Activitat de l'escultor Jordi Casamajor

L'amic Jordi Casamajor continua fent bona feina i apareixent als mitjans de comunicació. Fa uns dies inaugurava una exposició a la galeria Art Centre --actualment ubicada al Park Hotel d'Andorra la Vella-- anomenada Escultures forcades. Aquesta exposició s'inscriu dins de la iniciativa Circuit'Art. Ara fa poc ha participat també en un concurs centrat en la realització d'un mural pictòric de grans dimensions. A més a més, continua treballant en el seu projecte per a la Biennal de Venècia 2011 (em penso que és un dels prop de vint-i-cinc artistes d'Andorra preseleccionats).

Doncs resulta que en Casamajor ha guanyat el concurs mural que mencionàvem més amunt. El projecte mereix ser explicat.

L'obra ha estat projectada per en Casamajor i serà materialitzada per l'artista conjuntament amb les nenes i nens del Kailash Hostel, a Katmandú (Nepal). De fet, l’objectiu d'aquest projecte no és simplement el de pintar la paret, com ja deveu haver imaginat. Es tracta d’implicar els nanos d'aquest centre d'acollida (hostal, orfenat) en un projecte educatiu. D'una banda es tracta de s'ho passin bé ajudant a pintar, és clar, però en realitat la cosa va més enllà. Parlem d'un projecte solidari que parteix de l'excusa artística. Es vol que els nens i nenes hagin de col·laborar entre ells; es vol fer-los partícips d'una obra cooperativa amb un artista internacional de la qual es puguin sentir orgullosos. Es pretén involucrar també el veïnat per tal de dinamitzar la zona.

El projecte és organitzat per la Fundació Muntanyencs per l'Himàlaia a través d'un concurs públic en què podien participar artistes d'Andorra i que, com ja hem dit, ha guanyat Casamajor.

La temàtica del mural havia d'estar relacionada d'alguna manera amb el medi ambient, la pau o la promoció d’una bona conducta social com la germanor, la solidaritat, etc. Es busca usar l’art com un vehicle d'expressió i comunicació, com a baula de transmissió i herència de coneixements. Es parteix de l'axioma que l’art --el treball dels artistes-- contribueix a dignificar les persones i pot representar un paper cabdal en el desenvolupament, l’educació i la formació de la gent jove.

Muntanyencs de l'Himàlaia es proposa, a través d'aquesta iniciativa contribuir

• a la felicitat dels nens i nenes amb dificultats,
• a fomentar la creació artística entre els joves,
• a promocionar, mitjançant la participació dels joves, un aprenentatge cap a la solidaritat,
• a col·laborar en l’etapa formativa d’aquestes persones, mitjançant un treball creatiu col·lectiu,
• a participar des de la societat andorrana en acciones solidàries.

Enhorabona, Casamajor!

Podeu visitar l'apunt original del qual he extret la informació pel meu blog a Projecte Mural al Kailash Hostel de Katmandú, Nepal.

Concurs de relats curts de terror Hesperia

Fa una temporadeta vaig participar en un concurs de relats de terror (vegeu les adreces de referència a la imatge d'aquí a la vora si en voleu més detalls). Avui mateix m'ha arribat per correu electrònic la notícia de la resolució. Ja us avanço que no he guanyat. Ara bé, estic encantat de la vida a l'espera de la publicació digital (també es podrà encarregar en paper) del llibre recull. Ja us en faré cinc cèntims quan sigui el moment. Aprofito per felicitar altre cop els organitzadors per la iniciativa. Va ser tot un repte escriure un micro relat de terror en 140 caracters (igual que ho va ser prèviament escriure el de ciència ficció) o el que és el mateix: un micro relat de la mida d'un missatge twitter.

Aquí teniu la resolució:

Reunides les nostres ànimes turmentades i després dels sacrificis rituals i les ofrenes als foscos déus de l'Hades els oracles han parlat i el jurat del concurs de relats curts de terror decideix que el Guanyador del Calze Sagnant de l'Infern és el relat següent:

Mirades. La pilota arribà al pou i ella mirà avall. -Hi ha ulls que em miren! -És clar! -Són els teus reflectits! No la convencé. N'hi havia tres.

de Joan Pinyol

I també, com en l'edició de relats de ciència ficció, ens hem vist obligats a atorgar un Accèssit de Vísceres Supurants per la Qualitat Literària a l'obra:

Buh! Després de devorar al nen i llepar la sang que havia espargida sobre el llit, el monstre va tornar al conte del què havia sortit.

de Mary Lovecraft

Afegitó: amb amor, per l'amable lector que demanava on era el meu relat (quan fem una cerveseta, coi?):

La ferum es féu més punyent i els nens es desmaiaren. S’assegué a les escales esperant l’alba. La llum del dia avançà sense arribar mai.

Camí de Canaro a Sant Pere del Tarter

Miro de començar a reactivar els diferents blogs que edito després d’una època diguem-ne força laxa quant a producció d’apunts.


Avui he trobat unes fotos que m’han recordat un d’aquells escrits que havia d’haver fet fa mesos i que van quedar en no-res. Era al final de la temporada d’esquí, un d’aquells dies dissabtes que havia deixat el Nahum a pistes però que jo vaig preferir anar a fer un tombet. Baixava en cotxe de Soldeu i un pèl més avall de la zona de Canaro vaig veure a mà dreta, enlairats, uns marges que em van cridar l’atenció. Vaig girar cua. Vaig trobar un camí que menava de Canaro a l'església de Sant Pere del Tarter per sobre de la carretera.


En un voral del camí vaig veure una pedra força curiosa que jeia mig dissimulada entre d’altres de més "ordinàries" i que un cop enlairada de terra semblava encara més curiosa que en un inici. No hi vaig saber veure cap marca.

Fixeu-vos, però, que a banda que la forma del roc sembla treballada o retocada per la mà de l'home, en la part inferior no hi té els mateixos líquens que a la de dalt. Potser jo veig visions, però semblaria que hi ha com una línia que separa en dos àmbits la pedra, suggerint la lectura que en el passat pogués haver estat clavada a terra. I fins aquí les interpretacions...

Vegeu aquí quatre fotografies força precàries de la passejada.

El Diccitionari a Rac1

Ep, fa una estona m'han dit que avui ens citaven (que citaven el Diccitionari en què col·laboro) als "Bloggies" de Rac1. El titular era força estrany:

Josep Huguet “La Generalitat no vol perjudicar els concessionaris ni els usuaris”… i Diccitionari

La qüestió és que al Diccitionari estem celebrant la II Setmana del Marro. La idea és penjar citacions "pujadetes de to", com deia l'instigador de l'invent, el Marc Cortès. Hi ha citacions sobre sexe, sobre el que es diu o pensa del sexe, eròtiques, suggerents, sobre amants, sobre persones que desperten "efectes pinotxo". Pla, Cortázar, Waugh, Burgess, Nabokov, Kavafis, de Beauvoir... Grans clàssic que es barregen amb els populars i anònims de tota la vida. Tot un plaer! Tot un gust!

Una recomanació: passeu-vos-hi, que veureu el piset!

Andorra, un profund i llarg viatge (1)

Ahir, aprofitant que la meva filla —tècnicament pre-adolescent— era al cinema plorant amb la pel·liculeta de la Hannah Montana, em vaig plantar a l’exposició que des del 7 d’abril fan a la sala d’exposicions de Govern: Andorra, un profund i llarg viatge. La vox populi —sempre una mica sàvia i una de la conya— ja l’ha rebatejada com l’Expominoves, en honor al ministre de cultura en funcions.

Precisament perquè van anunciar que duraria tot un any (?) no havia sentit la urgència d’anar-hi abans. Mal fet. Mal fet perquè ara fa poc em van explicar que una part de les peces sí que canvia de manera periòdica. Desconec de quines peces parlem. Desconec quina pugui ser la periodicitat. Sigui com sigui, quan jo vaig fer la visita ahir ja havien fet canvis. Per tant, alguna cosa em dec haver perdut. Sort que no sé quina i no em puc flagel·lar per ruc!

Parlem, però, de les coses bones. En primer lloc, vull tornar a felicitar l’Arnau Orobitg pels fantàstics dibuixos que va realitzar per l’exposició. Acompanyen una bona part de les vitrines i objectes de la primera part i són reconstruccions d’excel·lent factura i rigor. Són el complement ideal als cartellets que expliquen de quin objecte es tracta, on fou trobat, de quina època data. Situen immediatament l’objecte per via visual en el context en què era emprat, ubicant amb molta eficiència alhora el visitant davant el moment històric en qüestió.

Les imatges que us mostro aquí són un bon exemple d’això que us explico. [Us demano que em disculpeu per la mala qualitat de les fotos: són fetes amb la càmera del mòbil.] L’objecte és un fragment de llosa que es diu que podia ser part d’un tauler per jugar al marro (teoria que ja ens encarregarem de qüestionar d’aquí a uns dies en un apunt que dedicarem a l’assumpte en exclusiva). El dibuix mostra una parella de jugadors jugant al marro amb el tauler sencer [trobeu aquí el detall ressaltat].

Dels tots els objectes exposats, m’hauré de quedar amb un reduït pessó heterogeni que us començaré a esmentar en aquest apunt i que aniré llistant en algun altre que seguirà. Engeguem: per quëstions personals em va interessar molt la vitrina en què es mostraven algunes de les troballes de la Feixa del Moro.

[Les raons personals són variades. Vaig viure alguns anys a Juberri, a casa els pares. Hi tinc comprada una parcel·la en la què qui sap si un dia no podrem edificar. A Juberri vaig poder visitar les cistes de la Feixa del Moro i les considero el conjunt monumental més impressionant que s'hagi vist mai en territori andorrà. Com a objecte d’estudi, m’agrada la prehistòria en genèric. En concret, m’atrauen els megàlits. En el nivell subatòmic, m'interessen els motius per la minsa pervivència de megàlits en territori andorrà.]

El més impactant de tots els objectes provinents de la Feixa del Moro va ser la més gran de les dues destrals votives exposades. Ja coneixia el collaret per fotos del catàleg Les joies de la prehistòria. El molí barquiforme, també interessan i que també coneixia, no m’arribà tant a l’ànima... La destral és espectacular: té una forma preciosa, és de grandària considerable, està molt polida, fa referència a una part espiritual dels nostres avantpassats. Quan veus una peça així no pots evitar pensar a subjectar-la. Si bé hi ha un dibuix d'aquest exemplar a l’article del Xavier Llovera “Visita i discussions sobre la Feixa del Moro (Juberri, Andorra)”, no és cap dels que apareix fotografiat al catàleg de l’exposició Andorra arqueològica. Per tant, tenir l’ocasió de veure la destral a un pam —per molt que només fos parcialment inèdita per a mi— va ser un dels millors instants de l’exposició.

Sobre el camp del Colomer a Juverri

Apunt relacionat amb les dues notícies de la premsa escrita andorrana d'abans-d'ahir reproduïdes en aquest mateix blog (1 i 2) sobre les troballes fetes recentment al camp del Colomer i a una altra parcel·la de Juverri: es tracta d'una simple transcripció de les notes de camp preses el dia 8 de setembre del 2007 a partir d’una conversa mantinguda el mateix dia a Bar amb una filla de Cal Folch de Juverri:

• Feixa del Moro: em confirma el que va explicar el vell Folch a Joan Casamajor Patau (i que ja vam publicar) sobre la gent "de fora" que se’n va endur unes tupines.
• M’explica que també es van trobar "caixes" (ella diu "com les de la Feixa del Moro") quan van fer la carretera. La informant tenia 9 anys. La carretera passa just sobre l’església, vora el camp del Colomer. Diu que la canalla hi anaven a burxar i xafardejar amb bastons. "I vés, què vols? Èrom canalla!"
• Explica que molts anys més tard també va trobar unes restes "sota unes lloses" ens uns camps que treballava el seu germà. Hi havia un crani. El va agafar, el va posar dins de la caixa d’un telèfon "que els acabaven de posar" i el va dur al seu pare a l’hotel, a Sant Julià. A casa del pare la mare no volia el crani, així que la nostra informadora se’l va quedar. Anys més tard va explicar a una companya de feina a la fàbrica de tabac que tenia el crani i l’amiga va demanar-li-lo com a obsequi. M’explica igualment que la companya el va fer netejar i se’l va endur a Barcelona quan se n’hi va anar a viure i que "el tenia al pis, en un expositor". Afegeix: "Si hagués estat ara, els l'hauria dut als del Patrimoni".
  
• Diu que de d'ossos se’n trobava pertot arreu al camp quan es llaurava amb el tractor.

Afegit del 15 de maig del 2009: vaig passar la informació sobre el camp del Colomer a la Cristina Yáñez de Aldecoa, així com els detalls sobre les "caixes" i els ossos al camp de Cal Folch (penso que es tracta d'algun camp de sota el poblet de Juverri, no gaire lluny de la zona de la Juverrussa?).

Nota: la foto l'hem agafada de l'excel·lent pàgina Andorra antiga, que us recomanem.

Jaciment neolític a Juverri, 2

Notícia d'ahir al Diari d'Andorra:

SERIA UN DELS TESTIMONIS MÉS IMPORTANTS D'AQUESTA ÈPOCA A ANDORRA

Un gran poblat neolític a Juberri

Unes excavacions revelen el major camp de sitges que es coneix fins al moment a tot el Pirineu

Alba Doral
Sant Julià de Lòria

Una quinzena de sitges (magatzems de gra) descobertes a la parcel·la del camp del Colomer, a Juberri, podrien posar al descobert el major assentament humà del període neolític trobat fins ara a tota l’àrea pirinenca.

Els arqueòlegs sempre són més que prudents a l’hora de manifestar la probable importància de les troballes, sobretot en un estadi tan inicial com les que acaben de veure la llum a prop de la feixa del Moro (a uns cinc minuts a peu), jaciment del neolític mitjà, és a dir, entre el 3400 i el 2500 abans de Crist.
No obstant això, les troballes, si es confirmen les sospites inicials dels experts, posarien al descobert l’existència d’un gran poblat dedicat a la ramaderia i l’agricultura, gens freqüent a l’època. I menys d’aquesta entitat i al Pirineu, segons va indicar el cap de l’àrea de Recerca Històrica del Govern, Olivier Codina. Si es confirmés, es tractaria d’una descoberta que tindria una importància crucial.
Els indicis que apunten en aquesta via són, entre d’altres, la gran quantitat de fragments de ceràmica sorgits, juntament amb dos recipients de grans mides, decorats a mà, amb cordons. “La riquesa del material ens va sorprendre –reconeix Codina– i creiem que és prou important.” Com a mínim, l’equipara en mida i rellevància amb jaciments de les zones de la plana, i el singularitza entre els que es troben a les àrees pirinenques.
El fet que el nou jaciment estigui tan a prop de la feixa del Moro fa suposar també als experts que ambdues localitzacions formarien part d’un mateix assentament humà, del qual fins ara només es coneixia una part petita, relacionada potser amb els usos funeraris del poblat adjacent. Però encara és massa d’hora per fer asseveracions en aquest sentit. Sí que és segur que els jaciments són coetanis, segons Codina.
Temps per valorar
Que el que finalment els arqueòlegs es trobin al subsòl sigui una troballa sense parangó al Pirineu o no depèn bàsicament de si continuen apareixent les restes que s’esperen o si s’han fet malbé i no n’hi ha més, va manifestar el responsable de Recerca Històrica: “Només quan continuem les excavacions i veiem el que hi ha podrem valorar si la importància és la que inicialment creiem que té o si haurem de desdir-nos.”
Que el terreny d’aquesta zona amaga quelcom de significatiu és una suposició que ve de lluny, i justament per això l’àrea està considerada espai de presumpció arqueològica.
I pel que fa al temps que necessitaran els experts per donar una opinió més ferma: “Si només hi ha aquestes sitges, i la cosa no va més enllà, possiblement ho sabrem en uns tres mesos. Si finalment trobem tot un poblat, com esperem, trigarem bastant més.” I les pistes van justament en aquesta direcció. Segons Codina, aquest tipus de magatzems solen presentar-se en alineaments. De moment, n’han vist un. Però s’oloren que n’hi ha més d’amagats sota terra, com sol ser habitual. “I auguren quelcom de més important”, confia.
Dues tombes medievals relacionades amb Sant Esteve
La descoberta (que ja havia aparegut dies enrere però que el Govern encara no havia fet pública) inclou, així mateix, dues tombes d’època medieval. En aquest cas s’estima que estan relacionades amb el lloc de culte proper de Sant Esteve de Juberri.
La importància, no obstant això, se centra en l’altra troballa, que sembla relacionada amb el material que va ser exhumat el 1984 a la feixa del Moro, un assentament humà datat del cinquè mil·lenni.
En aquest cas, i segons apareix recollit al Diccionari Enciclopèdic d’Andorra, elaborat per Àlvar Valls, en aquest jaciment s’havien trobat dues sepultures, amb els esquelets d’un home, una dona i un infant acompanyant aquesta darrera. Les restes humanes anaven acompanyades per un aixovar que inclou objectes com ara destrals de pedra polida, ganivets confeccionats amb sílex, penjolls i punxons d’os de cabirol, entre d’altres.
Al costat de les sepultures s’hi va trobar un hàbitat, també amb restes d’objectes d’ús quotidià, com ara estris de pedra polida, recipients de diversos tipus i pedres de molí.
De confirmar-se les sospites, aquest hàbitat formaria part d’un tot molt més extens.


Nota: la foto l'hem agafada de l'excel·lent pàgina Andorra antiga, que us recomanem.

Jaciment neolític a Juverri

Notícia d'ahir a El Periòdic d'Andorra:

Surt a la llum un important jaciment neolític a Juberri

El camp del Colomer inclou 15 sitges prehistòriques i tombes medievals

R. P.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Els arqueòlegs i els responsables de les obres treballen junts des de fa setmanes a la zona coneguda com el camp del Colomer de Juberri. El motiu és l'aparició d'un important jaciment prehistòric que, de moment, inclou una quinzena de sitges (estructures per guardar blat), a més d'algun fons de cabana i que els experts situen com a "molt important" en el panorama no solament andorrà, sinó també pirinenc.

"Estem parlant d'un lloc molt pròxim a la Feixa del Moro, a cinc minuts a peu; per tant, era una zona arqueològica molt sensible", va explicar ahir Olivier Codina, responsable de l'àrea de recerca històrica de Patrimoni.

Al camp del Colomer, durant les obres d'urbanització, també s'hi han localitzat dues tombes medievals, que els historiadors relacionen amb Sant Esteve de Juberri, la senzilla església romànica que és ben propera al camp.

L'excavació arqueològica continua oberta i l'anàlisi d'una de les sitges ha permès trobar diversos fragments de ceràmica del Neolític mitjà, un material que els arqueòlegs comparen amb el material exhumat de la Feixa del Moro, un dels jaciments més importants d'Andorra. Els especialistes no descarten que el jaciment del camp del Colomer sigui una continuació de l'assentament de la Feixa del Moro, datat al cinquè mil·leni. "La hipòtesi és que els assentaments humans en aquesta zona van ser més importants i més durables del que pensàvem fins ara", va explicar ahir Codina. "Fins ara al Pirineu d'aquesta època se solen trobar jaciments amb dues o tres sitges, però mai 15 com el cas de Juberri, més cabanes i altres estructures per a l'organització d'una comunitat agrícola i ramadera", hi va afegir l'especialista.

El camp del Colomer es perfila, doncs, com un dels jaciments arqueològics més importants i que podran aportar noves dades al discurs sobre la Prehistòria. Els arqueòlegs continuen excavant-hi paral.lelament amb els treballadors de l'obra i van controlant tota la zona, igual que ja s'ha fet en altres ocasions, com per exemple el jaciment del camp vermell, a Sant Julià.

TREBALL PER DIES
"No sabem quan temps durarà l'excavació, depèn del material que vagi sortint. De moment sabem que hi ha alguna cosa important, ho continuarem analitzant i un cop tot el material reunit, podrem treure les conclusions pertinents", va comentar Codina.

Els arqueòlegs encara no han delimitat el jaciment en la seva totalitat, ja que no paren d'aparèixer materials i per tant no poden oferir una definició exacta del seu abast.

Els responsables de l'obra van avisar els arqueòlegs de Recerca Històrica del Servei de Patrimoni quan van aparèixer les restes humanes de les tombes medievals en aquesta zona que ja es coneixia com a arqueològicament sensible. En un altre estrat, els arqueòlegs van trobar les restes del Neolític (entre els anys 3400 i el 2500 a.C.).


Foto: una de les cistes de la Feixa del Moro (per David Gálvez).

El Nahum i el mapa mundi

Feia dies que el Nahum (6 anys) no m'oferia cap de les seves perletes lingüístiques. Ahir en vaig pescar una en una conversa que mantenia amb sa mare. El Nahum endreçava una ampolleta d'una salsa japonesa (Teriyaki o el que fos) que la Nicole havia fet servir per preparar els fideus japonesos:

--¿Mama, dónde pongo el continente?

Una frase digna d'un Napoleó del segle XXI, no creieu? Quin ego que té el paio, deveu estar pensant!

Els pares i docents, que tenen les antenes força desenvolupades, ja deuen haver lligat caps, oi?

Sí, és clar, el Nahum volia dir "¿dónde pongo el condimento?", més aviat.

El més curiós és que, de fet, el noi no anava tan errat: una ampolla és un continent (i la salsa Teriyaki, el contingut).

Otro escrito mutante

Considerando en frío, imparcialmente

Considerando en frío, imparcialmente,
que el hombre es triste, tose y, sin embargo,
se complace en su pecho colorado;
que lo único que hace es componerse de días;
que es lóbrego mamífero y se peina...

Considerando que el hombre procede suavemente del trabajo
y repercute jefe, suena subordinado;
que el diagrama del tiempo
es constante diorama en sus medallas
y, a medio abrir, sus ojos estudiaron,
desde lejanos tiempos,
su fórmula famélica de masa...

Comprendiendo sin esfuerzo
que el hombre se queda, a veces, pensando,
como queriendo llorar,
y, sujeto a tenderse como objeto,
se hace buen carpintero, suda, mata
y luego canta, almuerza, se abotona...

Considerando también
que el hombre es en verdad un animal
y, no obstante, al voltear, me da con su tristeza en la cabeza...

Examinando, en fin,
sus encontradas piezas, su retrete,
su desesperación, al terminar su día atroz, borrándolo...

Comprendiendo
que él sabe que le quiero,
que le odio con afecto y me es, en suma, indiferente...

Considerando sus documentos generales
y mirando con lentes aquel certificado
que prueba que nació muy pequeñito...
le hago una seña,
viene,
y le doy un abrazo, emocionado.
¡Qué más da! Emocionado... Emocionado...



Vaig fer servir aquest famós poema de César Vallejo [via la tècnica del poema mutant] per arribar a un text (un insert) que vaig incloure en la novel·la en castellà Cartas muertas. És a partir d'aquell text (vegeu aquest apunt) que vaig arribar a aquest altre en català, llegit fa poc a la ràdio.

El Nahum i les aparicions marianes

L'altre dia miràvem una pel·lícula o una sèrie a la tele. Es veien les típiques vistes de gratacels i paisatges d'una gran urbs estatunidenca. El Nahum va dir "Nova York". Jo vaig dir-li "Molt bé, Nahum!". Estava força impressionat. Convinguem que no és obvi que un nano de sis anys sàpiga identificar Nova York. Li vaig demanar com ho havia sabut. "Fàcil: per la mare de déu, papa!". Evidentment, es referia a l'Estàtua de la Llibertat. Fàcil, evidentment.

Diari d'un candidat de l'Alternativa, 2

Encara és dimecres?

MIGDIA
He dinat un menú al bar Fenoy amb l'Angi Duró. Hem xerrat principalment d'assumptes d'educació, que seguim debatent i perfilant de fa dies.

Per cert, aquest dinar d'avui no és el primer. Dimecres passat ja vaig dinar amb l'Angi Duró i el Josep Roig i vam compartir quatre impressions. Hem quedat així: els dimecres ens trobem (els qui podem) i aprofitem l'hora de pausa per mantenir-nos al corrent de les notícies, les entrevistes, els rumors, els actes previstos, els assumptes pendents.

Avui el Josep Roig no ha dinat amb nosaltres perquè era amb els candidats de la llista nacional (així com amb els dos primers candidats de les llistes territorials) de l'Alternativa a l'acte que es feia a partir de les 13 hores a la sala Les Fontetes, a La Massana, i en què es presentaven als mitjans de comunicació les línies generals del programa del PS i l’Alternativa.

*****

VESPRE/NIT
Fa unes hores la majoria de candidats de l'Alternativa ens hem tornat a trobar per acabar la reunió que havíem iniciat el dissabte passat (i de la qual ja us vaig parlar breument en l'apunt previ).

Calia acabar de parlar de quatre idees entorn de l'encaix d'Andorra a l'UE. L'exposició l'ha duta a terme el Jaume Bartumeu. Ha estat ràpida, concisa i clara. De l'hora i mitja de què disposàvem només ha ocupat tres quarts d'hora en comunicar-nos els seus missatges. Amb un saber fer i tranquil·litat envejables. Potser perquè sap que la feina i els punts clau estaven previstos i publicats des del 2004. El temps restant l'hem passat posant preguntes o responent-les (sobretot el Jaume Bartumeu). Tot en el mateix to informat, eficient i relaxat de dissabte. Un cop més, la sensació és bona.

Després, una clara al bar de Plaza amb el Josep Roig i el Bruno Bartolomé i a sopar a casa. Un dia més a la saca.

Diari d'un candidat de l'Alternativa, 1

Fet i fet, no sé ben bé què diré en aquesta sèrie de breus apunts que inicio avui. No tinc les idees gaire clares pel que fa a les experiències o reflexions que us proposaré des d'aquest racó. Voldria només que representessin l'anvers de la moneda que ja suposen els blogs i webs oficials i els espais llogats i no llogats a la premsa.

Pretenc fer un apunt diari sobre algun aspecte domèstic d'allò que em pot suposar ser candidat. Sense estridències ni dramatisme. Algun retall de conversa, impressió, sentiment.

Avui, per exemple, cal que parli breument del cap de setmana.

Dissabte al matí tots els candidats de l'Alternativa, tant territorials com a la llista nacional, ens vàrem trobar per escoltar, aprendre, parlar, fer observacions, criticar, preguntar, respondre. Res de l'altre món, segons com es miri. Personalment, vaig quedar gratament impressionat per tres o quatre detallets.

NB: Penseu que jo vinc "de fora" de l'organització, que no en sabia res fins ara fa poc de com funcionen els partits polítics. Arribo com a independent a l'òrbita del PS i em trobo amb una organització sòlida i solvent que ja ha fet molt bé una gran part dels deures.

En primer lloc, vull felicitar un cop més el Pere López tant pel fons com per la forma de la seva explicació sobre la proposta tributària de l'Alternativa. És sabut que això del fons i la forma són convencions per entendre'ns: el fons és la forma. El Pere López va exposar idees molt sensates, penso que realitzables, amb suport d'estudis i coneixements tècnics, basades a més en un ideari convincent. I les va exposar amb una claredat cristal·lina. És un gran comunicador. Tant que fins i tot jo --un llec absolut en la matèria-- vaig ser capaç de creure que ho entenia pràcticament tot.

Dos. La resta dels qui van parlar també ho van fer bé. Tots ells. Però a banda dels qui van realitzar una exposició, em va agradar i em va tranquil·litzar molt el nivell de les observacions i les preguntes --crítiques i no tant-- que es van anar proposant des de la platea. Parlaven els meus companys de viatge i no sentia vergonya sinó admiració i tranquil·litat.

Tres. Pauses adequades, reflexions imprescindibles, dubtes comprensibles, convenciments petris, canvis d'agenda necessaris (per tal d'acabar un altre dia el que no es podia acabar dissabte). Tot em va semblar d'una serenor i una normalitat que espero que sigui la tònica en endavant.

El matí de dissabte complet --9 a 13 hores-- ben ocupat en una trobada que ens va apropar a candidats de diferents parròquies, a convençuts del PS i convençuts independents (convençuts de l'Alternativa, en fi), a gent de diferents parròquies, a homes i dones de diferents procedències i tonalitats.

To be continued.

Ex voto

Li havia promés fa una estona al Puigmalet. Aquí ho teniu. Poema original d'Oliverio Girondo que vaig fer servir per un relat breu refregit fa uns mesos. A David Gálvez Casellas en vaig penjar justament el tros complet que he plagiat-traduït de Girondo. Del relat sencer, només n'he eliminat una brevíssima introducció-afegit. La versió del text que he enganxat a l'altra banda, doncs, és el reflex lleugerament mogut d'això d'aquí. El fragment titulat "Les noies del Bus Exprés" ja el vaig llegir a la ràdio el mes passat. El text original que us enganxo més avall (el de Girondo) té ja gairebé 90 anys (!) i tota la potència intacta. Ja voldríem la majoria dels qui escrivim avui tocar el moll de l'os com tan sovint feia ell... Snif.

A las chicas de Flores

.

Las chicas de Flores, tienen los ojos dulces como las almendras azucaradas de la Confitería del Molino, y usan moños de seda que les liban las nalgas en un aleteo de mariposa.

Las chicas de Flores, se pasean tomadas de los brazos, para trasmitirse sus estremecimientos, y si alguien las mira en las pupilas, aprietan las piernas, de miedo que el sexo se les caiga en la vereda.

Al atardecer, todas ellas cuelgan sus pechos sin madurar del ramaje de hierro de los balcones, para que sus vestidos se empurpuren al sentirlas desnudas, y de noche, a remolque de sus mamás -empavesadas como fragatas- van a pasearse por la plaza para que los hombres les eyaculen palabras al oído, y sus pezones fosforecentes se enciendan y se apaguen como luciérnagas.

Las chicas de Flores, viven en la angustia de que las nalgas se les pudran, como manzanas que se han dejado pasar, y el deseo de los hombres las sofoca tanto, que a veces quisieran desembarazarse de él como de un corsé, ya que no tuienen el coraje de cortarse el cuerpo a padacitos y arrojárselo, a todos los que pasan la vereda.

.

Oliverio Girondo

Buenos Aires, octubre 1920

Sant Antoni de la Grella

Buscava les grotes de què parlen alguns cronistes antics als encontorns de Sant Antoni de la Grella o, més amunt, de la Serra de l'Honor (queda poc clar):

1 h. d'Ordino. Un pont (1,270 mèt.), mène sur la gauche; la rive droite est bordée par les roches à pic de la Serra de la Nor; plusieurs grottes avec de larges portails s'ouvrent dans ces parois de roches.

1 h. d'Ordino. Un pont (1270 m.) mena a (la riba) esquerra; la riba dreta està rodejada verticalment per les roques de la Serra de la Nor; diverses grutes amb grans portalades s'obren en aquestes parets de penyals.

Font: A. Lequeutre, "Una vall lluminosa i alegre" o "De Saint-Béat a Bourg-Madame", pp. 98 i 99 de l'Annuaire du Club Alpin Français del 1877.

La confusió del text precedent entre les grutes de la Serra de l'Honor (la Nor) o de Sant Antoni sembla quedar dissipada aquí:

Passem pel marge dret, i 50 metres més tard, som a l'ermita de San Antonio. El nostre borratxo [l'autor es refereix a una mena de guia] vol fer-nos pregar el seu sant. El deixo agenollar-se, i aprofito per examinar la manera d'arribar a l'entrada d'una de les grutes de grans pòrtics , obertes a la paret del penyal. Davant d'aquesta idea, el nostre xerraire indígena es torna a persignar, i ens suplica que no molestem els genis dolents que sovintegen per aquestes cavernes.

Font: Maurice Gourdon, "Catalogne & Andorre", pp. 149-151 del Bulletin de la Société Ramond del 1879.

Cal dir que no hi vaig saber trobar res més enllà del pont de Sant Antoni, l'església i el camí ral que estan reconstruint per anar fins a La Massana?

Curiós roc a Canillo

Aquest roc és a Canillo. Fa temps que m'hi volia arribar per fer un cop d'ull. Està situat en un lloc privilegiat, des d'on es domina l'entrada a Canillo venint d'Encamp (a la zona de Racons), el riu, l'altra banda de vall (amb el camí que puja de Prats, el Forn), etc.


Vaig anar-hi justament perquè a banda de ser un roc enorme i espectacular està situat en un indret elevat. A més, de la carretera estant semblava que oferís aixopluc. Així, vaig pensar que potser trobés senyals d'antropització per l'entorn (més enllà dels camps de conreu del voltant).


El que realment m'hagués agradat trobar és alguna cassoleta gravada damunt. En lloc d'això vaig trobar una marca (una xapa) que m'indicava que el lloc s'havia fet servir com a referència cartogràfica. Vaig veure algun marge de pedra seca ben a la vora i un curiós muret (si se'n pot dir així) a l'interior.

I poca cosa més.

Més pedres espectaculars

N'hi ha de semblants a la Cortinada, davant de l'església. O a Molleres, possiblement restes de portelles en desús.

Aquestes pedres estan a Soldeu, població a la què aquesta setmana dediquem una sèries de notes.

No sabem quin era el seu ús originari. No sabem si eren portelles o si servien per bastir marcs de portes o finestres (improbable).

N'hi ha dues de diferents, una a tocar de l'altra. Podeu clicar-hi damunt per apreciar-ne els detalls.


Només veiem que estan integrades en una casa i que ningú no se les mira ni els dona cap valor. Com deia al títol, jo les trobo espectaculars.

Pedró de Sant Bartomeu

Aquesta pedra és molt curiosa. Millor dir, com ha perviscut al llarg dels temps és un misteri.

Normalment, aquesta mena de pedres s'ha acabat fent desaparèixer en tot el territori andorrà dels racons on abans s'erigien. Probablement allí s'havien mantingut a la vista dels pobladors de les Valls sense que ningú no s'hi fixés gaire.

Pedres i pedrons semblants n'hi havia hagut pertot. De vegades eren no més que una pedra dreta, de vegades prenien la forma de fita o pessó de pedres, de vegades s'acabaven transformant en una petita columna de pedra seca... Algunes es coronaven, com és el cas aquí, amb una creu de ferro forjat.

Fa dies que penso que caldria recuperar de les postals i els arxius fotogràfics totes les pedres que havien perviscut (no se sap per quin atzar) fins a principis del segle XX a Andorra. Sempre que en trobo miro de guardar-ne memòria. Quantes de les desaparegudes recordeu de fotos antigues? La de la Plaça Benlloch d'Andorra la Vella? Sabeu si no n'hi havia una primer al centre i més tard en un racó de la Plaça Major de Sant Julià? Era un pedró o una font? Quines podeu rescatar de l'oblit mitjançant documentació o records de coneguts i familiars?


Aquesta de Sant Bartomeu de Soldeu va ser a punt de ser destruïda fa uns anys. M'explicava l'altre dia Mossèn Ramon de Canillo que quan li van dir que hi volien posar una escultura, ell els va dir: "Quina millor escultura voleu que una pedra?". També m'explicava que allí, entorn de la pedra, hi oficia cada any alguna cerimònia justament per cridar l'atenció de la gent sobre la seva existència. És del mateix parer que jo: potser la pedra fos tan o més important que l'església per a certa gent en cert moment.

Ara no recordo en quin dels llibres de viatgers que llegeixo últimament, algú fa esment del pedró de Soldeu. Inicialment pensava que era a Petits mons i velles civilitzacions (1929) de Ferreira de Castro, però no en sé retrobar la referència. Seguirem informant.

Imatges de Soldeu

Ja fa unes quantes setmanes. Era dissabte. Dissabte és el dia sagrat dedicat a la divinitat de la neu, per si no ho sabeu. El Nahum i jo plegàvem veles (és una manera nàutica de dir). Prop de Cal Calbó, on teníem aparcat el cotxe, vàrem veure aquestes precioses imatges. Tres gossos d'atura. Aturats a les altures.

Aós de Civís

Detall d'una de les campanes del campanar de l'església d'Aós de Civís. Actualment no està penjada, com es pot apreciar. Les lletres de la inscripció (cliqueu damunt la imatge per apreciar-ne els detalls) són gairebé filigranes, precioses. Com és que antigament s'invertia tant de temps en treballs accessoris d'artesania o artístics que normalment passaven a ser ignorats per la majoria. Vull dir: és clar que la campana havia d'estar ben feta per tal de resistir els cops i les inclemències i a més havia de sonar bé, però era imprescindible que dugués detalls decoratius i inscripcions preciosistes que, un cop penjada, ningú arribaria a veure? Potser és cert que alguns objectes (i les campanes articulaven parts centrals de la vida als pobles) eren creats ad majorem Dei gloria.

Brossa no acaba mai

L'altre dia un amic (l'escultor Jordi Casamajor) em va dir que li havia semblat estrany que en tot aquest procés magnífic de l'Abloccedari jo mai no mencionés l'obra aquella del Brossa que hi ha a Andorra la Vella... El paio m'ho va dir així, de passada, en una transició entre un punt de la conversa que manteníem a un altre.

--Ep, com? què dius? que hi ha una obra de Brossa a Andorra, al carrer? No fotis! I on és, perquè jo crec tenir molt apamades la majoria d'escultures i aquesta que dius no crec haver-la vista mai...

--Sí, davant de l'STA, en un jardinet.

--I una merda, home, si he passat per allí un munt de vegades i mai no m'hi he fixat que hi hagués res.

--Segur que no l'has vista perquè està molt mal situada i és molt petita i discreta... Has d'anar passejant tranquil o que t'ho hagin dit per veure-la, i ja saps que mai ningú no passeja tranquil pel centre d'Andorra...

--I quina mena d'escultura és?

--És molt ben parida. Una taula partida pel mig per un mur de maons. Una tauleta.

--Qui sap si no simbolitza la incomunicació. Potser per això no l'he vista.

--Ves a trobar-la i fot-li quatre fotos, home. T'agradarà.

Dit i fet.


NB: Fixeu-vos com en la primera foto s'ajunten l'escultura de Brossa i les làpides del cementiri Brossa que vaig fer servir en un dels meus posts d'homenatge a l'Abloccedari. Qui no hi veu és ben bé perquè no vol. La taula, per cert, fa tota la pinta de ser de bronze. Rotllo Picasso, seguint la sèrie: objecte real, motlle d'objecte, bronze, foneria, escultura que sembla l'objecte però ja no l'és.

Recicleu, maleïts, recicleu!

El primer cop que vaig sentir "Beggin' ", fa ja una colla de mesos, vaig haver d'aixecar la vista del diari. Era una cançó excepcionalment potent. Llegia La Vanguàrdia. Probablement l'article del Monzó. Que els cants de sirena dels paios de la tele em fessin alçar la vista de la columna del Monzó emmig del brogit habitual del bar parla molt de com d'original i atractiva em va semblar. Una cançó amb el poder més pur de la música soul canyera que es feia als anys 1960 o 1970.

Aquí la teniu.



Durant unes setmanes es va convertir en una mena d'himne que generava bon rotllo al meu voltant: a la feina, amb els nens.

Amb el temps, vaig anar descobrint altres versions, molt més antigues del tema. La veritat és que els de Madcon no van fer gran cosa. Van respectar amb gran exactitud el tema original, amb un petit rap aquí i alguna actualitazació de so en la instrumentalització. Res de l'altre món. És a dir que van saber fer una "simple" reciclatge. Van trobar el tema, van saber respectar-lo millorant-lo un pèl, van rebentar les llistes. Gran lliçó de pragmatisme. Dubto molt que els originals arribessin a vendre en el seu moment el que han estat venent aquesta gent de Madcon durant els mesos passats. Food for thought.

Aquí teniu un muntatge en format vídeo d'una remasterització de la versió de Frankie Valli and the Four Seasons. Deu ser allò que la gent anomena remix. No us el perdeu. La música és collonuda, però el vídeo és igualment divertidíssim i molt treballat.



I encara una altra versió, més moderna (ho sento, no hi ha vídeo, només audio), d'uns tals Timebox, un grup britànic amb mod-soulero. Espero que aprecieu els matisos, els detalls, les menudes diferències de "la mateixa cosa". Una rosa ya no es una rosa ni una rosa.



Per què els escriptors no es permeten de tant en tant ser més intèrprets que compositors? Per què no reciclen més sovint, a cara descoberta? Per què no agafen l'energia d'un poema de l'Oliverio Girondo i la reutilitzen per una versió, una rèplica mutant, una traducció?

¡Me hable en Europeisch, bitte!

Som a Alemanya de fa uns dies. Els meus fills són bilingües en català i castellà (jo els parlo en català, que és, a més, la llengua en què estan escolaritzats; sa mare els parla en castellà). Ara que som de vacances prop de Frankfurt s'han d'entendre amb uns cosins que són bilingües en alemany i castellà (el pare els parla en alemany, que és, a més, la llengua en què estan escolaritzats; sa mare --que és argentina-- els parla en castellà, però molt rarament). A les converses dels cosins quan juguen, la barreja és acollonant. Figura que la lingua franca ha de ser el castellà, però és un castellà com de fireta o de pel·lícula dels germans Marx... L'Aitana, ma filla petita, sovint es fot a parlar en català sense adonar-se de la cara en forma d'interrogant de la seva cosina o el Nahum deixa anar alguna catalanada d'aquelles de fotre's de riure. Els cosins també fan el que poden, pobrissons. Ara els sento que juguen a les casetes. Diàlegs tipus:

Neboda: Aquí está nuestro Wohnzimmer.
Fill: Esto es una habitación de pequeños, ¿no?
Neboda: No, esto es un Wohnzimmer.
Fill: Wohnzimmer, Wohnzimmer... ¡aquí nadie sabe nada!
[...]

Fill: Hola, señiora, tengo caca.
Neboda: Sí, háce caca acá.
[...]

Fill: ¿Adónde tengo de llevarlo, a una gàbia o a otro lugar?
Neboda: Acá, donde la party es.
[...]

Neboda: ¿Quieres Nachtisch?
Nebot: Quiero un blanco pera.
Neboda: ¿Qué es es pera?
Nebot: Un blanco Birne.
[...]

Només faltaria que quan es barallen i vas a demanar què passa, algú et contestés "Salvatore e buone". No sé ni si Umberto Eco supera aquesta realitat.

Bon any nou! (2)