoma,
ni a tripa de Lutero ni aún de Buda.
Prefiero caminar con una duda
que con un mal axioma.

Porque dudo que la final de este asunto,
la cosa no se acabe con un punto
sino con punto y coma,
y no espero un cielo o un infierno.
Lo más confío en que seré algo eterno
gracias al cromosoma. 

Tranquilo puedo vivirme mi historia
sabiendo que a las puertas de la gloria,
mi nariz no se asoma.
La muerte no me llena de tristeza,
las flores que saldrán por mi cabeza
algo darán de aroma.