Fa uns dies la Carme Rosanas, blogaire vallesana i coneguda col·leccionista de moments va fer-nos un excel·lent regal al Marc Cortès i a mi. No, no és la noia del micro d'aquí dalt. El regal era virtual però dels de veritat, a veure si m'explico: era dins d'una capsa de dibuix, però quan l'obries en sortien paraules i sentiments de veritat, dels que parlen realment de la feina que mirem de fer el Marc i un servidor de vostès.Diu la Carme:
Al cap de casa
uns xicots degordits
troben els mots,
que arramassats a pessons,
Lo Vistaire escampa.
uns xicots degordits
troben els mots,
que arramassats a pessons,
Lo Vistaire escampa.
I no contenta amb la feinada d'escriure textos per tota una colla enorme de gent, ens dedica també un dibuix personalitzat d'unes grandalles.
De fet l'homenatge era per Lo vistaire, aquest personatge intangible que hem mig inventat però que de fet ja existia i que som una mica tots plegats.Moltes gràcies, Carme, i disculpa que no t'hagués dit res fins ara. El tràfec consubstancial a les dates (com deia un polític) o el tip de coses que havia d'enllestir els darrers dies (que diria jo quan em poso periodístic) no m'havia deixat ser ben educat fins avui.
Per cert, Marc, l'altre dia el Joan Peruga m'ensenyava una revista (Àrnica) i vaig flipar en veure-hi una secció anomenada exactament 'Lo vistaire'. O bé ets tu el replicant o bé la casualitat existeix.
Una abraçada a tots dos!
6 comentaris:
Els qui hem rebut el regal de la Carme Rosanas encara estem al·lucinant: no puc imaginar-me el temps que porta la Carme preparant-nos aquesta sorpresa.
Res d'una felicitació universal, no: regals personalitzats i dedicats. Chapeau!
Sí, noi, tu ho has dit. Temps, personalització, regal, sorpresa, al·lucinar. No hagués sabut triar millor etiquetes... (Ja saps que NO és la meva especialitat, precisament.
Doncs hi vaig començar a pensar a l'Octubre. No us ho creureu, a mi no m'havia passat mai, però vaig rebre un llarg poema de felicitació de Nadal, en ple més d'octubrre i jo ja estava pensant en això. I m'hi vaig posar. Estonetes, estonetes, estonetes, una pila d'estonetes en les que m'ho he passat molt bé.
Gtàcies pel post. una abraçada.
David, quin regal tan xulo que ens ha fet la Carme... És al·lucinant.
A veure si podem donar una empenta a Lo vistaire, però és difícil.
Conec la magnífica revista 'Àrnica'. De fet, la vaig corregir durant un any, més o menys. Hi ha seccions com 'El bisbot', 'El cap de casa', 'Lo vistaire'... Ara no me'n recordo de més, però totes les seccions tenen noms així.
Carme, ara encara amb més motiu (començar a pensar l'octubre per fer un regal el desembre) et reitero les nostres gràcies.
Marc, ja m'imaginava que el lema havia de ser aquell de 'no existeixen les casualitats'. Així que corregies 'Àrnica', eh? Bandidu! Doncs deixa'm dir-te que has 'replicat' lo nom de la secció amb molta gràcia i criteri. Per cert, aquest Nadal ('aquests Nadals', com a tu t'agrada que es digui, he he he) ja apretarem una mica. Anirem publicant de mica en mica els esborranys encetats a 'Lo vistaire'. No patiscos, coi! Em vaig (auto)regalar fa uns dies el llibre de Riera i Riera (juntament amb una quinzena més de llibres de saldo sobre Andorra). No sé si t'ho creuràs, però vaig trobar una variant de 'capitomba' que em penso que és 'cabussó' (i que justificaria parcialment la meva intuïció de 'cabussar'). Eren boniques aquelles discussions d'enamorats al festejador, oi?
Salut!
Suposo que l'inconscient hi va tenir kèlcom a veure, però em vaig decidir per Lo vistaire, tant el nom com la cosa, mentre llegia les històries de vistaires que explica el Jesús Pallarès a 'Fusta de boix'.
Ara m'has fet venir ganes d'anar a comprar l''Àrnica', que la trobo a faltar, tan amena i interessant, amb un tio molt competent com el Ferran Rella al darrere i un altre que no recordo... Bé, és igual. Fa dies que estic rumiant els noms de les seccions de la revista, però la memòria, noi, ja no és el que era.
Publica un comentari a l'entrada