Comunidor de Santa Coloma

Això podrien ser les peces d'un comunidor força bàsic. Concretament, el comunidor de l'església de Santa Coloma. De fet, les "parts" que veieu aquí no semblen estar muntades del tot correctament.

Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana hi trobem:

Comunir:

2 RELIG Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.

Comunidor:

2 m ART / RELIG Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

Jo intueixo que en un primer moment podrien haver format una mena d'altaret. Qui sap si abans de la construcció de l'església, en temps pre-medievals, aquests rocs no eren ja a la zona. No dic, ni molt menys, que ja tinguessin la forma que tenen ara, perquè semblen força treballats (vores arrodonides d'algun dels blocs, forats centrals per poder clavar-hi creus forjades, etc.). Amb tot, qui sap si no havien format part d'un dolmen. Ja sabem que sovint es construïen esglésies en llocs on la creença popular considerava que hi passava alguna cosa d'especial o l'Església reaprofitava emplaçaments considerats "de culte pagà".

Un exemple. Quan parla del Roc de la Mare de Déu al Santuari del Miracle (Riner, Solsonès), Albert Fàbrega explica que no gaire lluny de les dependències del santuari, prop de l’ermita de Sant Gabriel, hi ha, termenant un camp i un bosc, un altar curiós. Després de descriure tot el conjunt (pedres laterals de l’altar, columna octogonal que es troba a prop i fou l’antiga base d’una creu) l’autor passa a parlar de la gran llosa que fa d’ara de l’altar: “Es tracta d’una pedra de grans dimensions, de forma lleugerament ovalada, però de caires i superfícies irregulars i no treballades. No hi ha gaire dubte que es tracta de la coberta d’un gran dolmen avui desaparegut.”(1) Fàbrega explica que el 1784, any en què es va bastir l’altar, el bisbe de Solsona era un docte erudit que devia saber perfectament que aquella pedra havia pertangut a un altar pagà i que calia dedicar-lo o consagrar-lo a la que sens dubte considerava única religió veritable: “S’hi instituïren llavors cerimònies cristianes com era la benedicció del terme [...] o també el seu ús per comunir les tempestes”. Resumint, hi ha prova documentada prèvia en territori català d’adaptació de material megalític per a altars amb funcions de comunidor.

És clar que a Andorra (a Santa Eulàlia d'Encamp, per exemple, o antigament prop de l'església de San Corneli i Sant Ciprià d'Ordino) també hi ha mostres d'un altre tipus de comunidor: són edificis amb teulat i oberts al quatre vents. Alguns d'aquests tenen un altaret interior (el probable origen del posterior edifici). En alguns l'altar ha desaparegut i queden només les parets o, més simplement, quatre columnes i el teulat. En d'altres hi ha l'edifici més una creu. En d'altres el bastiment servia per aixoplugar un pedró.

pedró
	[s. XIV; de pedra]
	m 1 CATOL 1 Pedra posada a terra per a sostenir un altar o una creu.
		2 Creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els sacerdots anaven a beneir el terme per demanar la protecció celestial sobre les collites.

L'equivalent als comunidors catalans es coneix com esconjugaderos, cuatropilares o esconjugaderas en llengua castellana; esconchurador o esconchuradero en aragonès; (i penso que) conjurador al Pirineu català francès.

---

(1) Fàbrega, Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya, p. 116.