Manipulant mots (a handful of words)

He continuat reflexionant i investigant una mica més sobre la paraula garba.

Al diccionari etimològic de la llengua alemanya de Kluge es relacionava la paraula garbe amb les idees de manipulus i de greifen, vinculades alhora amb grapat, manoll. Totes aquestes paraules i idees tenen a veure amb una única referència o mesura central: el que cap o el que es pot agafar amb una mà.

* * * * *

Greifen pot relacionar-se amb moltes arrels i paraules de diverses llengües indoeuropees, segurament fins a la forma catalana agafar. En anglès se m'acut que es pot connectar com a mínim a les paraules garb (entès com a "sheaf" o "garba") , grip, grab, grasp, gripe i grope.

grip O.E. grippan "to grip" (class I strong verb; past tense grap, past participle gripen), from W.Gmc. *gripjan (cf. O.H.G. gripfen), from root of gripe. The noun developed from fusion of O.E. gripe "grasp, clutch" and gripa "handful, sheaf."

grab 1589, from M.Du. or M.L.G. grabben "to grab," from P.Gmc. *grab (cf. O.H.G. garba "sheaf," lit. "that which is gathered up together"), from PIE *gherebh- "to seize" (cf. Skt. grbhnati "seizes," O.Pers. grab- "seize" as possession or prisoner, O.C.S. grabiti "to seize, rob," Lith. grebiu "to rake").

grasp 1382, possibly metathesis of O.E. *græpsan "to touch, feel," from P.Gmc. *graipison (cf. E.Fris. grapsen "to grasp"), from root *graip (see grope). Originally "to reach for, feel around;" sense of "seize" first recorded mid-16c.

gripe O.E. gripan "grasp at, lay hold," from P.Gmc. *gripanan (cf. O.S. gripan, O.N. gripa, Du. grijpen, Goth. greifen "to seize"), from PIE base *ghrib- (cf. Lith. griebiu "to seize"). Figurative sense of "complain, grouse" is first attested 1932, probably from earlier meaning "gripping pain in the bowels" (1601).

grope O.E. grapian "to feel about as one blind or in darkness," originally "to feel or handle," related to gripan "grasp at" (see gripe). Fig. sense is from c.1325. Indecent sense (marked as "obsolete" in OED) is from c.1300. [El sentit indecent al què es fa referència més amunt té a veure amb tocar-se o masturbar-se. Clarament, continua el vincle amb allò que es pot manipular amb la mà (valgui aquí la redundància irònica).]

No he pogut confirmar del cert si el català agafar està alhora relacionat amb greifen, grab, grip, gripe, etc. Sí que sembla estar format damunt gafa, procedent d'una arrel germànica *gaff-. La idea de gafa (i de gafet) podria ser més propera a la de "ganxo" (recordeu el castellà garfio). De fet, la paraula gafas (ulleres) castellana s'originaria en el fe que l'objecte consta de dos gafas, gafes o ganxos que se subjecten a la part posterior de les orelles.

Per cert, garba també existeix en castellà aragonès i murcià per influència del català:

garba

(Del cat. garba, y este del franco *garba; cf. a. al. ant. garba, neerl. medio garve).

1. f. Ar. y Mur. Gavilla de mieses.

* * * * *

Relacionat amb manipulus tenim manipular, manojo, manat, manoll o manyoc.

manipulation c.1730, "a method of digging ore," from Fr. manipulation, from manipule "handful" (a pharmacists' measure), from L. manipulus "handful, sheaf," from manus "hand" (see manual) + root of plere "to fill" (see plenary). Sense of "skillful handling of objects" is first recorded 1826; extended 1828 to "handling of persons" as well as objects. Manipulative is from 1836; manipulate is from 1831.

MANOLL m. 1. Manat; conjunt de coses que s'agafen amb una mà; cast. manojo. a) Conjunt de brins que el segador agafa amb la mà esquerra i talla amb un cop de falç. Etimologia: del llatí vulgar *manŭclu, var. de manŭpŭlu, mat. sign.

MANYOC m. 1. Manoll; aplec confús de coses que caben dins la mà (Gir., Empordà, Berga, Vic, Mall., Men.); cast. manojo, macolla. Etimologia: derivat del llatí *manĭa, var. de manŭa (de manus ‘mà’), amb la terminació -oc presa potser de floc [aquesta darrera idea, pensem que agafada pels pèls].

MANAT m. Feix de coses que es pot agafar i portar en una mà; cast. manojo. Especialment: a) Conjunt d'espigues o brins que agafa el segador amb la mà esquerra i que, tallats amb la falç o corbella, formen després part de la gavella (Ribagorça, Solsona, Sta. Col. de Q., Gandesa, Cast., Sueca). b) Conjunt d'espigues que agafa l'espigolera amb la mà dreta (Mall.). c) Aplec de deu troques de fil, en la filatura del cotó (Barc., Mall.). Etimologia: derivat de mà.

manojo

(Del lat. vulg. manucŭlus).

1. m. Haz pequeño de cosas que se puede coger con la mano. 2. m. Abundancia de cosas, conjunto. a manojos. 1. loc. adv. En abundancia.

* * * * *

Potser el que enganxo a continuació hauria de ser motiu d'un article diferent, però no hi ha fa res... Se'm va acudir que la paraula catalana grip (malaltia) podria tenir un origen proper a greifen, grip i paraules relacionades. Mireu:

grippe 1776, from Fr. grippe "influenza," originally "seizure," from gripper "to grasp, hook," of Frank. origin, from P.Gmc. *gripanan (see grip). Supposedly in reference to constriction of the throat felt by sufferers; the word spread through European languages after the influenza epidemic during the Rus. occupation of Prussia in the Seven Years' War (c.1760).

Una altra línia explicativa:

On admet gén., malgré la rareté de ses attest. à époque anc., que gripper remonte à l'a.b. frq. *gripan « empoigner, saisir »; cf. m. néerl. gripen « prendre, saisir », a.h.all. grifan; m.h.all. grifen, all. greifen « id. ». Cette hyp. s'appuie sur le fait que le mot gripper, attesté indirectement dans des dér. plus anc. (ca 1200, agripper; xiii^e s. gripaille ds FEW t. 16, p. 78b), semble exister av. la fin du xv^e s., mais que son emploi est limité à l'orig. à la lang. spécialisée des escrocs et des voleurs et n'est devenu courant dans la lang. commune que beaucoup plus tard, ce qui explique la date tardive de son apparition dans la lang. littér. Au sens de « atteint de la grippe », grippé est dérivé de grippe « catarrhe » suff. -é*. D'apr. Bl.-W.^2-5 gripper pourraît être dér. du subst. grippe*; de même que griffer* viendrait de griffe*

Vegeu també:

Una afegitó per a germanòfils que saben que got.= Gotisch, ahd.= Althochdeutsch, mhd.= Mittelhochdeutsch, etc. [Grimm Wb.]:

GREIFEN

1) gemeingerm. wort: got. greipan; ahd. grîfan, mhd. grîfen; alts. grîpan, mnd. gripen; afries. grîpa, ofries. grîpen, wfries. gryppjen; mnl. gripen, nnl. grijpen; ags. grípan, engl. gripe; anord. grípa, norw. schwed. gripa, dän. gribe. aus dem germ. entlehnt frz. gripper packen, griffe klaue, griffer mit klauen ergreifen, lomb. grippâ wegschnappen. aus einer idg. wurzel ghrib-, die wiederkehrt in lit. grëbiù, grë̃pti greifen, dazu das iterat. graibaũ, graibýti umhergreifen; lett. gribēt verlangen, wollen, griba wille.

Fonts: DCBV, Etymologisches Wörterbuch Kluge, diccionari de la RAE, Online Etymology Dictionary, Le Trésor de la Langue Française Informatisé, Dizionario Etimologico Italiano Online, Deutsches Wörterbuch von Jacob Grimm und Wilhelm Grimm.

Garba

Relacionat amb l'apunt d'ahir, us enganxo l'entrada garba del Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll. Clarament, amb el pas del temps perdem paraules o les fem servir menys (es tornen obsolescents) perquè les accions o els objectes que descriuen ja no formen part del bagatge comú de la majoria de la població parlant. Evidentment, garba és una paraula encara vigent, però compareu el que en sabem amb el que ens expliquen a continuació (entendre bé l'entrada voldria dir, a més, saber què és una gavella, un manoll, etc.):

GARBA f.

1. Feix d'espigues tallades i lligades, que generalment es compon d'algunes gavelles (or., occ., val., bal.); cast. haz.

Exs.: De palea I fex, et IIII garbes de ciuada, doc. a. 1168 (RLR, iii, 289). Com és açò garba ligada que passe axí?, Somni J. Joan 1384. Enfonsat fins a mig cos dintre les garbes xardoroses, Ruyra Parada 75.

Garba vigatana: la que consta de dues gavelles posades en la mateixa direcció (Urgell, Segarra, Camp de Tarr.).

Garba grossa: la que es compon de moltes gavelles, les quals estan col·locades alternadament en sentits contraris (Segarra, Camp de Tarr.).

Garba de vena: garba d'ordi o de civada ja plena o granada, però no seca, que es dóna al bestiar (Manacor).

Ex.: «Es cavall de can Blau té | carn fusa damunt s'esquena; | dona-li garba de vena, | i en s'estiu farà paper» (cançó pop. Mall.).

Garba trutja: garba torta o molt mal feta (Petra, Campos, Manacor, Llucmajor).

Garba a cabell o garba plantada: la garba d'arròs mullat per la pluja o per l'aigua del casell, la qual, sense desgarbar, es col·loca dreta, deixant en alt les espigues perquè s'assequin millor (Val.).

Traginar garbes: portar-les del camp a l'era per batre-les. Fer garbes: reunir i lligar les gavelles formant la garba.

2. Feix de coses de qualsevol mena reunides i lligades a manera de garba d'espigues; cast. manojo, haz.

Exs.: Vint garbes de lances, doc. a. 1396 (Arx. Cor. Ar.). Una garba de quatre ganiuets, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Una garba de ganivetes fornida, doc. a. 1494 (BSAL, vii, 418). Garbas de flors que florian en ple hivern, Oller Fig. pais. 71.

Una garba de canyes: conjunt de 50 o 100 canyes lligades. a) fig., es diu també de coses immaterials. La rossa garba de gràcies fèrvides, Caymari Poem. Const. 38.

Locucions:

a) Comprar en garba: comprar en gros, sense triar, així com ve (Aguiló Dicc.).

b) Girar-se la garba (o les garbes) a algú: girar-se-li la sort, deixar d'esser sortat i caure en la desgràcia.

c) Haver-hi una garba (de coses, de persones): haver-n'hi una gran quantitat (Rosselló).

Refranys:

a) «Any de dargues, any de poques garbes»: vol dir que l'any de molta neu no sol esser abundós de collita.

b) «Per Sant Joan, les garbes al camp»; «Per Sant Pere, les garbes a l'era»; «Pel juliol, les garbes a l'era i els bous al sol»: es refereix a l'època bona per a segar i batre.

c) «Tant estrenyen la garba, que el vencill se romp»: significa que les coses violentes o excessives arriben a acabar malament.

Cultura popular:

Les dimensions i pes d'una garba de blat, d'ordi, etc., són molt variables segons les comarques, i depenen de la manera de formar els manats o manolls, del nombre d'aquests que componen una gavella, del nombre de gavelles que formen la garba, etc. Generalment els segadors de cada comarca tenen una norma més o menys fixa sobre el nombre de gavelles de què s'ha de compondre la garba, però de vegades dins una mateixa localitat es troben diferències prou considerables en aquest compte. Quant al nombre de gavelles o gavells, segons les nostres dades recollides directament podem dir que una garba té normalment:

dues gavelles (Biar, El Pinós); tres gavelles (Esterri, Oropesa);
tres o quatre (Blanes, Sueca, Gandia, Pego, Sanet); de tres a cinc (Mont-roig de Sió);
quatre (Les Garrigues, Vallès, Castelló de Farfanya, Morella, Cinctorres);
de quatre a cinc (Vall d'Àneu, Penedès);
cinc (Guàrdia de Tremp, Vistabella del Maestrat);
de cinc a sis (Alcoi);
de sis a set (Manresa);
de nou o més (Calasseit);
de nou (Santanyí);
de vuit a dotze (Manacor, Artà);
de vuit a deu (Ciutadella, Ferreries).

Hi ha regions on no es fan gavelles, sinó que la garba es compon només d'alguns manats o punyats (com és ara a Andorra, Pobla de L., Bagà, Senet de Barravés, Pont de S., Bonansa); de vegades formen la garba de vuit a dotze falcats (Aín), altres vegades són de dotze a quinze (Xàtiva); a Palafrugell es fa la garba de vint grapats, a Castellterçol de sis o set braçats; a les comarques on es sega fent estassades, la garba es compon de dues estassades (Molló, Berga, St. Bartomeu del Grau, Solsona, etc.).

Fonètica: gáɾβə (pir-or., or., bal.); gáɾβa (Andorra, Esterri, Pobla de S., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); gáɾβɛ (Sort, Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Falset, Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); ɟáɾβə (Palma, Manacor, Pollença); ɟέ̞ɾβə (Felanitx).

Intensius:

a) Augmentatius: garbassa, garbarra, garbarrassa.

b) Diminutius: garbeta, garbetxa, garbeua, garbiua, garbona, garbó, garboia, garbarrina.

c) Pejoratius: garbota, garbot.

Etimologia: si bé el DCVB ens avisa que la paraula s'origina en el "germànic", l'Etymologisches Wörterbuch Kluge (20a reedició, de 1967) precisa que prové de l'antic alt-alemany garba, mateix significat 1.

Imatge: oli d'Abel Grimmer. Font: Wikipedia, entrada Garbe (versió alemanya). Alguns detalls:

Künstler		Grimmer, Abel
Titel		Deutsch: Der Sommer
Jahr		1607(1607)
Technik		Deutsch: Öl
Ausmaße		Deutsch: 33 × 47 cm
Momentaner Standort		Deutsch: Koninklijk Museum voor Schone Kunsten	Deutsch: Antwerpen
Bemerkungen		Deutsch: Allegorie

Fer l'agost?

Pels camps propers a Steinbach ja estan fent l'agost. Passen les segadores mecàniques de blat i deixen unes fileres d'espigues mortes a terra. Bé, deixen la palla, perquè imagino que el gra ja el deuen prou haver recollit. Seguidament arriben amb una altra màquina i fan garbes. No sé ben bé si se'n pot dir garbes, perquè es tracta de fet d'unes grans rodes o rodets de palla enrotllats sobre si mateixos. Segur que sabeu de què parlo. Són els mateixos a tot Europa. Coses de la globalització.

El cas és que aquí fan l'agost i jo ho vaig seguint tot fil per randa perquè corro per aquí i veig les anades i tornades de tothom. Els qui passegen, els qui corren, els qui treballen el camp, els qui van a cavall... Aquest cop he vingut en avió i no he dut la bicicleta, així que surto a córrer més que no pas una altra cosa. És cert que hi ha una bicicleta a casa dels sogres, però la reservo principalment per a passejar amb la canalla perquè no em serveix per anar a endinsar-me als boscos ni per a enfilar-me turons amunt; no puc pujar al Grosse Feldberg, per exemple, com solia fer altres estius. No hi fa res! Córrer tampoc no em farà cap mal.

Vaig arribar dissabte. Al vespre vam agafar la bicicleta per anar a sopar al Sonnenhof, un llogarret plantat al mig dels camps. És una granja que han reciclat i ara és també estable de cavalls de munta i restaurant. Era el dia del meu aniversari.

Diumenge vam descansar.

Dilluns vam fer una große Runde en bicicleta amb els nens. El Nahum amb la seva flamant bicicleta de marxes, regal de la tieta Steffi, i jo amb la del meu sogre, carregant --com dissabte-- l'Aitana al portatrastes, assegudeta damunt d'un coixí. Després vaig sortir a fer la primera trotadeta de les vacances. Males sensacions, molt males sensacions! Mal d'esquena, molèsties al famós genoll dret que sempre semblo tenir sobrecarregat, feixuguesa de cames, etc. Feia molt de temps que no ho passava tan malament en un rodatge. És veritat que feia calor i que havia sortit una estoneta amb la bici, però només a passejar! Potser és que tantes claretes amunt i avall i tants dinars al bar Fenoy i alguna copeta esporàdica i el sopar aquell amb els amics... Potser el cúmul de petites llicències --que m'he anat permetent amb l'excusa que aquest juliol no només no feia vacances sinó que havia de treballar jornades maratonianes-- han acabat per passar-me factura. Dec estar més gros de l'habitual? Només vaig rodar mitja horeta, però quin patiment, amics meus!

Dimarts vam tornar a fer una volta pel camp amb la canalla. Altre cop große Runde. Mateixos actors: Nahum pedalant, Aitana assegudeta com una reina mora, el menda pedalant també. Tot molt tranquil.

Ahir al matí vaig tornar a sortir a córrer. Aquest cop tot va anar una miqueta més suau. Große Runde. Tot va anar més rodat. Després a la piscina amb els nens, la Nicole i la Steffi.

Avui, altre cop piscina. Tot molt bé. Ara espero que baixi una mica més el sol per tornar a calçar-me les Asics i comprovar si allò del primer dia eren només males sensacions o simple i rasa baixa forma. Tinc el crono ben apuntadet en alguna neurona. A veure si d'aquí a una estona, quan torni a fer el mateix recorregut de dilluns, milloro un pèl el temps.

Imatge: una garba de les antigues. Font: Wikipedia, entrada Garbe (alemany).

Ressaca de blogs 1

Ahir un tal P va entrar al meu blog David Gálvez Casellas. Potser hi havia arribat abans en moltes ocasions, no ho sé. Sé que ahir hi va passar perquè va deixar-m'hi un comentari. L'apunt corresponia al darrer lliurament de la novel·leta Res no és real, que he anat publicant de març a juny del 2009.

El tal P (àlies Palbo Malassi, sic) té un blog interessantíssim, cómo rompe las palabras, amb pessons de texts collonuts on barreja bones idees amb literatura fresca. I ho fa sense gaire pretensions. Relats sobre la base de llenguatges de programació o paradoxes lògiques i/o matemàticques, sonets amb to humorístic, limericks en castellà, reflexions filosòfiques, etc. M'ha tornat a aproximar a aquella tradició tan desenfadada i tan interessant dels Girondo, Arlt o Carballada per la banda argentina o del Juan de Mairena per la banda espanyola.

Posant-nos més aviat carrinclonets podríem dir, doncs, que la permanent ressaca d'Internet ha dut a la meva platja un mar de paraules (sí, la tria de mar no és casual). Penso que aquí i avui s'obre una nova subsecció al Cinc cèntims. Publicaré retalls --ara ja de manera sistemàtica-- de paraules, videos, fotos, etc. que hagin cridat la meva atenció. Espero que el P no s'enfadi i em doni permís per mantenir aquí la primera de les seves contribucions. Un sonet entre autèntic i irònic de si mateix:

Evangelio

Al que quiera entender, yo le prometo
a la Verdad acceso. Y el camino
es desentreverar un pergamino
escrito en el reverso de un boleto.

Todavía hay quien piensa que la posta
lo espera en cierto libro inmaculado
de ricas miniaturas ilustrado,
en lugar de en el cielo y en la bosta.

Dejáte de joder y sé feliz;
no te tomes en serio las teorías,
y en vez de hacerte el bueno, sé mejor.

La realidad es el calor del pis,
las lunas, los intérpretes, los días,
las lágrimas, las muertes, el amor.

Fortuny

La setmana passada vaig tenir l'immens plaer de poder assistir al concert que el grup Triphasic de Llibert Fortuny i l'ONCA van oferir al jardins de la Casa de la Vall. Un lloc increïble. Una organització finíssima. Un so excel·lent. Una actuació de qualitat. Quina sort que gent de la categoria dels Llibert i companyia tinguin ganes de construir aquest art tant efímer amb altra gent de la categoria dels Gerard Claret i companyia. Molt bé per tothom: músics, tècnics, organització, patrocinadors, públic. Va ser tot un plaer. Espero que no es deixin de tirar endavant accions com aquesta.

És cert que el noi (pel Llibert) és un pèl exhibicionista, però sap el que es fa amb el saxo i se li perdona tot.

A sobre, en acabar el concert vaig tenir ocasió de saludar gent coneguda i xerrar amb ells en un entorn ben relaxat: la Ministra d'Educació i Cultura Susanna Vela, el Secretari d'Estat d'Educació Josep Roig i la seva dona la Maria Talló Bosom, l'Antoni Caus, la Montserrat Ontañón i la seva preciosa filla Alba, l'Alexis Estopiñán, els meus pares, etc. etc.

No vaig poder saludar el cap de Govern, el Sr. Jaume Bartumeu. No vaig gosar molestar el Sr. Pere Canturri Muntanya, historiador, amb qui només he parlat un cop a la meva vida malgrat que compartim tants interessos prehistòrics comuns.

Per cert, ahir els meus pares m'explicaven que també hi havia la Teresa Cairat, a qui em sap molt greu no haver vist. M'hagués encantat --com sempre-- poder intercanviar quatre paraules amb ella.


En fi, us penjo aquí sota un vídeo antic del Llibert Fortuny amb el seu quintet elèctric i la XXL Big Band, un tall d'un programa del canal 33 que he trobat a YouTube.

Enjoy!

Literatura (vida) en estat pur

Per a molts, allò que s'escriu en un pamflet, un diari o un blog és literatura menor. No sé ben bé que els duu a pensar així. Potser confonen continent i contingut. Només el poema (que mai no llegiran) publicat en llibre (que mai no compraran) o la novel·la en paper tenen per a la majoria el dret a ser considerats literatura. Evidentment, sovint he discrepat d'aquest axioma. També hi ha grans merdes de novel·les i de poemaris en format llibre: amb lloms, disseny gràfic excels i lluentors variades. S'editen epistolaris i memòries i reculls de relats que són una veritable deposició. No es pot ignorar, però, l'innegable prestigi de l'objecte. Jo mateix, en aquest sentit, em confesso fetitxista. Però això ja és una altra història...

Avui m'he sentit intensament satisfet --com a lector purament estètic-- i emocionalment tocat d'haver pogut llegir l'article que el Màrius Serra ha dedicat al seu fill recentment mort. Si no m'erro, el Lluís --el Llullu, com li deien a casa-- va morir divendres passat. Internet en va plena. No he llegit el llibre que va fer el Màrius Serra sobre l'experiència de tenir un fill com en Lluís i que es titula Quiet. (Tinc entés que el Lluís patia una paràlisi cerebral greu, però no em voldria arriscar a dir res més i caure en les imprecisions.) Com us deia, l'article és preciós per com està de ben escrit, de mesurat, per com n'és de sentit sense caure en el clixé, ni en el dramatisme, ni en el bathos.

Escrivia més amunt que estava satisfet. Que no se'm mal interpreti. Que quedi clar que la mort del Lluís no em pot satisfer. La satisfacció neix del fet d'haver pogut reconciliar-me un cop més amb la literatura, amb el poder de la paraula, amb l'autenticitat possible, empírica, d'un art que sempre ha guiat d'una manera o altra la meva vida. Aquest cop, i en van unes quantes, des de la columna d'un diari. Enhorabona pel text, Màrius: és en aquests moments tan complicats que et jugues l'ofici. Te n'has sortit de manera magistral.


Llullu en la memoria

No me acuerdo de cómo se llama mi madre. No me acuerdo de cómo se llama mi padre. No me acuerdo de cómo se llama mi hermana. No me acuerdo de cómo se llaman mis dos abuelas, ni de si llegué a conocer a mis dos abuelos. No me acuerdo de cómo se llaman los familiares que me visitan cuando estoy en el hospital. No me acuerdo de los nombres de mis dos escuelas, ni de los muchos maestros, monitoras, fisios, cuidadoras y compañeros que he tenido. Como no me acuerdo de nada, nada puedo tampoco olvidar. No puedo olvidar a mi madre, ni cómo se llama, ni su voz de terciopelo, ni sus brazos suaves que me calientan cuando tengo frío, ni su risa de niña eterna, ni la paz que me da cada vez que me disparo, y no puedo olvidar ni olvido que me quiere, aunque no entienda sus palabras de amor. No me puedo olvidar de cómo se llama mi padre, ni de las historias que me cuenta, ni de los meneos que me pega cuando intenta vestirme, ni de su olor intermitente de tabaco ni de los gritos que suelta cuando me dice Llullu-cómo-estáás, ni puedo olvidar que por culpa suya todos me conocen por este nombre que empequeñece la boca de quien lo pronuncia. No me puedo olvidar de cómo se llama mi hermana, ni de cómo se enfada cuando nuestros padres le llaman Pepita o algún otro nombre por el estilo, ni puedo olvidar las cosas tremendas que me cuenta a la oreja, ni tampoco aquella redacción en la que explicaba que le encanta aplastarme ni puedo olvidar, sobre todo, sus inconfundibles carcajadas. No me acuerdo de la niña gitana que se llevaron a la sala de espera para bendecirla, ni de la hija del guardia civil, ni de ninguno de los compañeros de habitación con los que he convivido en hospitales todos estos años, y por eso no les olvido. No recuerdo la boca de piedra en la que mi hermana metió la mano con temor mientras yo sonreía, y por eso no puedo olvidarla. No recuerdo haberme cagado en la basílica de San Pedro, ni tampoco me acuerdo de las promesas que me hizo mi padre mientras paseábamos entre estatuas de piedra que nos miraban todo el tiempo, y por eso no lo olvido. No me acuerdo del día que mi padre me dijo Llullu por primera vez, ni tengo la más remota idea de cómo fue que todos le siguieron la corriente y empezaron a poner morros para llamarme así, y por eso ni lo olvido ni puedo olvidarlo. No recuerdo haber visto a mi primo bailando el No rompas más mi pobre corazón,y por eso no lo olvido. No olvido Eurodisney. Ni el Tibidabo ni Port Aventura ni Gardaland ni Santapark. No me acuerdo del campesino que se arrodilló a rezar por mí, ni de las cosas que le decía a su dios, ni de las caras de tonto que ponían papá y mamá, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de los dos hombres de las narices que tenían la misma cara, y por eso no les olvido. No me acuerdo de los gritos de asco que profería la dueña de un restaurante de pescado cuando me vio entrar por la puerta, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la camilla rodante que empujaban los hombres de rojo la noche que subí a una hidroambulancia, y por eso no lo olvido. No me acuerdo de la niña de etnia llullu que vivía con unos amigos de mis padres desde mucho antes de nacer yo, y por eso jamás podré olvidarla. No me acuerdo de nada, yo, y nada olvido. Nunca podré olvidar las caricias que no recuerdo haber recibido. Nunca podré olvidar las palabras que no recuerdo haber escuchado ni leído ni dicho ni escrito. Quien no recuerda no olvida. Quien no olvida recuerda. Amo, pero no lo recuerdo. Me aman, y no lo olvido. Nunca caeré en el olvido.

Màrius Serra a La Vanguardia del 27 de juliol de 2009

Nou joc 2.0: haikú

Fuges descalça,
Tal com vares arribar.
Resto: plàstic buit.

Amb aquest modest haikú participo en un nou joc.

La força del contrast

Avui he vist per primer cop el vídeo de Lilly Allen "It's Not Ok". En la pel·lícula s'enfoten de l'estètica rància, kitsch, hortera del l'oest rural profund estatunidenc. Fins aquí tot bé. La melodia de la cançó és lleugereta.

De fet, mirava i escoltava el vídeo a mitges, com acostumo a fer: em connecto a Internet i llegeixo diaris, reviso blogs d'amics i coneguts, miro el correu... Mentrestant tinc el televisor engegat en algun canal de música i així em mantinc al corrent de les novetats.

Com deia, la melodia semblava d'una lleugeresa un pelet excessiva. Per això ha saltat l'alarma quan en aquest entorn de paròdia suau, de decorat falsament ple d'atrezzo animal de granja country, m'ha fet l'efecte que la Lilly cantava sobre estar giving head amb aquella careta xata i innocent de pòmuls marcats. L'ànglès to give head equival a "mamar-la". Podia ser que la Lilly fes servir una expressió tan descarnada o només m'ho havia semblat a mi?

Abans que acabés de sonar la cançoneta, he trobat la lletra a Google. Heu-la aquí:

Oh, he treats me with respect, he says he loves me all the time,
He calls me fifteen times a day, he likes to make sure that I’m fine.
You know, I’ve never met a man who's made me feel quite so secure.
He's not like all them other boys, they’re all so dumb and immature.

There’s just one thing that’s getting in the way...
When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame!
I look into your eyes. I want to get to know you
and then you make this noise and it's apparent it’s all over.

It’s not fair and I think you're really mean.
I think you're really mean.
Yes, I think you're really mean!

Oh, you're supposed to care, but you never make me scream.
You never make me scream!

Oh it’s not fair and it’s really not ok.
It’s really not ok.
It’s really not ok.

Oh you're supposed to care but all you do is take.
All you do is take.

Well, I lie here in the wet patch in the middle of the bed.
I’m feeling pretty damn hard done by, I spent ages giving head.
Then I remember all the nice things that you’ve ever said to me.
Maybe I’m just overreacting, maybe you're the one for me!

There’s just one thing that’s getting in the way...
When we go up to bed you’re just not good, it’s such a shame!
I look into your eyes. I want to get to know you
and then you make this noise and it's apparent it’s all over.

It’s not fair and I think you're really mean.
I think you're really mean.
Yes, I think you're really mean!

Oh, you're supposed to care, but you never make me scream.
You never make me scream!

Oh, it’s not fair and it’s really not ok.
It’s really not ok.
It’s really not ok.

Oh, you're supposed to care but all you do is take.
All you do is take.

Assajo una versió ràpida en català:

Oh, em tracta amb respecte, diu que m'estima constatment,
Em truca quinze cops al dia, li agrada assegurar-se que estic bé.
Saps, mai he conegut un home que em faci sentir tan segura.
No és com la resta de nois, són tots tan ximples i immadurs.

Hi ha només una cosa que no va bé...
Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya!
Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te
i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.

No és just i crec que ets realment mesquí.
Crec que ets realment mesquí.
Sí, crec que ets realment mesquí!

Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar!
Mai em fas xisclar!

No és just i no està bé.
Realment no està bé.
Realment no està bé.

Figura que et preocupes, però només entomes.
Tot el que fas és entomar.

Bé, quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit.
Em sento terriblement utilitzada, m'he passat segles mamant-la.
Llavors recordo totes les coses boniques que m'has dit.
Potser estic exagerant, potser ets l'indicat per a mi!

Hi ha només una cosa que no va bé...
Quan anem al llit senzillament no ets bo i és una vergonya!
Et miro als ulls. Vull arribar a conèixer-te
i llavors fas aquell sorollet i és evident que s'ha acabat l'acció.

No és just i crec que ets realment mesquí.
Crec que ets realment mesquí.
Sí, crec que ets realment mesquí!

Figura que et preocupes, però mai em fas xisclar!
Mai em fas xisclar!

No és just i no està bé.
Realment no està bé.
Realment no està bé.

Figura que et preocupes, però només entomes.
Tot el que fas és entomar.

Per a mi, l'efecte de contrast fa la feina a la perfecció. Sota la melodia suau, la lletra incisiva. Sense crits, sense estirabots. Sota la relació aparentment perfecta descrita a la cançó, el problema al llit, la insatisfacció de la noia, l'egoïsme del xicot altrament cortès i encantador. Dues frases d'alt impacte queden adherides a la retina mental:

I lie here in the wet patch in the middle of the bed ("Quedo ajaguda damunt de la taca humida, al centre del llit")
I spent ages giving head ("M'he passat segles mamant-la")

Un cop més, el poder de les paraules ben dites. Long life, literature!

Encara un futur literari més incert ?

El dia 11 de març de 2009 vaig començar a publicar en el meu blog d'escrits (David Gálvez Casellas) una novel·leta que havia acabat d'escriure l'estiu previ. El llibre es diu Res no és real. Va dedicat a la meva dona, tot i que em penso que ella no ho sap. El dia 21 del present en publicaré la darrera entrada, la número 46.

El 3 de maig, a més, vaig publicar-ne la versió íntegra en format Issuu (llibre virtual) per tots aquells que preferissin marcar-se el seu propi ritme de lectura.

No sé quants lectors han anat seguint els lliuraments. Em consta que com a mínim, n'hi ha hagut un: l'Albert Roig.

Un dia, ja fa mesos, el Miquel Calsina em va parar per Sant Julià i em va demanar si tot m'anava bé. En dir-li que sí, va insistir:

-Segur que sí? I la teva filla gran?
-Tot bé, per què?
-No, per allò que vas publicar ahir...
-Allò que vaig publicar ahir? Si ahir no vaig publicar res...

Llavors hi vaig caure. Sovint deixo programades vàries entrades el cap de setmana de manera que vagin publicant-se automàticament al llarg de la setmana. El que havia llegit el Miquel era una entrada de la novel·la en què el protagonista explica que la seva filla gran ha desaparegut i està desesperat. Sembla que per un moment el Calsina va pensar que l'entrada era autobiogràfica i estava acollonit.

Pel que fa als lectors que han llegit la novel·la en versió paper, tampoc no en tenim una collita gaire impressionant: el Marc Cortès (a qui penso que el text no va desagradar del tot) i la Lourdes Martorell. La Lourdes és una lectora omnívora. Em va dir que la novel·la li havia agradat força, que la havia fet rumiar molt i que caldria que busqués editor. La millor crítica que em podia fer.

Ah, sí, també hi ha la gent --o la persona-- a qui li va tocar llegir el text com a jurat del premi Manuel Cerqueda Escaler de novel·la curta 2008. Per cert, no només no vaig guanyar jo, sinó que ningú no ho va fer: el primer premi va quedar desert. L'opinió del lector o jurat queda clara. L'amic Iñaki Rubio també hi havia presentat una obra.

En fi, que ara que ja fa set mesos que he deixat de publicar l'article setmanal al BonDia Andorra... Ara que fa unes setmanes, per vacances, no puc col·laborar llegint textos al programa de ràdio El somriure de la Medusa del Toni Caus... Ara que aviat s'acabarà això dels lliuraments del Res no és real...

Què publicaré al blog de textos literaris?

Diari d'Andorra, portada 01 07 09

BonDia Andorra, 3 de juliol

L’executiu anuncia 18 nomenaments i cessa 12 directors de departament

Escrit per Redacció

De mica en mica el nou executiu socialdemòcrata encapçalat per Jaume Bartumeu va completant el canvi en l’administració. Així, i a través d’un comunicat, el Govern va anunciar aquest dijous fins a divuit nous nomenaments de càrrecs, repartits en diversos ministeris. Concretament, des de l’executiu s’han nomenat quatre nous secretaris d’Estat i catorze directors de departament, i s’han contractat dues persones, a la vegada que s’ha cessat dotze directors de departament. El ministeri d’Educació, Cultura i Joventut és qui s’emporta el gruix dels secretaris d’Estat nomenats. Així, Joan Marc Miralles Bellera serà el secretari d’Estat d’Ensenyament Superior i Recerca, Josep Roig Càrcel exercirà de secretari d’Estat d’Educació i Clara Vives Lorenzo, de secretària d’Estat de Cultura. Quant a la secretaria d’Estat restant, correspon a Salut, Benestar i Treball i recau en Jesús de Tena Guillén. Pel que fa als serveis del cap de Govern, s’ha nomenat Sònia Castanyer López directora de protocol i s’ha contractat Sebastià Vidal Barbolla com a cap de comunicació. La secretaria d’Estat per a la Reforma de l’Administració i la Promoció de la Societat del Coneixement incorpora tres directors: Alain Mateu Montané com a director del departament de Sistemes d’Informació, fins ara anomenat departament d’Informàtica; Alexis Estopiñan Pascual com a director del departament d’Estadístiques, fins ara anomenat Servei d’Estudis, i Irene González Rillo de directora del nou departament de Suport. El ministeri d’Afers Exteriors i Relacions Institucionals nomena dues noves directores i en ratifica una. Així, Eva Descàrrega Garcia, que fins ara era directora d’Afers Bilaterals, Consulars i Unió Europea, ha estat nomenada directora del ministeri d’Afers Exteriors i Relacions Institucionals. Paral·lelament, s’ha nomenat Eva Palacios Albacar com a directora del departament d’Afers Generals, Bilaterals i Consulars, i s’ha ratificat Maria Ubach Font com a directora del departament d’Afers Multilaterals i Cooperació. Pel que fa al ministeri d’Ordenament Territorial, Medi Ambient i Agricultura, Xavier Cuenca Burzón ha estat nomenat director del departament de Medi Ambient i Pere Roquet serà el nou director del departament d’Agricultura i Patrimoni Natural, que fins ara era anomenat departament de Patrimoni Natural. El ministeri d’Educació, Cultura i Joventut presenta cinc nous directors. Olivier Codina Vialette ha estat nomenat director del departament de Patrimoni Cultural; David Gálvez Casellas, director del departament de Formació Professional i Desenvolupament Tecnològic Educatiu; Meritxell Palmitjavila Naudi, directora del departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa; Antoni Torres Mañas, director del departament de Sistemes Educatius i Sistemes Escolars; i Joan Sans Urgell, director del departament de Promoció Cultural i Política Lingüística. El ministeri d’Economia i Finances ha decidit contractar Xavier Barbado Muñoz com a responsable del departament de Pressupost i Patrimoni. Paral·lelament als nomenaments, han cessat dels seus càrrecs Gil Riba Sabaté com a director del departament d’Informàtica, Joan Soler Doria com a director del servei d’estudis, Miquel Llongueras Lluelles de director de Pressupost i Patrimoni, Sílvia Calvó Armengol com a directora de Medi Ambient, Edgar Baró Riba de de director d’Agricultura, Albert Adellach Rincón com a director del departament de banders i Josep M. Areny Aché de director del departament de la Inspecció General i Control de Qualitat. Així, també han cessat Francesca Junyent Montagne de directora del departament d’Educació Escolar i Relacions Internacionals, Cristina Martí Torres de directora del departament de Cultura, Esther Rabasa Grau de directora del departament de Formació Professional i Desenvolupament Educatiu, M. Cinta Pallé Alis de directora del departament de l’Escola Andorra, i Aitor Osorio Martí de director de l’Agència de la Qualitat de l’Ensenyament Superior d’Andorra.

Lo vistaire a RAC-1

Recordeu aquell blog que va crear el Marc Cortès i en el què col·laboro? Recordeu Lo vistaire? Recordeu l'altre vistaire, l'insigne Marià Cerqueda? Sí? Bé, donques, resulta que divendres em truca el Marc a primera hora del matí per dir-me que li havia semblat entendre que el Ramon Solsona parlaria de la paraula cascavellico a la secció 'La paraula del dia' del programa 'El món a RAC-1'. Va afegir que no havia entés del cert del cert si la paraula era cascavellico, però que si l'era, segur que en Solsona mencionaria 'Lo vistaire'. Dit i fet!

Aquí sota reprodueixo (afusello) l'apunt que el Marc va publicar sobre el nostre sigilós però inevitable assalt als mass media (Lo vistaire, a ‘La paraula del dia’ d’‘El món a RAC-1’):

Avui potser és el dia que estic més satisfet com a blocaire, i no pas per aquest bloc sinó per un altre que vaig parir ara fa un any i que comparteixo amb el David i el Marià, als quals vaig fitxar amb la carta de llibertat.

Lo vistaire és un bloc sobre el parlar de l’Alt Urgell i Andorra que vaig crear perquè em semblava que a la Xarxa hi havia poca informació sobre aquest àmbit lingüístic i perquè m’estimo molt aquesta llengua nostra tan castigada pels uns i els altres.

Doncs avui, a la secció La paraula del dia del programa El món a RAC-1, el Ramon Solsona ha parlat del nostre bloc —“que ja he visitat alguna vegada”, ha dit—, arran de la paraula del dia: cascavellito. Ho podeu sentir aquí gràcies a la gentilesa del Gran Demiürg Víctor Pàmies.

Per buscar informació sobre aquest mot a Internet, el Solsona va fer com tothom i va trobar sis ocurrències de cascavellito al Google. D’aquestes sis, dos eren de cal Vistaire, on hi ha la informació més xula sobre el mot (modèstia a part).

Avui dia, gràcies a Internet, tens accés a més documents interessants [ha dit Solsona aquest matí]. Faig sempre la mateixa apreciació: alerta, perquè Internet és ple d’inexactituds lingüístiques. En general no hi ha rigor, però si un té prou criteri, pot trobar coses interessants, eh? Aleshores hi ha una pàgina que ja he visitat alguna vegada que es diu Lo vistaire. Sabeu què era... és el que diu el subtítol del bloc... Sabeu què ‘era’ un vistaire? Aquest bloc vol ser un recull de trets del català que es perd a Andorra i l’Alt Urgell. Totes les aportacions seran molt benvingudes [...] I a Lo vistaire es parla dels cascavellicos. Es fa tot un repàs dels treballs tant de l’Alcover-Moll com del Xavier Rull [...].

Quina gràcia, tu.

A Lo vistaire hi ha un apunt sobre cascavellico, amb les variants cascavellic i cascavellito, que inclou més informació que un repàs de treballs. És la gràcia d'aquest bloc: els exemples literaris dels mots, més o menys com fan els cracs de Rodamots.

És per això que estic satisfet. Fer un bloc com aquest necessita entusiasme, feina i a vegades empentes com aquesta, perquè el temps va molt car i no podem dedicar-hi l’estona que voldríem. Però comprovar que la feina feta té utilitat i omple buits compensa i anima. I tant!

Us deixo l’apunt de cascavellico de cal Vistaire.

cascavellico

Exemple 1:

"El dia de Reis

Per esmorzar: unes sopes de llet amb una mica de sucre per als nens.

Per dinar: una sopa bona i el bullit de caldo, el gall a la cocota o carn de corder a la brasa i, per postres, es menjaven uns molls amb una mica de pa i coca. La canalla solia tastar una mica de torró o neules si els n'havien portat els reis, o la fruita que tinguessin. Per beure, hi havia una mica de vi més bo que els altres dies i una mica d'aiguardent per a les postres; si en tenien, uns cascavellicos mig assecats.

Per sopar: es feien unes sopes escaldades i un ou per beure."

Font: Josep M. Troguet. Calvinyà, ara fa temps. Memòries d'un poble de l'Alt Pirineu. Andorra la Vella: Edició a càrrec de l'autor, p. 144.

Exemple 2: "Per la Setmana Santa lo dia de Dijous Sant ere una festa pel menjar, es feve un repàs especial amb bacallà, ous esternats, ous durs, una truitada molt fina amb julivert si en tenívom, i cascavellicos o prinyons secs. Tot posat a la cocota amb aquell suquet a fer xup xup una bona estona, al foc a terra, Que bo que ere! Tot lo que es podive menjar aquets dies ere congre, arengades i bacallà. Tot això ho comprave lo Miquel quan anave a fira a Organyà."

Font: Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu (2006). Dones d’Andorra. Andorra la Vella: Crèdit Andorrà.

Nota 1: La segona edició del diccionari normatiu (DIEC2) ha incorporat la paraula cascavellicm. Pruna petita i rodona de color purpuri) com a variant dialectal no exclusiva d'Andorra. En canvi, cascavellico forma part de la dotzena d’entrades proposades el 2003 pel Servei de Política Lingüística d'Andorra perquè s'incloguessin al DIEC2 i que no s'hi han afegit. Les altres són aixarnola, borda (restaurant), buner, càbio, clípol, desempanar, desencusa, guit, llot, paniquesa i trasteria. Aquests mots, com també d'altres proposats per estudiosos del país, han quedat pendents d’estudi per part de la Comissió de Lexicografia de l'Institut d'Estudis Catalans, i en tot cas seran inclosos en una edició posterior del DIEC. L'entrada proposada era: cascavellico m Fruit del cascavelliquer, vermellós, semblant a la pruna però més petit. Al costat de cascavellico, també es va proposar l'entrada: cascavelliquer m Planta que produeix fruits semblants a les prunes, anomenats cascavellicos; l'IEC sí que ha acceptat cascavelliquer: m. Prunera d’una varietat que produeix els cascavellics.

Nota 2: Xavier Rull, al treball Presència del llenguatge jurídic i administratiu andorrà en la segona edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, diu que tant "el substantiu cascavellic ‘fruit vermellós, semblant a la pruna’ (la forma usual de la llengua parlada és cascavellico) [com] el substantiu cascavelliquer ‘planta que produeix cascavellics’ [...] també són usuals a l’Alt Urgell, la comarca veïna del Principat d’Andorra. A banda, el DCVB indica que es diu a molts altres indrets, com Puigcerdà, Vic, Lleida, la Conca de Barberà, Valls, Reus, Tarragona (en aquesta ciutat, amb la forma cascavellito i cascavelliter), etc. El DCVB entra cascavellet, que és la forma amb què designen aquesta fruita a l’Empordà (segons Griera)".

Definicions: Fruit de la prunera borda ["Vocabulari rural", dins Calvinyà, ara fa temps]. / Espècie de pruna petiteta i molt pedunculada, que està amb les altres al voltant d'un eix, de manera que semblen cascavellets (pir-or., or.); cast. cascabelillo, ciruela de dama. [DCVB]. / Cascavellet, fruit vermellós semblant a la pruna ["Lèxic", dins Per temps vell, al Pirineu, de Rodalia Pantebre].

Variants: cascavellic (El parlar d'Andorra], cascavellito [DCVB].

Etimologia: Del castellà cascabelito, ‘cascavellet’ [DCVB].

Nota 3: Curiosament, a El parlar d'Andorra, de Rosalia Pantebre, hi ha l'entrada de cascavellic, no pas la de cascavellico: "cascavellic m. Cascavellico, cascavellet: fruit vermellós, semblant però més petit que la pruna (segons Riera). És més gros que el prinyó i de color vermell, tirant a morat com més madur és. Els cascavellics espoden assecar i ablanir-los si convé, com les prunes negres." També hi ha l'entrada de cascavelliquer: m. Cascaviller: mena d'arbre, semblant al pruner, que fa els cascavellicos (Segons Riera)".

Activitat de l'escultor Jordi Casamajor

L'amic Jordi Casamajor continua fent bona feina i apareixent als mitjans de comunicació. Fa uns dies inaugurava una exposició a la galeria Art Centre --actualment ubicada al Park Hotel d'Andorra la Vella-- anomenada Escultures forcades. Aquesta exposició s'inscriu dins de la iniciativa Circuit'Art. Ara fa poc ha participat també en un concurs centrat en la realització d'un mural pictòric de grans dimensions. A més a més, continua treballant en el seu projecte per a la Biennal de Venècia 2011 (em penso que és un dels prop de vint-i-cinc artistes d'Andorra preseleccionats).

Doncs resulta que en Casamajor ha guanyat el concurs mural que mencionàvem més amunt. El projecte mereix ser explicat.

L'obra ha estat projectada per en Casamajor i serà materialitzada per l'artista conjuntament amb les nenes i nens del Kailash Hostel, a Katmandú (Nepal). De fet, l’objectiu d'aquest projecte no és simplement el de pintar la paret, com ja deveu haver imaginat. Es tracta d’implicar els nanos d'aquest centre d'acollida (hostal, orfenat) en un projecte educatiu. D'una banda es tracta de s'ho passin bé ajudant a pintar, és clar, però en realitat la cosa va més enllà. Parlem d'un projecte solidari que parteix de l'excusa artística. Es vol que els nens i nenes hagin de col·laborar entre ells; es vol fer-los partícips d'una obra cooperativa amb un artista internacional de la qual es puguin sentir orgullosos. Es pretén involucrar també el veïnat per tal de dinamitzar la zona.

El projecte és organitzat per la Fundació Muntanyencs per l'Himàlaia a través d'un concurs públic en què podien participar artistes d'Andorra i que, com ja hem dit, ha guanyat Casamajor.

La temàtica del mural havia d'estar relacionada d'alguna manera amb el medi ambient, la pau o la promoció d’una bona conducta social com la germanor, la solidaritat, etc. Es busca usar l’art com un vehicle d'expressió i comunicació, com a baula de transmissió i herència de coneixements. Es parteix de l'axioma que l’art --el treball dels artistes-- contribueix a dignificar les persones i pot representar un paper cabdal en el desenvolupament, l’educació i la formació de la gent jove.

Muntanyencs de l'Himàlaia es proposa, a través d'aquesta iniciativa contribuir

• a la felicitat dels nens i nenes amb dificultats,
• a fomentar la creació artística entre els joves,
• a promocionar, mitjançant la participació dels joves, un aprenentatge cap a la solidaritat,
• a col·laborar en l’etapa formativa d’aquestes persones, mitjançant un treball creatiu col·lectiu,
• a participar des de la societat andorrana en acciones solidàries.

Enhorabona, Casamajor!

Podeu visitar l'apunt original del qual he extret la informació pel meu blog a Projecte Mural al Kailash Hostel de Katmandú, Nepal.

Concurs de relats curts de terror Hesperia

Fa una temporadeta vaig participar en un concurs de relats de terror (vegeu les adreces de referència a la imatge d'aquí a la vora si en voleu més detalls). Avui mateix m'ha arribat per correu electrònic la notícia de la resolució. Ja us avanço que no he guanyat. Ara bé, estic encantat de la vida a l'espera de la publicació digital (també es podrà encarregar en paper) del llibre recull. Ja us en faré cinc cèntims quan sigui el moment. Aprofito per felicitar altre cop els organitzadors per la iniciativa. Va ser tot un repte escriure un micro relat de terror en 140 caracters (igual que ho va ser prèviament escriure el de ciència ficció) o el que és el mateix: un micro relat de la mida d'un missatge twitter.

Aquí teniu la resolució:

Reunides les nostres ànimes turmentades i després dels sacrificis rituals i les ofrenes als foscos déus de l'Hades els oracles han parlat i el jurat del concurs de relats curts de terror decideix que el Guanyador del Calze Sagnant de l'Infern és el relat següent:

Mirades. La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! -Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres.

de Joan Pinyol

I també, com en l'edició de relats de ciència ficció, ens hem vist obligats a atorgar un Accèssit de Vísceres Supurants per la Qualitat Literària a l'obra:

Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del què havia sortit.

de Mary Lovecraft

Afegitó: amb amor, per l'amable lector que demanava on era el meu relat (quan fem una cerveseta, coi?):

La ferum es féu més punyent i els nens es desmaiaren. S’assegué a les escales esperant l’alba. La llum del dia avançà sense arribar mai.

Camí de Canaro a Sant Pere del Tarter

Miro de començar a reactivar els diferents blogs que edito després d’una època diguem-ne força laxa quant a producció d’apunts.


Avui he trobat unes fotos que m’han recordat un d’aquells escrits que havia d’haver fet fa mesos i que van quedar en no-res. Era al final de la temporada d’esquí, un d’aquells dies dissabtes que havia deixat el Nahum a pistes però que jo vaig preferir anar a fer un tombet. Baixava en cotxe de Soldeu i un pèl més avall de la zona de Canaro vaig veure a mà dreta, enlairats, uns marges que em van cridar l’atenció. Vaig girar cua. Vaig trobar un camí que menava de Canaro a l'església de Sant Pere del Tarter per sobre de la carretera.


En un voral del camí vaig veure una pedra força curiosa que jeia mig dissimulada entre d’altres de més "ordinàries" i que un cop enlairada de terra semblava encara més curiosa que en un inici. No hi vaig saber veure cap marca.

Fixeu-vos, però, que a banda que la forma del roc sembla treballada o retocada per la mà de l'home, en la part inferior no hi té els mateixos líquens que a la de dalt. Potser jo veig visions, però semblaria que hi ha com una línia que separa en dos àmbits la pedra, suggerint la lectura que en el passat pogués haver estat clavada a terra. I fins aquí les interpretacions...

Vegeu aquí quatre fotografies força precàries de la passejada.

El Diccitionari a Rac1

Ep, fa una estona m'han dit que avui ens citaven (que citaven el Diccitionari en què col·laboro) als "Bloggies" de Rac1. El titular era força estrany:

Josep Huguet “La Generalitat no vol perjudicar els concessionaris ni els usuaris”… i Diccitionari

La qüestió és que al Diccitionari estem celebrant la II Setmana del Marro. La idea és penjar citacions "pujadetes de to", com deia l'instigador de l'invent, el Marc Cortès. Hi ha citacions sobre sexe, sobre el que es diu o pensa del sexe, eròtiques, suggerents, sobre amants, sobre persones que desperten "efectes pinotxo". Pla, Cortázar, Waugh, Burgess, Nabokov, Kavafis, de Beauvoir... Grans clàssic que es barregen amb els populars i anònims de tota la vida. Tot un plaer! Tot un gust!

Una recomanació: passeu-vos-hi, que veureu el piset!

Andorra, un profund i llarg viatge (1)

Ahir, aprofitant que la meva filla —tècnicament pre-adolescent— era al cinema plorant amb la pel·liculeta de la Hannah Montana, em vaig plantar a l’exposició que des del 7 d’abril fan a la sala d’exposicions de Govern: Andorra, un profund i llarg viatge. La vox populi —sempre una mica sàvia i una de la conya— ja l’ha rebatejada com l’Expominoves, en honor al ministre de cultura en funcions.

Precisament perquè van anunciar que duraria tot un any (?) no havia sentit la urgència d’anar-hi abans. Mal fet. Mal fet perquè ara fa poc em van explicar que una part de les peces sí que canvia de manera periòdica. Desconec de quines peces parlem. Desconec quina pugui ser la periodicitat. Sigui com sigui, quan jo vaig fer la visita ahir ja havien fet canvis. Per tant, alguna cosa em dec haver perdut. Sort que no sé quina i no em puc flagel·lar per ruc!

Parlem, però, de les coses bones. En primer lloc, vull tornar a felicitar l’Arnau Orobitg pels fantàstics dibuixos que va realitzar per l’exposició. Acompanyen una bona part de les vitrines i objectes de la primera part i són reconstruccions d’excel·lent factura i rigor. Són el complement ideal als cartellets que expliquen de quin objecte es tracta, on fou trobat, de quina època data. Situen immediatament l’objecte per via visual en el context en què era emprat, ubicant amb molta eficiència alhora el visitant davant el moment històric en qüestió.

Les imatges que us mostro aquí són un bon exemple d’això que us explico. [Us demano que em disculpeu per la mala qualitat de les fotos: són fetes amb la càmera del mòbil.] L’objecte és un fragment de llosa que es diu que podia ser part d’un tauler per jugar al marro (teoria que ja ens encarregarem de qüestionar d’aquí a uns dies en un apunt que dedicarem a l’assumpte en exclusiva). El dibuix mostra una parella de jugadors jugant al marro amb el tauler sencer [trobeu aquí el detall ressaltat].

Dels tots els objectes exposats, m’hauré de quedar amb un reduït pessó heterogeni que us començaré a esmentar en aquest apunt i que aniré llistant en algun altre que seguirà. Engeguem: per quëstions personals em va interessar molt la vitrina en què es mostraven algunes de les troballes de la Feixa del Moro.

[Les raons personals són variades. Vaig viure alguns anys a Juberri, a casa els pares. Hi tinc comprada una parcel·la en la què qui sap si un dia no podrem edificar. A Juberri vaig poder visitar les cistes de la Feixa del Moro i les considero el conjunt monumental més impressionant que s'hagi vist mai en territori andorrà. Com a objecte d’estudi, m’agrada la prehistòria en genèric. En concret, m’atrauen els megàlits. En el nivell subatòmic, m'interessen els motius per la minsa pervivència de megàlits en territori andorrà.]

El més impactant de tots els objectes provinents de la Feixa del Moro va ser la més gran de les dues destrals votives exposades. Ja coneixia el collaret per fotos del catàleg Les joies de la prehistòria. El molí barquiforme, també interessan i que també coneixia, no m’arribà tant a l’ànima... La destral és espectacular: té una forma preciosa, és de grandària considerable, està molt polida, fa referència a una part espiritual dels nostres avantpassats. Quan veus una peça així no pots evitar pensar a subjectar-la. Si bé hi ha un dibuix d'aquest exemplar a l’article del Xavier Llovera “Visita i discussions sobre la Feixa del Moro (Juberri, Andorra)”, no és cap dels que apareix fotografiat al catàleg de l’exposició Andorra arqueològica. Per tant, tenir l’ocasió de veure la destral a un pam —per molt que només fos parcialment inèdita per a mi— va ser un dels millors instants de l’exposició.

Sobre el camp del Colomer a Juverri

Apunt relacionat amb les dues notícies de la premsa escrita andorrana d'abans-d'ahir reproduïdes en aquest mateix blog (1 i 2) sobre les troballes fetes recentment al camp del Colomer i a una altra parcel·la de Juverri: es tracta d'una simple transcripció de les notes de camp preses el dia 8 de setembre del 2007 a partir d’una conversa mantinguda el mateix dia a Bar amb una filla de Cal Folch de Juverri:

• Feixa del Moro: em confirma el que va explicar el vell Folch a Joan Casamajor Patau (i que ja vam publicar) sobre la gent "de fora" que se’n va endur unes tupines.
• M’explica que també es van trobar "caixes" (ella diu "com les de la Feixa del Moro") quan van fer la carretera. La informant tenia 9 anys. La carretera passa just sobre l’església, vora el camp del Colomer. Diu que la canalla hi anaven a burxar i xafardejar amb bastons. "I vés, què vols? Èrom canalla!"
• Explica que molts anys més tard també va trobar unes restes "sota unes lloses" ens uns camps que treballava el seu germà. Hi havia un crani. El va agafar, el va posar dins de la caixa d’un telèfon "que els acabaven de posar" i el va dur al seu pare a l’hotel, a Sant Julià. A casa del pare la mare no volia el crani, així que la nostra informadora se’l va quedar. Anys més tard va explicar a una companya de feina a la fàbrica de tabac que tenia el crani i l’amiga va demanar-li-lo com a obsequi. M’explica igualment que la companya el va fer netejar i se’l va endur a Barcelona quan se n’hi va anar a viure i que "el tenia al pis, en un expositor". Afegeix: "Si hagués estat ara, els l'hauria dut als del Patrimoni".
  
• Diu que de d'ossos se’n trobava pertot arreu al camp quan es llaurava amb el tractor.

Afegit del 15 de maig del 2009: vaig passar la informació sobre el camp del Colomer a la Cristina Yáñez de Aldecoa, així com els detalls sobre les "caixes" i els ossos al camp de Cal Folch (penso que es tracta d'algun camp de sota el poblet de Juverri, no gaire lluny de la zona de la Juverrussa?).

Nota: la foto l'hem agafada de l'excel·lent pàgina Andorra antiga, que us recomanem.

Jaciment neolític a Juverri, 2

Notícia d'ahir al Diari d'Andorra:

SERIA UN DELS TESTIMONIS MÉS IMPORTANTS D'AQUESTA ÈPOCA A ANDORRA

Un gran poblat neolític a Juberri

Unes excavacions revelen el major camp de sitges que es coneix fins al moment a tot el Pirineu

Alba Doral
Sant Julià de Lòria

Una quinzena de sitges (magatzems de gra) descobertes a la parcel·la del camp del Colomer, a Juberri, podrien posar al descobert el major assentament humà del període neolític trobat fins ara a tota l’àrea pirinenca.

Els arqueòlegs sempre són més que prudents a l’hora de manifestar la probable importància de les troballes, sobretot en un estadi tan inicial com les que acaben de veure la llum a prop de la feixa del Moro (a uns cinc minuts a peu), jaciment del neolític mitjà, és a dir, entre el 3400 i el 2500 abans de Crist.
No obstant això, les troballes, si es confirmen les sospites inicials dels experts, posarien al descobert l’existència d’un gran poblat dedicat a la ramaderia i l’agricultura, gens freqüent a l’època. I menys d’aquesta entitat i al Pirineu, segons va indicar el cap de l’àrea de Recerca Històrica del Govern, Olivier Codina. Si es confirmés, es tractaria d’una descoberta que tindria una importància crucial.
Els indicis que apunten en aquesta via són, entre d’altres, la gran quantitat de fragments de ceràmica sorgits, juntament amb dos recipients de grans mides, decorats a mà, amb cordons. “La riquesa del material ens va sorprendre –reconeix Codina– i creiem que és prou important.” Com a mínim, l’equipara en mida i rellevància amb jaciments de les zones de la plana, i el singularitza entre els que es troben a les àrees pirinenques.
El fet que el nou jaciment estigui tan a prop de la feixa del Moro fa suposar també als experts que ambdues localitzacions formarien part d’un mateix assentament humà, del qual fins ara només es coneixia una part petita, relacionada potser amb els usos funeraris del poblat adjacent. Però encara és massa d’hora per fer asseveracions en aquest sentit. Sí que és segur que els jaciments són coetanis, segons Codina.
Temps per valorar
Que el que finalment els arqueòlegs es trobin al subsòl sigui una troballa sense parangó al Pirineu o no depèn bàsicament de si continuen apareixent les restes que s’esperen o si s’han fet malbé i no n’hi ha més, va manifestar el responsable de Recerca Històrica: “Només quan continuem les excavacions i veiem el que hi ha podrem valorar si la importància és la que inicialment creiem que té o si haurem de desdir-nos.”
Que el terreny d’aquesta zona amaga quelcom de significatiu és una suposició que ve de lluny, i justament per això l’àrea està considerada espai de presumpció arqueològica.
I pel que fa al temps que necessitaran els experts per donar una opinió més ferma: “Si només hi ha aquestes sitges, i la cosa no va més enllà, possiblement ho sabrem en uns tres mesos. Si finalment trobem tot un poblat, com esperem, trigarem bastant més.” I les pistes van justament en aquesta direcció. Segons Codina, aquest tipus de magatzems solen presentar-se en alineaments. De moment, n’han vist un. Però s’oloren que n’hi ha més d’amagats sota terra, com sol ser habitual. “I auguren quelcom de més important”, confia.
Dues tombes medievals relacionades amb Sant Esteve
La descoberta (que ja havia aparegut dies enrere però que el Govern encara no havia fet pública) inclou, així mateix, dues tombes d’època medieval. En aquest cas s’estima que estan relacionades amb el lloc de culte proper de Sant Esteve de Juberri.
La importància, no obstant això, se centra en l’altra troballa, que sembla relacionada amb el material que va ser exhumat el 1984 a la feixa del Moro, un assentament humà datat del cinquè mil·lenni.
En aquest cas, i segons apareix recollit al Diccionari Enciclopèdic d’Andorra, elaborat per Àlvar Valls, en aquest jaciment s’havien trobat dues sepultures, amb els esquelets d’un home, una dona i un infant acompanyant aquesta darrera. Les restes humanes anaven acompanyades per un aixovar que inclou objectes com ara destrals de pedra polida, ganivets confeccionats amb sílex, penjolls i punxons d’os de cabirol, entre d’altres.
Al costat de les sepultures s’hi va trobar un hàbitat, també amb restes d’objectes d’ús quotidià, com ara estris de pedra polida, recipients de diversos tipus i pedres de molí.
De confirmar-se les sospites, aquest hàbitat formaria part d’un tot molt més extens.


Nota: la foto l'hem agafada de l'excel·lent pàgina Andorra antiga, que us recomanem.

Jaciment neolític a Juverri

Notícia d'ahir a El Periòdic d'Andorra:

Surt a la llum un important jaciment neolític a Juberri

El camp del Colomer inclou 15 sitges prehistòriques i tombes medievals

R. P.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Els arqueòlegs i els responsables de les obres treballen junts des de fa setmanes a la zona coneguda com el camp del Colomer de Juberri. El motiu és l'aparició d'un important jaciment prehistòric que, de moment, inclou una quinzena de sitges (estructures per guardar blat), a més d'algun fons de cabana i que els experts situen com a "molt important" en el panorama no solament andorrà, sinó també pirinenc.

"Estem parlant d'un lloc molt pròxim a la Feixa del Moro, a cinc minuts a peu; per tant, era una zona arqueològica molt sensible", va explicar ahir Olivier Codina, responsable de l'àrea de recerca històrica de Patrimoni.

Al camp del Colomer, durant les obres d'urbanització, també s'hi han localitzat dues tombes medievals, que els historiadors relacionen amb Sant Esteve de Juberri, la senzilla església romànica que és ben propera al camp.

L'excavació arqueològica continua oberta i l'anàlisi d'una de les sitges ha permès trobar diversos fragments de ceràmica del Neolític mitjà, un material que els arqueòlegs comparen amb el material exhumat de la Feixa del Moro, un dels jaciments més importants d'Andorra. Els especialistes no descarten que el jaciment del camp del Colomer sigui una continuació de l'assentament de la Feixa del Moro, datat al cinquè mil·leni. "La hipòtesi és que els assentaments humans en aquesta zona van ser més importants i més durables del que pensàvem fins ara", va explicar ahir Codina. "Fins ara al Pirineu d'aquesta època se solen trobar jaciments amb dues o tres sitges, però mai 15 com el cas de Juberri, més cabanes i altres estructures per a l'organització d'una comunitat agrícola i ramadera", hi va afegir l'especialista.

El camp del Colomer es perfila, doncs, com un dels jaciments arqueològics més importants i que podran aportar noves dades al discurs sobre la Prehistòria. Els arqueòlegs continuen excavant-hi paral.lelament amb els treballadors de l'obra i van controlant tota la zona, igual que ja s'ha fet en altres ocasions, com per exemple el jaciment del camp vermell, a Sant Julià.

TREBALL PER DIES
"No sabem quan temps durarà l'excavació, depèn del material que vagi sortint. De moment sabem que hi ha alguna cosa important, ho continuarem analitzant i un cop tot el material reunit, podrem treure les conclusions pertinents", va comentar Codina.

Els arqueòlegs encara no han delimitat el jaciment en la seva totalitat, ja que no paren d'aparèixer materials i per tant no poden oferir una definició exacta del seu abast.

Els responsables de l'obra van avisar els arqueòlegs de Recerca Històrica del Servei de Patrimoni quan van aparèixer les restes humanes de les tombes medievals en aquesta zona que ja es coneixia com a arqueològicament sensible. En un altre estrat, els arqueòlegs van trobar les restes del Neolític (entre els anys 3400 i el 2500 a.C.).


Foto: una de les cistes de la Feixa del Moro (per David Gálvez).

El Nahum i el mapa mundi

Feia dies que el Nahum (6 anys) no m'oferia cap de les seves perletes lingüístiques. Ahir en vaig pescar una en una conversa que mantenia amb sa mare. El Nahum endreçava una ampolleta d'una salsa japonesa (Teriyaki o el que fos) que la Nicole havia fet servir per preparar els fideus japonesos:

--¿Mama, dónde pongo el continente?

Una frase digna d'un Napoleó del segle XXI, no creieu? Quin ego que té el paio, deveu estar pensant!

Els pares i docents, que tenen les antenes força desenvolupades, ja deuen haver lligat caps, oi?

Sí, és clar, el Nahum volia dir "¿dónde pongo el condimento?", més aviat.

El més curiós és que, de fet, el noi no anava tan errat: una ampolla és un continent (i la salsa Teriyaki, el contingut).