Chet Baker

Aquest text el vaig publicar com a comentari a una entrada del blog de l'escriptor mexicà Xavier Velasco. No em demaneu per què. Avui l'he retrobat. Vuestro es, mío no.

La cara de Baker desmiente su voz. La cara de boxeador, de vividor, de noctámbulo, de adicto. Nuestros prejuicios, tan instalados, se resisten a aceptar que tal bruto pueda emitir un timbre tan modulado, una prolongación tan estable de aullidos dulces. Vamos aceptando esa superposición, esa disonancia, a nuestro pesar. Aceptamos el diente que le volaron o se le cayó (como suele pasarles a los junkies). Toleramos su fina sensibilidad sólo porque uno no puede resistirse a tanto acierto. Y luego, cuando Baker agarra la trompeta, desistimos ya de raciocinio. Cada nota perfecta, cada nota necesaria en su arbitrariedad. Irrepetible secuencia de gotas innecesarias. Ese tipo (que pudiera haber sido protagonista de una película de David Lynch o el Neal Cassady de la beat generation o el eterno cliente del bar de la esquina) nos contradice en nuestro juicio a priori, en nuestra superficialidad. Ya rotos todos los esquemas de nuestra imbecilidad. Nos contradice. Nosotros que lo habríamos creído un cromagnon hipermasculino de quijada prominente de sentarnos junto a él en el metro. Nosotros: los educados, los civilizados, los sensibles que nunca podremos llegar a nada que se acerque a esa cursi suavidad que nos deleita y cabrea a partes iguales.

Més sobre llinatges malaltissos

L'estupend amic Marc Cortès m'ha trucat aquesta tarda per demanar-me si havia vist El Periòdic d'Andorra d'avui. És el segon cop en pocs mesos que algú em truca i em demana una cosa tan contradictòria, tan concreta i vaga alhora, referida a un diari. Veure (que no llegir) la totalitat d'un diari (que no una notícia, una foto concreta d'una noia tremenda a la secció societat o fins i tot un peu de foto) no és moc de pav (sic).

[Nota de l'editor (antic professor de redacció del Gálvez i desesperat): si eliminem els parèntesis (innecessaris), la frase quedaria: "Veure la totalitat d'un diari no és moc de pav."]

L'altra vegada que van fer-me una trucada similar era el Joan Puig, a.k.a. "Gazo". Aquell cop la variant era: "Ja heu mirat l'Avui d'avui?" (que és una fórmula molt més vistosa que la del Marc d'ara fa una estona, pobre ànima!). En aquella ocasió em publicaven un fragment d'un text una mica llardoset que vaig escriure precisament arran d'un premi que li havien atorgat al Gazo.

Ara el Marc diu que es fan ressò d'aquell recull (La Catosfera literària 2008) del qual ja vaig parlar fa uns mesos. El periodista demostra estar un pèl démodé a l'hora d'etiquetar la notícia de novetat editorial. No serem gaire estrictes, però, que una mica de publicitat mai no ha fet mal ningú. Gràcies, senyor periodista, gràcies! I sisplau, ara no s'aturi.

Trobo molt interessant que, a banda dels tres andorrans seleccionats pel llibre, es parli d'altres blogaires que estan fent bona feina des d'Andorra, com l'altre (no menys estupend) amic Jordi Casamajor, el Delfí Roca, la Noemí Rodríguez...

El que més il·lusió em fa, però, no és la menció a la meva participació al llibre o a aquest blog en el que ara us trobeu (que de fet, senyor periodista, no és ben bé el blog on es va publicar el text inclòs a l'antologia, però tampoc no hi fa res; aquell altre es diu David Gálvez Casellas, com s'indica inequívocament al propi llibre, que no dubto ha llegit amb aprofitament). El que més m'ha agradat, deia, és que en la nota es faci menció al blog que tenim a mitges el Marc Cortès i un servidor (que es diu, em sap greu, Lo vistaire, no Lo visitaire..).

Igualment, m'ha encantat que citin el blog del Marc Cortès (ep, i de la Josefina Lladós: Reflexions en català) com a blog andorrà (sic). També m'ha semblat molt adient que els medis del país hagin nacionalitzat per la via directa un altre dels blogs "en què tinc l'immens plaer i orgull" (Joan Carles I dixit) de participar: el Diccitionari. Que no s'enfadin els tres companys catalans que van crear, fer créixer i donar prestigi al blog (Marc C., Gazo i l'ínclit Víctor Pàmies). Que no se sentin amenaçats en absolut. Que sàpiguen tan sols que ara el blog és andorrà i punt. Les coses (no només el futbol) són així!

En fi, el que dèiem més amunt: sempre són bones notícies quan parlen d'un (malament, bé, amb inexactitud, tant li fot!) i encara més bones quan parlen dels amics.


I per fi, la notícia:

Tres blocaires andorrans, a la 'Catosfera literària 08'

EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

Tres autors locals --David Gálvez, Climent Miró i un(a) anònim(a) que firma com a elquemaietvaigdir-- figuren entre el centenar de blocaires ressenyats a La catosfera literària 08, publicat per Cossetània i que constitueix, com indica el subtítol, la primera antologia de blocs en català. Es tracta d'un directori dels ciberdietaris amb pretensions literàries escrits en català sorgit a partir de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc al gener a Granollers. El llibret es presenta amb pròleg del mallorquí Biel Mesquida, blocaire il·lustre (Plagueta de bord) que qualifica de "vici impune" l'afició als dietaris virtuals. El bloc de Miró porta el molt literari títol de Propense, i el de Gálvez, Cinc cèntims. Però la blocosfera literària andorrana n'inclou altres que no surten al llibre: Ningú no és perfecte, La Contenta, Reflexions en català, Lo visitaire, Dicctionari, Gravats rupestres i Kantugansu, entre d'altres, sense oblidar el bloc degà, Tamarrolàndia, i els seus imitadors, Andorralàndia.

Post Scriptum: Ara m'adono que potser el periodista de qui parlàvem és una periodista, vostès disculpin. Era tan sols una manera (barroera i masclista, és cert) de parlar. És que fa poc, al Diccitionari, ens han acusat de misògins i tenim la pell molt fina!

Clemàstecs

Clemàstecs de Cal Baró de Civís (Alt Urgell). En alguna de les fotos podreu veure una de les olles originals que en penja. També un detall de les musicadures (no sé si es poden dir així quan no són treball sobre fusta). El primitiu estri de fusta que penja del travesser dels clemàstecs era per remenar les sopes. En desconec el nom.

Pica baptismal de Civís

Aquest cap de setmana era festa major a Civís. Fa molts anys els meus pares hi havien tingut una casa: Cal Baró. Avui hi hem pujat la Nicole, els nens i jo per fer la festa de diumenge a la tarda. Un grup de dos músics ha fet animació pels nens. Després xocolata desfeta amb coca de sucre. Més tard els músics s'han tret els barrets i s'han canviat les americanes per unes camises; s'han transformat així en l'orquestra del ball de nit. Ha estat el moment d'agafar els trastes i tornar cap a casa.

Abans, però, havíem retrobat gent que sembla que m'havien conegut quan jo era petit. Gent a qui no recordava o només molt vagament o pel nom de casa. Ha estat molt agradable. He entrat a Cal Ambou (sí, sense l'apòstrof) i he parlat amb el Peret (?) i la Roser. He entrat a Cal Ermengol i he parlat amb la mestressa i sa filla gran, la Montse. He entrat a la casa de la Mercè i el Benito. He retrobat el Paco de Cal Font. M'ha semblat que el poble eatà preciós (els carrers arreglats, les cases ben acondicionades i polides) i he promés tornar-hi aviat. Feia vora un any que no hi pujava. No deixaré que passi tant de temps fins la propera visita.

Però anem al títol... Les fotos que veieu aquí són de la joieta que he trobat en un racó de Civís. Fixeu-vos que a banda de les creus llatines (n'he pogut fotografiar dues) hi ha també un pentacle preciós. No he pogut veure què amagava la cara oculta de la peça, però ja hi tornaré un altre dia amb més calma.

Endogàmia i 'autobombo'

Endogàmia i 'autobombo' aplicades indiscriminadament són les claus de la supervivència d'algunes monarquies europees (sumeu-li l'estupidesa dels seus súbdits). Més que supervivència escriu decadència, sento que diu una veueta a cau d'orella. Sí, el que tu diguis (dic a la veu de la consciència republicana), però mira tu que ha passat...

Fa quatre dies, com qui diu, li atorguen un premi molt important al Puigma, company del Diccitionari. Els seus amics ens en fem ressò des dels nostres blogs. Jo em sumo a la campanya de felicitacions amb un discret (més aviat pobre) post amb gairebé més imatges que paraules. No tenia cap pretensió literària, cap gràcia, cap tensió lírica. Es tractava d'un apunt simple (trobeu-lo aquí) redactat com una notícia. Escriptura de facto, com si diguéssim. Encaixada de mans simbòlica més dedicada al Puigma que no pas a la resta de lectors. No em sap greu dir-ho. Disculpeu-me els ofesos.

Doncs la sorpresa arriba dissabte passat (18 d'octubre 2008): som a casa del Marc i la Josefina al Pla de Sant Tirs, després d'arribar de la Fira de Sant Ermengol de la Seu d'Urgell i ben a punt de dinar. Sona el telèfon. És el Puigma que ens demana si ja hem vist l'Avui. No. No l'hem pogut fullejar, encara. Mireu el suplement Cultura, secció Paraula de blog, diu. El busquem. El trobem. El mirem. Oh, sorpresa! Oh, món de mones! Som famosos per vés a saber tu quin atzar. Els citadíssims 15 minuts de fama del Warhol s'han convertit en 30 segons. Arramasso les engrunes, feliç, per fer-ne un panellet!

AVUI (p. 2 del Suplement Cultura, 18 d'octubre de 2008)

PS: L'endogàmia continua. El Puigma fa (20 d'octubre del 2008) una nota de la publicació del fragment del meu post per part dels de l'Avui, post que jo llegeixo fa una estona i em duu a escriure aquest que teniu ara entre mans. O entre ulls.

Bestiari

Nahum (5 anys): Papa, la Montse de música [mestra] m'ha fet una pregunta de la sargantana...
David (38 anys): I tu què li has dit?
Nahum: M'ha demanat si sabia on es ballava la sargantana.
David: ¿?
Nahum: Sí, papa, aquella que es balla amb les puntes dels peus i les mans amunt!

Joan Puigmalet i Gazophylacium

En Joan Puig Malet (conegut com a Puigmalet, Puigma o Gazo) acaba de guanyar un guardó important: millor blog de la categoria Social dels Premis Blocs Catalunya. Se'l mereix. No hi ha dubte. Entreu al seu blog, que es diu Gazophylacium, feu-hi un tombet i jutgeu per vosaltres mateixos. Escriu sobre lexicografia, sobretot lexicografia catalana.

N'estic molt content i molt orgullós.

Fa uns mesos ell, el Víctor Pàmies i el Marc Cortès van convidar-me a formar part del selecte grup d'editors del blog Diccitionari.

D'aquí que d'alguna manera, malgrat que encara no tots ens coneixem en persona, ja els considero amics a tots tres.

Des d'aquest modest raconet, una salutació i moltes felicitats, Joan!

I per si el premi en si no fos suficient, mireu que n'és de collonut el trofeu!

Poema de Anti Sant Valentin (sic)

Un dia le dije a un amigo: las xicas son repucnantes, ororosas, matan a los pobres pescadores en el rio, a las mosquas inofensivas a las povres sargantanas. A los cerdos con escopetas para acer jamon fuet salami enfin para comer muxo i para engordar i tener muxa grasa. Son las calbas feas repucnantes orrorosas del varrio, las mas del varrio, solo las xicas, los xicos no que son mui guapos.

Autor: Adripetit

[text, imatge i nom de l'autor presos sense cap mena de permís de la pàgina Chundarata.]

Diari d'Andorra, versió birtual (sic)

Ja fa dies que vaig avisar la gent del Diari d'Andorra que els titulars de la versió virtual del seu periòdic anaven plens de faltes d'ortografia. Principalment, que hi havia com un joc d'ous amb l'assumpte de les majúscules i les minúscules:

Bon dia,

Volia advertir-vos que en els titulars de moltes notícies de la versió digital del Diari, fa dies que l'ús de les majúscules inicials de paraula és irregular. Molts noms propis apareixen amb minúscula inicial. El que sorprèn més és que això no passi sempre, sinó de manera arbitrària. Un exemple d'avui: "El Santa coloma perd contra el kaunas lituà".

Em van respondre el següent:

Bon dia,

Moltes gràcies per el seu avis. És degut a un problema tècnic de la nova maquetació. Intentarem solucionar-ho.

Atentament,

X.X.

Això era a mitjan juliol. Jo ja feia dies que veia les cagades i eren moltes; per una o dues de puntuals no m'hagués pres la molèstia de notificar-los res. Doncs exactament dos mesos després la falta de rigor continua... Perquè ara ja s'ha vist que de problema tècnic res de res. Aquí hi ha un problema humà, probablement que qui ha d'introduir els titulars (potser cal picar-los?) no s'hi fixa gaire. Ara, a més dels problemes d'allò de les minúscules i les minúscules, proliferen paraules escrites sense accents o dièresis. Avui he vist aquesta nova modalitat d'error:

La resulució dels plans [titular d'un editorial].

En fi, si després d'esmerçar tants esforços en maquetació, nous col·laboradors, noves seccions, etc. (per cert, el nou Diari d'Andorra m'agrada MOLT i ha millorat sensiblement amb les incorporacions de nous articulistes i propostes com ara el Diari Obert)... Si després d'esmerçar tants esforços, deia, no paren atenció a coses tan òbvies com una edició acurada dels titulars de la versió virtual, sembla com si tiressin pedres contra el propi teulat. Estic convençut que el meu advertiment, no deu haver estat pas l'únic.

Per cert, sobre això de SOPT en lloc de STOP, algun espavilat ja va proposar llegir l'errata de la imatge de més amunt com les inicials de Speed Over The Pedestrians ('accelereu per damunt dels transeünts')... Una mica més de cura, doncs, que les errates poden dur-nos a més d'un accident fatal!

Colomer d'Ós de Civís

No en sé res. Ni datació. Ni cap detall referent a quan va deixar d'usar-se. Ni qui en pugui ser el propietari. Només que encara és d'empeus i calia fer-ne quatre fotos per si de cas.

Recordeu aquell colomer de Juverri que va ser enderrocat, casualment, en entrar a formar part d'una llista provisional d'edificis a protegir? La premsa va investigar perquè algú els va posar sobre avís, però tampoc no se'n va acabar de treure l'entrellat. A la final va prevaldre allò de (a) jo no sé que hagi pogut passar (els propietaris) i (b) com que a casa seva, cadascú té dret a fotre el que li rota, es va primar que l'edifici era en zona urbanizable (per damunt del seu valor patrimonial en termes culturals).

Cassoletes inesperades

Ahir passejàvem la família i uns amics pel Parc del Segre, a la Seu d'Urgell. En passar vora la zona d'aigües braves em va semblar que veia una petita marca en un dels grans rocs laterals usats per fer d'obstacles laterals. De fet penso que aquests blocs petris creen les ones. Em va semblar veure alguna cosa però alhora vaig pensar "estàs sonat, veus ombres de coses pertot arreu". Amb tot, en atansar-nos més em va semblar veure alguna marca més. De més a prop ja gairebé no em quedaven dubtes. Vaig arriar-me talús avall fins el roc i... BINGO!

Aqué teniu les fotos. Jo vull pensar que són prou clares i no una fantasia meva. Sobre la datació, però, no m'atreviria a especular. El fet que el canal sigui artificial no desdiu la troballa. Segur que els rocs usats estan trets del Segre, que és a tocar. Es tracta de grans blocs granítics arrodonits per l'efecte de desgast de l'aigua i els materials que arrossega. Tot i que no em sembla el context més normal, per què no podia haver-hi cassoletes insculpides damunt d'un roc de la vora del Segre?

Més lluites contra l'hidra del llenguatge

Tornàvem de la Seu avui al vespre (Diada de Meritxell) i el Nahum ens ha fet una de les seves preguntes clàssiques en les quals hi ha alguna paraula que no acaba de quadrar i que cal deduir per aproximació. [El Nahum és el nostre fill de 5 anys.]. La d'avui era "Com es deia aquell jugador de futbol a qui li van trencar la matrícula?". Estupefacció meva. La Nicole li ha dit "Em penso que no vols dir matrícula". "No, mama, però s'hi assembla." Sort que la costelleta avui estava viva i ha interpretat correctament: "Em sembla que vols dir el Ballack, oi? I em penso que la paraula era mandíbula." Oééé, oé, oé, oéééééééé! Collonuda la similitud matrícula / mandíbula [coincidència de les quatre vocals i cop de veu a la síl·laba adequada]. Collonuda també la Nicole per haver arribat a Ballack amb tan poques pistes i tan ràpidament.

Graelles

Un amable lector (inicials R. T.) m'envia una curiosa fotografia que va fer durant una visita recent a Jerusalem. M'explica que es tracta d'un gravat fet en una pedra que pavimentava el carrer en època romana. Situa la peça a dins o prop del Praetorium. De fet, no és gaire diferent de certes graelles que sovint trobem gravades en rocs de murs d'esglésies, lloses o en pedra viva al Principat d'Andorra. Sobta una mica tal coincidència formal en punts tant distants. No cal perdre de vista, però que ambdues zones (el Pirineu i Jerusalem) van restar sota influència romana. Potser hi hagi simbologia que curiosament compartim malgrat les diferències culturals.

Una altra possibilitat a contemplar fóra la de l'universalitat de certs símbols. La creu en seria un, a partir del qual es generen moltes variacions de creus pròpiament dites (gregues, llatines, etc.), però també de nusos, llaços, lauburus, esvàstiques, etc. D'altres serien formes basades en el cercle i les seves deformacions i alteracions. D'altres formes estarien basades en línies, que poden entrecreuar-se o no. Quan unes línies en tallen d'altres poden formar graelles, quadrícules, triangles, rombes, etc. Aquest darrer grup és el cas que ens ocupa.

S'ha especulat si aquesta mena de gravats no podrien ser una mena de taulers de joc. La veritat és que donat que sovint les figures són extremament menudes, jo sóc contrari a proposar una finalitat exclusivament lúdica d'aquesta mena de gravat.

Gravats sobre pedres d'esglèsia romànica

Un cop més, us ofereixo una petita mostra de gravats que es poden trobar inscrits als rocs dels murs exteriors d'una esglèsia romànica del Principat d'Andorra.

No hi ha gran cosa més a comentar. N'hi ha de clàssics: graelles i ratlletes. N'hi ha algun de més treballadet.

Curiosa pedra de data de construcció

Aquesta pedra seria només una més de les nombrosíssimes pedres en les quals s'especifica la data de construcció d'una casa si no fos que a banda de la xifra hi veiem cisellats uns curiosos dibuixos. Fou en Toni Caus qui em va posar sobre avís de l'existència d'aquesta pedra. Em va explicar, a més, que --segons li havien dit-- el dibuix de la part de baix representa els ulls d'una granota sobresortint per damunt de la superfície de l'aigua. Seguint amb la granota, a la vora dreta se'n veuria una --o les anques, per ser més exactes-- en el moment d'escapar saltant. Quant al significat del símbol de la granota, algú va explicar al Toni que representaria que la persona que vivia allí era el bruixot del poble. Sense ànims de posar res en entredit, diré només que de moment no tinc cap altra informació que m'ajudi a una millor explicació del dibuix de la granota. Ni tan sols sé el nom de la casa, cosa que potser podria ajudar-me.

Un home amb qui he parlat avui m'ha dit només que allí on ara hi ha la pedra --un edifici flamant-- abans hi havia una era.

Una altre menhir alemany: Spellenstein

El trastot que us presento avui és també força impressionant. Un altre menhir d'alçada respectable: Spellenstein. També conegut a la zona com a Spillenstein. És petit si el comparem amb el Gollenstein, sí: aquest fa només 5,05 metres d'alçada, mentre que l'altre em penso que vàrem dir que feia uns 6,6 metres. La veritat és que es tracta d'un monòlit preciós, també d'un material força tou, conegut com a Sandstein ('pedra de sorra', si ho traduíssim literalment). A diferència del Gollenstein, damunt d'aquest no vaig saber apreciar gravats, com a mínim no de lletres, xifres, antropomorfes, etc. Hi ha alguna petita cassoleta, però en desconec l'origen... També aquí es poden veure unes marques a la part superior del menhir que podrien haver estat causades per la fricció de cordes (o per les pluges?).

Està ubicat a un jardí particular d'una casa del poblet de Rentrisch, municipi de St. Ingbert (Saarland). Sembla que està datat com del 1800 abans de Crist. Deu tenir, doncs, uns 3.800 anys aproximadament.

El menhir més alt d'Alemanya: Gollenstein (2)

Quatre detalls d'aquest imponent monument megalític. Una mica d'història.
El camp on es troba clavat el menhir és al terme municipal de Blieskastel, a la regió de Saarland. (Per cert, durant l'ascenció des de la part baixa del poble al cap del turó on hi ha el Gollenstein vaig veure una preciosa columna romana en molt bon estat de conservació. Penosament, no vaig parar a fer-li quatre fotos.) Sobre la datació del menhir, com sovint és el cas, hi ha vàries versions. Deixem-ho en una aproximació i diguem que el monument potser tingui 4.000 anys d'antiguitat. Posem que pertany a l'Edat de Bronze moderna o recent.

El menhir tal i com el veiem a l'actualitat és una restauració que data del 1951. A l''escapça de la Segona Guerra Mundial, concretament el 1939, la pedra va ser tirada a terra per l'exèrcit alemany per evitar que l'exèrcit francès l'usés com a referència o coordenada. Després d'aterrar-lo, van trencar-lo en quatre fragments.

Com podeu apreciar a les fotos, el menhir està fet a partir d'un bloc de pedra molt tova.

A la part superior es poden apreciar unes marques que inicialment vàrem pensar que podien ser gravades o inculpides, però que ara pensem que potser siguin resultat de la fricció causada per cordes usades en el seu trasport i aixecament.

En el cos del menhir hi trobem un nínxol fet clarament per poder dipositar-hi figures, icones, espelmes, ex vots, etc. Dins d'aquest nínxol s'aprecia una creu gravada i les inicials de nombrosos visitants que han anat deixant la seva marca sobre el monument. Una resta de cera vermella delata algun culte encara recent. Qui sap si el nínxol no data del moment de cristianització del menhir.

Hi ha tal superposició de marques, dates, ratlles, dibuixos, lletres, etc. gravades al roc que es fa difícil especular si n'hi ha (o n'hi havia hagut) que tinguessin un origen prehistòric. Sí que hi ha un petit antropomorf interessant i un conjunt de ratlles que recorda molt vagament dibuixos semblants trobats al Pirineu (al Roc de les Bruixes de Prats, sense anar més lluny). Però, com dic, no podem aventurar absolutament res respecte l'origen i datació d'aquests gravats.

Una de les dates més antigues que hi vaig poder llegir sembla que diu 1755 (?).

Trèveris / Trier (2)

Façanes de tota mena. Populars, amb les fustes vistes típiques de les cases tradicionals alemanyes. Més opulentes i d'estil més afrancesat.

La porta nigra. Porta romana d'accés a la ciutat, després ampliada i convertida en església monàstica. Cristianisme molt primitiu del segle II. La porta, construïda pels volts de l'any 180. L'església romànica, acabada el 1040.

El carreró dels jueus.

Símbol sobre un dintell d'una porta.

La catedral, actualment en obres.

Trèveris / Trier

Ahir a les 7 AM sortíem de casa amb la Nicole dins del nostre fidel Santa Fe. La vaig dur fins un poble anomenat Oberbillig, on viu una amiga seva per tal que s'hi quedés a passar el cap de setmana. El poble és a la vora del riu Mosel·la i fronterer amb Luxemburg. El paisatge de la zona és molt agradable. El riu discorre per una vall entre turons plens de vinyes. Un cop saludada l'amfitriona i pres un cafè, vaig fer marxa enrere fins a Trier (Trèveris).

Trèveris em va encantar. Vaig aparcar el cotxe i vaig fer una estona el turista. Un lloc molt recomanable. S'hi veu història pertot: restes romanes, esglésies, columnes i creus de tota mena, la catedral, portes de fusta treballades, edificis decimonònics, detalls medievals, raconets preciosos on prendre un cafè o un vinet, terrasses on menjar un plat fondo, un pastisset o una bona salsitxa.

Us en deixo algunes fotos, sense atabalar més i quedo a la espera de poder explicar-vos la següent parada en la meva ruta.

... TO BE CONTINUED ...