Article de l'Andrés Luengo sobre "El museu de l'elefant":
Pau-Xavier, l'últim excèntric
Classificació 0.00 (0 Vots)
- Peruga tanca amb 'El museu de l'elefant' el díptic sobre els Areny-Plandolit iniciat a 'Últim estiu a Ordino'
ANDORRA LA VELLA
- Peruga, als jardins d'Editorial Andorra i amb els exemplars de la novel·la dibuixant el nom de l'elefanta del títol Foto: TONY LARA
«El primer elefant que pujava fins a les valls enlairades dels Pirineus, sense comptar els trenta-sis que, segons les cròniques de l'historiador Polibi, havien format part del poderós exèrcit d'Anníbal, acabava de desaparèixer de manera misteriosa i inexplicable del passeig de Tetuan de la Seu d'Urgell». Aquest és el prometedor començament d'El museu de l'elefant, la tercera novel·la de Joan Peruga (Santalecina, Osca, 1954) i el títol amb què clausura el cicle literari consagrat a la nissaga dels Areny-Plandolit iniciat ara fa tres lustres amb Últim estiu a Ordino. Ja saben: la història més aviat desgraciada i més aviat trista de la lànguida Sumpta, traspassada el 1892 als 32 anys. Però aquesta és una altra història. A El museu de l'elefant, publicada per Editorial Andorra, Peruga avança tres decennis fins a l'agost del 1935, quan es produeix la fabulosa desaparició de l'elefant del títol. Millor dit: elefanta, de nom Júlia i vedet fins aleshores del zoo de Barcelona, cridada a convertir-se en la principal atracció del flamant Museu de Ciències Naturals que Pau-Xavier d'Areny-Plandolit i Plandolit –que ja és redundància– planejava inaugurar per la festa major d'aquell any a la reconvertida borda de la casa pairal de la família a Ordino. El que avui és l'Auditori Nacional, vaja.
La novel·la és la reconstrucció literària de la portentosa i, en ocasions, estrafolària vida de Pau-Xavier, el petit dels fills de Don Guillem –i això és molt dir, perquè Don Guillem va tenir 17 fills: set amb la primera esposa, la bella Maria Dolors Parrella, i set més amb la segona, donya Carolina Plandolit i Pelati. Un personatge «extraordinari i polièdric», per no dir absolutament excèntric per als cànons andorrans de l'època, que va exercir –successivament o a la vegada– com a metge, taxidermista, mag i hipnotista, entre d'altres dèries més o menys exòtiques i la majoria de les vegades ruïnoses. Peruga se centra a El museu de l'elefant en els últims dos anys de vida del protagonista, completament abduït per un projecte –el del Museu de Ciències Naturals– que no hauria tingut parangó a Europa. Com es veu a venir, la cosa no va acabar de la millor de les maneres, entre d'altres motius per l'adveniment de la guerra civil espanyola, que va truncar no només el museu sinó també altres projectes igualment visionaris –pistes d'esquí, balnearis, aeroport... ¿els sona?– que havien de convertir Andorra en la terra de les oportunitats.
El retrat d'aquest país de cucanya, que gràcies a l'electrificació havia despertat abruptament d'una letargia secular, és l'altre fil argumental de la novel·la: «Andorra i els andorrans es troben en el transcurs de pocs anys en un dilema sense precedents: d'un costat, el progrés que encarna Fhasa; de l'altra, el manteniment de la llibertat i la independència». Aquesta és la papereta a què haurà de fer front el Consell en una històrica reunió que havia de dirimir si se li concedia o no la pròrroga de l'explotació hidroelèctrica a Miquel Mateu, rebatejat per a l'ocasió amb el molt eufònic sobrenom de Benefactor Altruista i erigit a El museu de l'elefant en el dolent de torn. Cosa d'altra banda gens sorprenent si es té en compte que una de les últimes decisions del cap de Govern, Toni Martí, com a cònsol d'Escaldes, va ser defenestrar Mateu del nomenclàtor de la parròquia i rebatejar com a avinguda del Pont de Tosca la part alta de Carlemany.
Una exòtica fauna humana
Si hi ha un dolent, hi ha d'haver forçosament un bo, que és en aquest cas l'anarquista Mariano, ajudant de Pau-Xavier i una llicència històrica amb què Peruga ret homenatge a un oncle seu del mateix nom, combatent republicà emigrat a França amb la derrota, que va lluitar contra els nazis a la guerra mundial i que no va tornar a Espanya fins a la mort del dictador, i que encarna –diu l'autor– «les en ocasions tràgiques contradiccions, ombres i fracassos que van acompanyar l'anarquisme durant la república [espanyola] i la guerra civil».
Al costat de Mariano, de Pau-Xavier i del Benefactor Altruista –es veu que així era com es referien a Mateu els pilotes i llepaculs del moment– hi pul·lulen un rosari de personatges molts dels quals podrien donar perfectament lloc a un spin off, si se'ns permet la paraulota: des de l'enigmàtic Otto Ruhr, suposat àlies d'un altre Otto, de cognom Rahn, que va fer estada –quina casualitat– a la casa d'Areny-Plandolit i que va ser –ves per on– el que li va inculcar a Himmler la dèria pel Sant Greal, fins a Marcel·lí Vila, el Lino, i el Bonaventura Serchs, el Turi, que durant la Segona Guerra Mundial li van fer la competència a al Rick's de Humphrey Bogart des de la barra del Café d'Andorre de Casablanca, i sota els acords improbables de l'orquestra Andorran's Dancing. ¿Es pot demanar més? Ja que hi som: el tal Lino va tenir també un final a l'altura de la novel·la, quan es va perdre el rastre de l'expedició a la selva brasilera del Mato Grosso que havia aixecat per provar l'eficàcia d'un vestit contra les picadures batejat amb el nom de... ¡Andoro!
I no ens descuidéssim mai de Neus Gassó, l'abnegada esposa de Pau-Xavier, que en traspassar el marit, el maig del 1936, en va heretar els deutes i que no va tenir més remei que vendre les fabuloses peces del Museu de Ciències Naturals –inclosos la Júlia, una girafa i un cocodril dissecats– al museu de Zoologia de Barcelona. Com es veu, una fauna humana digna de Pau-Xavier, autor de llibres de títol portentós –Las maravillas de la magia moderna, Cultivo de la estética y belleza de la mujer–, soci fundador de la Societat espanyola d'il·lusionisme, i que no va tenir manies a sortir als escenaris del Paral·lel transmutat en el Baró Màgic. Tot i que aquest últim extrem és una altra llicència de l'autor. O potser no.
Un cas, com es veu, i també una mina literària que, com en el cas de Boris Skossyreff –que, per cert, també té a la novel·la un cameo incidental– va esperar durant decennis el seu descobridor: Peruga, òbviament, que hi va arribar primer, que hi farem. Insisteix que no es tracta de la continuació d'Últim estiu a Ordino; simplement, de la conclusió d'una saga literària i –diu– d'un deute pendent amb la Sumpta. Però tampoc ens en refiem gaire perquè –afegeix– hi ha tantes novel·les ocultes a la casa d'Areny-Plandolit que «potser no he tancat definitivament el cicle». En qualsevol cas, una excusa perfecta per reeditar la novel·la primigènia, avui incomprensiblement esgotada. La presentació oficial, el 9 d'abril a la Llacuna. I si em permeten un consell, no perdin l'oportunitat de conèixer Pau-Xavier. No només era un bon home, com li diu la Marieta a Peruga, sinó també i sobretot un excel·lent company de viatge.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada