Sempre ens quedarà Toulouse!

Ahir, després de molts mesos, vaig tornar a parlar per telèfon amb el director de cine i escriptor Eduardo Montes-Bradley. Havíem estat força units, sobretot durant els mesos (anys?) en què vam confegir el llibre Cortázar sin barba. Vam col·laborar intensament, juntament amb el Carles Álvarez. Potser conegueu el Carles: havia fet crítica literària a l'ABC (entre d'altres llocs menys carques) i ara fa temps que forma part de l'equip de col·laboradors del programa L'hora del lector (dirigit per l'Emili Manzano). Bé, estava explicant que ahir vaig parlar amb l'Eduardo després de molts mesos.

La cosa va anar així: li vaig fer un breu correu de dues línies. Ell em va contestar amb un altre d'una o dues ratlles. Al cap de quatre correus i cinc minuts l'Eduardo va despenjar el telèfon i em va fer un truc. Va ser agradable sentir-lo i xerrar una estona. Vam parlar d'un dels darrers documentals que ha fet i que ha aixecat molta polseguera a Argentina, fins el punt que ell i la seva família van haver de marxar a l'Uruguai durant uns mesos per por d'atacs dels més intransigents. Vam parlar que d'aquí a poc vindrà a Europa, a Toulouse, per presentar tres de les seves pel·lícules en un festival que hi fan (El gran simulador, Samba on Your Feet i Che: Rise and Fall). Podeu veure'n trailers promocionals aquí sota.







No vaig poder evitar recordar la vegada que, fa uns anys, el vaig anar a buscar precisament a Toulouse: ens coneixíem només via Internet i vam quedar en una cafeteria cèntrica per veure'ns cara a cara. D'allí vam emprendre un viatge en cotxe fins a Barcelona. Un viatge que recordo amb nitidesa. L'Eduardo va parlar de Julio Cortázar, del llibre que preparàvem, de l'Aurora Bernárdez (primera dona de J.C.), d'altres escriptors argentins sobre els quals havia fet pel·lícules, del Carles Álvarez, del festival de cine de T., del cine en general, de Cuba (on l'Eduardo va viure força temps i on diu que va sortir amb la filla de Fidel), de la insigne família Montes-Bradley, dels Estats Units (on llavors vivia l'Eduardo), de l'Argentina, etc. etc. etc. Un viatge collonut, vaja. A banda d'algunes paraules i anècdotes el que més recordo és el doll inacabable de paraules i anècdotes.

Amb l'Eduardo mai no acabes d'estar segur on comença la realitat i on acaba la ficció. Dit d'una altra manera, sovint passa que ensumes que t'està ensarronant o explicant una llegenda o inflant la trama. Però no n'acabes d'estar segur del tot. És un personatge tan barrocament ric i amb tant viscut que quedes amb el dubte de si no t'està, simplement, dient la veritat. Ahir vaig tornar a parlar amb l'Eduardo, com dic. Ja no escalfa la flama del projecte comú. El llarg silenci transcorregut ens ha deixat tocats. La manera com jo em vaig cabrejar per les innumerables cagades tipogràfiques i de tota mena de l'edició espanyola del llibre tampoc no ens ha ajudat gaire. Es podria reconstruir, si no ja els fonaments, una part de la façana.

Sempre ens quedarà Toulouse!


PS: Sí, què voleu que us digui, m'agrada més Toulouse que Tolosa, igual que m'agrada més Girona que Gerona o Köln que Colònia. Què hi farem!