REPORTATGE
La memòria de l’elefant
N’hi ha que n’havien sentit a parlar, d’aquell museu de ciències naturals a Ordino, amb girafes i cocodrils farcits de palla, efímera experiència impulsada per Pau Xavier d’Areny-Plandolit. Joan Peruga el rescata i novel·la la peripècia a ‘El museu de l'elefant'
| Mitja: 10.0/10 (2 vots) |   | Galeria Fotos |
"N’hi ha qui encara en parla, però el record és com una nebulosa”.
Explica l’escriptor, que un bon dia va ensopegar amb documentació, escassa però molt clara, que dóna fe de l’existència d'aquest museu. Incloent-hi alguna fotografia: Pau Xavier i fills al costat dels cocodrils dissecats. “Imagineu-vos quin espant a l’Ordino de l’època.” Bon punt de partida per a un autor a qui havien quedat deutes pendents amb la nissaga dels Areny-Plandolit després d'Últim estiu a Ordino (premi Fiter i Rossell 1998).
La novel·la –novetat d'Editorial Andorra per a aquest Sant Jordi– comença amb un elefant femella que desapareix al bell mig de la Seu d'Urgell i a plena llum del dia de camí a Ordino. I a partir d'aquí Peruga porta el lector per un relliscós terreny entre història i ficció en una Andorra, la dels anys trenta del segle passat, que iniciava un ineluctable procés de canvi: si fins aleshores havia estat com “una creació dels viatgers romàntics”, ara es convertia en pol d'atracció per a caràcters de tot pelatge.
Entre aquests individus pintorescs, un de novel·lat però molt real: Miquel Mateu, conseller delegat de Fhasa, a qui Peruga ha batejat com el Benefactor Altruista: “Era d'aquells que es presentaven dient que les concessionàries no havien vingut aquí a fer diners, sinó a salvar el país.” De fet, recorda Peruga, és cert que en un primer moment se les va rebre amb la reverència deguda al déu del progrés, “però no van trigar a aixecar reticències pel poder que havien acumulat: no sols l’explotació elèctrica i l’execució de les carreteres, també tenien la banca, els hotels, pagaven la policia... s’havien convertit en un poder fàctic”.
La novel·la –novetat d'Editorial Andorra per a aquest Sant Jordi– comença amb un elefant femella que desapareix al bell mig de la Seu d'Urgell i a plena llum del dia de camí a Ordino. I a partir d'aquí Peruga porta el lector per un relliscós terreny entre història i ficció en una Andorra, la dels anys trenta del segle passat, que iniciava un ineluctable procés de canvi: si fins aleshores havia estat com “una creació dels viatgers romàntics”, ara es convertia en pol d'atracció per a caràcters de tot pelatge.
Entre aquests individus pintorescs, un de novel·lat però molt real: Miquel Mateu, conseller delegat de Fhasa, a qui Peruga ha batejat com el Benefactor Altruista: “Era d'aquells que es presentaven dient que les concessionàries no havien vingut aquí a fer diners, sinó a salvar el país.” De fet, recorda Peruga, és cert que en un primer moment se les va rebre amb la reverència deguda al déu del progrés, “però no van trigar a aixecar reticències pel poder que havien acumulat: no sols l’explotació elèctrica i l’execució de les carreteres, també tenien la banca, els hotels, pagaven la policia... s’havien convertit en un poder fàctic”.
Progrés versus llibertat
Aquest desequilibri va fer que un dia els andorrans es veiessin obligats a posar en un platet de la balança el progrés i en l’altre, la llibertat i la independència. “Al llibre es veurà què van decidir, jo no us ho avanço”, convida l’autor a la lectura.
La narració al·ludeix a les vagues del 1933, però per damunt perquè els fets que explica són ja posteriors. Però el conflicte té importància en la trajectòria del Mariano, anarquista aragonès que és trassumpte d’un oncle de Peruga, lluitador emigrat a França que no va retornar a Espanya fins després de la mort del dictador. “No vaig tenir gaires oportunitats de parlar amb ell i li devia una llarga conversa; és aquesta”, apuntava l’autor, nascut a Osca i qui confessa que conserva i rellegeix de tant en tant les actes d’un congrés anarquista a Saragossa, “on es dibuixava aquella societat utòpica, ideal, igualitària”, en el moment “que més gent hi havia i més convençuts estaven que un dia seria possible” allò que imaginaven.
El personatge central, és clar, és el petit de la saga, metge i taxidermista, hipnotitzador i comerciant, editor i mag professional amb espectacle al Paral·lel barceloní, a qui un dia agafa la dèria de muntar el Gran Museu Areny de Ciències Naturals i s’hi dedica obsessivament. Reprendre la peripècia de la saga era, segons va afirmar Peruga durant la presentació de la novel·la, un deure: “L’hi devia a l’Assumpta [la protagonista d'Últim estiu a Ordino i germana gran de Pau Xavier] i els ho devia als lectors, que han convertit aquell llibre en una novel·la de culte.”
Agafa força també a mesura que avança la narració el personatge de la Neus, la dona de Pau Xavier, que el va sobreviure en un parell de dècades. Ell va desaparèixer el 1936. El museu va tancar les portes el 1948 i la col·lecció d'animals dissecats es va vendre el 1955 al Museu de Zoologia de Barcelona.
La novel·la de Peruga tindrà una presentació pública el 9 d'abril a la Llacuna, amb temps suficient per arribar al partit de la Champions, promet l’autor, i la projecció d'imatges de l’antic museu.
Aquest desequilibri va fer que un dia els andorrans es veiessin obligats a posar en un platet de la balança el progrés i en l’altre, la llibertat i la independència. “Al llibre es veurà què van decidir, jo no us ho avanço”, convida l’autor a la lectura.
La narració al·ludeix a les vagues del 1933, però per damunt perquè els fets que explica són ja posteriors. Però el conflicte té importància en la trajectòria del Mariano, anarquista aragonès que és trassumpte d’un oncle de Peruga, lluitador emigrat a França que no va retornar a Espanya fins després de la mort del dictador. “No vaig tenir gaires oportunitats de parlar amb ell i li devia una llarga conversa; és aquesta”, apuntava l’autor, nascut a Osca i qui confessa que conserva i rellegeix de tant en tant les actes d’un congrés anarquista a Saragossa, “on es dibuixava aquella societat utòpica, ideal, igualitària”, en el moment “que més gent hi havia i més convençuts estaven que un dia seria possible” allò que imaginaven.
El personatge central, és clar, és el petit de la saga, metge i taxidermista, hipnotitzador i comerciant, editor i mag professional amb espectacle al Paral·lel barceloní, a qui un dia agafa la dèria de muntar el Gran Museu Areny de Ciències Naturals i s’hi dedica obsessivament. Reprendre la peripècia de la saga era, segons va afirmar Peruga durant la presentació de la novel·la, un deure: “L’hi devia a l’Assumpta [la protagonista d'Últim estiu a Ordino i germana gran de Pau Xavier] i els ho devia als lectors, que han convertit aquell llibre en una novel·la de culte.”
Agafa força també a mesura que avança la narració el personatge de la Neus, la dona de Pau Xavier, que el va sobreviure en un parell de dècades. Ell va desaparèixer el 1936. El museu va tancar les portes el 1948 i la col·lecció d'animals dissecats es va vendre el 1955 al Museu de Zoologia de Barcelona.
La novel·la de Peruga tindrà una presentació pública el 9 d'abril a la Llacuna, amb temps suficient per arribar al partit de la Champions, promet l’autor, i la projecció d'imatges de l’antic museu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada