Joan Peruga i Pau Xavier d'Areny Plandolit

Ja sabeu que de fa uns dies vaig aportant aquí alguna pinzellada en referència a l'última novel·la del Joan Peruga, El museu de l'elefant. Avui us enganxo, a tall de curiositat, dues portades que he trobat a la plana web de la Biblioteca Nacional d'Andorra. Corresponen a dues obres d'un dels protagonistes de la novel·la de Peruga (Pau Xavier d'Areny Plandolit) que, com podeu observar a les imatges, signava Dr. Areny de Plandolit. Les obres formen part del fons de la biblioteca del Museu Casa d'Areny-Plandolit.

Reportatge sobre "El museu de l'elefant" d'Alba Doral

REPORTATGE

La memòria de l’elefant

N’hi ha que n’havien sentit a parlar, d’aquell museu de ciències naturals a Ordino, amb girafes i cocodrils farcits de palla, efímera experiència impulsada per Pau Xavier d’Areny-Plandolit. Joan Peruga el rescata i novel·la la peripècia a ‘El museu de l'elefant'

Currently 10.00/10 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10

Mitja: 10.0/10 (2 vots)

Galeria Fotos

A.D. - Andorra la Vella - 20/03/2013

"N’hi ha qui encara en parla, però el record és com una nebulosa”.

Explica l’escriptor, que un bon dia va ensopegar amb documentació, escassa però molt clara, que dóna fe de l’existència d'aquest museu. Incloent-hi alguna fotografia: Pau Xavier i fills al costat dels cocodrils dissecats. “Imagineu-vos quin espant a l’Ordino de l’època.” Bon punt de partida per a un autor a qui havien quedat deutes pendents amb la nissaga dels Areny-Plandolit després d'Últim estiu a Ordino (premi Fiter i Rossell 1998). 
    La novel·la –novetat d'Editorial Andorra per a aquest Sant Jordi– comença amb un elefant femella que desapareix al bell mig de la Seu d'Urgell i a plena llum del dia de camí a Ordino. I a partir d'aquí Peruga porta el lector per un relliscós ter­reny entre història i ficció en una Andorra, la dels anys trenta del segle passat, que iniciava un ineluctable procés de canvi: si fins aleshores havia estat com “una creació dels viatgers romàntics”, ara es convertia en pol d'atracció per a caràcters de tot pelatge. 
    Entre aquests individus pintorescs, un de novel·lat però molt real: Miquel Mateu, conseller delegat de Fhasa, a qui Peruga ha batejat com el Benefactor Altruista: “Era d'aquells que es presentaven dient que les concessionàries no havien vingut aquí a fer diners, sinó a salvar el país.” De fet, recorda Peruga, és cert que en un primer moment se les va rebre amb la reverència deguda al déu del progrés, “però no van trigar a aixecar reticències pel poder que havien acumulat: no sols l’explotació elèctrica i l’execució de les carreteres, també tenien la banca, els hotels, pagaven la policia... s’havien convertit en un poder fàctic”.

Progrés versus llibertat
Aquest desequilibri va fer que un dia els andorrans es veiessin obligats a posar en un platet de la balança el progrés i en l’altre, la llibertat i la independència. “Al llibre es veurà què van decidir, jo no us ho avanço”, convida l’autor a la lectura.
    La narració al·ludeix a les vagues del 1933, però per damunt perquè els fets que explica són ja posteriors. Però el conflicte té importància en la trajectòria del Mariano, anarquista aragonès que és trassumpte d’un oncle de Peruga, lluitador emigrat a França que no va retornar a Espa­nya fins després de la mort del dictador. “No vaig tenir gaires oportunitats de parlar amb ell i li devia una llarga conversa; és aquesta”, apuntava l’autor, nascut a Osca i qui confessa que conserva i rellegeix de tant en tant les actes d’un congrés anarquista a Saragossa, “on es dibuixava aquella societat utòpica, ideal, igualitària”, en el moment “que més gent hi havia i més convençuts estaven que un dia seria possible” allò que imaginaven. 
    El personatge central, és clar, és el petit de la saga, metge i taxidermista, hipnotitzador i comerciant, editor i mag professional amb espectacle al Paral·lel barceloní, a qui un dia agafa la dèria de muntar el Gran Museu Areny de Ciències Naturals i s’hi dedica obsessivament. Reprendre la peripècia de la saga era, segons va afirmar Peruga durant la presentació de la novel·la, un deure: “L’hi devia a l’Assumpta [la protagonista d'Últim estiu a Ordino i germana gran de Pau Xavier] i els ho devia als lectors, que han convertit aquell llibre en una novel·la de culte.” 
    Agafa força també a mesura que avança la narració el personatge de la Neus, la dona de Pau Xavier, que el va sobreviure en un parell de dècades. Ell va desaparèixer el 1936. El museu va tancar les portes el 1948 i la col·lecció d'animals dissecats es va vendre el 1955 al Museu de Zoologia de Barcelona.
    La novel·la de Peruga tindrà una presentació pública el 9 d'abril a la Llacuna, amb temps suficient per arribar al partit de la Champions, promet l’autor, i la projecció d'imatges de l’antic museu.

"El museu de l'elefant" de Peruga al BonDia Andorra

Peruga novel·la la vida del taxidermista i metge Pau-Xavier d’Areny-Plandolit

Nacional - Cultura

Escrit per E.J.M./Foto:T.M.

Dimarts 19, Març de 2013 20:56

SocButtons v1.5 Pau-Xavier d’Areny-Plandolit (1876-1936) va ser metge, taxidermista, empresari, comerciant d’ossos humans, científic, mag, editor, museòleg, il·lusionista... Un personatge fascinant que va captar l’atenció de l’historiador i escriptor Joan Peruga (Santalecina, Osca, 1954). Partint de la personalitat real d’un dels membres de la nissaga d’Ordino, Peruga ha novel·lat l’últim any de vida d’Areny-Plandolit i l’ha plasmat a El museu de l’elefant, que acaba de publicar l’editorial Andorra. Pau-Xavier d’Areny-Plandolit era el germà petit de la Sumpta Areny, la protagonista de la novel·la Últim estiu a Ordino (Columna), amb què Peruga va guanyar el premi Fiter i Rossell del 1997. El museu de l’elefant no és, però, una segona part de l’obra publicada fa quinze anys. La Sumpta va morir l’any 1892, amb 30 anys, i el context en què viu Pau-Xavier és molt diferent: són els anys 30 del segle XX, una època de grans canvis a Andorra, amb la construcció de les carreteres, la concessió a Fhasa dels salts d’aigua, la introducció de la banca, el turisme... “En aquesta novel·la tot passa molt ràpid, és una altra època”, ha matisat l’autor a la seu de l’editorial. Uns anys convulsos en què els andorrans hauran de decidir si mantenen la independència i la llibertat o se sumen al progrés. “Fhasa s’havia convertit en un poder fàctic que feia trontollar la llibertat.” El conseller delegat de Fhasa, Miquel Mateu, era conegut com el “benefactor altruista”, però després es veurà amb recel pel poder que obté. L’època que retrata Peruga és la de després de la vaga i la lluita obrera del 1933 i just abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Un dels personatges de més pes de la novel·la és el Mariano, un anarquista –un homenatge a l’oncle de l’escriptor–. La Neus, la dona d’Areny-Plandolit, també guanya protagonisme a mesura que avança la trama. Però, ¿per què El museu de l’elefant? Doncs perquè Areny-Plandolit, naturòleg i taxidermista, va arreplegar una gran col·lecció d’animals dissecats. Animals de tota mena, fets arribar de tot arreu, com serps o un cocodril, es van exposar al Gran Museu Areny de Ciències Naturals, que el doctor Areny va impulsar el 1935 i on actualment hi ha l’Auditori Nacional. La Guerra Civil va truncar el projecte i molts dels animals van ser venuts i d’altres encara es mostren a la casa dels Areny-Plandolit. La peça estrella havia de ser una elefanta dissecada, la Júlia, que va ser traslladada des de Barcelona i que en arribar a la Seu d’Urgell va desaparèixer. En Pau-Xavier i el Mariano la buscaran. La recerca de la paquiderma és el tret de sortida de la nova novel·la de Peruga. El museu de l’elefant es presentarà al públic el pròxim 9 d’abril, a les 19.30, a La Llacuna. Durant l’acte es projectaran fotografies de l’època i documents que custodia l’Arxiu Nacional. Entre les imatges no hi faltarà una de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit amb l’elefanta Júlia.

Andrés Luengo sobre "El museu de l'elefant"

Article de l'Andrés Luengo sobre "El museu de l'elefant":

Pau-Xavier, l'últim excèntric

11111 Classificació 0.00 (0 Vots)

inShare

• Peruga tanca amb 'El museu de l'elefant' el díptic sobre els Areny-Plandolit iniciat a 'Últim estiu a Ordino'

A.L.
ANDORRA LA VELLA

Peruga, als jardins d'Editorial Andorra i amb els exemplars de la novel·la dibuixant el nom de l'elefanta del títol Foto: TONY LARA

«El primer elefant que pujava fins a les valls enlairades dels Pirineus, sense comptar els trenta-sis que, segons les cròniques de l'historiador Polibi, havien format part del poderós exèrcit d'Anníbal, acabava de desaparèixer de manera misteriosa i inexplicable del passeig de Tetuan de la Seu d'Urgell». Aquest és el prometedor començament d'El museu de l'elefant, la tercera novel·la de Joan Peruga (Santalecina, Osca, 1954) i el títol amb què clausura el cicle literari consagrat a la nissaga dels Areny-Plandolit iniciat ara fa tres lustres amb Últim estiu a Ordino. Ja saben: la història més aviat desgraciada i més aviat trista de la lànguida Sumpta, traspassada el 1892 als 32 anys. Però aquesta és una altra història. A El museu de l'elefant, publicada per Editorial Andorra, Peruga avança tres decennis fins a l'agost del 1935, quan es produeix la fabulosa desaparició de l'elefant del títol. Millor dit: elefanta, de nom Júlia i vedet fins aleshores del zoo de Barcelona, cridada a convertir-se en la principal atracció del flamant Museu de Ciències Naturals que Pau-Xavier d'Areny-Plandolit i Plandolit –que ja és redundància– planejava inaugurar per la festa major d'aquell any a la reconvertida borda de la casa pairal de la família a Ordino. El que avui és l'Auditori Nacional, vaja.

La novel·la és la reconstrucció literària de la portentosa i, en ocasions, estrafolària vida de Pau-Xavier, el petit dels fills de Don Guillem –i això és molt dir, perquè Don Guillem va tenir 17 fills: set amb la primera esposa, la bella Maria Dolors Parrella, i set més amb la segona, donya Carolina Plandolit i Pelati. Un personatge «extraordinari i polièdric», per no dir absolutament excèntric per als cànons andorrans de l'època, que va exercir –successivament o a la vegada– com a metge, taxidermista, mag i hipnotista, entre d'altres dèries més o menys exòtiques i la majoria de les vegades ruïnoses. Peruga se centra a El museu de l'elefant en els últims dos anys de vida del protagonista, completament abduït per un projecte –el del Museu de Ciències Naturals– que no hauria tingut parangó a Europa. Com es veu a venir, la cosa no va acabar de la millor de les maneres, entre d'altres motius per l'adveniment de la guerra civil espanyola, que va truncar no només el museu sinó també altres projectes igualment visionaris –pistes d'esquí, balnearis, aeroport... ¿els sona?– que havien de convertir Andorra en la terra de les oportunitats.

El retrat d'aquest país de cucanya, que gràcies a l'electrificació havia despertat abruptament d'una letargia secular, és l'altre fil argumental de la novel·la: «Andorra i els andorrans es troben en el transcurs de pocs anys en un dilema sense precedents: d'un costat, el progrés que encarna Fhasa; de l'altra, el manteniment de la llibertat i la independència». Aquesta és la papereta a què haurà de fer front el Consell en una històrica reunió que havia de dirimir si se li concedia o no la pròrroga de l'explotació hidroelèctrica a Miquel Mateu, rebatejat per a l'ocasió amb el molt eufònic sobrenom de Benefactor Altruista i erigit a El museu de l'elefant en el dolent de torn. Cosa d'altra banda gens sorprenent si es té en compte que una de les últimes decisions del cap de Govern, Toni Martí, com a cònsol d'Escaldes, va ser defenestrar Mateu del nomenclàtor de la parròquia i rebatejar com a avinguda del Pont de Tosca la part alta de Carlemany.

Una exòtica fauna humana

Si hi ha un dolent, hi ha d'haver forçosament un bo, que és en aquest cas l'anarquista Mariano, ajudant de Pau-Xavier i una llicència històrica amb què Peruga ret homenatge a un oncle seu del mateix nom, combatent republicà emigrat a França amb la derrota, que va lluitar contra els nazis a la guerra mundial i que no va tornar a Espanya fins a la mort del dictador, i que encarna –diu l'autor– «les en ocasions tràgiques contradiccions, ombres i fracassos que van acompanyar l'anarquisme durant la república [espanyola] i la guerra civil».

Al costat de Mariano, de Pau-Xavier i del Benefactor Altruista –es veu que així era com es referien a Mateu els pilotes i llepaculs del moment– hi pul·lulen un rosari de personatges molts dels quals podrien donar perfectament lloc a un spin off, si se'ns permet la paraulota: des de l'enigmàtic Otto Ruhr, suposat àlies d'un altre Otto, de cognom Rahn, que va fer estada –quina casualitat– a la casa d'Areny-Plandolit i que va ser –ves per on– el que li va inculcar a Himmler la dèria pel Sant Greal, fins a Marcel·lí Vila, el Lino, i el Bonaventura Serchs, el Turi, que durant la Segona Guerra Mundial li van fer la competència a al Rick's de Humphrey Bogart des de la barra del Café d'Andorre de Casablanca, i sota els acords improbables de l'orquestra Andorran's Dancing. ¿Es pot demanar més? Ja que hi som: el tal Lino va tenir també un final a l'altura de la novel·la, quan es va perdre el rastre de l'expedició a la selva brasilera del Mato Grosso que havia aixecat per provar l'eficàcia d'un vestit contra les picadures batejat amb el nom de... ¡Andoro!

I no ens descuidéssim mai de Neus Gassó, l'abnegada esposa de Pau-Xavier, que en traspassar el marit, el maig del 1936, en va heretar els deutes i que no va tenir més remei que vendre les fabuloses peces del Museu de Ciències Naturals –inclosos la Júlia, una girafa i un cocodril dissecats– al museu de Zoologia de Barcelona. Com es veu, una fauna humana digna de Pau-Xavier, autor de llibres de títol portentós –Las maravillas de la magia moderna, Cultivo de la estética y belleza de la mujer–, soci fundador de la Societat espanyola d'il·lusionisme, i que no va tenir manies a sortir als escenaris del Paral·lel transmutat en el Baró Màgic. Tot i que aquest últim extrem és una altra llicència de l'autor. O potser no.

Un cas, com es veu, i també una mina literària que, com en el cas de Boris Skossyreff –que, per cert, també té a la novel·la un cameo incidental– va esperar durant decennis el seu descobridor: Peruga, òbviament, que hi va arribar primer, que hi farem. Insisteix que no es tracta de la continuació d'Últim estiu a Ordino; simplement, de la conclusió d'una saga literària i –diu– d'un deute pendent amb la Sumpta. Però tampoc ens en refiem gaire perquè –afegeix– hi ha tantes novel·les ocultes a la casa d'Areny-Plandolit que «potser no he tancat definitivament el cicle». En qualsevol cas, una excusa perfecta per reeditar la novel·la primigènia, avui incomprensiblement esgotada. La presentació oficial, el 9 d'abril a la Llacuna. I si em permeten un consell, no perdin l'oportunitat de conèixer Pau-Xavier. No només era un bon home, com li diu la Marieta a Peruga, sinó també i sobretot un excel·lent company de viatge.

"El museu de l'elefant" a AndorraTV

Vaig dir que us aniria informant de l'arribada al mercat de l'últim llibre de Joan Peruga: antic professor, historiador, amic, escriptor brillant, company de feina i president del Col·lectiu Portella.

Joan Peruga i "Las maravillas de la magia moderna"

L’escriptor andorrà Joan Peruga (1954) ja té a les mans El museu de l’elefant, la nova novel·la protagonitzada, entre molts d'altres, per membres de la cèlebre família Areny-Plandolit d’Ordino. Publica el llibre l’Editorial Andorra.

El volum es presentarà el pròxim 9 d’abril al centre cultural La Llacuna.

El protagonista del llibre El museu de l'elefant, el doctor Pau-Xavier d'Areny-Plandolit, va ser un personatge polifacètic que va escriure el llibre Las maravillas de la magia moderna, que com s'explicava a la portada era un "manual práctico para juegos de prestidigitación propios para ejecutarse en salones, casinos y teatros".

Més, el dia de la presentació. No oblideu ser-hi presents i comprar l'obra!

Retrobament

Avui he retrobat a la xarxa una professora, Victoria Cirlot, que vaig tenir un trimestre del primer curs universitari a finals dels anys 80. Llavors em va semblar molt diva. Tot i que han passat 25 anys, trobo que ha envellit molt poc. Us deixo la seva explicació que m'ha semblat simplement preciosa, immaculada i molt ben travada.

Col·laboració al dossier central de 'Portella' núm. 5

Vaig oblidar penjar-vos aquí el darrer text que he publicat a la revista 'Portella' (núm. 5, tardor 2012). Ho faig ara.

Primer, el text, tal com raja:

"Tornarem a alçar la vista per mirar el cel. Recularem per orientar-nos i observar si “vénen tres núvols grans: / un de trons, / un de llamps / i un de mals espants.” Ens tornarem a encomanar a Santa Bàrbara pel que pugui passar. Escrutarem l’horitzó, el cel, el vol dels ocells per saber què ens ha de proposar l’avenir. Reconsiderarem l’amistat i l’amor: vers les persones, les bèsties, els elements naturals, la terra. Entendrem que hi ha un cor que batega dins del roc, a la mena de ferro. Notarem que hi ha una explosió latent, en expansió contínua també en tot allò aparentment fred. Ens abraçarem i trencarem tots els gels i les gebrades i els glaços. Ens desfarem de la crosta i anirem al moll de l’ós, al mos de l’ull, a allò que cal que la vista devori un altre cop, mil vegades. Sabrem que som el resultat d’aquesta iteració canviant. Aturarem els cotxes a les rotondes. Comprendrem la integració antiga entre l’home i la natura i la cabal angulós però suficient que el paisatge ens segueix prestant. Obrirem les caixes d’eines i recuperarem els malls i els pics més rovellats. Els elevarem al cel i fabricarem núvols nous plens de noves prometences. Revisarem les columnes que ens sostenen des de dins, des de l’arrel. Aixecarem la vista un altre cop i demanarem explicacions. Tornarem a asseure’ns al pedrís, vora la font, a la plaça. Enraonarem. Falcarem el paisatge, el país, amb enormes senyals immòbils, amb estàtues i fotografies plenes d’emoció. Ens falcarem els uns als altres amb aquests símbols que compartim. Serem modestos gràcies a la mirada dels savis, dels artistes i dels avantpassats. Ens farem petits, una taca al cel de la fotografia de la vida, per tornar a ser grans."

Ara, algun detall més. El dossier central de la revista contenia:

(1) Una portada: poema de Joan Margarit i foto de Manel Gibert (d'una obra de Miquel Àngel Planas).

(2) Un text introductori al tema de l'escultura pública de Pilar Parcerisas que incloïa una foto de cadascun dels sis fotògrafs següents: Ricard Lobo, Fiona Morrison, Àlex Tena, Carles Esteve, Jaume Riba i Montserrat Altimiras.

(3) Sis subseccions amb un text (de Robert Pastor, Roser Porta, Txema Díaz Torrent, Andrés Luengo, David Gálvez i Quim Torredà) i tres fotos de cadascun dels fotògrafs mencionats d'obres de: Philip Lavail / Àngel Calvente, Alberto Carneiro, Sergi Mas, Roger Mas, Jordi Casamajor, Joan Brossa, Dennis Oppenheim, Jorge Dubona, Fernando de Blasi, Nerea Aixàs, Mercè Ciàurriz, Josep Viladomat, Carlos Cruz-Díez, Antonio Tenreiro, Erik Dietman, Judit Gaset, Jaume Plensa, Mario Stacciolia, Andreu Alfaro, Paul Van Hoeydonck, Rachid Khimoune, Manuel Cusachs, Joan Canal i Emili Armengol.

Aquí sota us enganxo, com a exemple, la subsecció corresponent al text que vaig escriure per les imatges de Carles Esteve (escultures de Jordi Casamajor, Manuel Cusachs, Joan Canal i Emili Armengol).

(4) A més, la portada del número 5 incloïa una foto de Manel Gibert d'una obra de Samuel Salcedo.

En total, doncs, vint-i-set escultors, set fotògrafs i set escriptors per bastir un dossier central que semblava "de factura senzilla".

Francesc Fuguet entrevistat al Catalan Network del diari 'Ara'

Francesc Fuguet: “Andorra sorprèn com més temps hi passes. És un país molt diferent de Catalunya, tot i tenir el català com a llengua”

Actualitzada el 12/02/2013 23:00

D’Alcover (Alt Camp) a Andorra la Vella. Professor d’Història.

Com has arribat a Andorra, i a què et dediques actualment?

La casualitat i una mica de sort, van fer que ara ja fa dos anys i mig rebés una trucada del Ministeri d’Educació d’Andorra que em proposava realitzar una entrevista de feina per tal d’ocupar una plaça de professor d’història a batxillerat. Sense pensar-ho hi vaig anar. Aquesta vegada, l’enviament massiu de currículums a tots els centres i institucions educatives haguts i per haver havia donat fruit; en aquest cas però a l’estranger, a Andorra. Les ganes hi eren i l’experiència també: dos anys com a professor substitut del departament d’educació de la Generalitat tombant per diferents centres de la província de Tarragona (fins que l’aixeta es va estroncar), docent en acadèmies privades, periodista de caps de setmana, operari en diverses fàbriques, pagès… i molts altres afers. Ara (i que duri), professor d’història, història de l’art i sociologia a l’Escola Andorrana de Batxillerat.

Què és el que més t’ha sorprès d’Andorra per què?

Moltes coses. Moltes vegades des de Catalunya es creu que Andorra és un apèndix de Catalunya, on els principals i màxims protagonistes són el tabac, l’alcohol, els formatges i els enlluernadors centres comercials, i no és així, en absolut. Andorra et sorprèn, i a mesura que més temps hi rondes encara et sorprèn més; hi descobreixes que tot i el català, és un altre país totalment diferent. Et sorprèn la seva organització, les seves institucions, les seves estructures d’estat pròpies, petites i properes, algunes tradicions, i el caràcter andorrà; aquest, molts cops, tancat i distant, però també, segur, ferm i eficient.

Recomana algun indret especial de la ciutat.

Les muntanyes. L’entorn natural privilegiat i molt ben cuidat amb el qual compta el país.

Què t’enduries de la ciutat on vius cap a Catalunya i viceversa?

D’Andorra m’enduria la tranquil·litat i la seguretat de què gaudeix el país. Alguna amistat i el saber d’alguns dels meus companys de feina.

De Catalunya cap a Andorra, m’enduria la família. Per què no, tot allò que estimo de Catalunya i també l’horitzó i les llargues planes pentinades de sembrats, vinyes, oliveres i avellaners que tant anhelo i tant m’encisen cada vegada que torno al poble.

Com es veu Catalunya des de la ciutat/país on vius?

Doncs, tot i el temps que fa que hi sóc encara no ho sabria dir. Per una banda, diria que alguns andorrans la veuen amb certa distància, però tampoc no seria correcte del tot, ja que per altra part no és així. La cultura és la catalana, molts andorrans són d’origen català, i molts més viatgen i comparteixen vida a Catalunya. De portes en fora però, la condició d’estat independent, fa que totes les relacions diplomàtiques i institucionals mirin a Madrid, i per tant, allò que hi ha més enllà de la frontera és Espanya. Però de portes endins, també s’hi troba una relació íntima, més familiar amb Catalunya, on s’entén perfectament la seva realitat, i es valora la seva força.

Tens previst tornar a Catalunya a mig termini?

Sí. Però ara el més important és la feina, i la feina la tinc a Andorra i hi estic molt a gust; per tant no puc fer previsions ni a curt ni a llarg termini, ja ho veurem.

Per què t’agradaria que servís el Catalan Network?

Per fer una mirada al món, sigui aquest més llunyà o més proper. Per poder veure i conèixer les sensacions i les experiències d’altres catalans com jo, que viuen en lloc diferents de Catalunya, i poder intentar comprendre les seves realitats i situacions.

Sobre 'El museu de l'elefant' de Joan Peruga

Us enganxo aquí sota el text d'una notícia breu que publicava ahir el diari BonDia d'Andorra. Aviat tindrem a les mans l'esperada novel·la de Joan Peruga (historiador, escriptor i president del col·lectiu Portella). Us n'aniré parlant molt al llarg de les properes setmanes. Primer, perquè el Joan em va fer l'honor fa un parell d'anys de deixar-me llegir una versió ja gairebé definitiva del llibre. Segon, perquè trobo que és una gran notícia que el Joan torni a publicar una novel·la, després de força anys d'aparent silenci.

* * * * *

Feia quinze anys que els lectors esperaven llegir una altra història de la nissaga familiar Areny-Plandolit. L’escriptor Joan Peruga (1954) ja té a les mans El museu de l’elefant, la nova novel·la protagonitzada per la cèlebre família d’Ordino, publicada per l’editorial Andorra. El llibre es presentarà el pròxim 9 d’abril al centre cultural La Llacuna.

Peruga no ha volgut avançar cap detall de la novel·la, només ha matisat que no és la segona part d’Últim estiu a Ordino (Columna, 1998), tot i que parla de la mateixa família. Últim estiu a Ordino, premi Fiter i Rossell 1997, se situa a la tardor del 1882, quan la Sumpta Areny deixa la casa pairal dels Areny-Plandolit i acompanya la seva mare a Barcelona per defensar l’herència familiar.

Secció 'Avatars' del programa 'L'arrova estesa'

Ahir es va emetre la secció 'Avatars' que el programa 'L'arrova estesa' (d'Andorra TV) em va dedicar amb l'excusa que parlés una mica de blogspot i d'algun dels meus blogs.

Us penjo el vídeo aquí sota.

Mai cap amant no ha gosat arribar...

Al blog Diccitionari tenim un factòtum. Figura que és un blog coral, fet entre quatre individus. Però en realitat, no és pas el cas. Només un de nosaltres s'hi dedica, com se sol dir, en cos i ànima. És lo nen de cal Rèflex. O un dels dos caps de Reflexions en català: Marc Cortès. Darrerament s'ha aficionat a penjar piulades de gent enginyosa, barrejades amb poesia d'alt voltatge. Avui ha publicat una entrada amb un poema de la Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998). Una escriptora catalana que desconec enciclopèdicament (com deia l'altre).

Pareu atenció. Primer llegiu i gaudiu, com qui s'escola. Després, però, feu marxa enrere i degusteu altre cop el lèxic (areny, penyalar, congriar, escomeses, clos, acaronar, aguait), la manera d'endreçar mots (i em faig areny, mirall de l'ombra de l'ahir, cor dejú, on l'urc se'm desaferra). El poema pertany al llibre Sal oberta (Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982). Admireu-vos de la perfecció de les rimes, homes i dones del cap dret!


Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

Dives musicals, V

La Mala Rodríguez. Prou coneguda. No cal explicar gran cosa.

Dives musicals, III

Sílvia Pérez Cruz. Preciosa en tots els sentits i des de tots els angles.

Dives musicals, II

Alice Glass. Vocalista de Crystal Castles.

Dives musicals, I

Nadezhda Tolokonnikova, membre de les Pussy Riot. Sense comentaris. Evidentment, aquí no estem parlant de divisme musical, sinó d'un altre tipus d'evidència. Que quedi clar, que la sèrie que iniciem ara no és incompatible amb la bondat musical.

Arnau Pérez Orobitg a 'La mà de la mar'

Demà dijous, inauguració de l'exposició d'Arnau P.O. De moment, però, en desconec l'hora.

Figuretes de pessebre

Avui baixava carretera de la Rabassa avall fent la meva carrereta habitual. És una ruta (Juverri, quilòmetre 10 de la carretera, Juverri) que miro de fer sempre que els compromisos i la meteorologia m'ho permeten i que a l'hivern (durant l'època lectiva) pot ser un cop cada setmana o deu dies.

Avui baixava carretera avall, doncs. Ja gairebé estava deixant enrere (a la meva dreta) la zona del tancat inferior del camp base del Tobotronc (antic Camp de tir).

De cop m'he adonat que en mig del bosc, però a la banda esquerra, hi havia una figureta nova d'un cérvol. L'he vista de casualitat. I llavors, a la vora n'he detectat una altra. I encara, una tercera. M'ha cridat l'atenció que haguessin posat figures d'aquelles de cartó pedra (o, més possiblement, de fibra de vidre) en ple bosc. És cert que (o això creia recordar) d'altres vegades havien plantat porcs fers, cérvols o óssos dins d'algun tancat o a la vora d'algun camí de la cota 2000.

And then, s'ha produït la màgia. Recordeu que anava corrent? Potser no he dit que en veure la segona o tercera figura m'he aturat per poder mirar-m'ho millor. I llavors me n'he adonat: no eren figures sinó cérvols reals! Estaven plantats a deu o quinze metres, immòbils!, realment immòbils com estàtues hiper-realistes encarades cap a mi. I, a més, he vist que no n'hi havia tres, sinó cinc o sis.

Aquests breus segons, entre l'instant en què he vist el primer cérvol, m'he aturat a mirar i he engegat a córrer altre cop... Aquests segons, dic, han sigut màgics. I com en una pel·lícula o en un somni, quan he reiniciat la carrera, ells han engegat també a córrer suaument, en sentit contrari: una progressió tan tranquil·la com la meva, com la d'un vell tren que s'allunya indiferent.

I en girar la cara per no perdre'ls de vista del tot, he descobert les cues de cotó-fluix i he tingut la certesa que "la vida" (diguem-ho així, no hi fa res) afegia un regal més als que ja acumulava. Al plaer de fer exercici físic i al magnífic espectacle que suposa el bosc de la Rabassa, s'hi sumava un parèntesi d'aquells que ara ja sé que recordaré tota la vida: el grup de cérvols femella i cervatons immòbils que m'han mirat una estona com si fossin un quadre o un pessebre.

Rodamots: 'espardenyar'

El butlletí que fa el Jordi Palou, el famós i collonut "Rodamots", dedica la paraula del dia a "espardenyar". L'amic (i corrector de 'Portella') Marc Cortès i jo mateix hi hem fet alguna contribució. Us enganxo a sota el text de l'entrada pròpiament dit i un afegit que el Jordi Palou anomena "L'escreix".


Cada dia un mot / 3084 / dijous, 31 de gener del 2013

espardenyar  (v)
1  Caminar molta estona calçat amb espardenyes. Per extensió, caminar, anar a peu.
2  (fig.)  Anar els polítics de casa en casa a sol·licitar els vots dels electors.
Aquest és un mot típic d'Andorra. També s'usa espardenyejar.

[Etimologia — D'espardenya, derivat d'espart (del llatí spartum, i aquest, del grec spártos o spárton, mateix significat), en català antic i avui en algunes contrades també espartenya.]

"Tinc un amic, candidat a les eleccions [andorranes], que aquests dies es dedica a fons a allò que ocupa més hores als nostres polítics en temps de campanya: el tradicional porta a porta, conegut també per l'art d'espardenyar."

• Àlvar Valls, «Elogi mesurat de l'art d'espardenyar» (El Periòdic d’Andorra, 22 de febrer del 2001)

"Cal pensar en la maquinària de campanya que engoleix els candidats i a l'hora de sortir a la televisió, els transforma, els retoca massa. Gosaria dir que el porta a porta, l'espardenyar vots, titllat massa sovint d'antiquat, potser arriba més endins i de millor manera. Almenys, així els deus poder veure els ulls cara a cara, que a la tele tots miren, o els fan mirar, cap a un altre costat."

• Jordi Pasques, «Polítics al natural» (Diari d’Andorra, 9 de desembre del 2012)

*** Aquesta setmana: mots que només s'usen en un lloc o comarca. En el d'avui hem d'agrair la col·laboració dels andorrans David Gálvez Casellas i Marc Cortès Minguet. ***

El català a Andorra
http://www.catala.ad/index.php?option=com_content&view=article&id=2&Itemid=4
Andorranismes
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=addiec2

L'escreix | L'art d'espardenyar

A Andorra l'expressió espardenyar s'ha anat associant darrerament al moment en què els candidats polítics fan el porta a porta previ a les eleccions. Potser en ocasions, per mimetisme, s'ha associat una expressió amb l'altra (porta a porta i espardenyar). 

De fet, espardenyar significava a Andorra el mateix que volia dir a Coll de Nargó (quan els raiers feien el camí de retorn a casa): «caminar, gastar espardenya» (segons Pep Coll a El parlar del Pallars significa 'caminar, un raier, en el viatge de retorn'). Espardenyar a Andorra és el que abans feien pastors i pagesos per anar i tornar de bordes, trossos i prats. D'aquí, potser, que quan s'ha volgut buscar el color local i el mot pintoresc en escrits referits al moment previ a les eleccions, s'hagi triat aquest mateix verb per significar 'passejar, anar amunt i avall'. Així, pot semblar que aquest context prestat i específic és l'únic (i molt andorrà) quan en realitat és una adaptació o evolució del més genèric i tradicional. En aquest sentit fa servir l'expressió l'Albert Villaró a la novel·la publicada (La primera pràctica): «Ha pujat espardenyant des de la plana on passa l'hivern el ramat, per fer-me arribar un missatge».

—David Gálvez Casellas (Andorra)