Forat de l'Or

Fa molts dies que volia penjar aquesta entrada. El dia 7 de gener, dia de Sant Julià, va ser per mi l’últim dia de les vacances de Nadal. Amb en Jordi Casamajor, ens vàrem arribar fins el Forat de l’Or. En el llibre Andorra arqueològica: exposició publicat per la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern d’Andorra l’any 1989 es fa referència a aquest forat com Forat de l’Hort. És veritat que un home de Fontaneda amb qui vàrem parlar va pronunciar /ort/. De totes maneres, la ubicació del forat al peu d’unes penyes en zona emboscada i sense signes de conreu en molts metres a la rodona, ens va fer concloure a en Casamajor i a mi que segurament no fos Hort sinó Or. El fenomen no és estrany: molta gent pronuncia el nom del metall amb una /t/ final. És fàcil imaginar que un forat tan gran i tan ben conegut dugués associada alguna mena de llegenda. De fet, cap dels dos fills de Fontaneda amb qui hem pogut parlar de l’assumpte ens ha parlat de cap mite... Dins la cova vàrem trobar alguna resta òssia clarament humana. No és estrany que la gent d’abans, en veure ossos i qui sap si alguna resta arqueològica associessin (com se sol fer al Pirineu en termes generals) la cavitat al lloc on s’hauria enterrat algun tresor. A Andorra hi ha molts llocs amb llegendes d’enterraments d’or i tresors associades: el Castell dels Moros a Ordino, el Bony de les Neres, el pic de Fontargent, la Balma del Llunsi o San Joan de Caselles, entre d’altres.

Ara bé, tots dos informadors eren coneixedors de les marques que segons ells hi havia al forat. Al llibre Andorra arqueològica no es proporcionava cap detall referent a la situació exacta del forat (més enllà d’un genèric “Fontaneda”), ni a les característiques dels gravats rupestres que s’hi poden trobar. (Desconeixem si David Mas, que és la màxima autoritat en coves andorranes, ha publicat mai res sobre aquest tema.)

La primera vegada que Casamajor havia entrat al forat no tenia cap informació concreta sobre les marques. Si inicialment no li va ser fàcil trobar la cova, li va ser totalment impossible localitzar les ratlles, que li havien descrit com fetes a cisell (li van dir, més exactament, que al forat hi havia ciselles) i que ell va intentar localitzar en les parets. En aquesta segona visita teníem informació més concreta: els senyals eren fets a terra i prop de l’entrada. Malgrat buscar-les a fons, no les vam trobar.

No vàrem voler aixecar la capa de sediment que hi havia a l’entrada fins trobar la roca viva. Ens en vàrem anar, per tant, sense el particular tresor que havíem anat a buscar. En vàrem trobar d’altres, però, que no ens esperàvem: unes pardines precioses en mig d’un camp mig nevat i unes vistes del Cadí des d’Andorra que mai ens hauríem imaginat.

El que també vàrem constatar i documentar fou una estranya marca a la roca, just a la part superior de la boca d’entrada a la cova. Vàrem especular si no s’hagués pogut tancar l’accés a la cavitat amb una llosa inserida en la canal, clarament artificial.

Més tard vàrem creuar-nos amb un dels informadors de Casamajor, que ara va dir que les marques eren al terra, a la via principal, no pas a l'entrada sinó uns cinc o sis metres endins.

La cova és just damunt d’un camí molt conegut antigament dels contrabandistes. De vegades es feia servir el forat per a guardar-hi el fato.