Mai cap amant no ha gosat arribar...

Al blog Diccitionari tenim un factòtum. Figura que és un blog coral, fet entre quatre individus. Però en realitat, no és pas el cas. Només un de nosaltres s'hi dedica, com se sol dir, en cos i ànima. És lo nen de cal Rèflex. O un dels dos caps de Reflexions en català: Marc Cortès. Darrerament s'ha aficionat a penjar piulades de gent enginyosa, barrejades amb poesia d'alt voltatge. Avui ha publicat una entrada amb un poema de la Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998). Una escriptora catalana que desconec enciclopèdicament (com deia l'altre).

Pareu atenció. Primer llegiu i gaudiu, com qui s'escola. Després, però, feu marxa enrere i degusteu altre cop el lèxic (areny, penyalar, congriar, escomeses, clos, acaronar, aguait), la manera d'endreçar mots (i em faig areny, mirall de l'ombra de l'ahir, cor dejú, on l'urc se'm desaferra). El poema pertany al llibre Sal oberta (Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982). Admireu-vos de la perfecció de les rimes, homes i dones del cap dret!


Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.