Avui baixava carretera avall, doncs. Ja gairebé estava deixant enrere (a la meva dreta) la zona del tancat inferior del camp base del Tobotronc (antic Camp de tir).
De cop m'he adonat que en mig del bosc, però a la banda esquerra, hi havia una figureta nova d'un cérvol. L'he vista de casualitat. I llavors, a la vora n'he detectat una altra. I encara, una tercera. M'ha cridat l'atenció que haguessin posat figures d'aquelles de cartó pedra (o, més possiblement, de fibra de vidre) en ple bosc. És cert que (o això creia recordar) d'altres vegades havien plantat porcs fers, cérvols o óssos dins d'algun tancat o a la vora d'algun camí de la cota 2000.
And then, s'ha produït la màgia. Recordeu que anava corrent? Potser no he dit que en veure la segona o tercera figura m'he aturat per poder mirar-m'ho millor. I llavors me n'he adonat: no eren figures sinó cérvols reals! Estaven plantats a deu o quinze metres, immòbils!, realment immòbils com estàtues hiper-realistes encarades cap a mi. I, a més, he vist que no n'hi havia tres, sinó cinc o sis.
Aquests breus segons, entre l'instant en què he vist el primer cérvol, m'he aturat a mirar i he engegat a córrer altre cop... Aquests segons, dic, han sigut màgics. I com en una pel·lícula o en un somni, quan he reiniciat la carrera, ells han engegat també a córrer suaument, en sentit contrari: una progressió tan tranquil·la com la meva, com la d'un vell tren que s'allunya indiferent.
I en girar la cara per no perdre'ls de vista del tot, he descobert les cues de cotó-fluix i he tingut la certesa que "la vida" (diguem-ho així, no hi fa res) afegia un regal més als que ja acumulava. Al plaer de fer exercici físic i al magnífic espectacle que suposa el bosc de la Rabassa, s'hi sumava un parèntesi d'aquells que ara ja sé que recordaré tota la vida: el grup de cérvols femella i cervatons immòbils que m'han mirat una estona com si fossin un quadre o un pessebre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada