- El professor Gálvez confia a trobar un dia el document que provarà l'estada andorrana de Cortázar
- Situa 'Manuscrito hallado junto a una mano' en la gènesi de 'Rayuela', que demà celebra el primer mig segle de vida
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- Cortázar, en aquell Parí en què trobar--se amb la Marga era qualsevol cosa, menys casualitat. Foto: ÀLEX LARA
La notícia, publicada anys enrere en aquest mateix racó de diari i ampliada pel filòleg David Gálvez en un molt recomanable article de la revista Portella, va passar en aquell moment gairebé desapercebuda: entre la muntanya d'inèdits rescatats del bagul per Aurora Bernárdez, la vídua oficial de Julio Cortázar, i publicats el 2009 sota el títol Papeles inesperados, s'hi ocultava "Manuscrito hallado junto a una mano". ¿Els sona? Una peça minúscula, gairebé l'agulla en el paller, en què el gran Julio cedia la veu en un melòman consumat que un dia, mentre escolta a París uns Capricis de Paganini, descobreix el do que el farà ric: només que evoqui la memòria de la seva difunta tieta, es trenquen les cordes del violí de torn, ni que sigui el magnífic Stradivarius de Ruggiero Ricci, amb qui debuta.
De seguida hi veu les enormes possibilitats comercials i es dedica a extorquir els grans mestres del moment: Stern, Francescotti, Odnoposoff, Menuhin... Fins i tot Pau Casals passarà per caixa, en un memorable episodi a Prades en què Cortázar li retreu l'afany de regateig –entre un 15 i un 20% de rebaixa– i que no pagui trinco trinco el que a dreta llei se li demana. El cas és que el nostre home es farà la barba d'or gràcies al fantasma de la tieta, es convertirà en objectiu de totes les policies d'Europa i buscarà refugi a Andorra –en una «casa de campo» que Cortázar no acaba de situar– abans d'acabar... En fi, llegeixin el "Manuscrito": el trobaran al número 3 de Portella o per Internet: no té pèrdua.
Val que l'escapada andorrana del protagonista és purament episòdica, adverteix Gálvez, i que l'únic toc de color local que es permet Cortázar és una escena que té lloc a la «plaza del pueblo» –¿l'actual plaça Benlloch?– quan es para a admirar un pintor de carrer, evoca inopinadament la funesta tieta i –vet aquí– el carbonet de l'artista es trenca en dos. Però amb això en feia prou Gálvez per començar una investigació literària que no ha donat per acabada i que pren especial actualitat aquests dies, amb l'excusa del 50è aniversari de la publicació de Rayuela que es compleixen precisament demà: ¿va trepitar mai Andorra, Cortázar? I si és així, ¿quan? Al platet del sí hi posava Gálvez el testimoni directe del tallista Àngel Pla, i que en una entrevista publicada aquí mateix assegurava haver-lo atès a la llibreria Eureka, que als anys 70 regentava a l'antic carrer de la Vall de la capital. La mala notícia és que Pla no li va saber donar més detalls, de l'il·lustre client, i el va remetre a Jordi Sasplugas, que a l'època exercia com a amfitrió de les patums literàries del moment –Josep Pla, Mario Vargas Llosa i anar fent– que s'hostatjaven al Mirador. I Sasplugas no ho recorda i, cortazarià com era, està segur que una topada com aquella no l'hauria oblidat mai.
Queda l'esperança que Cortázar triés per a una hipotètica jornada andorrana als anys 70 un altre hotel. I en ella s'agafa Gálvez, que –com a bon detectiu– va contactar amb la mateixa Bernárdez per mirar de trobar una solució definitiva al dilema. Però no: la vídua, que es veu que no se'n separava mai, tampoc no recorda cap viatge per aquí dalt entre el 1953, quan es casen, i el 1968, quan se separen. Queda clar, admet Gálvez –assessor a l'ombra d'Eduardo Montes-Bradley, l'autor de Cortázar sin barba, i per tant, mereixedor amb tots els honors del títol de cortazarià major del Principat– que el novel·lista no havia visitat el nostre racó de món ni el 1955, que és quan esta datat el "Manuscrito", ni als dos decennis següents... «si no apareix un document, millor encara una fotografia, que confirmin el vague record d'Àngel Pla i el testimoni indirecte d'Antoni Morell, que també situa en certa ocasió Cortázar al Mirador». De moment, conclou, ens haurem de cenyir als fets –o als no-fets– i creuar els dits perquè un dia aparegui aquesta fotografia: «Sospito que són més les ganes que tenim tots de poder dir que sí, que Cortázar va venir una vegada, que altra cosa...»
¿Per què, a Andorra?
D'acord, segurament no va venir mai, ni als 50, ni als 60, ni als 70. Tot i així, altres escriptors amb credencials andorranes molt més tènues, per no dir inexistents, han merescut articles, conferències, homenatges i simposis –i no mirarem ara ni a Rodoreda ni a Espriu. Així que continuem endavant amb la indagació: ¿per què devia ubicar precisament aquí el refugi, la «casa de campo» del seu melòman extorquidor? Especula Gálvez que al 1955,quan ja fa un lustre que s'ha instal·lat a París, és molt probable que un home cultivat com ho és ell hagi sentit a parlar de nosaltres: «Llàstima que l'Andorra de Max Frisch no es publiqués fins al 1961, perquè si no, tot hauria quadrat». En qualsevol cas, es tracta d'un pròfug que busca un lloc apartat, Andorra sembla un bon destí per passar desapercebut i considera altament improbable que escollís Andorra a l'atzar, pel pur exotisme del nom o d'un país que li podia sonar a cosa remota.
Però si fins aquí tot són especulacions, un joc més o menys literari que probablement no li hauria desagradat, al mateix Cortázar, Gálvez es reserva per al final una bona nova: ¿quin lloc ocupa "Manuscrito" entre l'obra ingent de Cortázar? ¿Es tracta d'un divertiment, d'un exercici, d'un esbòs? Cal tenir en compte que cap al 1955, data probable del "Manuscrito", Cortázar és un autor ja madur –té 41 anys– però que només ha publicat un recull de contes –Bestiario– i que encara li falten vuit anys per donar la campanada amb Rayuela. Però és precisament això el que el converteix en un relat en opinió de Gálvez significatiu, en molt més que una simple anècdota toponímica per al consum de cortazarians confessos. El relat, diu Gálvez, dóna pistes d'elements estructurals que posteriorment explotarà definitivament a Rayuela, i que són els que precisament l'han convertit en una novel·la major: «A la vegada que busca la complicitat del lector, juga amb ell, li facilita les peces perquè acabi de muntar el relat, però es resisteix a donar-li tot mastegat. Per això "Manuscrito hallado en una mano" requereix del títol perquè acabi de lligar». Constatar que als anys 50 ja assaja amb aquesta estructura aparentment fragmentària, sense un principi ni un final clar, i amb les referències culturalistes amb què va trufant Rayuela, eleva segons Gálvez el "Manuscrito" molt per sobre de la raresa acadèmica o de flaneur i el converteix en una mena d'esborrany en reduïdíssim format on ja s'hi poden anar rastrejant tots aquests tics que fan de la xarranca cortazariana en una obra que figura per dret propi al Top Ten de la literatura universal, al costat –i opina ara el lector, no el professor– del Quixot, Moby Dick i els Viatges de Gulliver.
Ja que el tenim a mà, dues últimes curiositats: entre les dues lectures possibles de Rayuela –de principi a fi fins arribar al capítol 56, o seguint el Tablero de dirección amb què comença la novel·la– Gálvez es decanta per aquesta última, molt més cortazariana, diu. I atenció, perquè Cortázar no va escriure els 155 capítols de Rayuela de patac i després es va dedicar a barrejar-los de forma capritxosa perquè anéssim descobrint els embolics d'Oliveira, la Maga i el petit Rocamadour. No. La va concebre i escriure de forma fragmentària, i el problema va ser organitzar aquell caos de «papelitos», com ell en deia. Rellegir, en fi, les 634 pàgines amb bucle final –del 131 al 58, i anar fent– i capítol secret (el 55) Rayuela, és potser empresa major en l'era del tuit. Però somiar els seus quasi dos metres d'altura aturats a la plaça Rebés pot ser una bona manera de retre-li homenatge.
