Un altre apunt sobre el mateix assumpte

I continuem amb la repetició de la notícia que ja no ho és o com perpetuar alguna petita imprecisió a la premsa escrita del país... Avui ha estat a la contraportada del Diari d'Andorra. Això, sí: jo encantat de la vida. Els meus agents literaris li estan traient el suc al text reciclat que es va publicar al llibret aquell (un article per un diari que vaig penjar al blog i que després va ser publicat en una antologia).

Va el retall:

Més de 2.600 blocaires

per Alba Doral

No sembla un mal percentatge per a la població del país: 2.672 blocaires amb ubicació a Andor­ra estan relacionats a Blogger, l’eina més utilitzada pels aficionats a narrar experiències personals (i altres històries) a través de la xarxa. Al marge de la quantitat, que almenys a primera vista és remarcable, una part té un interès considerable en els seus continguts: ho testimonia el fet que tres figurin citats al llibre La catosfera literària, una antologia de quaderns de bitàcora electrònics publicats en català publicada per Cossetània, que recull els cent més interessants en opinió dels responsables de realitzar la tria, coordinats per Toni Ibañez. Dels datats a Andorra ressenya Propense, de Climent Miró; Cinc cèntims, de David Gálvez, i El que mai et vaig dir, d’autor prou tímid com per signar-lo.Però com deiem, la llista és molt més extensa. Deixant de banda dues puntualitzacions: primera, el fet que no tots estan ja actius, ja que són molts els que comencen l’aventura literària i l’abandonen en dos dies. La segona, que hi hagi qui ha omplert el formulari triant Andorra com a localització com podria haver triat Madagascar. Al marge d’això, els dos mil i un llarg escaig de blocs que neixen entre aquestes muntanyes aborden els temes més diversos: des dels esports de resistència, com el d’Eduard Barceló, a l’actualitat, l’art i la literatura. És aquest el cas de molts professionals coneguts al país, com ara els fotògrafs Pep Aguarel·les i Eduard Comellas; l’artista Faust Campamà; el pianista Jordi Barceló (director de l’escola de música massanenca) o l’escriptor i polític Josep Dalleres. Però on es veu imaginació a raig és en els d’autors que guarden l’anonimat i han optat per signar amb proves de tanta autoestima com Soy Dios o amb autodescripcions tan desagradables com Nekrosadístico. Pel que fa al que s’hi troba, la diversitat és immensa, com ho prova el que porta per títol Gent que es retrata com un cotxino.